Públic familiar

L'anomenat públic familiar
tenia mala premsa  fins fa quatre dies. De jove, hauria escopit sobre la closca dels cretins que el reivindicaven per al consum cultural. A mí, això de barrejar família i cultura em resultava dissonant, potser perquè en la meva adolescència sempre vaig viure la família com un peatge social i no pas com un espai de transmissió cultural. Vaig començar a autodeterminar-me'n als catorze anys, amb una fugida avortada per la força, vaig conviure-hi molt de temps com un estat associat i no vaig parar quiet fins que vaig aconseguir independitzar-me'n. Dècades després, encara em crida l'atenció sentir parlar de públic familiar en àmbits culturals generalistes. L'any 2007, assegut entre els implicats en la temporada teatral del TNC en qualitat de traductor de l'Arcàdia de Tom Stoppard que hi va muntar Ramon Simó, seguia amb interès el discurs de Sergi Belbel i em va sobtar que apel·lés al públic familiar. És el que tenen els prejudicis associats al Generation Gap. Quan ara vaig a concerts o al teatre em sobta la quantitat d'adolescents que hi assisteixen amb els pares (o viceversa). Els gaps (bretxes) s'obren  en altres fronteres. Hi continua havent gent que no aniria amb els  seus pares ni al quiosc, però hi ha altres fronts de conflicte oberts i el generacional resulta menys general.

Això explica l'aparició de propostes tan extraordinàries com el festival Petits Camaleons
que es fa aquest cap de setmana a Sant Cugat. Un festival de música per a nens (i nenes)  que podria ser com qualsevol festa infantil si no fos que hi toquen Antònia Font, Els Amics de les Arts, Quintana, Gavaldà, Guillamino, Las Migas, La Pegatina, Els Catarres, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, Teràpia de Xoc o Txarango, entre d'altres. És a dir, una selecció del bo i millor de l'escena musical catalana en un entorn adequat per a nens de tres a dotze anys. L'organització ha previst tres espais, miniconcerts de mitja hora, amb vuit o deu cançons, els decibels ajustats a les oïdes més tendres, uns horaris adaptats als dels nens, per no alterar ni banys ni àpats i una limitació que subverteix l'ordre natural de les coses: els adults no hi podran entrar si no és acompanyant un menor, fins a un màxim de dos per menor, mentre que una persona adulta podrà acompanyar un nombre il·limitat de menors. Mai com avui un adolescent (amant de la música) no haurà viscut la seva minoria d'edat com una oportunitat, en comptes de com un problema.

No m'imagino gaire els nens de la meva quinta a la falda de la mare en un concert dels Sírex o els Mústang, però em sembla òptim que el marc familiar i la cultura del moment trobin espais de confluència. Els mateixos que reclama per a la nostra cultura comuna l'esplèndid monòleg Acorar
que el manacorí Toni Gomila representa aquests dies a La Seca-Espai Brossa de Barcelona i en el qual brolla l'exuberància verbal de la llengua catalana a Mallorca, just quan el president Bauzà malda per provocar un Gap Generation que impedeixi la transmissió de la cultura familiar a ses Illes. Acorar vol dir degollar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura del dissabte 6 d'octubre de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma