Si en vols, símbols


Aquest divendres Josep Mas publicava a El 9 Nou
la curiosa història d'una placa de carrer. L'any 1976 el granollerí Ramon Grivé va veure que enderrocaven una casa vella al final de l'actual carrer Major de Caldes de Montbui, allà on comença el Passeig del Remei. A la façana de la casa encara hi senyorejava una placa de carrer que deia “Calle de Jose Antonio”. Grivé va aprofitar que els operaris se n'anaven a dinar per arrambar-hi la furgoneta i despenjar-la. Res que fes tuf a franquisme li plaïa. Quan va arribar a casa es va adonar que era una placa reaprofitada dels temps de la República. Al dors, més treballat, s'hi llegia: “Avinguda d'en Santiago Rossinyol”. Mas explica que aquesta placa és la que el govern republicà va instal·lar a primers dels ans 30 al que ara és el carrer de Santa Teresa, continuació del carrer Homs. Durant anys, l'home ha guardat la placa bifront al magatzem del seu restaurant La Taverna d'en Grivé i només alguns clients íntims l'han vista. Dijous passat va firmar un conveni amb l'alcalde republicà de Caldes Jordi Solé per retornar-la i que s'exposi. L'alcalde opina que “és l'exemple visual de com es va pervertir la memòria històrica”. Hi estic d'acord, però llegir al dors de Jose Antonio la grafia Rossinyol tampoc no em deixa indiferent. L'oficina de correus a la qual vaig a buscar els certificats d'Hisenda està situada al carrer Santiago Rusiñol, i aquesta és la grafia consensuada per a l'artista.

Fins que no numerem els carrers o els posem noms d'animaló, el nomenclàtor continuarà sent un indicador fiable de les fílies (i fòbies) dels governants. Encara deuen quedar unes quantes plaques bifronts als nostres carrers, amb un nom ocult al dors. Però el joc simbòlic no es limita a les plaques. Divendres mateix l'escut d'armes de Felip V que presidia l'entrada del Parlament va quedar cobert per l'escut institucional de les quatre barres. Així, la versió pètria de la bandera catalana ha tornat just allà on ja l'havia feta posar el president Macià en 1932. L'exposició de la doble placa joseantoniana de Caldes i la cobertura de l'escut borbònic semblen assignatures pendents del curs 1975-76, però figuren al temari 2012-13 com si fóssim allà mateix. Per fortuna, hem avançat. Alguns municipis propugnen l'eliminació de les seves places d'Espanya, quan és obvi que l'endemà de la independència, la veïna Espanya continuarà existint. Són la mena d'actes simbòlics que irriten els ulls més sensibles, però fan pessigolles. Els veritables símbols emanen de la butxaca, de la cultura i de l'esport. Hisenda pròpia, veu pròpia i seleccions nacionals catalanes compten més que totes les plaques, escuts i prohoms del país.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 10 de setembre de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma