Una conversa de barberia

Si Catalunya fos independent, ¿què passaria amb el futbol? ¿Contra qui jugaria el Barça? L’interrogant, impacient com un nen malcriat, va aparèixer la mateixa nit de la Diada al Telenotícies de TV-3. Els manifestants tornaven cap a casa, els polítics tot just estudiaven com reaccionar davant les xifres astronòmiques, i els simpàtics periodistes d’esports ja volien una solució per als seus neguits. ¿No havíem quedat que el Barça era el braç armat de Catalunya?

Després, al llarg de la setmana, mentre els diaris de dretes de Madrid provaven de posar  la por al cos dels barcelonistes, des de Catalunya van sortir diverses propostes més o menys imaginatives. Per Sandro Rosell, el Barça hauria de continuar jugant a la lliga espanyola, igual que el Mònaco juga a la francesa (tot i que, de fer, aquest cas s’assembla més al que passa a Andorra). La proposta de Joan Laporta, que tot això ho té força estudiat, és crear una lliga ibèrica de futbol, amb equips d’Espanya, Portugal i Catalunya. També han sortit, encara, els que es mantenen fidels al lema de la manifestació i diuen que el Barça acabaria jugant en una gran lliga europea, una mena de Champions.

Ja es veu que hi ha moltes combinacions —i Jaume Roures, que és el que remena les cireres, de moment no ha dit ni piu—, però ningú sembla plantejar-se la més lògica: que el Barça jugués en una lliga catalana, amb l’Espanyol, el Sabadell, el Nàstic, etcètera. Des d’un punt de vista esportiu i econòmic, però, la cosa no s’aguanta: el Barça és més que un club, això se sap, i els diners que mou són massa importants per malbaratar-los així com així. Perquè no ens enganyem, ¿s’ompliria el Camp Nou si la lliga es decidís entre el Barça i el Manlleu, posem pel cas?

Ara mateix aquesta intriga no dóna per gaire més que per una conversa de barberia, però és veritat que els qui vulguin la independència hauran d’assumir-la amb totes les conseqüències emocionals, guanyant en alguns aspectes i cedint en d’altres. Mentrestant, digueu-me bufanúvols, però jo veig que a la llarga el futbol d’aquí s’assemblaria al d’Holanda. Una lliga de nivell, amb tradició però limitada, i una gran selecció que arribaria a alguna final. El Barça potser seria com l’Ajax, amb una pedrera de prestigi que nodriria als grans clubs europeus, i amb gent de casa guanyaria vuit de cada deu lligues. De tant en tant, saltaria la sorpresa i se l’enduria el Martinenc, o el Mollerussa, o potser el Manlleu.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de setembre del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma