Santiago insegura

Un estudi desmenteix que, malgrat la malèfica política d'immersió lingüística, els catalans siguem els que parlem el castellà més desastrós de la hispanofonia. El ministre Wert pot dormir tranquil. Aital llufa no recau sobre cap dels seus súbdits i, per tant, no caldrà que s'esforci a espanyolitzar ningú més. El responsable de la recerca és un acadèmic xilè, Darío Rojas, professor del Departament de Lingüística de la Universidad de Chile (i delegat de la Fundéu BBVA). Rojas va fer 400 entrevistes a Santiago i va arribar a la conclusió que els xilens tenen mal concepte dels seus usos lingüístics. Creuen que abusen tant de modismes, mots inventats i grolleries que veuen el seu estimat Xile com el país on es parla pitjor l'espanyol. Les qüestions fonètiques compten molt: un 32,4% dels enquestats admet parlar massa de pressa i menjar-se les esses finals. Sobresurten expressions empobridores com ara po
(per pues) o cachái (per ¿me entiendes?). L'autoestima linguística dels xilens és tan baixa que gairebé un terç (29,3%) creuen que són els pitjors hispanoparlants del planeta. A l'hora de buscar rivals en poca qualitat idiomàtica també ho tenen clar: el 19,5% situen penúltims els argentins. Alexis i Messi, doncs, es veurien superats en el domini de la llengua cervantina per joves catalans educats en la malèfica immersió lingüística com Piqué, Cesc, Puyol, Valdés, Alba, Busquets o Xavi. 

L'estudi també recull la impressió dels xilens sobre els parlants que excel·leixen. Sorprenentment, els més votats són els peruans (37,8%), per la seva pronúncia, seguits per espanyols (28,8%) i colombians (9,5%). No sé si a Valladolid pairan gaire bé que els de Lima els passin la mà per la cara en una especialitat tan castissa com aquesta. Dos investigadors més de la Universitat de Bergen publicaran aviat enquestes similars fetes en altres països americans. De moment, la reacció del professor Rojas ha estat de sorpresa. Després de tants anys d'independència, escriu, “esperaba que hubiera una mayor autoestima respecto del uso del español, que el de Chile fuera igual de legítimo que el de España”. I no. Justament l'experiència postcolonial iberoamericana és un punt de reflexió que aporta un grup de treball de lingüistes capitanejat pel catedràtic madrileny Juan Carlos Moreno sobre la gestió del castellà en el marc d'una Catalunya independent amb el català oficial. Moreno, Aberte i Senz arriben a la conclusió que hauria de tenir una presència destacada en l'ensenyament públic, des del cicle inicial, però oferint a l'alumne una visió molt eixamplada de la seva diversitat. No debades un 90% dels seus parlants no són ni espanyols ni europeus.

Màrius Serra. La Vanguardia. El rum-rum 12/11/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma