Tres minuts d'optimisme

Dimarts passat, al Festival de Cinema de Sao Paulo, al Brasil, van dedicar una sessió als curtmetratges documentals. Totes les pel·lícules tenien la mateixa durada —tres minuts— i s’havien realitzat gràcies al projecte Focus Forward. Vet aquí un bon exemple de mecenatge: cada any, la multinacional General Electric convoca un concurs per a històries i ajuda a finançar-les. L’única condició és que la pel·lícula expliqui alguna idea innovadora, “que reformulin el món”. Primer ensenyen els curtmetratges en diversos festivals de cine i després els pengen a la pàgina web: focusforwardfilms.com.

Dels 17 curts que van passar a Sao Paulo, no n’hi havia cap que fos avorrit, previsible o innecessari. Alguns es limitaven a descriure un projecte social, sense gaire lluïment estètic, però també n’hi havia que exploraven un estil més d’autor. És el cas de Panmela Castro, de la brasilera Heloísa Passos, sobre una artista grafitera de Rio de Janeiro que amb els seus dibuixos ajuda a conscienciar les dones sobre la violència de gènere (el 2011, la revista Newsweek la va triar com una de les 250 dones més influents del planeta). Un altre bon exemple era Operation Free Lunch, la història d’un periodista xinès que va engegar una campanya al seu país i va recaptar donacions privades perquè els nens pobres puguin menjar a les escoles.

Tot i que la tria era molt eclèctica, la majoria de documentals venien dels Estats Units. Hi apareixien una empresa que es dedica al reciclatge de deixalles per aconseguir gas i electricitat, una panificadora de Los Angeles que només dóna feina a ex-convictes, un grup de metges i infermeres que tracta de franc els malalts que no tenen una assegurança mèdica, un equip de científics que treballen en la creació de l’ull biònic... Veient-los, vaig pensar en les eleccions que s’acosten als Estats Units. És un país d’extrems que sovint s’enganya a si mateix, capaç de les innovacions més revolucionàries, però també amb una part creixent de la població que viu com si fos al Tercer Món, pobra i ignorada, sense seguretat social. Per això cal que guanyi Obama.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 d’octubre del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma