dimecres, 10 d’octubre de 2012

El clàssic dels clàssics

“El clàssic focalitza l’atenció de l’esport aquest diumenge, serà un clàssic amb dimensió universal”, van dir a l’esportiu Tot gira de Catalunya Ràdio. Fins ara, en la meva ignorància pertinaç, em creia que quan algú esmentava el clàssic, dit així, al·ludia a l’Odissea traduïda per Carles Riba (la millor obra de la literatura catalana), Espill de Jaume Roig o María, la hija de un jornalero de Wenceslao Ayguals de Izco. D’un temps ençà, el clàssic és per damunt de tot el partit de futbol entre el Futbol Club Barcelona i el Reial Madrid i d’aquesta manera és com l’anomenen tots els periodistes esportius a banda i banda de la Diagonal, que és el meridià de Greenwich de la nació catalana aquesta que avança cap a la plenitud amb pas ferm, pols serè i mirada clara.

A les ràdios i a les televisions, tothom ho repeteix sense defallir: el clàssic. Algú s’ho devia inventar (no fa gaires anys), va agradar i es va escampar com una taca d’oli verge de Borges per dos raons, diria: perquè el clàssic, entès com l’obra artística o literària (o el seu autor) excel·lent i per tant model digne d’imitació, havia perdut sentit entre bona part dels ciutadans adults degut a la seva devaluació (Freddy Mercury s’ha convertit en un clàssic, amb això està tot dit), i també perquè ens estalvia un munt de paraules i de saliva, que no és poca cosa.

Avui m’havia llevat decidit a abocar un raig d’ironia sobre aquesta qüestió, tot titllant el clàssic de cursi, banal, irritant i embafador. Però com que l’assumpte m’agafa ja una mica gran i cansat m’estimo més reservar-me les forces per burlar-me de les monges del geriàtric. Fins i tot em veig amb cor de celebrar que, qualsevol dia, treguin una col·lecció de quiosc amb els devedés de tots els partits entre el Barça i el Madrid dels últims vint o trenta anys amb el nom de Els Nostres Clàssics.

Enric Gomà, Ara, dimecres 10 d'octubre del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir