D'Hondt leave me this way

L'any 1878 Victor D'Hondt va publicar La représentation proportionnelle des partis par un électeur. Hi desenvolupava un sistema matemàtic per traduir els vots en escons que va concretar quatre anys més tard a Système pratique et raisonné de représentation proportionelle. Des de llavors l'anomenat sistema D'Hondt, amb alguna correcció, s'ha imposat en un munt d'estats democràtics  per establir la representació parlamentària. El seu mecanisme es pot explicar fàcilment en tres passos: 1) Es fa una llista amb les candidatures que han rebut més d'un percentatge estipulat dels vots, ordenades de major a menor. 2) Es dibuixa a la seva dreta una graella com les dels mots encreuats amb tantes caselles com escons té la circumscripció (Lleida 15, Girona 17, Tarragona 18, Barcelona 85) i s'anota a cada casella el quocient que resulta de dividir el nombre de vots per 1, per 2, per 3... fins a 15 (o 17 o 18 o 85). 3) Es trien les 15 (o 17 o 18 o 85) caselles que contenen el nombre més alt i ja tenim els nostres representants electes. Així és com aquest vespre s'adjudicaran els 135 escons del Parlament de Catalunya. 
 
Els analistes assenyalen que el sistema D'Hondt tendeix a reforçar les majories i a impedir que les opcions minoritàries deixin de ser-ho. D'Hondt, però, queda al marge de la territorialitat, perquè el sistema és aliè a la decisió prèvia d'establir els escons que corresponen a cada circumscripció. Al Parlament basc hi ha tants representants alabesos com guipuscoans o biscaïns. Això no passa al català, però si només es tingués en compte el número d'habitants els 15 escons lleidatans equivaldrien a 187 barcelonins. D'aquí els famosos escarafalls del president Maragall abans de ser-ho, quan tothora tenia a la boca el ball de vots i escons. En aquells temps hi havia dos partits grans, una situació que D'Hondt tendeix a reforçar. En canvi avui tot indica que tres forces es disputaran el segon lloc, i aquí els quocients de les divisions poden donar xifres tan properes que molts escons quedin adjudicats per molt pocs vots. I no només l'últim de cada circumscripció. Previsiblement caldrà arribar al 100% del recompte i potser hi haurà reclamacions sobre la validesa d'alguna papereta.

És en aquest punt que cal fer una nota de servei a la ciutadania. Un recordatori per a votants fervorosos o fetitxistes. A les últimes eleccions municipals una candidata va quedar fora del consistori de Girona per un sol vot, declarat nul perquè el seu pietós emissor l'havia complementat amb una estampeta de monsenyor Escrivà de Balaguer. Atès el fervor amb què s'ha viscut aquesta campanya, bo serà recordar que dins del sobre només hi va una papereta (o cap). Que votin de gust.

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari a Política.  25/11/12

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma