Els de la cultura

Sempre que algú demana que els artistes es pronunciïn sobre qualsevol aspecte polític, em ve una mena de coragre. Tal com va tot, no guanyo per bicarbonat. A què treu cap l’allau d’opinions d’actors, ceramistes i ballarines de la dansa del ventre? Hi tenen tot el dret, i tant. Però no em sembla que hagin de tenir més predicament que els venedors de mobles i els exportadors de bleda-raves. És tan cabdal què pensa un artista sobre un assumpte que no sigui el seu art? No ho sé veure. A tot estirar m’apuntaria la recepta dels escaldums explicada per Javier Mariscal.

Ara tenim aquest manifest signat entre d’altres per un grapat d’artistes i escriptors espanyols en contra de la independència de Catalunya. Un d’ells és l’actriu Carmen Machi i, d’ella, allò que m’interessa més són els seus consells sobre flatulència. No em desagradaria gens que Aitana Sánchez-Gijón em fes recomanacions d’higiene dental (a casa meva mateix), però el futur del meu país és una altra cosa. Com tampoc no em desperta cap interès el pensament polític de Pedro Almodóvar, que opina que (cito el manifest) “l’afirmació que Espanya va perpetrar agressions contra Catalunya és una manipulació desgraciada del passat”. Ni el d’Álvaro de Luna, famós pel paper de l’Algarrobo, quan ens aclareix que “Catalunya no està sotmesa a un espoli per part d’Espanya”. A De Luna l’avala la seva experiència com a bandoler a Curro Jiménez. Hi entén, d’espolis.

A l’entrevista que El món a RAC1 va fer a Miquel Barceló (el pintor), sobre la independència va declarar que ell és un separatista radical, que no separaria Catalunya sinó trossos minúsculs, separant els pèsols un per un. Ell està per separar-ho tot. De sobte, l’aparició dels pèsols en aquesta controvèrsia ens obre uns horitzons imprevistos. Ara el pas següent és saber com es posiciona Frudesa en tot plegat.

Enric Gomà, Ara, dimecres 7 de novembre del 2012.

Comentaris

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. No sé qui va dir que les opinions són com el cul; que cada u té el seu. La diferència deu ser que a la majoria de la gent li fa vergonya mostrar el cul en públic.Açò no deixa de ser una opinió i jo de cul sempre he estat "xuclat de galtes".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma