Limito, l'imites, l'imita, limitem

Topo amb l'Albert Casals a l'andana del metro, a la Sagrera. Surt de l'ascensor amb la seva cadira de rodes tot terreny, els cabells blavosos i aquella mirada abassegadora que et travessa com un làser. Acaba d'arribar de Veneçuela (“hi havia un caos tan gran a l'aeroport de Caracas que ens vam colar en un avió”, m'assegura), d'un altre dels seus viatges a (presumpte) cost zero que l'han popularitzat en reportatges i llibres. Planeja quedar-se uns mesos per aquí, entre altres coses perquè el febrer s'estrena una pel·lícula que explica la seva història, i després se’n vol anar a l'Índia amb autocaravana sense mapa de carreteres. La seva alegria insolent desarma el més blindat dels escèptics. L'Albert, d'esperit llibertari, sap que la seva feblesa el fa invulnerable. Em demana si conec un carrer subterrani abandonat que li han dit que hi ha sota la plaça de Catalunya. Li parlo de l'Avinguda de la Llum i un home que seu al costat nostre hi fica cullerada. Diu que està tancat de fa molts anys però que demanant autorització als Ferrocarrils Catalans
potser ens hi deixarien entrar. “Autorització?”, salta l'Albert. “Ens amaguem a la nit i hi entrem”, remata. L'home mira la cadira i somriu, però no m'estranyaria gens que quan llegeixin aquest article l'Albert ja hagi entrat a l'Avinguda de la Llum. 

Trobar-te algú com ell és una experiència vertiginosa que posa en qüestió tots els límits construïts amb què ens fortifiquem els humans per resistir el setge de la vida. Un setge que sempre acaba amb la mort. Una setmana abans vaig anar al funeral de l'Anna Monereo Puig (1992-2012), una coratjosa pluridiscapacitada hortenca amb un cap tan clar que va deixar escrita la música que volia en el seu enterrament. L'Anna també va empènyer per eixamplar els límits terrorífics a què la sotmetia el seu cos masegat. 

A l'altre extrem del mateix límit hi ha el cos superlatiu del Kílian Jornet. Un exemple totèmic de salut que explora els límits de la resistència establint una de les poques formes noves d'èpica terrestre que permet el segle XXI. El Kílian corre amb gambades poderoses per les muntanyes a la recerca de l'impossible. Ha viscut la mort de ben a prop i sap què s'hi juga. L'Albert no té cames per córrer, però és un virtuós de la cadira de rodes i ha esquivat molts perills perquè roda pel món sense deixar-se intimidar per cap mena de limitació. L'Anna vivia engabiada en un cos tan fràgil que mai ningú (ni sa mare) no va poder abraçar, però la seva ment volava gràcies a la conversa amb els amics, el joc, la lectura, el cinema i la música. Quan parlem d'impossibles, límits i línies vermelles hauríem d'adonar-nos que tots els límits són relatius i res no és infranquejable.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts, 23 d'octubre de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma