dilluns, 17 de setembre de 2012

Robinsonades

Ara fa uns quants anys, en una conferència sobre literatura, Francisco Rico jugava a plantejar una hipotètica pregunta d’examen: “Descriu la influència de Jorge Luis Borges en la poesia de Quevedo”, deia. Més enllà de la boutade, l’enunciat volia posar de relleu que la tradició literària és un corrent viu, canviant, i que cada obra que s’hi afegeix, per petita que sigui, n’altera la comprensió del conjunt. Així, els laberints poètics de Borges viatgen tres segles enrere i donen nous sentits als versos de Quevedo. Rico es recolzava en les idees de T.S. Eliot sobre la tradició i el talent individual i les arrodonia amb unes paraules del mateix Borges: “Cada escriptor crea els seus precursors. La seva tasca modifica la nostra concepció del passat, igual que ha de modificar la del futur”.

Tot això ve a tomb perquè darrerament he enllaçat unes quantes lectures que es beneficien d’aquesta existència simultània dins la literatura. D’ençà que Daniel Defoe va publicar Robinson Crusoe, el 1719, la història central del llibre, en què el mariner naufraga, arriba a una illa deserta i experimenta la soledat, ha fet un recorregut de la realitat cap a la ficció (i de nou cap a la realitat). En aquella primera edició, Defoe va utilitzar una estratègia que va fer molt popular la seva obra: representava que les memòries estaven signades pel mateix protagonista, Robinson Crusoe, i per tant al lector li interessaven perquè era una història prodigiosa real, i no una invenció novel·lada. Amb aquest recurs s’afavoria la identificació: ¿què faria jo si em trobés en la maeixa situació?, es preguntava el lector.

Amb el temps el mite del Robinsó es va anar perpetuant en totes les formes de la ficció, ja fossin novel·les, pel·lícules o acudits de diari —el nàufrag, la palmera, l’illa deserta— i en una peripècia absurda ha acabat tornant a la pretensió de realitat: ara a través dels reality show de televisió, amb aquells concursants que han de sobreviure en una illa tropical, vestits com a exploradors, en condicions precàries (i fent veure que les càmeres que els filmen no existeixen).

D’aquestes relectures i variacions de les peripècies de Robinson Crusoe, J.M. Coetzee en diu “robinsonades”. Les possibilitats són múltiples. Jules Verne en va fer novel·les d’aventures. Michel Tournier va reescriure-la a Divendres o els llimbs del Pacífic. En el seu últim llibre d’assajos, Jonathan Franzen narra un viatge a una illa deserta de Xile per veure-hi ocells, honorar el seu amic David Foster Wallace i analitzar la soledat de Robinson Crusoe. El seu “individualisme radical”, escriu Franzen, aquesta por de l’home des de l’home, és el que l’ha convertit en un referent literari modern.

El mateix Coetzee va provar la “robinsonada” a Foe (1986), que és una d’aquestes novel·les que modifica la comprensió del primer Robinson Crusoe. La narradora d’aquesta història, Susan Barton, sobreviu a un naufragi, va a parar a una illa deserta i s’hi troba Robinson i el seu criat mut, Divendres. Anys després, quan la rescaten, arriba a Londres amb el criat —Robinson ha mort a l’illa— i busca a Defoe perquè ho expliqui tot tal com ella la recorda. L’escriptor, però, li posa pegues, li planteja incerteses, desconfia d’ella. A través del record de la narradora, doncs, rellegim una història diferent, amb buits de sentit que ens fan repensar l’obra original i els límits entre realitat i invenció —i, en darrer terme, l’estratègia narrativa de Defoe.

Un altre títol que es pot veure alhora com una relectura de Foe (i de Robinson Crusoe), és la novel·la Mentira (2006), d’Enrique de Hériz. La protagonista és Isabel, una antropòloga jubilada que viatja a una illa deserta de Guatemala per viure-hi una temporada sola. Un cop allà, un malentès en un accident fa que la seva família la doni per morta. El seu relat dels records com a antropòloga i de les impressions de soledat, d’algú que ja no existeix per al món, contrasten amb el dia a dia del seu marit i els seus fills, que recorden tot d’històries familiars. Moltes d’elles estan connectades amb el mar i es mouen entre la realitat i la mentida. Són llegendes fixades per un lèxic familiar, com la trama que lliga el destí dels seus avantpassats a partir de dos conceptes: encierro i destierro. Els que queden tancats i els que han de marxar lluny. El sentit d’un i altre, a més, s’apliquen molt bé a la situació d’Isabel a l’illa.

La Isabel de Mentira i la narradora de Foe són parentes, les seves reflexions funcionen com a vasos comunicants. Hi ha un moment que Isabel se sincera i escriu: “Así he pasado media vida, buscando siempre el lugar más remoto, el escondrijo perfecto, y llevando a cuestas la sensación permanente de no pertenecer, de habitar una especie de mundo paralelo”. I tot d’una sembla que entrem en la consciència de Robinson sol a l’illa, allò que mai no va atrevir-se a pensar.

Revista L’Avenç, juliol del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir