divendres, 12 d’octubre de 2012

Vàter, cel i ona

Vaig aficionar-me als tallats als catorze anys per timidesa. Quan anava pel món i tenia ganes d'anar al lavabo entrava en un bar i demanava un tallat. Encara ho faig, ara que l'edat convida més a tenir consciència prostàtica. Mai no gosaria entrar en un bar i demanar pels serveis a la brava sense abans haver demanat el tallat. Cervesa no, perquè em sembla una contradicció buidar la bufeta i tornar-la a omplir de líquids diürètics. Ni refrescos. Ni aigua, que és per a la set. En canvi, el tallat es pren de pressa (sempre que no te'l clavin bullent), té un bon preu i no omple gaire (sempre que no siguis en un Starbucks i et plantifiquin una oferta de cafès que requereix un curset). Potser algun dia hauré de demanar-lo descafeïnat o amb sacarina, però no crec pas que renuncïi al tallat ni tampoc em sembla gens bé que els bars hagin d'oferir els seus lavabos de franc. La condició humana es revela amb tota la seva cruesa en els moments de màxima intimitat, i no és fàcil mantenir en condicions el cubicle d'un vàter. Per això crec que si l'Ajuntament vol que els lavabos dels bars siguin públics hauria de garantir-ne la neteja amb una brigada municipal de BCNeta. Una brigada especialitzada que visitaria els locals de la ciutat amb baieta, fregall i Pato WC. Per segons quin bar caldria preveure també alguna brigada d'intervenció especial amb equips de fumigació, careta antigàs i granota de guerra bacteriològica. El que no pot ser és que els bars (ni que només sigui els que ocupen l'espai públic amb terrassa) hagin d'assumir de franc l'essència més íntima de la condició humana que circula per la ciutat. A la Barcelona turistificada el format més habitual de grup humà és el ramat i els únics lavabos preparats per als ramats són els de les àrees de servei de les autopistes. 

L'escriptor Josep Maria Romero, que ara passa llargues temporades a l'Extrem Orient, m'explicava una conversa mantinguda amb una empresària que li va demanar quina era, al seu parer, la millor manera de promoure turísticament el carrer de Petritxol. Romero, que ha treballat de guia per la ciutat abans de fugir-ne, va escoltar impertèrrit les idees creatives de l'emprenedora col·lega i li va deixar anar el consell: el millor que podria fer amb el seu flamant local del carrer de Petritxol seria transformar-lo en uns grans lavabos públics. De pagament, esclar. Els guies de la ciutat, desesperats com van per la manca de serveis, hi portarien tots els grups a buidar la bufeta. I de retruc, els establiments de la zona guanyarien clientela. Perquè després de buidar, ja posats, en comptes d'un tallat potser ve més de gust demanar una xocolata desfeta i anar-hi sucant el melindro.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 8 d'octubre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir