Prospectives Verkami

Verkami és un neologisme vintage construït a partir de dues paraules en esperanto: Verko (creació artística o científica) i Ami (estimar). Verkami, doncs, es podria definir com a “amant de la creació”. Des de fa dos anys dir Verkami és parlar d'una plataforma de micromecenatge creada a Mataró per un biòleg, un historiador de l'art i un físic que comparteixen cognom, pare i fills: Joan, Adrià i Jonàs Sala. El funcionament és clar. Els creadors proposen i el públic potencial disposa. És a dir, els uns presenten un projecte detallat al web, demanen els recursos econòmics que els calen per completar-lo i ofereixen contrapartides segons la quantitat rebuda: número d'exemplars de llibres o discos, entrades a estrenes o concerts, materials personalitzats... L'oferta global que posen a disposició dels seus Minimèdici ha de ser prou atractiva perquè inciti a invertir en el projecte. I aleshores entra en joc el factor clau del micromecenatge: el compte enrere. Els creadors tenen 40 dies justos per obtenir els recursos que demanen. Si n'obtenen més, millor. Si no hi han arribat quan acaba el compte enrere, es cancel·la la proposta i els seus micromecenes potencials no reben cap càrrec a la targeta de crèdit. En dos anys, Verkami registra 642 projectes que han aconseguit el finançament requerit. Hi ha de tot. Hi domina la música i l'audiovisual. Molts discos i concerts, documentals, curtmetratges i videoclips, algun llibre, finançament parcial de pel·lícules o total d'alguna sèrie weB (amb B alta de sèrie B), funcions teatrals de tota mena (experimental, dansa,  però també musicals amb ambició comercial). El concepte és ampli i els límits de gènere es difuminen. També hi ha projectes gastronòmics, jocs, peces d'art, expedicions científiques, còmics, portals...

Aquesta setmana hi ha 127 projectes culturals a l'espera de finançament. Un dels quals El día de la victoria, una novel·la gràfica de Guillermo Carandini que sembla tenir assegurada la publicació amb mecenes o sense, perquè anuncien que es presentarà al Saló del Còmic de Barcelona, l'abril de 2013. Des que em vaig disfressar de Minimèdici quan el paremiòleg Víctor Pàmies publicà el seu primer diccionari de dites a Verkami (Amb cara i ulls, 2011) que tinc costum de treure-hi el nas. Segons com, veure què es cou als tallers dels creadors pot resultar més estimulant que no pas estar al cas del que en surt. Sempre que hi tafanejo trobo projectes que em sorprenen per originals o inesperats. Si algú fes crítiques setmanals sobre les tendències dels nous projectes jo me les llegiria. Seria una crítica prou alternativa. Però no podria prescindir d'una imatge poderosa: la del termòmetre que marca, en vermell sobre gris, les quantitats recaptada i sol·licitada. És una imatge de línia clara que fa més complex el debat sobre les diferències entre cultura i consum cultural. Ara i aquí, el paper dels Mèdici el fan les xarxes socials.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 17/11/12

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma