dijous, 8 de novembre de 2012

El 'muso' Tísner

 Els actes d’homenatge a Calders, Sales i Tísner se succeeixen amb una intensitat insòlita en el panorama de centenaris, commemoracions i altres festes d’esguardar. Hi conflueix el comissariat entusiasta de Laura Borràs, capaç de multiplicar-se perquè passin moltes coses, i l’atractiu dels tres autors centenaris, que permet triplicar interessos. El cas és que plouen les convocatòries institucionals i privades, individuals i col·lectives, grans, mitjanes i petites. Aquesta mateixa setmana, el dilluns la Casa Amèrica Catalunya dedicava el seu Altar de Muertos mexicà al Tísner, dimarts a la Sala Gran del TNC se celebrava una lectura conjunta dels tres autors i avui dissabte Mita Casacuberta parla d’en Tísner a la Sala Planeta de Girona en el marc dels premis Casero.
En tots aquests actes es respira el mateix: una sensació de reprendre el fil que tantes tisores van maldar per tallar (de bades) l’any 1939. Calders, Sales i Tísner van teixir peces molt variades. Les diferències entre les obres són notables, igual com ho van ser les seves personalitats, però els corrents d’afecte i la valoració que les seves figures susciten conflueixen ara amb una força impensable quan van desaparèixer, Sales el 1983, Calders el 1994 i Tísner el 7 de maig del 2000. Dilluns, a la Casa Amèrica Catalunya (un modest entresòl del carrer de Còrsega en el qual passen moltes coses interessants que sovint no aconsegueixen el ressò que mereixerien), vaig tenir el privilegi de conversar públicament amb tres dels fills d’en Tísner (Raimon, Mireia i Mònica) i amb Carlos Guzmán, professor mexicà autor d’un estudi precís sobre Paraules d’Opòton el vell que du per títol En el mirall de l’altre (2004). En homenatge a la seva tasca com escenògraf de la televisió mexicana, Tísner presidia l’Altar de Muertos d’enguany, amb els seus llibres, encreuats, fitxes d’Scrabble i un munt impressionant de bibelots. Allà asseguts, al costat d’un esquelet sardònic, vam conversar i convinguérem que alguns dels trets d’aquell ésser extraordinari eren la proximitat, la intensitat i la capacitat mobilitzadora. Que Tísner va ser un “muso” inspirador ho demostren uns Goigs a llaor de l’invicte Tísner, engendrador malèfic dels mots encreuats signats per F. d’A. Pujol l’any 1968, quan publicava encreuats al Tele/Estel. Comencen així: “Puix que sempre ens heu brindat/ una estona turmentada/ us cantem eixa tornada, pare del mot complicat”. 

La capacitat inspiradora del polifacètic Tísner es confirma amb la magistral Calavera Tisneriana que dilluns li va dedicar el professor Guzmán (signada com El Coyote Cojo), en la tradició del dia dels morts mexicà: “Andaba un día la Pelona/ queriendo a Tísner llevarse/ De México a Barcelona/ se fue pensando, burlona,/ que muy poco iba a tardarse./ Mas vio luego que aquel tío/ no era un hombre ¡era un gentío!/ ninotaire, periodista,/ traductor, gran novelista,/ pintor y hasta motorista./ “’Que lo cargue la Tiznada,/ yo sólo puedo con uno!”/ gritó la muerte enojada/ y no jaló con ninguno”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura dissabte 3 de novembre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir