dijous, 15 de novembre de 2012

La nostra guerra russo-japonesa


Vinc de llegir Diarios de un francotirador d’Albert Boadella amb entusiasme creixent i admiració per la ironia i el matís amb què tracta aspectes com la creació artística, el gregarisme, els toros, la vida al camp, etc. Abans m’havia llegit Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. En contra del lloc comú, crec que mai, en igualtat de condicions, cap comparació no és odiosa. Tant Boadella com Fuster escriuen amb bon estil, enginy i profunditat. Mentre el primer és dietarístic i va desgranant vivències, records i uns quants estirabots (sempre d’agrair), Fuster és més assagístic i ho observa tot amb més distància.

Boadella compta amb la seva pròpia Plataforma d’Afectats per la Hipoteca: actors, polítics, periodistes, que esgrimeixen contra Boadella una bateria d’indignacions i greuges per acccions en contra d’ells. No em veig capaç d’entrar-hi, sincerament. Se’m fa estrany jutjar un artista pels seus delictes hipotètics o suposades mesquineses (tant se me’n dóna si Villon va matar molt o poc o si Espriu pegava a la dona de fer feines). Parlo com a espectador de teatre que he aplaudit els seus espectacles i m’he llegit de gust, i alhora discrepant-hi de tant en tant, quasi tots els seus llibres. Dit d’una altra manera, no compartir cap idea política amb Sánchez Mazas no m’impedeix fruir de Rosa Krügger.

Ja n’hi ha prou que els partits o analistes polítics amb els quals un munt de catalans discrepem radicalment (això és, el Partit Popular i Ciutadans) siguin ridiculitzats per sistema a la ràdio i als diaris, escarnits i baquetejats (ells tampoc no es queden curts, sembla una batussa escolar). Escoltar i llegir perpètuament els nostres (els que s’ho miren com nosaltres) tampoc no és gaire enriquidor. En canvi enraonar amb Boadella a través dels Diarios de un francotirador val un Perú. O dues Veneçueles.

Enric Gomà, Ara, dijous 15 de novembre del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir