El Gran Recapte


Abans quan la Sònia li deia al Javi 'Avui vaig al banc', volia dir que anava a ingressar un taló o a treure diners. Si havia de retirar quartos del compte comú sempre l'hi comentava. Abans en deien 'el compte comú', perquè cadascú tenia també el seu racó. Ara ho tenen tot en un sol compte, a la Caixa. S'han fos els estalvis.

Ara quan diu 'vaig al banc', la Sònia vol dir una altra cosa. Fa tres mesos que va un cop per setmana al banc dels aliments. No diu mai 'Vaig al banc dels aliments'. Diu 'vaig al banc' i prou. Des que van tancar la merceria on treballava (no podia pagar el lloguer del local) fa feines de cosidora per encàrrec, però no és prou per arribar a final de mes. Al Javi (aparellador) se li va acabar l'atur fa nou mesos, i no aixeca el cap. El nen encara va a l'institut i tampoc no treballa.


Per sort, no han de pagar cap hipoteca. Viuen al pis de la seva mare, al carrer Indústria. I quan diu 'vaig al banc', la seva mare ni s'immuta. Si digués 'Vaig al banc dels aliments' potser se li eriçarien les orelles. Però pobra dona ja no s'adona de res. Fa uns dies que li compra uns bolquers més barats i tampoc se li ha queixat.


La setmana passada el president de l'escala va convocar una reunió de veïns amb un ordre del dia delicat. Fa quinze anys que no pinten l'escala i les parets cauen  a trossos. Fa cinc anys es van haver de rascar la butxaca per posar l'ascensor a la finca i les dues vídues de l'escala encara se'n recorden. Aleshores el Javi treballava en un despatx d'aquitectes i tenia la cartera ben encebada. Si van posar l'ascensor va ser per ell i pel president, que van convèncer els veïns casa per casa. Les dues velles es van haver d'empassar l'ascensor.


Però avui la reunió de veïns serà molt diferent. S'haurà d'encarar amb el president. Dir públicament que no té un duro per pagar. Ja ha quedat amb la vídua del primer primera que la recolliran per anar a l'administrador de finques. "Sobretot, a la reunió no t'alteris ni et posis nerviós", li ha dit la Sònia aquest matí mentre li tallava els cabells. Al principi s'hi resistia, però ara el relaxa que la Sònia li talli els cabells. Fa nou mesos que ni ell ni el nen no van al barber. La Sònia tampoc va a la pelu. Li fa la Rosaura, la veïna del tercer segona.
Primer només eren serrells. Ara és l'hora de parar el clatell.

La vídua de l'entresol no anirà a la reunió. Llàstima, perquè la dona té una llengua viperina i li hauria fet costat. "El president ara s'ha ficat entre cella i cella pintar l'escala perquè vol vendre's el pis i no se'n surt. Diu que la gent li cau l'ànima als peus només entrar a la finca. Potser sí. Ja s'ho farà", li ha dit la vella.


A les set passen a recollir la vídua del primer primera per anar a la reunió. La vella s'ha pintat una mica. La Sònia, també. La vídua marca el pas i no corren gaire. Ja va bé així. Si són massa puntuals arribaran a la primera convocatòria i no té ganes de trobar-se cara a cara amb el president.


La reunió comença a quarts de vuit, amb mal peu. L'administrador es treu un excel d'una carpeta, i recita la llista de morosos. Ara ja és públic i notori: El senyor Javi Moreno fa sis mesos que no paga les quotes trimestrals. No és l'únic. N'hi ha dos més. El de l'àtic també s'ha penjat, de fet fa setmanes que ningú no l'ha vist per l'escala. I la vídua de l'entresol, que s'ha quedat a casa, ara s'entén, perquè ja fa un any que no paga.


Sense fer més retrets, l'administrador posa sobre la taula tres pressupostos de tres empreses diferents. El més barat puja a quinze mil.


-Quinze mil euros? -s'exclama el Javi-. Això és una barbaritat.


-Si en trobes un de més econòmic, ensenya-me'l! I si no t'agrada com ho fem, et cedeixo el lloc de president. Per mi millor, menys maldecaps.


-Voleu dir que és el moment de pintar l'escala, ara? Amb la que està caient.


-Això ja es va decidir a l'última reunió, Javi -diu el President-. Si tu no vas venir no és el nostre problema. Escolta bé el que et diré ara, amb les quotes pendents de cobrar en tindríem prou per passar tres capes de pintura -diu el President.


-En efecte -remata l'administrador-. La veritat és que amb les projeccions de totes les quotes fins al final de l'exercici, surten bé els números.


-Si tothom hagués pagat, tancaríem aquest trimestre amb superàvit -recalca el presi, mirant-lo fixament als ulls.


El Javi no suporta la insinuació i està a punt d'encendre's, però la Sònia li reté el braç abans que es pugui aixecar de la cadira. De sobte sent que tota aquesta reunió és un estratagema per humiliar-lo davant dels altres veïns. Del paio de l'àtic o d'una vídua es podia esperar tot, però d'ell no. Ningú no sap que les passen magres. Fa mesos que ell i la Sònia han deixat de comprar al súper que tenen sota a casa. Ara van a un Lidl que queda a quatre travessies. El Javi procura sortir cada matí al carrer ben dutxat i planxat, com quan anava a treballar, i encara circula pel barri amb el mateix cotxe. Ara l'aparca al carrer, això sí, però no li dóna la gana de plànyer-se.


Enrabiat, el Javi s'aixeca i surt de la reunió sense votar cap pressupost. La Sònia es queda clavada a la cadira. Encara li queda una engruna de dignitat. Quan s'aixeca la sessió, s'ensorra i els ho explica tot. Des que no tenen internet, el nen no para mai per casa. Fa tres mesos que no paguen la llum i ja els han avisat que d'aquí a quatre dies els tallaran el subministrament. La Sònia ja ha anat al Lidl a comprar espelmes. I quan explica que ara mateix fan equilibris amb la pensió de la seva mare, es desmunta del tot: "Sort en tenim del banc dels aliments, però el dia que l'àvia ens falti, no sé pas què farem", diu la Sònia plorant a llàgrima viva, el rímel que li regalima galta avall. El president i l'administrador escolten drets, sense saber què dir, amb una pietat que sembla sincera.


L'endemà és divendres i els tallen el subministrament d'electricitat. "Se n'ha anat la llum", diu l'àvia. Com que la cuina és de vitroceràmica, han de cuinar amb el fogonet de càmping gas.


El Javi es posa el davantal per fer el sopar. Avui tenen dos ous i es podrien partir una truita.


-Deixa, deixa -li diu la Sònia-, ja la faré jo, que tu sempre hi tires massa oli.


En tot aqust temps és el primer cop que la seva dona li etziba un retret així, amb aquest to. Sent que va perdent el control. Havent sopat, truquen a la porta. 'Quines hores de trucar', diu l'àvia. Són quarts de deu de la nit, però tot està tan fosc, que sembla més tard. El Javi agafa l'espelma i s'arriba fins a l'entrada. Abans d'obrir, mira per l'ull de la porta. A l'escala hi ha llum, i hi veu el president.


Què deu voler? La Sònia i el Javi xiuxiuegen.


-Potser es vol disculpar. Obre -diu la Sònia- És bona gent.


Hi ha un estira-i-arronsa, però ara ja mana ella, i es farà el que ella digui. El Javi obre la porta, però el llum de l'escala ja s'ha apagat i el president s'ha esvanit escales amunt. Al peu de la porta els hi ha deixat una caixa de cartró amb unes bosses del súper de baix, plenes de paquets de pasta i arròs, llegums, i una ampolla d'oli d'oliva. També els hi han posat una llauna d'espàrrecs, olives, galetes. Ara que es pensaven que aquest any tampoc no tindrien panera de Nadal, la Sònia treu entre les bosses una rajola de xocolata negra, que tant li agrada al nen.



Bernat Puigtobella.  Núvol, 1 de desembre de 2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma