Nosaltres som aquí

Fa dies que porto al cotxe Vostè és aquí. No és cap GPS, sinó l'últim disc dels Antònia Font. El deixo posat i tiro milles, perquè he descobert que provoca estranys fenòmens circulatoris. Gràcies a aquest disc els cotxes gasten menys benzina i viatjar fins a Tarragona des de Barcelona és com travessar Arizona. Potser trigaràs la mateixa horeta llarga de sempre, però durant el trajecte tindràs prou temps per escoltar quaranta peces dels Antònia Font. I això sense cues. Circulant a bon ritme. La banda de Joan Miquel Oliver, els Debon, en Roca i en Manresa presenten avui el  nou disc al Palau de Congressos de Tarragona. Segur que serà un concert molt especial, perquè Vostè és aquí és un disc especialíssim. Potser, això no ho sé però no m'estranyaria gens, els molt bèsties tocaran totes les cançons del disc seguides, sense parar. I n'hi ha quaranta. Quaranta cançons amb els seus quaranta títols i les seves quaranta lletres. Quaranta pistes que hi caben en un sol disc sense problemes, un CD que viatja en un embolcall preciós dissenyat com si fos el plànol de la xarxa de transports metropolitans d'una ciutat, amb les seves parades i els seus intercanviadors, les connexions a ports i aeroports, els colors diversos i el dibuix del trajecte. Una meravella de disc, com ja ens tenen acostumats, i alhora una aposta de risc. 
 
Quaranta cançons en un disc pot semblar una barbaritat, però no ho és. L'esforç dels creadors és el mateix que si fossin quaranta peces estàndard, amb la seva introducció, la seva tornada i el seu solo. Però els espectadors parem oïda durant un temps semblant a com ho fem amb el seu penúltim disc, Lamparetes. Ara bé, en comptes d'escoltar catorze cançons n'escoltem quaranta. From fourteen to forty. Les parades  són breus. Més d'una dotzena duren un minutet, i la més llarga, Polaris, fa només 2'34". És un disc anti iTunes, anti Spotify, anti Jobs l’Esbudellador. No és un cançoner sinó un disc, unitari i trossejat a consciència, potser perquè tampoc té cap voluntat d'aparèixer com una unitat. Una de les conseqüències més visibles de l'era digital és l'afebliment del disc com a unitat de proposta musical. Ja posats, els Antònia Font semblen haver decidit trossejar-lo ells mateixos abans i servir-lo en safata a peces, com si fos un plat de la cuina indonèsia. Peces delicioses i essencials que prescindeixen de la retòrica habitual del cançoner. Sense tornades. Sense gaires repeticions. Sense plantejar-se ni nusos ni desenllaços. 

El material que compon el Vostè és aquí, arranjat d'una altra manera, podria donar peu a un triple disc, per no dir quàdruple. El despullament retòric a què els Antònia Font sotmeten les seves idees fa que calgui escoltar-lo moltes vegades, com un mantra, fins que la ment aconsegueixi enganxar-se a alguna aresta. És un disc diferent. La proposta radical d'algú capaç d'assegurar-nos: “som a ses portes de l'infern per tu i tenc plans de futur”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 1/12/12

 

Comentaris

  1. algú pot explicar-me que collons fem amb una cançó d'un minut?...

    ResponElimina
  2. Doncs es poden fer moltes coses..."Lo bueno, si breve, dos veces bueno". A més precisament l'article, i jo també ho subscric, explica molt bé el que podem fer amb cançons d'un minut: "No és un cançoner sinó un disc, unitari i trossejat a consciència, potser perquè tampoc té cap voluntat d'aparèixer com una unitat. [...] Ja posats, els Antònia Font semblen haver decidit trossejar-lo ells mateixos abans i servir-lo en safata a peces, com si fos un plat de la cuina indonèsia [...] El despullament retòric a què els Antònia Font sotmeten les seves idees fa que calgui escoltar-lo moltes vegades, com un mantra, fins que la ment aconsegueixi enganxar-se a alguna aresta". ;)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma