Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2012

Després dels serafins, els querubins

Imatge
Sovint, quan els poetes intervenen a la ràdio, ens embafen amb una exhibició de sensibilitat. Veu pausada, untuosa, meditabunda, conscients en tot moment de la gravetat del que diuen, com un metge que, havent examinat els anàlisis i les radiografies, et dóna una mala notícia. Que no és mai que duus la farmàcia oberta. Els poetes donen per una novel·la satírica que està per escriure. Ni més ni menys que qualsevol individu o col·lectiu que respon a l’estereotip del seu ram i a més a més s’hi esforça a consciència, amb gran dedicació, tenacitat i un pentinat pintoresc.

Per això és remarcable quan algú no opina allò que se n’espera. Com l’elogi que l’altre dia, a El suplement de Catalunya Ràdio, va fer el poeta Joan Margarit de l’ordre. No és casualitat que la locutora Sílvia Cóppulo l’hi fes repetir, perplexa i un punt decebuda. L’ordre no desperta gaires simpaties. Ordre és pla, càlcul, protocol, estratègia, eficàcia, coneixement, mètode, disciplina, a l’altre extrem de la improvisació, …

Catalonia: Getting Braver

Imatge
Three weeks ago I went to Glasgow.  No sooner had the plane from Barcelona opened its doors and let the Prestwick mizzle fall on my flinching face than I got the exact same feeling I'd had when I visited Scotland for the first time, some 30 years earlier: that it was definitely another country. My Catalan travelling companion slapped me on the back and said 'Well, here you are, back home'.  'No, I'm not,' I snapped politely, 'this isn't England.'  And after 28 years of living here, I have no doubts that Catalonia is no more Spanish than Scotland is English.  A detail that the 14 million tourists who flit along the Costa Brava every year usually miss, and understandably so: unlike Scotland, which has never lost its national status, Catalonia had its sovereignty whipped away from it 300 years ago when - far from being incorporated into an emerging nation-state by an act of union - it was forced to join the fledgling Spanish state after losing its war …

Matí, Tarda, Nit

Imatge
Matí. Pot ser que avui, diumenge 25 de novembre, acabi sent un dia històric per a Catalunya: potser el més històric de tots des que Franco va morir o fins i tot des que els Borbons la van envair. Ara bé, per molt que en sigui conscient, confesso que només he seguit les campanyes electorals a mitges, que no vaig mirar el debat a set a TV3 l'endemà de dissabte passat, i que fa dies i dies que no estudio cap dels múltiples sondejos que han pretès predir els resultats d'avui. Tarda. I avui mateix, tampoc no penso seguir les eleccions del començament de la tarda ençà, sinó que aniré al concert –tan magnífic com benèfic– que els de Gospel Viu faran a l'Auditori de Barcelona. Tornaré a casa, doncs, just a temps per sentir els resultats definitius de les eleccions catalanes (ja seria anacrònic, per cert, dir-ne ‘autonòmiques'). Nit. I si sembla que estigui fent gala d'una displicència electoral imperdonable, que consti que avui és un dia pel qual he esperat més de dues dèca…

Guardians del columnisme

Una de les novetats d'aquest trimestre convuls és la constant presència dels afers de Catalunya a la premsa internacional. Enrere queden les campanyes d'anuncis de l'època pujolista. Ara els analistes anglòfons, francòfons o germanòfons tenen veu pròpia, de vegades molt diferent de l'opinió publicada en els àmbits català o espanyol. També exportem algunes veus. Un exemple remarcable han estat els articles apareguts a The Guardian signats per noms tan familiars per al lector català com Enric Juliana, Quim Monzó o Matthew Tree, entre d'altres. Tree, que escriu indistintament en el seu anglès nadiu i en el seu català adoptat com a llengua literària, va publicar un article a la secció Travel el divendres. El títol coincidia fil per randa amb l'última frase de la columna: “A country can exist happily without a state of its own” (un país pot existir tranquil·lament sense tenir un Estat propi). El mateix divendres Matthew Tree explicava a la seva pàgina de Facebook qu…

Miliki i la nostàlgia

Imatge
La setmana passada es va morir el pallasso Miliki. Tenia 83 anys i en feia gairebé 30 que estava inactiu, com a mínim a la televisió, però els mitjans l’han recordat amb un gran nombre d’articles i obituaris. El suplement d’ahir en aquest diari, amb les paraules de gent com el cuiner Joan Roca, l’humorista José Corbacho o el meteoròleg Francesc Mauri, n’era un bon exemple. Amb diferents graus de nostàlgia, tots els recordatoris d’aquests dies treien punxa sentimental als mateixos detalls de Gaby, Fofó, Miliki i Fofito. Hi apareixien el vestit llarg de color vermell; el “¿cómo están ustedes?” amb què començaven el programa; les seves cançons més populars, com aquella de Susanita tiene un ratón; la gorra de quadres de Miliki; el señor Chinarro, víctima habitual a l’hora de rebre pastissos a la cara...

Tots els que han parlat de Miliki tenen entre 40 i 50 anys, com jo mateix. Som la primera generació —la del baby boom— que va créixer veient la televisió i, per tant, des de petits vam inco…

D'Hondt leave me this way

L'any 1878 Victor D'Hondt va publicar La représentation proportionnelle des partis par un électeur. Hi desenvolupava un sistema matemàtic per traduir els vots en escons que va concretar quatre anys més tard a Système pratique et raisonné de représentation proportionelle. Des de llavors l'anomenat sistema D'Hondt, amb alguna correcció, s'ha imposat en un munt d'estats democràtics  per establir la representació parlamentària. El seu mecanisme es pot explicar fàcilment en tres passos: 1) Es fa una llista amb les candidatures que han rebut més d'un percentatge estipulat dels vots, ordenades de major a menor. 2) Es dibuixa a la seva dreta una graella com les dels mots encreuats amb tantes caselles com escons té la circumscripció (Lleida 15, Girona 17, Tarragona 18, Barcelona 85) i s'anota a cada casella el quocient que resulta de dividir el nombre de vots per 1, per 2, per 3... fins a 15 (o 17 o 18 o 85). 3) Es trien les 15 (o 17 o 18 o 85) caselles que cont…

El catanyol es cura?

El proppassat 12 de setembre, en plena ressaca de la Diada més multitudinària de la història, es va presentar a la Setmana del Llibre en català El catanyol es cura de Pau Vidal (Barcanova). Pau Vidal és un verbívor integral: lingüista de formació, enigmista (publica els mots enreixats a El País), traductor de l'italià (Andrea Camilleri, Erri de Luca, Il Gattopardo...) i autor de novel·la negra (creador del detectiu filòleg Miquel Camiller, l’últim lliurament del qual és Fronts oberts). Avui torna a ser dia de ressaca i l'efecte Alka Seltzer m'ha portat el llibre a les mans. Potser també perquè he seguit la campanya electoral amb fruïció i estic en condicions d'assegurar que els membres de  la nostra classe política que parla catanyol formaria un grup mixt sorprenent. De fet, fóra molt recomanable que els flamants parlamentaris acabats de sortir de les urnes trobessin un exemplar del llibre de Vidal a l'escó. El catanyol té una llarga tradició humorística que permet…

Dendrofília

Al davant de la Fundació Miró hi ha un Mercedes Benz encastat al tronc d'una olivera que la guàrdia urbana no retira. És una obra d'art que porta per títol Estel caigut. La signa Jaume Pitarch. El joc de paraules subjacent només dringa en castellà, perquè en català els cotxes accidentats no s'estrellen sinó que s'estavellen. Què hi farem! Pitarch ven la seva peça com una nadala. Com que pretén fer una reflexió críticadeixa els quatre intermitents encesos i la ràdio engegada emetent els butlletins informatius. “La meva reflexió podria actuar com a substitutiu del ritu consumista tan propi d'aquestes festes i que progressivament les va buidant de contingut espiritual”. D'aquí que el cotxe estavellat sigui de luxe, i no un Corsa o un Dos Cavalls. La benintencionada peça de Pitarch remet a una mítica exposició de vehicles estavellats que es va inaugurar l'any 1970 al New Arts Lab londinenc. L'escriptor J. G. Ballard va comprar tres vehicles sinistrats, entr…

La propietat reflexiva

Reflexió

Modificació de la trajectòria d'una partícula quan incideix sobre una superfície límit.



D'aquelles matemàtiques bàsiques que, poc o molt, vam aprendre a escola, molts recordem quatre rudiments de la teoria de conjunts i les propietats que defineixen una relació: reflexiva, simètrica i transitiva. Aquestes eleccions sobre les quals avui reflexionem han recuperat a fons la teoria de conjunts. Durant la campanya n'han circulat a dojo els conceptes bàsics: unió, intersecció, inclusió i exclusió. Tot representat amb aquells preciosos diagrames d'Euler, matisats després pel senyor Venn, que feien furor entre els professors de matemàtiques del tardofranquisme. Aquelles circumferències enllaçades amb fruïció olímpica podrien representar els dos models identitaris català i espanyol, amb una zona d'intersecció de dimensió incerta però minvant en la qual malden per situar-se alguns. La força iconogràfica dels símbols bàsics és molt rotunda: U (del dret és unió i de cap…

Lone Ranger - 'Cavalls salvatges' by Jordi Cussà.

Imatge
When any language is officially banned (as Catalan was between 1939 and 1961) or officially ostracised (as it was between 1961 and 1975) the bottom drops out of its literary market for the simple enough reason that the marketplace itself has disappeared: bookshops, distribution networks, newspaper reviews, literary magazines, and so forth, are no longer to hand. The entire apparatus which had earlier served to transmit Catalan literature to its potential public was jammed in 1939 with a spanner so big it would take years and years even after Franco's death in 1975 to get things working normally again (indeed, as we will see, certain lingering after-effects of that dictator's proscription of Spain's second language, are still being felt today).
         Caught in such straits, Catalan language writers were obliged to forget about their now non-existent popular market, and to concentrate solely on High Literature. And so it was that for thirty-nine years, some of the finest …

Blanc, Negre, Gris

Blanc. El 22 d'octubre passat, els d'ERC van organitzar una taula rodona a Barcelona sobre la situació dels immigrants en una Catalunya independent. Entre el nombrós públic hi havia força àrabs, amazics, llatinoamericans i africans que volien dir-hi la seva. De totes les seves intervencions, potser va ser la d'un senegalès la que va colpir més. Catalanoparlant (com tantes i tantes persones nascudes fora, malgrat la tendència de molts catalans de soca-rel a adreçar-se'ns únicament en castellà, com si tots plegats acabéssim de baixar de Medina del Campo) i partidari de la independència de Catalunya, va dir que no se sentia gens representat per cap dels partits polítics que la impulsaven. Negre. De fet, diria que es va quedar curt: a Catalunya, els residents nascuts fora que tenen un fenotip no-europeu són si fa no fa invisibles en els diaris, els anuncis comercials i els programes de televisió en general (fins i tot a Polònia, l'actor que fa d'Obama és un blanc p…

Passar el país a net

Esborrany
Escrit de primera intenció destinat a fer-hi totes les esmenes, addicions i supressions que calguin.

Hi ha paraules que acaben associades a un moment. Esvoranc, per exemple. Cada cop que la sento pronunciar en català o castellà (socavón) penso en l'esfondrament del Carmel. Aquell enorme esvoranc de 35 metres de fondària i 30 de diàmetre que va engolir un garatge del carrer Calafell l'any 2005, afortunadament sense danys personals. En aquest final de campanya em passa el mateix amb la paraula esborrany, terme central en la maniobra d'agitprop faesista amb què un diari de Madrid vol sembrar dubtes sobre la honorabilitat dels dirigents convergents just quan totes les enquestes els atorguen una victòria clara en les eleccions del diumenge. En l'afer dels presumptes comptes bancaris a Suïssa l'elecció de l'esborrany com a format de document incriminatori ja diu molt sobre la potineria de tot plegat. Més encara quan l'esborrany en qüestió sembla un Google…

Fotim?

El parlar d’Arbeca sempre ha provocat comentaris. D’entrada per la pronúncia: els arbequins (gent d’Arbecààà) viuen en una lla de la A envoltada per mars de parlants ponentins de la E. Però també el lèxic és particular. Quan em documentava per anar-hi a fer la secció del programa “Divendres” de TV3, vaig parlar amb l’escriptor arbequí Vidal Vidal. A banda de moltes de les paraules que ja vam comentar per antena (guglegin “Paraules en ruta Arbeca” i ho trobaran), ell em va parlar de fotim en una accepció que no he trobat enlloc. L’Alcover-Moll recull fotim i el defineix com un infant menut i bellugadís que es fica pertot i destorba. També el DGLC recull l’expressió “tenir un geni de fotims” (ser molt irascible). Però enlloc rep el sentit que els nois arbequins de la quinta de Vidal li donaven: esperma, semen, llet. Un líquid relacionat amb el sentit sexual del verb fotre, esclar, i que conté éssers menuts, bellugadissos i que es fiquen pertot anomenats espermatozoides. La gràcia de fot…

Vida privada dels candidats

Imatge
A El món a RAC1Sergi Mas sotmet els candidats a una entrevista sui generis que aporta una mica d’alegria a l’ensopiment general de la campanya. Cada candidat respon preguntes com ara si sap qui és Carmen Lomana: constato amb sorpresa i amargura que molts no la coneixen. Queda palès (vol dir que és evident, en el català medieval que ara es parla) que els polítics s’han allunyat dels interessos reals dels ciutadans. Així va tot. Ni Lomana no se’n salva.
Quan escric aquestes línies, encara no s’ha produït l’entrevista corresponent a Pere Navarro. Encara és a temps, doncs, de respondre àgil que no només coneix prou bé aquesta gran empresària del món de l’alta costura sinó que hi va coincidir aquest estiu en una festa (a Marbella, a Nova York) i que, en un rampell d’entusiasme, aquella mateixa nit va decidir que Lomana llegiria el pregó de la festa major de Terrassa. Un gest com aquest li faria augmentar la popularitat, no ho dubtin. A Navarro, vull dir; Lomana ja ens té a tots el cor roba…

Infraestructures d’Estat

Ferrocarril 
(des de 1864; en català)Sistema de transport en el qual els vehicles circulen per vies fèrries.
Una de les metàfores més usades per avançar el que ara mateix vivim és el xoc de trens. La imatge del xoc ferroviari parteix de la convenció que Espanya és un tren que surt de Madrid en direcció a Barcelona i Catalunya un altre que fa el mateix trajecte en sentit contrari. Tots dos per la mateixa via. Embalats. Cada cop que algú verbalitzava aquesta situació com si fos un problema de lògica ho feia amb la mateixa cara de murri amb què plantejaria una enganyifa del tipus: un tren elèctric va cap al nord-est a cent per hora i el vent bufa d'est a oest a vuitanta per hora; cap on va el fum? Ara, en plena campanya electoral, descobrim nous detalls sobre aquesta enganyifa clàssica. Resulta que el tren era elèctric, sí, però també desprenia fum, perquè el revisor fuma. Treu foc pels queixals d'haver-lo vist tan ple de famílies que viatjaven per celebrar l'Onze de setembre.…

Receptes amb llengua

Oficial
 (del llatí officialis 'que concerneix el deure; servidor') Que té la sanció de l’autoritat constituïda, que és d’ofici, no particular o privat.

Vaig empassar-me el debat a set al set de TV3 a veure si hi treia el nas la llengua. Cap candidat no en va fer esment. Les úniques pinzellades mínimament relacionades amb el debat per antonomàsia del poble català van ser el missatge d'entrada d'Albert Rivera en castellà i la mínima expansió que es va permetre Alícia Sánchez-Camacho en llengua cervantina al tram central del seu missatge de sortida. Cervantina en el benentès que les malvades forces catalanitzadores de cognoms no aconsegueixin imposar les tesis de l'inqualificable Jordi Bilbeny sobre la veritable identitat de l'autor del Quixot: Miquel de Sirvent o Cervent. Però res. Res no es va dir ni de la discriminació del català ni de la persecució del castellà ni de la manca d'etiquetatge en català ni de les multes ni de la immersió lingüística a l'esc…

Lliçons d’anatomia

Imatge
Ha tornat a passar. Dimecres a la nit, a les acaballes de la manifestació a Barcelona, els Mossos d’Esquadra van carregar de manera indiscriminada contra els vianants i una dona va quedar ferida greu d’un ull. És probable que en perdi la visió. Els indicis apunten que la causa va ser, un cop més, una pilota de goma llançada pels Mossos. No obstant l’endemà el conseller d’Interior Felip Puig va comparèixer en roda de premsa i va negar-ho. Les seves paraules textuals: “En allà no hi va haver-hi cap actuació ni cap càrrega policial, ni cap llançament de salves ni de cap tipus de projectil”. I tanmateix hi ha gravacions en vídeo que demostren que el dimecres els Mossos van disparar projectils, i apuntant no pas a terra —com estan obligats a fer— sinó directament contra la gentada.

La incompetència de Felip Puig comença a ser enciclopèdica. D’ençà que és conseller d’Interior, cada cop que els Mossos vigilen una manifestació, o una celebració multitudinària, hi ha algú que perd un ull, la me…

Les pinces estel·lars

Estelada

(stellatus) Bandera catalana guarnida amb un estel o conjunt dels estels del cel.
Mai s'havien vist tantes estelades en cap campanya electoral. Ni municipal ni autonòmica ni general ni europea. La Diada va inundar el país de banderes noves i la pluja d'estels encara no ha acabat. Arreu de Catalunya hi ha estelades penjades en balcons i finestres des del setembre. Deu haver estat el producte estrella dels dos darrers mesos als basars regentats per xinesos, en els quals val a dir que l'estelada conviu sense complexos amb banderes del Barça, banderes catalanes sense estel, senyeres espanyoles, amb l'escut constitucional o amb el toro, i alguna altra variant. Els convocants de la manifestació unionista del 12 d'octubre van encarregar molts exemplars de la seva bandera bifront hispanocatalana, però el seu poder de convocatòria va ser entre ínfim, si el comparem amb la manifestació de la Diada, i mínim, si la contraposem a la manifestació de suport a la vaga gen…

Encara més emparaulats

Máximo Cavazzani és un jove crack argentí, només tres anys més gran que Leo Messi, que es dedica a la informàtica. Fa més d'un any va irrompre en el mal·leable món de les Apps amb una bomba. Va partir del nom del conegut Angry Birds i del sistema de joc del reconegut Scrabble i va crear l'Angry Words-Apalabrados. No cal que el descrigui gaire, perquè milions de persones hi juguen cada dia arreu del món en una dotzena de llengües, entre les quals el català. L'aportació de Cavazzani i els seus col·laboradors d'Etermax es resumeix en una sola paraula: interactivitat. Les aplicacions amb jocs de paraules sovintegen als dispositius mòbils. La majoria, però, són solitaris i, en el millor dels casos, permeten competir amb altres solitaris a través d'un rànquing. En canvi, el sistema de joc a Apalabrados simula els enfrontaments que els jugadors de Scrabble hem mantingut sempre cara a cara. El valor afegit del joc és gairebé intangible: la creació d'una xarxa de jugado…

El disputat vot del senyor Shylock

(del llatí. praestare 'excel·lir; ser fiador; proporcionar') Deixar diners o una altra cosa, amb la condició de tornar-ho passat un cert temps.

En aquesta campanya el famós vot útil ha estat menys invocat que en d'altres. I no pas perquè les opcions que poden aglutinar més suports no pretenguin convèncer-nos de la utilitat de votar-les, sinó perquè un nou producte electoral ha irromput en escena. Es tracta del vot prestat, un concepte que fins ara només feien servir els analistas quan comparaven l'evolució del vot en eleccions successives. Mai fins ara cap candidat havia demanat explícitament cap préstec electoral ni els estrategues de cap campanya havien mostrat electors amb nom i cognoms que anunciessin el préstec del seu vot. Va aixecar la llebre Joan Carretero i els seus Reagrupats en demanar el vot en préstec per a Artur Mas. Els 350 Independents per Mas que ara reclamen que el president en funcions obtingui una majoria sòlida reincideixen en el tema. Noms molt div…

La llei de Godwin

Nazisme

Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei dirigit per Adolf Hitler.
L'any 1990, quan els fòrums en línia eren una novetat, Mike Godwin va formular un principi que ha passat a la història de la xarxa. Segons aquest advocat i usuari d'Usenet, a mesura que se succeeixen els missatges que conformen  un fil de discussió en línia, la probabilitat de que algun dels interlocutors esmenti Hitler o els nazis tendeix a la unitat. I llavors la discussió s'acaba. No cal resseguir els comentaris anònims que els lectors deixen en molts digitals per comprovar que la llei de Godwin continua vigent. N'hi ha prou amb estar una mica al cas de la campanya electoral per adonar-se que les al·lusions més o menys directes als nazis no són patrimoni exclusiu dels missatges a la xarxa. De fet, potser convindria actualitzar el principi formulat per Godwin per poder-lo aplicar a les picabaralles polítques d'una campanya electoral. Perquè aquests dies sentim …

Brasil literari

Imatge
La revista britànica Granta ha publicat una antologia dels 20 “millors novel·listes brasilers” actuals. De moment s’ha editat en portuguès i en anglès, i l’any que ve sortirà en castellà. La intenció de Granta és la mateixa de quan va proposar, ara fa dos anys, l’antologia dels “millors narradors joves en espanyol”: destacar les noves veus, menors de 40 anys, que comptaran en el futur de la literatura. Com ja va passar amb l’edició hispànica, la llista de noms ha provocat al Brasil una onada de queixes i disgustos. Els detractors diuen que hi ha oblits notables, presències poc justificades i la inevitable sospita de mandarinatge. A tot arreu passa igual. Com a protesta, uns quants autors no seleccionats han creat un blog off-Granta on mostren les seves narracions.

Més enllà de les pugnes tribals, la proposta de Granta és lloable perquè explora l’última hora d’una literatura tan rica i diversa com la brasilera, i la divulga amb un cert esperit comercial. El problema, en tot cas, és que …