Ràbia, Dissonància, Confusió


Ràbia.
Fa un parell de mesos, un amic meu escocès que viu al Vallès va anar a Valladolid per raons de feina. Un cop enllestits els negocis, ell i els seus clients castellans van anar a fer unes copes i el rotllo, m'assegura l'amic, era decididament bo; fins que un col·lega d'aquests va entrar al bar i, un cop assabentat que l'amic provenia de Catalunya, li va preguntar, sense més ni més, si era independentista. Abordat així, l'amic va dir que sí. A l'acte, el nouvingut es va posar a amenaçar-lo físicament. Els col·legues van provar d'apaivagar l'agressor, però tampoc no van demostrar cap mena de simpatia per les opinions de l'amic, que va plegar al cap d'una estona ja que se li havia negat, espontàniament, el dret de rèplica.
Dissonància.
L'episodi serveix com a exemple a escala petita de l'actitud actual envers el tema català demostrada pels poders castellanocèntrics, siguin temporals o espirituals. Hi ha hagut de tot, des d'avisos i insults fins a declaracions unilaterals de federalisme, sense que s'hagi demostrat, que jo sàpiga, el més mínim interès per escoltar el punt de vista dels mateixos catalans.
Confusió.
Tot plegat va acompanyat per una insistència creixent a encolomar-nos la versió diguem-ne mítica de la història d'Espanya (que es veu que existeix “des de fa 3.000 anys”, l'Aguirre dixit). Així mateix –i es tracta d'una mostra impressionant de dissonància cognitiva centralista– s'assevera que Catalunya ha estat rigorosament espanyola des de fa segles, a la vegada que encara se la tracta com un país no només estranger sinó hostil. Amb el qual, per cert, mai, però mai, no pot haver-hi diàleg, perquè dialogar amb els catalans de tu a tu significaria reconèixer que el Principat és alguna cosa més que un tros de territori enganxat eternament a Espanya: que n'és distint; i si això és així, per la mateixa regla de tres, l'Espanya actual deu ser allò que la historiografia no mítica afirma que és: un estat nació format per la unió forçada de diverses entitats abans sobiranes –o sigui, a fi i efecte independents– a principis del segle XVIII. De fet, al llarg dels últims 31 anys mai no he deixat de tenir la impressió que Catalunya és un país independent en el fons, però no pas, és clar, en la forma; i que l'única cosa que li fa falta, precisament, és adoptar la forma que més li abelleixi.

Matthew Tree, El Punt Avui, 21/10/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma