On dormen les limusines

Comença la pel·lícula. Un home ben vestit i poderós entra en una limusina. A partir d’aleshores inicia un viatge que el porta per una gran ciutat —París, Nova York, demaneu—, es va reunint amb diverses persones i ja no s’atura fins que arriba al fons de la nit, moment en què abandona el cotxe i descobrim on van a dormir les limusines. S’acaba la pel·lícula. Aquest és, simplificant molt, l’escenari principal de dues de les històries que surten a totes les llistes del millor cinema del 2012: Cosmópolis, de David Cronenberg, i Holy Motors, de Leos Carax. ¿Per què aquesta coincidència en la limusina? Cronenberg adapta una novel·la crepuscular de Don Delillo i Carax escriu una història original i excèntrica, però en tots dos casos hi ha un joc entre el que és privat i el que és públic. L’interior d’una limusina se separa del món amb uns vidres foscos i és tan ampli com una habitació d’hotel, una oficina, un camerino o un armari per guardar trastos.

Més enllà del cotxàs de luxe, la idea que persegueixen totes dues pel·lícules és semblant, però s’hi acosten per camins gairebé antagònics. A Cosmópolis, el protagonista surt poc a l’exterior. Quiet dins aquella mena de taüt en marxa, encallat en el trànsit dens i les manifestacions antisistema, el seu caràcter especulatiu es reflecteix en la gent que el visita i li omple el dia: la seva dona, l’amant, un analista financer, un metge que li fa un examen prostàtic... La cara de l’actor Robert Pattinson és angulosa i freda, immutable. En canvi, la cara de Denis Lavant a Holy Motors és boteruda i canvia constantment: es maquilla, s’omple d’arrugues, xacres i cicatrius, perquè tan aviat és un avi com una rodamón, un pare de família, un boig o un assassí a sou. La limusina corre per la ciutat i, quan s’atura, l’escup a la realitat, a omplir la vida dels altres. Fa més de 150 anys, Walt Whitman escrivia un vers feliç: “Sóc immens, continc multituds”. Avui, en l’era digital, l’home es dissol en l’individualisme i les seves emocions s’han convertit en un negoci que cotitza a borsa.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de desembre del 2012.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma