divendres, 12 d’octubre de 2012

Acorar?

Si avui us voleu desempallegar d’aquesta salmòdia enganxifosa de la hispanitat aneu al teatre. A La Seca-Espai Brossa, concretament. Correu-hi a veure i escoltar Acorar del manacorí Toni Gomila, un espectacular monòleg bastit al voltant de la mallorquinitat que us farà riure i pensar fins a la commoció. Xalareu escoltant la lletra i la música de la rica parla mallorquina amb un fil conductor tan tel·lúric com la matança del porc. Acorar, de fet, és el verb que descriu la mort de la bèstia “traspassant-li el cor” amb una bona fitorada abans de capolar la carn i penjar les sobrassades al secador de les golfes, a la perxada. Gomila va escriure la peça i l’interpreta en estat de gràcia, reproduint la parla de padrines i acoradors al servei de reflexions d’abast universal. La llengua, sa llengo, hi és omnipresent, entre noltros i nosaltres. Fins i tot reparteix un interessant glosari amb el programa de mà. De totes les paraules que surten a l’obra n’hi ha dues que sobresurten. Acorar, esclar, però també mestrança, una varietat de mestria del qual només l’Alcover-Moll manté l’acepció cabdal de “Mescla habilidosa, adulteració (Igualada, Mallorca)”. L’única possibilitat d’aconseguir que la sobrassada no es torni blanca és, al capdavall, aplicar-hi mestrança. 

Màrius Serra. El Punt-Avui. Secció Motacions al Suplement Cultura 12/10/12 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir