Dendrofília

Al davant de la Fundació Miró hi ha un Mercedes Benz encastat al tronc d'una olivera que la guàrdia urbana no retira. És una obra d'art que porta per títol Estel caigut. La signa Jaume Pitarch. El joc de paraules subjacent només dringa en castellà, perquè en català els cotxes accidentats no s'estrellen sinó que s'estavellen. Què hi farem! Pitarch ven la seva peça com una nadala. Com que pretén fer una reflexió crítica  deixa els quatre intermitents encesos i la ràdio engegada emetent els butlletins informatius. “La meva reflexió podria actuar com a substitutiu del ritu consumista tan propi d'aquestes festes i que progressivament les va buidant de contingut espiritual”. D'aquí que el cotxe estavellat sigui de luxe, i no un Corsa o un Dos Cavalls.
 
La benintencionada peça de Pitarch remet a una mítica exposició de vehicles estavellats que es va inaugurar l'any 1970 al New Arts Lab londinenc. L'escriptor J. G. Ballard va comprar tres vehicles sinistrats, entre els quals un Pontiac. A la seva autobiografia (publicada en castellà com Milagros de vida) explica que la inauguració va resultar un acte molt, ehem, accidentat. En concret escriu que mai no havia vist emborratxar-se tan ràpidament els periodistes i convidats, que la noia en top-less que formava part de la instal·lació va patir un intent de violació al seient del darrera del Pontiac i que durant el mes que van estar exposats, els tres cotxes van ser malmesos, els van robar les matrícules i els retrovisors, uns hare krishna els van pintar de blanc i van acabar bolcats. Totes aquestes reaccions li van provocar una reflexió que, dècades després, molts artistes no han fet: “Em temo que ja no és possible provocar o indignar els espectadors únicament per mitjans estètics, com feien els impressionistes i els cubistes”.

Ballard s’ho va prendre  com un treball de camp per a l'escriptura de Crash, una de les seves novel·les més conegudes, sobretot des que David Cronenberg la va portar al cinema. Crash explora una parafília molt perillosa, la simforofília, consistent en l'obtenció de plaer sexual a través de desgràcies com els accidents de trànsit. Ballard també va deixar escrit que aquesta novel·la li va costar molt més que qualsevol altra, inclosa l'autobiogràfica L'imperi del sol, perquè quan l'escrivia els seus tres fills travessaven cada dia els carrers de Shepperton. Dues setmanes després d'acabar-la va tenir un accident de cotxe. El seu Ford Zephyr va fer una volta de campana i se'n va salvar perquè duia el cinturó cordat. “Si hagués mort tothom hauria pensat que era intencionat”, va escriure. 

Quatre dècades més tard, l'art perd radicalitat. De la simforofília hem passat a la dendrofília.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 24/11/12

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma