diumenge, 7 d’octubre de 2012

The XX, rodons

Aquests dies ha fet 30 anys de l’aparició del primer cedé al mercat. Tot i que s’havien fet diverses proves amb gravacions de música clàssica, el primer àlbum que va entrar en producció industrial va ser The visitors, d’ABBA, i el primer a distribuir-se al mercat, 52nd Street, de Billy Joel. Tots dos discos exemplifiquen molt bé, trobo, el regust de cosa antiga que tenen avui dia els discos compactes. Només fa tres dècades, però sembla més temps perquè la nova tecnologia els ha escombrat. Per no tenir, ni tan sols tenen l’aire nostàlgic dels discos de vinil, amb les caràtules artístiques i aquell crec crec de l’agulla al solc.

De fet, el format MP3 no només ha noquejat el disc compacte com a suport, sinó que ha desprestigiat l’elapé com a unitat de mesura. Per molta gent ara el que compta és la cançó, una cançó concreta, i no tot un àlbum. Les típiques cançons de farciment, que sovint amagaven alguna perla, han quedat relegades a l’oblit, perdudes a les catacumbes de Spotify. Cada cop és més normal que els intèrprets siguin reconeguts per una sèrie de cançons d’èxit, i no pas per un elapé sencer, elaborat amb un sentit unitari. Jo mateix, me n’adono, havia mig perdut aquella febre de quan esperes amb candeletes la sortida d’un disc nou, i fa poc l’he recuperada gràcies a un grup únic: The XX.

El segon disc que publiquen es diu Coexist i, com ja passava amb el primer, ara tres anys enrere, és una gran miniatura delicada. L’escoltes de principi a fi sota el mateix estat d’ànim un estat d’atenció calmada i és gràcies a la repetició, al retorn al disc, que aquest ànim es va matisant i ampliant. El so de The XX és minimalista, explora melodies simples i les veus no busquen l’efectisme de la nota alta, però en canvi tenen un poder emotiu que és molt directe, de tu a tu. A primera oïda, el grup ha evolucionat poc d’un disc a l’altre, però aviat t’adones dels canvis petits que han introduït, explorant nous instruments de fons, gairebé com una picada d’ullet que ho enllaça tot. A vegades, en alguns moments feliços, trobo en les seves guitarres un ressò de The Durutti Column, com si actualitzessin el passat, arribats directament des d’un d’aquells vinils que avui continuen sent imprescindibles.

Jordi Puntí, El Periódico, 6 d’octubre del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir