L'oportunitat és un do

Sempre és oportú parlar del do de l'oportunitat. Més encara just abans que arrenqui la campanya electoral més intensa de les últimes dècades. En el fragor del combat dialèctic, potser ja ningú discutirà l'oportunitat o inoportunitat del 25N, però aquesta convocatòria, del tot inesperada abans del 11S, ha agafat molta gent a contrapeu. Entre les forces polítiques, el cas més cridaner és el del PSC (i PSOE), però la llista de damnificats és llarga. Tan aviat com el president Mas les anuncià molta gent va mirar l'agenda i empal·lidí. Parelles de nuvis que tenien previst casar-se aquell dia, gent que havia contractat excursions, institucions culturals que havien programat actes dins d'aquella setmana comunicativament enfollida... La casuística de la reprogramació és àmplia i variada, i cada agenda sap de quin mal pot morir. Al pavelló de la Vall d'Hebron, per exemple, la Fundació Adsis dedicada a combatre els col·lectius empobrits organitzava unes partides d'Scrabble solidàries el mateix 25; doncs bé, l'endemà de la convocatòria van avançar el seu acte al 17. 

En canvi, el dinàmic grup de gòspel TGV Choir ja havia llogat la sala Pau Casals de l'Auditori per fer-hi un concert el 25N. És el concert del seu desè aniversari en el qual estrenen el nou espectacle Non-Stop Gospel
, tot cedint els beneficis als infants atesos pels projectes de cinc entitats, entre les quals figura la Fundació Nexe dedicada a nens amb pluridiscapacitat. Un concert així és un esdeveniment tan complex que resulta difícil de reprogramar. De manera que els de TGV Choir han decidit unir-se a l'enemic i basar la promoció del concert en el llenguatge electoral: “TGV Choir dóna el tret de sortida a les eleccions. Uneix-te a la nostra candidatura. Suma el teu nom a la llista de 2.200” (una llista oberta a la qual s'accedeix per Telentrada). Gens aliens als canvis de llenguatge que vivim últimament, amaneixen els seus cartells amb un “tu decideixes” que entronca, debats polítics i sicalíptics al marge, amb l'essència d'aquest gran grup de gòspel compost per cantaires d'un munt de comarques que ja fa anys van decidir projectar les seves veus des de Palafolls seguint les ordres de Moisès Sala, el Mick Jaegger del gòspel català. Els vaig sentir per primera vegada fent una crònica electoral per a La Vanguardia i no podré mai oblidar el dia que van cantar Chariots of Fire al concert Mou-te pels Quiets del 2009 mentre el Llullu corria virtualment a la pantalla gegant del mateix Auditori. 

Votin o abstinguin-se'n, però el 25N, abans d'amorrar-se a teles, ràdios i webs per conèixer els primers resultats passin per l'Auditori a fer un Non-Stop.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 6 de novembre de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma