La propietat reflexiva

Reflexió

Modificació de la trajectòria d'una partícula quan incideix sobre una superfície límit.




D'aquelles matemàtiques bàsiques que, poc o molt, vam aprendre a escola, molts recordem quatre rudiments de la teoria de conjunts i les propietats que defineixen una relació: reflexiva, simètrica i transitiva. Aquestes eleccions sobre les quals avui reflexionem han recuperat a fons la teoria de conjunts. Durant la campanya n'han circulat a dojo els conceptes bàsics: unió, intersecció, inclusió i exclusió. Tot representat amb aquells preciosos diagrames d'Euler, matisats després pel senyor Venn, que feien furor entre els professors de matemàtiques del tardofranquisme. Aquelles circumferències enllaçades amb fruïció olímpica podrien representar els dos models identitaris català i espanyol, amb una zona d'intersecció de dimensió incerta però minvant en la qual malden per situar-se alguns. La força iconogràfica dels símbols bàsics és molt rotunda: U (del dret és unió i de cap per avall intersecció), C (inclusió o, barrada, exclusió) o E (pertinença o no pertinença). Sobre tot això hem de reflexionar avui i més que haurem de fer-ho a partir del dilluns. També les propietats de les relacions tenen una traslació política. Potser la simètrica i la transitiva puguin semblar més clarament aplicables a les possibles aliances entre forces, però és la reflexiva la més complexa i interessant. La propietat reflexiva ve a dir que per cada número real x , x=x. En termes polítics indicaria que cada ciutadà té dret a un sol vot. Pot semblar una obvietat sense suc ni bruc, però si en comptes d'això els electors poguéssim votar amb deu paperetes, potser molts triarien segones (i terceres) opcions. Aturin-se un moment a pensar-hi. Si demà tinguessin el dret de posar 10 paperetes a l'urna, ¿quantes serien per a la candidatura que finalment votaran? Molts potser es plantejarien votar 8-2, 5-0, 7-2-1 o d'altres combinacions del tipus 4-3-3 que podria signar Tito Vilanova. Són molt pocs els votants que militen en un partit, i la majoria d'electors no som d'una peça. 

Aquesta jornada de reflexió (teòricament sense propaganda electoral) és un formalisme del tot obsolet en l'era de les xarxes socials, però és molt probable que mai no hagi estat tan necessària. L'excepcionalitat d'aquestes eleccions, proclamada a tort i a dret, ho és també en l'elevadíssim índex de votants indecisos. Tants n'hi deu haver que aquesta vegada ni s'han publicat enquestes d'última hora a Andorra. La reflexió és l'avantsala de la decisió, però entre vots útils i prestats, en conec més de dos i més de tres que no s'acabaran de decidir fins que no es trobin demà, a peu dret, davant de les piles de paperetes al col·legi electoral, a l'espera d'un últim impuls inspirador. D'això se'n diu decidir dret. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari a Política 24/11/12

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma