dilluns, 1 d’octubre de 2012

"Todo se andará", diu la Conchi

Poca broma. 265.891 habitants fan de L'Hospitalet de Llobregat la segona ciutat de Catalunya, la tercera dels Països Catalans i la setzena d'Espanya.  Les vies del tren, que els hospitalencs somien soterrades, fan un tall ciutadà que separa el Centre o Santa Eulàlia dels barris més feréstecs del Samontà (La Florida, Collblanc, la Torrassa...) La percepció de L'Hospitalet és tan plena de tòpics que decideixo limitar-me a escoltar. M'hi encasto i enquesto la gent.
 
Començo a les portes de la Patufet Sant Jordi, una de les escoles públiques del centre. Són les 16:30 i els pares s'acosten a recollir la canalla amb aquella barreja d'il·lusió i rutina pròpia del moment. Majoria simple de mares sobre pares, empat tècnic entre converses en català i en castellà, minoria absoluta de pares de la nova immigració i pràctica unanimitat en el punt de vista. Entre pares, mares, mestres (i directora) parlo amb 32 persones. No trobo ningú que s'oposi al lema de la manifestació “Catalunya, nou Estat d'Europa”. Ningú. El Just (45) arriba amb bici. Conscienciat, diu que aquesta Diada “potser aconseguirà canviar la mentalitat de la gent, vist que avui (és dijous i s'acaba de produir la reunió Mas-Rajoy del 1, 2, 3 pica paret) s'obren portes desconegudes”. El Vicente (41) no va anar a la mani. Diu que serà molt difícil que es faci un referèndum, però que no té por. És l'opinió general. A favor però difícil. La Vanessa (33) tampoc hi va anar però diu que hi està d'acord “porque no hay derecho”; el Patxi (44) hi va anar i diu que li va servir per “tener conciencia de cuántos éramos”. La Neus (64) és a la cua en qualitat d'àvia. Hi va anar amb tota la família, però opina que no servirà de res. “Avui ho discutia amb el meu marit i li deia, però com vols que li facin cas al poble?” Entre els mestres, la mateixa lletra i música. L'Anna (53) va fer cent quilòmetres per tornar del pont i manifestar-se. Es declara impressionada pel civisme de tanta gent junta. Me la imagino vigilant un pati amb un milió i mig de nens i, de sobte, penso en el president Mas. L'Alba (52) i la Bel (42) també són mestres. “Els que no ho veien, ara ho han vist”, conclou l'Alba. Es despatxen a gust amb la carta del rei. Segur que hi deu haver pares o mestres que hi estan en contra, però jo no en trobo cap. Marxo. Pujant per la Rambla Just Oliveres, topo amb una noia alta i saludable amb una samarreta de tirants de la Roja. Per fi! L'abordo feliç, amb els ulls fits a l’España del seu pit,  però m'esquiva. No en vol saber res, de preguntes així. Potser es pensa que em mouen interessos no informatius. A la Llibreria Perutxo (no, no és pel Joan Perucho, sinó pel nom d'un carrer) l'Eulàlia (39) em diu que això aviat quedarà oblidat, tot i que a ella li agrada el que passa. Decideixo agafar el metro cap a un altre barri. 

La Torrassa és un barri molt dens. El paisatge humà canvia. Diguem que s'acoloreix. La plaça Espanyola n'és el centre neuràlgic. A aquesta hora del vespre un munt d'aspirants a futbolista Unicef xuten i persegueixen llaunes aixafades com si fossin discos d'hoquei davant la parròquia de la Marededéu dels Desemparats (sic), regentada per mossèn Valentí. Aquí enquesto 28 persones. En un banc seuen la Marta (41), la Conchi (37) i la Montserrat (38), l'única que em parla en català per dir-me que està 100% a favor de l'Estat propi i que comença algo.
La Marta i la Conchi hi coincideixen. “Eso esperemos”, fa la Conchi. Li demano per què i respon: “porque siempre nos dicen nanay”. Sobre el referèndum sentencia: “Tardaremos, pero todo se andará”. “¿Todo?”, repeteixo. “Todo”, es referma mentre saluda un eixam de tietes i àvies que parlen en l'andalús d'un Sergio Ramos.

El banc del costat l'ocupen quatre dominicans que no m'entenen en català. Koraima (19) no sap que hi ha hagut una manifestació. Quan li demano si li semblaria bé que Catalunya fos independent d'Espanya diu que sí. Al seu cstat ,Vladi (22) se n'estranya: “¿tú estás de acuerdo con eso, miniña?” I li diu que llavors la faran parlar en català. “Ah, pues entonces no!”, salta Koraima, esverada. Vladi es mostra bel·ligerant. Diu que li sembla molt malament i que la manifestació no tindrà cap efecte. Rosis (24) també hi està en contra, sobretot en això de parlar català, però quan s'acosta la seva filla de cinc anys  em diu, orgullosa, que n'ha après a l'escola. La nena no diu ni piu. El més veterà es diu José (53), un odontòleg amb tres fills que afirma que els catalans som molt racistes, més que a Madrid. Treballa a Badalona. “No lo van a conseguir”, sentencia amb una rialleta de menyspreu amourinhat
Quan ja em retiro, es despenja: “Y eso que a mí la división me convendría más, porque no se iría tanto dinero a Madrid y mis hijos lo tendrían mejor”. I sentencia: “El problema son los políticos”. 

La senyora Mariana (84), nascuda a la Torrassa, ho té clar: “me parece estupendo, pero sin solución”, em diu. La seva amiga Pura (80) és cordovesa de Baena i fa 40 anys que viu a La Torrassa. Després d'advertir-me “yo es que soy alfabeta” m'engalta: “Estoy a favor, que pa eso estamos en Catalunya”, i llavors em fa una pregunta inquietant: “¿Lo he dicho bien?”. Li agrada que no li demani el cognom. “Sólo Pura, que aquí hay muchas”. La Mariana està al cas de la reunió de Mas amb Rajoy: “Ha vuelto igual que fue, con las orejas gachas”. No em diu què votaria en un referèndum, però sí que votaria. La seva cuidadora Roxana (23) fa quatre anys que va arribar de l'Equador: “Si a Catalunya no la quieren, pues que sea independiente”.

La Carme (60) fa dècades que treballa amb una trentena d'entitats del barri. Diu que mai no havia vist tantes banderes catalanes a la Torrassa, però que, les entitats veïnals no es pronuncien mai sobre aquest tema. La gent ho fa a títol personal. Acabo al Tirsa del carrer de Rafael Campalans (el prohom que dóna nom al laboratori d’idees del PSC), fotent-me un parell de cóctels Toledo (Ohio) entre cap i coll a la barra en bona companyia mentre al reservat socialistes notables parlen de política. El rum rum és la conveniència o no de canviar el discurs del PSC. Només sento tres paraules. Les reprodueixo en ordre alfabètic: A, Decidir, Dret. Potser si parlen aviat amb la Conchi...

Màrius Serra. La Vanguardia. Reportatge a Política. Dissabte 29 de setembre 2012

1 comentari:

  1. Conec el balcó de l'Hospitalet que surt a la foto (carrer Montseny). Per les nits hi apareix un home vestit de la CNT i amb gorra de milicià que mereix una entrevista.

    ResponElimina

Entradas populares

Compartir