¿On eres aleshores?

Durant aquests últims quinze dies, d’ençà de la manifestació de la Diada, la societat s’ha anat polititzant com no es veia des de fa dècades. La senyora a la perruqueria: “Hola, maques, vinc a fer-me el cap, no fos que la independència m’agafi despentinada”. El cambrer italià: “Aquí té la seva lasanya, senyor, però digui’m, ¿va anar a la manifestació?”. “L’uròleg mentre et revisa la pròstata: “L’excés d’alcohol causa alcoholisme, i l’excés de nació causa nacionalisme”. A Facebook i a Twitter aquesta tendència encara es nota més. Hi ha gent que abans només penjava vídeos d’animals, fotos dels boscos de Canadà o versos de Neruda, i que ara ho aprofita per fer un míting cada cinc minuts, a favor o en contra.

Una altra de les formes d’expressar-se és fent el ventríloc, és a dir, enllaçant articles dels diaris, tertúlies de ràdio, entrevistes a la tele... A més dels analistes habituals, no hi falten els pedants amb pretensions d’intel·lectual que creuen que ja és hora d’il·luminar el poble amb el seu elitisme. Les seves opinions, però, compten tant com la d’uns quants blogaires solitaris que, de sobte, han rebut milers de visites perquè expressaven amb claredat el que pensa una de les majories. Passen els dies, l’acumulació de tot aquest soroll mediàtic va destil·lant tota mena d’intrigues, Paco Marhuenda i Pere Navarro competeixen per veure qui és l’home més trist.

Enmig de tantes certeses hi ha els sense nom, els que es malfien de la convicció cega amb què els dos bàndols —nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols— defensen els seus arguments. L’alternativa que solen proposar gira al voltant del federalisme i busquen el compromís dels catalans dient que ells també estan avorrits de l’Espanya del PP, que això ho hem de canviar tots junts. És el que expressava, per exemple, un bon article d’Isaac Rosa al digital El Diario, titulat Cataluña, no nos dejes solos: “Amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos, quedaos con nosotros y cambiemos juntos esta España, construyamos otra donde ni vosotros ni los demás nos sintamos incómodos, una España que tenga futuro y en la que no tengamos más motivos para temer o avergonzarnos de los que tienen los habitantes de otros países. Una España que ya no podrá ser monárquica, ni tampoco autonómica, porque el proyecto de la Transición hace agua por demasiados sitios”.

Cada cop surten més veus mesurades que s’expressen en aquesta línia, i el que diuen fa tot el sentit del món, però aleshores els sense nom catalans es pregunten per què no ho deien abans tot això. Per exemple quan alguns promovien el boicot als productes catalans, o quan el president de torn a Extremadura buscava vots tot ficant-se amb l’avarícia dels catalans, i tantes altres situacions que els haurien pogut indignar. De fons se sent El Último de la Fila que canta Insurrección: “Dónde estabas entonces, cuando tanto te necesité...”.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de setembre del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma