Per banderes que no quedin


Les banderes són perilloses. Que ho preguntin, si no, a l’individu que divendres passat, durant l’acte dels nacionalistes espanyols a la plaça de Catalunya, va pujar a l’escenari per cremar una estelada. Tot i la salutació nazi, tot i la clenxa indòmita i la caçadora de pell, un centenar de manifestants espanyolistes (en realitat eren set o vuit) el van confondre amb un independentista i el volien fer canviar d’opinió a cops de puny. Al final la sang no va arribar a les Rambles i tot va acabar com en una comèdia d’Alfonso Paso, amb uns quants homes donant-se copets a l’espatlla.

A més de perilloses, les banderes surten cares. El mateix divendres tenia lloc a Madrid la Fiesta Nacional, aquella en què els alts càrrecs treuen a passejar les medalles i condecoracions, i les forces armades desfilen per homenatjar la bandera. Aquest any s’havia reduït el pressupost, però tot i així la broma va costar 900 mil euros. Si hi afegim els 200 mil euros del Día de las Fuerzas Armadas, que és una mena d’assaig general que té lloc al maig, comprendrem que els deliris militars ens surten per un ull de la cara. Això sí, els avions de la Patrulla Águila van pintar el cel amb els colors de la rojigualda i els assistents van poder cridar un “Ooooh! amb els ulls vidriosos.

No cal ser un aficionat a la vexil·lologia per adonar-se que, més enllà de les coloraines, totes les banderes busquen el mateix: simplificar una informació, un sentiment. La idea funciona quan es tracta de fer senyals a un vaixell, o d’anunciar el vencedor d’una cursa esportiva, però tendeix a l’absurd quan el que es redueix és un símbol que vol representar una identitat conjunta i sense matisos. L’últim disbarat simbòlic és cosa de la candidatura de Ciutadans. Divendres també, esclar, van presentar la seva imatge electoral. Al costat del lema “Mejor unidos“ hi han dibuixat un cor amb les tres banderes que els representen: la catalana, l’espanyola i la de la Unió europea. Per banderes que no quedi. No sé a qui se li ha acudit aquest monument a la cursileria, però sembla fet per atreure el vot de Hello Kitty.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 d’octubre del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma