Els misteris de la retronímia

Independència: Situació d’un individu o d’una col·lectivitat no sotmesos a l’autoritat d’altres.

Poques paraules canvien tant de fonts tipogràfiques en poc temps com independència. De la pintada de traç gruixut en murs i pancartes a la Garamond o la Times New Roman. Per més eslògans alternatius que es van proposar, independència va ser la paraula més corejada en la manifestació de la Diada i ara les seves sis síl·labes inunden la majoria de discursos de campanya, tant els dels que hi estan a favor com dels que hi estan en contra. El PP i Ciutadans la tenen a la boca tothora, però quan es volen referir als seus partidaris no en diuen independentistes sinó separatistes. SI la porta a les sigles, ERC i CUP al discurs històric i el PSC, mentre es vesteix de treballadora del sexe a l’hora de proclamar el dret a decidir, fa decididament de Ramoneta quan alça un no rotund a la independència. Mentrestant, a can CiU sembla que la facin servir per divertir-se. Com es va demostrar el dissabte a Tarragona, la militància proclama el crit de guerra quan puja a l’estrada Duran Lleida. Quins grans moments per a la convergentada! Què deu pensar el líder d’Unió mentre espera en silenci que s’esvaeixin les sis síl·labes maleïdes? Es deu deixar portar per la prosòdia percutiva del clam o deu concentrar-se en alguna paraula fetitxe per contrarrestar tanta independència concentrada? I si ho fa, quina deu ser aquesta paraula fetitxe?

Com ja és sabut, Mas no la pronuncia mai, si no és per demostrar que la pot dir sense ennuegar-se ni agafar un cobriment de cor. Però llavors n’escurça el final i, en comptes d’acabar-la com Garcia, empaqueta les dues últimes síl·labes (ci-a) en una de sola (cià), tot transformant el mot en pentasíl·lab. Potser per compensar, sempre que accedeix a pronunciar independència l’acaba acompanyant d’una cosina encara més llarga: interdependència. Un concepte en el qual s’hi sol esplaiar, tot explicant que les independències de tall clàssic ja no existeixen al món global perquè ara els països són interdependents. La primera vegada que el vaig sentir parlar d’independència clàssica vaig pensar en la Coca-cola, que es va veure obligada a afegir Classic a l’etiqueta de la fórmula original atès l’auge de les noves variants: light, sense cafeïna, zero... La irrupció de nous models de vegades obliga a adjectivar l’original formant el que es coneix com un retrònim. Guitarra acústica o correu postal en són dos bons exemples. Abans de la guitarra elèctrica totes les guitarres eren acústiques; abans dels emails tots els correus eren postals. Amb la independència es veu que passa el mateix. Pot ser clàssica, light, sense cafeïna o zero. El que no està clar és quina mena d’independència victoreja la convergentada, sobretot quan puja a l’estrada el líder d’Unió.

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari a Política 12/11/12.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma