Una història de superació

Quim Monzó dedicava la columna del dimecres (“Mare de Déu de la Solitud”) a la gloriosa roda de premsa que, convocada pel nou conseller de Política Social del Govern de Navarra, només va congregar un periodista (i a sou del govern foral). Després de descriure i analitzar la situació, Monzó ho rematava amb una història similar protagonitzada per un cantant català que sortia a l'escenari i, en adonar-se que només hi havia una persona de públic, deixava la guitarra i el convidava a anar a fer una copa. Com que, segons qui ho explicava, el cantant era l'Ovidi Montllor o el Quico Pi de la Serra, Monzó concloïa que tot plegat potser era “això que ara en diuen una llegenda urbana”. Si ara tingués el Monzó assegut al davant en una taula coberta amb un tapet verd de pòquer me'l miraria amb cara d'ídem i li diria: les veig i mil més. I no aniria de catxa. 

Un dia entre el maig i el setembre de l'any 2000, quan jo tan aviat dormia a casa com a la Maternitat de la Vall d'Hebron, vaig agafar la moto per anar a fer una xerrada a la Biblioteca Central de Santa Coloma de Gramenet. L'Antoni Munné-Jordà, especialitzat en literatura fantàstica i de ciència-ficció, havia organitzat una narració encadenada per internet, al web municipal. La xarxa era, el 2000, tan invocada com desconeguda, però jo ja m'hi movia des dels temps de Compuserve. Es tractava, doncs, de valorar la iniciativa i difondre-la. Vaig arribar  amb el temps just. Només entrar vaig veure una taula amb tres micros, tres ampolletes d'aigua i tres noms (el de la regidora de cultura, el del tècnic que ho coordinava i, al mig, el meu). Davant per davant hi havia una platea d'una desena de files de vuit o deu butaques fixes. Recordo que em va sorprendre que hi hagués força gent asseguda. Potser una vintena llarga, d'edat més aviat avançada. No m'esperava que una xerrada com aquella despertés tant d'interès entre la gent gran. Curiosament, tots feien temps llegint diaris o revistes. Fins que el coordinador va engegar el micro, es va escurar la gorja i va dir que estava a punt de començar la meva xerrada. Llavors es va sentir una remor de papers i els lectors de premsa es van començar a aixecar. Ara l'un, ara l'altre, van anar desfilant. Deixaven el diari a la prestatgeria i abandonaven rondinant la zona de lectura de premsa periòdica (i auditori). Al final, només va quedar asseguda una noia jove. El coordinador li va demanar si havia vist la convocatòria “per internet” (només ho havien anunciat al web, els molt inconscients!) i ella va dir que no, que era allà fullejant una revista, però que es quedava perquè li havia semblat interessant. Vam acabar tots quatre al bar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 5 de novembre d 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma