El catanyol es cura?

El proppassat 12 de setembre, en plena ressaca de la Diada més multitudinària de la història, es va presentar a la Setmana del Llibre en català El catanyol es cura de Pau Vidal (Barcanova). Pau Vidal és un verbívor integral: lingüista de formació, enigmista (publica els mots enreixats a El País), traductor de l'italià (Andrea Camilleri, Erri de Luca, Il Gattopardo...) i autor de novel·la negra (creador del detectiu filòleg Miquel Camiller, l’últim lliurament del qual és Fronts oberts). Avui torna a ser dia de ressaca i l'efecte Alka Seltzer m'ha portat el llibre a les mans. Potser també perquè he seguit la campanya electoral amb fruïció i estic en condicions d'assegurar que els membres de  la nostra classe política que parla catanyol formaria un grup mixt sorprenent. De fet, fóra molt recomanable que els flamants parlamentaris acabats de sortir de les urnes trobessin un exemplar del llibre de Vidal a l'escó. El catanyol té una llarga tradició humorística que permetria agermanar Joan Capri i la Trinca amb Francesc Pujols, Serafí Pitarra, Albert Llanas o Peius Gener. El gran Ramon Barnils fins i tot l'havia transformat en gènere radiofònic. Vidal el defineix així: “Anomenem catanyol el català oral i escrit que, a causa de la presència excessiva de castellanismes, provoca un efecte o bé de certa comicitat (com si fos la imitació d'un mal aprenent de català, en la línia de l'humor barroer dels anys 60 i 70) o bé, cosa més greu, d'incapacitat del parlant d'expressar-se correctament. Les interferències més cridaneres i evidents són les de vocabulari (tumbona, estar liat, tot el puto dia), però també n'hi ha de sintàctiques, que alteren la construcció natural de la frase”. 

El llibre és oportú, està ben plantejat i defuig el to de mestretites tan característic dels defensors halitòsics de la puresa. Vidal hi aporta solucions genuïnes, sense preocupar-se per la presència de barbarismes històrics (carajillo, buenu) que la majoria d'usuaris fa servir a consciència. Però la raó de ser de l'obra és una constatació terrible: “Allò que fa mortífer el catanyol és la invisibilitat de la invasió: en molts casos no és que el parlant faci servir el mot o expressió perquè no sap o no recorda l'equivalent català, sinó perquè està convençut que és correcte (exitós, descollonar-se...)”. La importació massiva de castellanismes durant la segona meitat del segle XX parafraseja la famosa invasió subtil de Pere Calders. Per als apocalíptics, el procés de substitució és imparable. Els que no ho som encara hi veiem marge d'evolució. Però és evident que la qualitat de la llengua es veu malmesa i empobrida. “Tengo una gran deprimisión porque no m'has telefonado” cantaven els enyorats Ossifar en el catanyol de Bauzà: el mallorcano.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 26/11/12

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma