Presentar-se o no presentar-se

Els que sovintegem els actes públics en biblioteques, llibreries o auditoris diversos sabem que, abans d'intervenir, tot conferenciant, autor o ponent és presentat a l'audiència. Jo mateix he estat a les dues bandes del mirall en nombroses ocasions. He exercit de presentador i he estat presentat. Quan l'objectiu de la convocatòria és parlar d'un llibre el ritual és diferent, perquè figura que les opinions del presentador sobre l'obra que es presenta són el plat fort de l'acte i després a l'autor gairebé només li resta agrair l'assistència i esperar ansiós la cua de lectors voraços que li demanaran que els signi un exemplar. Però quan la presentació és un mer pòrtic de l'acte (una conferència, una ponència, una xerrada) hauria de ser  gairebé un tràmit. Allò que en l'argot televisiu es coneix com un dóna-pas. Sempre que exerceixo de presentador d'oradors diversos m'informo sobre la seva trajectòria i provo de fer-ne una síntesi entre breu i brevíssima per contextualitzar la seva figura abans de procedir a escoltar les seves paraules. Potser per això quan sóc jo l'objecte de presentació em fixo força en les presentacions que em fan. Si són prou sintètiques o s'emboliquen en enumeracions prolixes (de tots els títols dels llibres que he publicat, per exemple, que amb els anys ja comença a ser una llista massa llarga), si expliquen qui sóc a la meva manera o reprodueixen textos que ja conec (extrets de les solapes d'algun llibre o, més sovint, d'internet, i només en el millor dels casos del meu web mariusserra.cat). Val a dir que hi ha presentadors excel·lents que demostren haver-se pres el paper amb seriositat i també n'hi ha que no. Entre aquests destaquen els que em presenten fent servir una fórmula retòrica que m'entusiasma: “el nostre convidat d'avui no necessita presentació”. Quan els ho sento dir mai no puc estar-me de replicar-los: “m'està dient que sóc un impresentable?” 

Els presentadors d'aquesta tendència (impresentadors?) poden arribar a l'extrem de portar-la a la pràctica. “Tu mateix”, et diuen des del fons de la sala, i et trobes en el dilema d'autopresentar-te. Què fas? Fins l'any 2004 havia optat per engegar amb un canònic “hola, sóc el Màrius Serra”. Però llavors es va produir la mítica compareixença de Mariano Rajoy aquella convulsa vigília electoral. Es va autopresentar (el seu impagable “me llamo Mariano Rajoy” encara ressona), allò va ser considerat un signe d'inseguretat i va perdre les eleccions. A Mèxic passen un anunci de Bimbo amb gag: una senyora en un súper no reconeix Leo Messi. A l'anunci d'aquí, sense gag, li fan dir “hola, soy Leo Messi”. Des que l'he vist que ja torno a autopresentar-me fins i tot quan arribo a casa.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/11/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma