dimecres, 26 de setembre de 2012

Poetes a la brasa

Peix menja peix és una dita que explica que els iguals es devoren entre ells. Només cal veure com es detesten els caps de departament, els cantants melòdics i les cunyades. A partir d’aquesta dita, el gran Francesc Pujols en va fer una altra: “Poeta menja poeta”. Entre poetes és costum malparlar els uns dels altres amb un sarcasme, un desdeny i una crueltat tan exquisits que si l’aboquessin a la seva obra poètica hi sortirien guanyant.

Sovint el menyspreu no és franc i generós (això és, sense estalviar-se cap humiliació), sinó que s’amaga sota un rostre de comprensió i calidesa civilitzades. En molts elogis de Salvador Espriu a l’obra d’altres poetes hi batega una angúnia encoberta, un mareig lleuger, una nàusea. No pas degut a la seva condició malaltissa i a la inhalació continuada de l’aire enrarit del passeig de Gràcia, sinó a aquest fenomen denominat pels estudiosos de l’escola poètica de Silèsia com repugnància interpoètica. Al seu moment, uns quants metges de Leipzig van coincidir en què un tractament adequat per a aquest mal eren els pediluvis (o banys de peus) d’aigua calenta amb sal i fulles de llorer.

Per fortuna, la dita de Pujols no és del tot exacta, perquè les dites no es compleixen com els somnis (seguint aquell bell pensament que diu “Si creus en els somnis, es faran realitat”, encara que els somnis humits amb odalisques otomanes sempre en quedin exclosos). Fa uns dies, el poeta Pere Gimferrer executava la seva col·laboració setmanal a El matí de Catalunya Ràdio quan tot d’una va anunciar, sense circumloquis ni estris en forma de con invertit, que Josep Pedrals és actualment un dels poetes principals d’Europa. De la sorpresa em va caure la camamilla per terra. Em costava creure que un poeta consagrat n’elogiés un de molt més jove tan encesament. Així és com es perden els bons costums.

Enric Gomà, Ara, dimecres 26 de setembre del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir