Dos malentesos

Avergonyit, els presento disculpes sinceres. El meu article anterior, El tsunami més gran, es basava en un supòsit erroni: el nom del personatge de The Impossible interpretat per Naomi Watts és Maria i no Muriel, com vaig escriure, perquè així ho vaig malentendre durant la projecció de la pel·lícula. Potser la inhalació intensa de l’oli fregit de les crispetes que dominava la sala em va trastocar els sentits. Fos el que fos, els demano que m’excusin, sobretot aquell lector de l’Ara tan simpàtic que em va parar en ple carrer Aribau per felicitar-me pels articles. Ell s’ho mereix tot.

A Versió RAC1, Quim Monzó hi executa cada quinze dies, en dimarts alterns, la secció Anàlisi de text en què comenta declaraciones d’homes més o menys públics. L’altra setmana va disertar sobre unes declaracions de Pere Navarro, primer secretari del PSC i alcalde de Terrassa, que durant la concessió del Premi Planeta va declarar: “El últim llibre que m’he llegit, m’estic llegint, vaja, és el Jo confesso del Jaume Cabré, per allò de fer patria chica”. Seguidament Navarro riu encantat de la vida.

A banda que Navarro segueix aquest costum tan en voga de no apostrofar (si volem evitar la ruptura social potser tots els catalans hauríem de deixar d’apostrofar), desorienta la referència a la patria chica. Perquè, què és la patria chica? El lloc, el poble, la ciutat o la regió en què s’ha nascut. Navarro també hauria pogut dir el terruño. Com que Jaume Cabré viu a tocar de Terrassa, l’esmentada patria chica és el Vallès, entenc, que es contraposa a una altra pàtria més gran, més important, la que no exigeix cap adjectiu, la nació. No li convé insistir en això de la patria chica perquè més d’un oient pot pensar-se que la patria chica de Navarro és Catalunya. Tot i que, també és cert, part dels seus votants el votaran gràcies a aquest malentès.

Enric Gomà, Ara, dimecres 31 d'octubre del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma