Eleccions manifestives

 Manifestar

(del llatí manifestare, de manus, mà i festus, festa) Donar a conèixer obertament, públicament.

Les eleccions del 25-N són manifestament diferents a totes les altres. Neixen de la manifestació més multitudinària del poble català i susciten un nou escenari en el qual es parla de coses que mai abans no s'havien discutit tan obertament, o d'una manera tan pública i manifesta. Termes i temes que irrompen per primer cop en la zona central d'una campanya electoral. El verb manifestar, doncs, descriu el moment polític. Potser les mans i les festes de l'etimologia llatina ens puguin fer pensar en una mera gesticulació, però la situació és menys festiva. Manifestar significa dir les coses d'una manera clara i evident, sense embuts ni subterfugis dialèctics, i una de les coses més fàcils de manifestar és el malestar. Els últims anys han carregat de raons el malestar dels catalans. Els relats entrellaçats de la crisi-quina-crisi que ve i l'Estatut-raspallat que se'n va han desembocat en dues grans manifestacions complementàries: la reactiva del 10-J  i la proactiva del 11-S. 
 
A més, la campanya electoral que es manifestarà a partir d'aquesta mitjanit ve precedida per un plugim de manifestos centrats en el quid d'aquestes eleccions: la transformació de Catalunya en un subjecte sobirà. El manifest d'intel·lectuals era un gènere literari prou marginal fins que els mitjans de comunicació espanyols van decidir promoure'l. El famós Manifest per la llengua comuna
(2008) va trobar amplificadors a El Mundo, ABC i Tele 5. Alguns dels seus signants  han reincidit aquesta setmana, tot firmant manifestos a El País, El Mundo o en algun cas tots dos alhora. El primer, federalista i contra la independència. El segon, nacionalista espanyol. El federalista nega tots els greuges adduïts pels catalans, afirma que no hi ha cap motiu per al malestar i al final, amb la boca petita, admet d'una manera poc manifesta que si persistim de forma irreductible, els signants es comprometen a "trobar una solució apropiada i respectuosa". El segon es limita a afirmar l'existència d'una sola nació espanyola, tot excloent implícitament de trobar cap solució respectuosa a res que no sigui l'Espanya una. Vargas Llosa i Fèlix de Azúa, entre d'altres, els han signat tots dos. La tendència es confirma amb dos manifestos més. L'un, promogut pel conseller de Cultura Ferran Mascarell en suport del president Mas, el signen intel·lectuals catalans etiquetats com a progressistes. L'altre, promogut conjuntament per l'ANC i els sindicats catalans, defensa la necessitat de fer efectiu el dret de decidir als nivells nacional i social, i alhora dóna suport a la vaga del 14-N. Com a treballador del meu intel··lecte, manifesto la meva adoració persistent i irreductible pel Manifest Groc de Dalí, Montanyà i Gasch.

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari del 8/11/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma