diumenge, 11 de novembre de 2012

Ser o no estar, vet aquí el dilema

 
Estat

(del llatí status) Manera d’ésser dels homes en tant que reunits en societat. (Estar en estat).

 
Fins ara la paraula Estat
havia estat força marginal en el discurs del catalanisme. Cada cop que es convocaven unes eleccions autonòmiques apareixia al capdamunt de les paperetes de la històrica candidatura d'Estat Català, però aquestes dues paraules juntes, Estat i Català, desprenien un aire d'obsolescència similar al que ara mateix ja comencen a desprendre parelles com ara Estat del Benestar o Eleccions Autonòmiques. Durant el pujolisme, el catalanisme majoritari pronunciava el substantiu Estat gairebé sempre associat al gentilici espanyol, per no dir Espanya, i l'adjectiu estatal per no dir nacional. Es parlava de la selecció estatal, les institucions estatals, el govern de l'Estat, l'Estat de les autonomies... Segur que, durant el clàssic debat sobre l'estat de la nació a les Corts de Madrid, algun intel·lectual orgànic va estar punt de dir debat sobre l'estat de l'Estat. Per això, quan després de la manifestació del 11-S Artur Mas va anar a Madrid i va dir que Catalunya volia un Estat la classe política espanyola va quedar en estat catatònic. La irrupció d'aquest substantiu a la campanya electoral ho canvia tot. Tan clar, diàfan i impactant és que molta gent, dins i fora de Catalunya, ha corregut a apaivagar-ne l'efecte buscant-li complements que en matisin la contundència. Així és com hem començat a sentir a parlar d'estructures d'Estat o d'Estat associat, federat o confederat. Els partidaris de l'Estat propi han aconseguit transformar un panorama monocrom en un dilema bicolor. L'estratègia espanyola del calamar, llançant més tinta, només ha servit per contrastar amb el nou color de la política catalana. Els tímids intents de desactivar aital dilema cromàtic passen per introduir un tercer color, diguem-ne federalista, i transformar el dilema en trilema, una operació tan delicada com trobar una tercera opció al ser o no ser hamletià. Ser o no ser o jo què sé?

Però resulta que la paraula Estat, en català, també és un participi compartit per dos dels verbs bàsics: ésser i estar. Segons les contrades el participi d'ésser (o ser) també es pronuncia sigut
o fins i tot set, però l'estàndard ha optat per la forma estat. Ser català genera entre la ciutadania un consens gairebé absolut, si ens atenim al que diuen totes les candidatures que es presenten a aquestes eleccions, incloses les del PP i Ciutadans, que promouen ser català i espanyol. Per això el nou dilema de la societat catalana no es formula en termes hamletians de ser o no ser, sinó des d'una visió més estratègica: estar o no estar. Vivim en una societat que acaba de descobrir que està en estat i que vol decidir sobre el seu Estat. Vet aquí el dilema, estar i no ser de l'Estat Espanyol, ser o no estar a la Unió Europea.

Màrius Serra. La Vanguardia. "Votabulari" a Política, 11/11/12

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir