Una cadena de records

A vegades la memòria crea unes cadenes de vivències, lectures i records que són imprevisibles. Les mires de prop i t’adones que allò que les enllaça és només una anècdota, un objecte trivial o un estat d’ànim de segona mà, usurpat a algú altre, però aquest lligam tan prim és precisament allò que les fa sobreviure. Vet aquí un exemple. A principis d’estiu vaig anar a veure una exposició al Caixafòrum de Barcelona, Torres i gratacels. De Babel a Dubai. La mostra era molt entretinguda i ben documentada i, enmig de les maquetes, quadres i fotos dels edificis més alts del món, vaig fixar-me en un dels gratacels que més m’agrada: el Chrysler Building de Nova York. Potser no és tan alt ni mític com l’Empire State, ni tan bonic com el Flatiron, però trobo que dóna al skyline de Manhattan un toc de distinció art deco, com una agulla de corbata que aconsegueix brillar fins i tot els dies més ennuvolats.

Quan penso en l’edifici Chrysler, em ve al cap un dels capítols que integren el llibre Els emigrats, de W.G. Sebald. En una de les històries hi apareix la figura del seu oncle avi Kasimir, que als anys vint va anar als Estats Units i, com que no tenia vertigen, va treballar tot un any col·locant els revestiments d’acer a la corona de l’edifici Chrysler. Aquell mateix vespre, doncs, tornant de l’exposició, vaig rellegir l’episodi on apareix l’oncle de Sebald. Feia més deu anys que l’havia llegit per primer cop i aquelles històries familiars, encapçalades per un altre oncle avi, Ambros Adelwarth —el protagonista del relat—, em van sorprendre de nou per la seva subtilesa evocadora i misteriosa. De passada, em vaig fixar en dos detalls que havia oblidat.

El primer és que, de tant en tant, Sebald fa sortir al relat “l’home papallona”, un cameo silenciós de Vladimir Nabokov, trescant pel bosc amb el caçapapallones, i que resulta prou versemblant. Nabokov va fer de professor molts anys a la universitat de Cornell i per l’espai, l’època, l’entorn social i l’elitisme, és plausible que hagués coincidit alguna vegada amb l’oncle Ambros. L’altre moment que em va sorprendre és la descripció que Sebald fa dels seus viatges amb cotxe per les carreteres poc transitades dels Estats Units: “Malgrat els seus noms parcialment coneguts”, escriu referint-se als pobles per on passava, “em feia la impressió d’estar a Enlloc. Monroe. Monticello, Middletown, Wurtsboro, Wawarsing, Colchester i Casodia, Deposit, Dehli, Neversink i Niniveh: em va semblar que, junt amb l’automòbil on estava assegut, em movia a control remot a través d’un país de joguines hiperdimensionals, amb una toponímia rebuscada, recollida i triada arbitràriament per un nen invisible gegantí, entre les ruïnes d’un món abandonat fa molt de temps”.

La coincidència dels dos elements —Nabokov i les carreteres americanes— em va fer pensar tot seguit en un assaig literari: “Un estranger a Lolitalandia”, que l’escriptor Gregor von Rezzori va publicar a la revista Vanity Fair. L’any 1986, Rezzori va recórrer en cotxe algunes parts d’Estats Units que Nabokov havia descrit a Lolita en el periple furtiu de Humbert Humbert i la seva fillastra. Davant del contrast paisatgístic que sovint li oferia el trajecte, es preguntava si tal vegada als europeus ens agrada Lolita perquè hi trobem “l’acompliment dels nostres somnis d’infantesa al voltant d’Amèrica”. Però el principal record que em queda de la lectura d’aquell llibret és l’estupefacció de l’aristòcrata Rezzori davant la iconografia pop de les carreteres americanes, amb els motels, els anuncis lluminosos, les gasolineres, els pobles de noms rocambolescos...

La meva memòria, aleshores, va abandonar les referències literàries i em va fer reviure una època en què jo també, als Estats Units, vaig conèixer aquesta impressió de ser Enlloc, que deia Sebald. Anys enrere, vaig passar tres mesos al nord de l’estat de Nova York, en una zona poc habitada, de grans boscos, pobles minúsculs, cases disperses i carreteres solitàries. A vegades, els diumenges al matí, amb uns amics agafàvem un cotxe i voltàvem per aquelles carreteres estretes i poc concorregudes, a la recerca d’un bon cafè per esmorzar a l’americana. Sortíem d’hora i ens deixàvem perdre, conduíem a l’atzar, agafàvem un trencall perquè sí. Totes les carreteres s’assemblaven. Escoltàvem velles cançons a la ràdio i el paisatge es desplegava davant nostre com una pel·lícula. Tots ens semblava conegut: un vell graner de fusta, un estany amb embarcador, una casa amb porxo i gronxador...

Un dia ens vam fixar que de tant en tant, al jardí de davant d’algunes cases, s’hi veien cotxes mig desballestats, sense vidres ni capota, amb el motor a la intempèrie, amb un número mal pintat a la porta. Quan passàvem pel davant, sempre hi havia un noi que alçava el cap i ens mirava sorprès. Vam preguntar per aquella coincidència i ens van dir que s’acostava el Demolition Derby. El nom ens va atreure i uns dies després vam assistir-hi. Era un espectacle tan americà i alhora tan decadent que hauria hipnotitzat a Gregor von Rezzori. Les raons del Demolition Derby, però, les explicarem el mes vinent.

Jordi Puntí, L’Avenç, juliol-agost 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma