dimecres, 26 de desembre de 2012

Els meus miserables

¿Quina obra és millor, la Lolita de Nabokov o la Lolita de Kubrick? La resposta és òbvia, però per si de cas: en l’absurd debat entre el llibre i la pel·lícula, jo gairebé sempre estic a favor del llibre. Per descomptat que hi ha films que saben fer més atractiva una novel·la, que potser l’acoloreixen amb la tria d’un actor o la recreació d’un ambient, però la novel·la tindrà sempre l’avantatge de ser un camp lliure per a la imaginació del lector. De fet, una adaptació cinematogràfica és abans que res una lectura de la novel·la. Un guionista ha triat per tu el que li sembla més important del llibre; un director ha decidit quina era la millor manera d’explicar-ho. A vegades el resultat és feliç com a obra d’art, però la pel·lícula interpreta l’estil i el contingut del llibre seguint uns criteris que no sempre són els de l’espectador, què hi farem.

Un exemple de novel·la que atreu al cinema és Els miserables, el monument de Victor Hugo que enguany celebra els 150 anys de la primera edició. El 1897, els germans Lumière ja en van filmar una adaptació i d’aleshores ençà se n’han fet tota mena de versions. S’han fet produccions a França, Itàlia, Brasil, Mèxic o el Japó on és un clàssic molt conegut; filmades en dibuixos animats, com a sèrie de televisió, musical o agafant-ne tan sols un episodi concret. La potència narrativa de la novel·la de Victor Hugo ho aguanta tot.

Ara l’adaptació del musical dirigida per Tom Hooper, que s’estrena aquests dies, s’afegeix a la llista amb aires de grandesa. L’èxit als teatres la precedeix i, veient el tràiler, els actors semblen ben triats amb l’excepció de Russell Crowe, que a primera vista no sembla un Javert. L’aniré a veure i segurament m’agradarà, però els meus miserables són uns altres. Fa anys que vaig donar un rostre i un caràcter a Fantine, Gavroche, Cosette, Marius. Fa anys que vaig alçar mentalment el meu París, i res no pot substituir, per exemple, l’emoció del moment en què vaig llegir que Jean Valjean, acorralat per tothom, fugia per les clavegueres de la ciutat, cap l’intestí del Leviatan.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de desembre del 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir