El Rei va de viatge

El debat que ha obert el gir independentista del govern català, amb les eleccions a l’horitzó, es juga en fronts molt diversos. Ja fa més de tres setmanes que la dialèctica està en marxa i algunes opinions van quedant esmorteïdes per la mateixa inanitat quotidiana. Penso en les amenaces i les pors que llancen des del nacionalisme espanyol, amb tossuderia, però també en la fe incondicional que el nacionalisme català mostra davant la independència, com si fos una poció que pogués curar tots els mals d’un dia per l’altre.

De mica en mica el debat s’ha carregat de llocs comuns, s’ha tornat previsible en molts territoris —des de l’econòmic al cultural, l’esportiu o l’empresarial— i més aviat hi falta imaginació. Hi ha, tanmateix, un front en què va per camins no previstos: el de la premsa estrangera. Durant molts anys, la visió que oferien els corresponsals de diaris i televisions a Espanya —instal·lats sobretot a Madrid— era conservadora i centralista. Les opinions prenien forma a les llargues sobretaules als asadores de la capital, quan els informadors de cada partit es desfeien el nus de la corbata, convidaven a un whisky i deien de tu als corresponsals, que per fi se sentien estimats.

Ara, en canvi, com que la situació d’Espanya és tan crítica —encara que de Guindos dissimuli fins al ridícul—, la informació surt del país d’origen i es fixa en el marc europeu, no només l’espanyol. Ho hem vist en articles de fons a Le Monde, la BBC o el Financial Times, per exemple, i fins i tot podria semblar que l’interès viu pel futur de Catalunya és una manera d’avisar a Rajoy perquè es deixi de romanços i no faci més el milhomes. L’episodi més clar d’aquest canvi de perspectiva va tenir lloc dies enrere, amb la visita del rei Joan Carles a la redacció del New York Times. Per part de la Casa Reial, la trobada es veia com un gest del rei, que amb la seva presència honorava el diari. En canvi, el New York Times va definir l’entrevista com el que era: “Una estratègia de palau per trobar-se amb els creadors d’opinió més importants i promoure la confiança en Espanya”. Com si això fos tan senzill.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 d’octubre del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma