dimecres, 14 de novembre de 2012

La unió i la força

Unionisme (del llatí unio, unionis). Doctrina que afavoreix i defensa la unió de partits o nacions

L’unionisme és una de les novetats terminològiques més destacades en el mapa polític català del segle XXI. És un concepte d’ampli espectre, que en el decurs de la història ha estat aplicat a diversos moviments partidaris d’unir elements prèviament disgregats. Fa dos-cents anys, per exemple, designava els catòlics partidaris de recuperar la unitat entre els cristians de les diferents denominacions i esglésies. En fa cent, parlar d’unionisme significava al·ludir als protestants partidaris de la unió entre la Gran Bretanya i Irlanda. A Catalunya, més enllà del fet que un dels partits històrics es digui Unió Democràtica, s’ha començat a parlar d’unionisme a partir del naixement de Ciutadans, un projecte polític proespanyol que, curiosament, no qualla fora de Catalunya. Ciutadans es presenta a aquestes eleccions amb un eslògan unionista: “Mejor unidos”. És un missatge semblant al que llança el PP (“Catalunya sí, Espanya també”), però conté alguna diferència subtil. 

El primer és unionista i el segon unitarista. Unionisme ve d’unió i parteix de l’existència d’elements dissociats. Unitarisme, en canvi, prové d’unitat (unitas, unitatis)i reforça la idea clau d’indivisibilitat. Totes dues postures conflueixen en voler un sol Estat, i ambdues recolzen en “la indissoluble unitat de la Nació espanyola” de l’article 2 de la Constitució, transformat en la pedra angular del constitu(na)cionalisme. Però l’unitarisme espanyol és essencialista i immanent, mentre que l’unionisme català és reactiu. Neix quan els pares fundadors constaten que l’independentisme ha deixat de ser una reivindicació minoritària a la societat catalana. L’unionisme de Ciutadans és un discurs més avançat que l’unitarisme. No només perquè pretén deixar enrere el franquisme sociològic que amara el PP, sinó perquè s’avança en el temps. Assaja, en un context jurídicament unitari, les reivindicacions dels proespanyols en una Catalunya sobirana. L’unionisme català és una projecció de les pors al day-after, l’endemà de la independència. D’aquí el desenvolupament d’un victimisme postpujolista, concentrat de manera cínica en una hipotètica persecució de la llengua castellana a Catalunya, l’adoctrinament escolar, el monopoli informatiu i un pressumpte pensament únic català. L’unitarisme és immobilista i li costa argumentar. L’unionisme argumenta molt bé perquè no li importa ser cínic. Basta passejar pels carrers, visitar les escoles catalanes, analitzar els mitjans de comunicació de Barcelona i de Madrid i, finalment, comparar els mapes polítics de Catalunya i l’Espanya monolingüe per veure on hi ha pensament únic. Diuen que la unió fa la força. També quan la unió és per força?

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari, a Política, 13.

2 comentaris:

  1. Molt bó aquest article, Màrius. I molt bé argumentant. Salutacions des de Saragossa.

    Pel poble català que sap pensar i raonar!

    Pels espanyols que saben comprendre l'indentitat històrica, social i lingüística de totes les comunitats autonòmiques que han sabut conservar tota llur identitat i, per això, precisament, són molt afortunades!

    Jo crec estar entre el segón grup. I gairebé, entre el primer, també. Perquè, no tenint cap avantpassat català a la meva familia, em sento, a més a més d'aragonesa, catalana. Només perquè va ser la terra que tan bé em va acollir durant sis anys de la meva vida; perquè a Catalunya tinc molts amics catalans, de totes les tendències religioses, polítiques i ideològiques; perquè crec en Catalunya com una comunitat, com un país?... Com vulgui el propi poble, com decideixi ell mateix, per si mateix, sense cap influència política de cap mena ni des de cap lloc sobre la seva decisió, sobre una decisió tan important pel present i el futur d'un poble.

    Salutacions, Màrius, i els meus millors desitjos.

    Mónica Pascual Pueyo
    (Zaragoza)

    ResponElimina
  2. Bon dia Màrius,
    Vaig aprendre a ajuntar paraules en una escola de "verb escurçons" d'aquelles que no agraden Wert. Per això en sap greu que paraules tan plenes de sentit com "unió" (persones que tenen interessos i fins comuns) o ciutadans (membres d'una comunitat) estiguin tant manllevades.
    Ara a les biblioteques, humanistes, parlem de ciutadans, espero que ningú vulgui apuntar-se el mèrit.
    Salutacions.
    Antònia Caño

    ResponElimina

Entradas populares

Compartir