dimarts, 31 de gener de 2012

Llevar-se?

Encara que sembli mentida, només fa un trimestre que Josep Guardiola va pronunciar la frase que comença “si ens aixequem ben d’hora ben d’hora ben d’hora...” i acaba amb un encoratjador “som un país imparable”. Val a dir que ja sembla una parèmia de les de tota la vida, transmesa d’avis a néts, però no va ser fins al 8 de setembre de 2011 que l’entrenador del Barça la va dir en rebre la medalla d’or del Parlament. Després tothom l’ha repetida, se n’han fet variadíssimes caricatures i, ara per ara, no sembla que ens hagi d’abandonar. Doncs bé, l’exitosa ocurrència de Guardiola ha tingut un dany col·lateral des d’un punt de vista lingüístic. El verb aixecar-se hi està ben aplicat, però té un sentit més ampli del necessari per indicar el que Guardiola va voler dir. Ens aixequem del llit, sí, però també de les cadires, dels sofàs i del terra. En canvi, hi ha un verb genuí que només s’aplica a aixecar-se del llit: llevar-se. Guardiola podia haver dit “si ens llevem ben d’hora...” però va optar per un hiperònim com aixecar-se. El significat dels hiperònims sempre és més ampli. Embarcació és hiperònim de canoa, per entendre’ns. I aixecar-se, o alçar-se, ho són de llevar-se. Aixequem-nos d’hora, però no deixem de llevar-nos.

Màrius Serra. El Punt-Avui (Suplement Cultura). Dijous, 26 de gener de 2012 

El comerç del circ

Trobo abominable l'ús pejoratiu que han pres algunes de les paraules del món del circ. El terme pallasso, per exemple, transformat en arma llencívola per desqualificar algú. Malament rai si et diuen pallasso al carrer. O el mateix circ. Quantes vegades no sentim a parlar del circ de la política? Hi ha més de quatre-centes mil entrades a Google, sumant la frase en català i en castellà, que responen a aquestes cinc paraules: “el circ de la política”. També és pejoratiu parlar del circ del futbol o el circ de la tele. Tot allò que abans es menystenia comparant-ho a una casa de barrets ara és titllat de circ. Tant de bo algun d'aquests circs espuris fos tan interessant com els circs clàssics! A mi m'agrada el Circ Cric de Tortell Poltrona perquè és capaç d'explicar històries sense renunciar a mostrar les habilitats més prodigioses. No m'agraden els circs amb ferum de pixats, com els que visitava de nen, plens de tigres fatxendes, cavalls de sínia i elefants cirròtics, però m'agrada el Cirque du Soleil. El paradigma del nou circ del segle XXI, més a prop del teatre dels Comediants o de la Fura dels Baus que no pas del Gran Circo Americano. Sense animals, amb instal·lacions confortables, espectacles poètics i números acrobàtics memorables que barregen la gimnàstica i el ballet. Aquest Corteo que ara ha arribat a Barcelona (a la Plataforma del nonat Zoo Marí, ai) és molt recomanable, té els sants pebrots d'explicar la història del funeral d'un pallasso d'una manera ben vital, amb un ritme impecable i uns números circencs de gran bellesa que fonamenten el seu interès en l'aparent simplicitat d'execució, sense grans artefactes tècnics. Les trapezistes salten sense trapezi, de mà en mà, i els millors números d'equilibrisme es couen als capçals dels llits o dalt d'una escala de pintor. Matrícula d'honor, doncs, pel funeral del pallasso i llarga vida al Cirque du Soleil.


Sobta, però, que la veu de megafonia no pronuncïi el nom de cap artista i, en canvi, cridi amb entusiasme el nom dels vuit patrocinadors principals com si fos l'equip titular del Barça. I és que el Soleil és més que un circ. El recinte obre una hora abans de la funció perquè el públic pugui badar per la zona comercial ambulant en què han convertit el vestíbul del temple. Lògicament, hi ha bar, amb menús de crispetes, refresc i M&Ms per 17 euros, i un munt de productes de merchandising circenc més o menys previsibles etiquetats amb el preu en vuit divises: dòlars de Canadà, USA, Austràlia, Hong Kong i Singapur, euros, francs suïssos i lliures esterlines. L'aficionat incontinent pot comprar el programa i una màscara per 12 euros, paraigües infantils per 14, barrets de follet per 15, ratolins d'ordinador per 19 o mocadors de coll per 25, tots amb el logo assolellat del circ. Però també pot comprar roba a la botiga Desigual Cirque du Soleil, amb dissenys exclusius al·lusius, i altres mercaderies que fan repensar el mateix concepte d'anar al circ. Per exemple, un molinet per moldre pebre (d'oferta) per 52 euros, bosses que farien les delícies de Rita Barberà per només 69, samarretes fetes al Marroc per entre 59 i 75 euros, o un minijoier amb calaixets de fusta rogenca, etiquetat com “Massai Exotic Wood Box” que l'espectador necessitat de joiers exòtics es pot endur per només 139 euros. Badant durant la mitja part, prou llarga per repensar-te què podries comprar, vaig trobar les dues joies de la corona: un gerro groc per 299 euros i una màscara de carnaval d'inspiració veneciana per 425. No debades el mot Soleil, invertit, es llegeix Líelos. El circ del comerç? No! El comerç del circ!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 31 de gener de 2012

El guionista i l'endeví

A la novel·la del futbol destaquen dos personatges: el guionista i l'endeví. No són herois, perquè en comptes de viure les aventures les preveuen. Vam conèixer el guionista el primer any de Guardiola, quan el Barça començava a meravellar. El seu gir més brillant va ser el gol d'Iniesta a Stamford Bridge, predecessor del que donaria el Mundial de Sudàfrica a la selecció espanyola. Se'n va arribar a parlar molt, del guionista. De primer com una figura hipotètica: “ni el més esbojarrat dels guionistes ho hauria gosat imaginar”. Aviat, vam començar a familiaritzar-nos amb els seus cops amagats. Del magí del presumpte guionista va sortir la repetició de la connexió Xavi-Puyol (2-6 del Bernabéu i semifinal de Sudàfrica) o l'insòlit rècord golejador que va fer créixer Pedrito. De mica en mica el guionista va quedar relegat a un segon terme, eclipsat per les formidables actuacions dels esportistes, igual com els passa als seus homònims de Hollywood, valorats només pels cinèfils. El gran públic es queda amb les cares que omplen la pantalla i s'obliden de qui ho ha somiat tot. Fa poc el guionista ha tingut aparicions estel·lars, i no només el blaugrana. També el món perico té el seu guionista, capaç d'estirar el suspens fins a extrems cardíacs. El guionista de l'Espanyol ha somiat uns quants gols salvadors, com aquell famós d'en Coro, alguns tamudazos anticulers i molts vaivens emocionals, com les finals de Copa (victòria) i UEFA (derrota) de 2006. En poc temps, el valuós gol d'Álvaro en el derby, que completava una bona actuació de l'Espanyol, ha quedat eclipsat per la rocambolesca eliminatòria amb el Mirandès, amb tres gols en tres minuts bojos a l'anada i el fatídic gol en temps de descompte que desactivava la remuntada d'ensomni.
L'altre protagonista de la novel·la del futbol és l'endeví. Aquest és el paper de l'entrenador, ja sigui Pochettino, Mourinho o Guardiola. Pep Guardiola  el broda. Caldria revisar les seves rodes de premsa prèvies als partits per calcular el percentatge d'encert. Abans de la tornada de Copa amb el Madrid, cent per cent. Ja sembla aquell home calb de la loteria, perquè la seva embafosa pedagogia preventiva després es compleix. Mourinho, en canvi, exerceix d'endeví a posteriori, quan diu, insinua o escenifica que ell ja sabia que els àrbitres li anirien en contra. Pochettino practica una endevinació preventiva més propera a la de Guardiola. Cap dels dos no pronostiquen derrotes, però l'argentí falla més que el català. Vila-Matas s'ha empescat un títol agosarat per a un dels llibres més literaris que s’han publicat  sobre aquest Barça: Quan no perdíem mai. Mai, en l'era Guardiola, vol dir tres vegades. Perquè perdre de debò només ha perdut tres cops: la final de la Copa del Rei que enguany ja no podrà revalidar el Madrid, l'eliminatòria de Champions contra l'Inter que va suscitar l'interès definitiu de Florentino per Mourinho i l'eliminatòria de Copa contra aquell Sevilla rocós. Tres derrotes davant tretze títols de setze. Un guió d'Oscar.

És clar que ara ja no només hi ha un guionista, sinó tot un departament sencer contractat per transformar el nucli del relat en un dipòsit de valors morals. D'una prodigiosa successió de fets esportius hem passat a un relat al·legòric, projectat pels intel·lectuals més influents del moment, que no són els que treballen per a l'administració sinó per al Banc Sabadell o Estrella Dorada. En aquest context l'antagonisme de Mourinho no ha d'arribar al Parlament europeu si no volem que l’endeví  començi a endevinar derrotes. It's only football (but I like it, like it, yes I do).

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 30 de gener de 2012

Un abans i un després

Una de les expressions més absurdes per qualificar un fet és assegurar que significarà un abans i un després. Com si no fos sempre així! La mateixa lectura d'aquest article us suposarà un abans i un després (avisats quedeu), sobretot si decidiu acabar-lo. En canvi, els lectors que no filin prim en la manera de dir les coses ara mateix ja deuen estar remugant entre dents que sóc un perepunyetes perquè amb aquesta expressió només es pretén reforçar la importància del fet en qüestió, tot remarcant que s'inscriurà en la història com una fita. És a dir, que serà un referent per separar tot el que va passar abans i tot el que succeirà després, sobretot si és radicalment diferent. La fotografia digital, per exemple, seria un cas clar d'aquelles qüestions que comporten un abans i un després. En d'altres terrenys potser no resultaria tan fàcil posar tothom d'acord, però en el cas de la fotografia la unanimitat sembla absoluta. Per això no em va estranyar gens que ahir una amiga tecnoeufòrica em mostrés el primer llibre de fotografies que es publica a la península ibèrica per a iPad. Es tracta de Tusk, un llibre digital que recull més de cent preciosos treballs fotogràfics de la gallega Ana Cabaleiro. Tusk arriba al mercat gràcies a dues catalanes emprenedores: la fotògrafa Emma Llensa i la il·lustradora Maria Cerezo, responsables respectivament de l'editorial Atem Books i Ubicuo Studio de La Bisbal d'Empordà. Mentre toquejava l'iPad de la meva amiga ella va dir l'expressió que provoca aquest article: “hi ha un abans i un després de la fotografia digital”. Ho deia convençuda, i feliç d'estar-ne, mentre em mostrava les belles fotografies de Cabaleiro. En informar-me sobre la fotògrafa, a la qual no coneixia, descobreixo que només treballa amb fotografia analògica. Estic per trucar la meva amiga per dir-li alguna cosa semblant a “després del després de la fotografia digital resulta que hi ha un abans”. Però ho deixo estar, perquè encara li semblaria que sóc un tecnofòbic, i no és el cas. 
 
La distribució digital de les fotografies analògiques d'Ana Cabaleiro no és cap paradoxa. Simplement demostra que les tecnologies poden conviure, i de fet acostumen a conviure, encara que ens diguin que són  incompatibles. Moltes vegades una tecnologia sembla  desaparèixer del mapa i en realitat només està hivernant, a l'espera que un creador amb talent se'n torni a servir. Com s'explica, sinó, que en ple segle XXI la segona cinta amb més nominacions als Oscars sigui The Artist, una pel·lícula muda (i francesa) rodada en blanc i negre? No havíem quedat que el cinema digital també significava un abans i un després? I això succeeix el mateix any que el Tintín de Spielberg ni tan sols opta a l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació. Les innovacions tecnològiques amplien el ventall de possibilitats creatives, però per això mateix és absurd creure que la tecnologia barra altres vies que potser encara no havien estat prou explotades. En el món de la ciència té sentit parlar de progrés. En el de la creació artística, en canvi, aquesta és una noció sense gaire senderi. Els únics progressos objectivament constatables són els derivats del rendiment econòmic dels productes, que es poden traduir en dades alfanumèriques. Malament rai quan un creador comença a estar massa preocupat per aquestes xifres, tot i que evidentment influeixen sobre el seu futur. Mentre pugui continuar trampejant com si no en depengués, també podrà riure's de les coses que tenen un abans i un després. Si s'hi obsedeix, ja ha begut oli. Llavors ho diran d'ell, que hi va haver un abans i un després. 


Màrius Serra. La Vanguardia, dijous 26 de gener de 2012

dijous, 26 de gener de 2012

Salmond, Cameron, Fraga


Salmond.
El meu amic Max –que, tot i tenir un pare escocès i uns germans ídem, mai no ha estat especialment interessat en la independència d'Escòcia (potser perquè va néixer a l'Índia i viu a Londres)– em va ben sorprendre fa quatre dies en qualificar Alex Salmond, el primer ministre independentista d'Escòcia, de “polític refotudament brillant”.
Cameron.
La raó de tant entusiasme raïa en la reacció recent de Salmond quan el seu homòleg anglès, David Cameron, fa una setmana, si fa no fa, va intentar imposar tota mena de condicions al referèndum escocès per la independència que tindrà lloc el 2014. En unes declaracions a la ràdio nacional irlandesa, a Dublín, Salmond va ser prou contundent: “De tant en tant, els líders dels països poderosos no poden resistir-se a la temptació d'intimidar els països petits, com els irlandesos deveu recordar bé.” Quan, poc després, Salmond va visitar Irlanda del Nord, Martin McGuiness –en representació del govern local– el va acollir amb els braços oberts, tot suggerint, amb ironia, que els acords de pau entre Escòcia i Anglaterra es podrien signar a Belfast.
Fraga.
Fins i tot tres periodistes influents d'un diari londinenc –The Guardian, l'equivalent anglès de l'autodenominada “edición nacional” d'El País, per entendre'ns– acaben de criticar (13/1) la prepotència “colonialista” de Cameron i estan d'acord que si Escòcia vol ser independent té tot el dret de ser-ho (cosa que dos d'ells, a més a més, consideren tan probable com desitjable). Potser els ha influït la claredat dels objectius indicats al web del Partit Nacionalista Escocès: “Suècia té unes baixes per maternitat i paternitat excepcionalment generoses; Noruega té un fons de pensions de 310,000 milions d'euros; i Dinamarca és el pioner mundial en energia eòlica. I què tenen en comú? Tots són uns estats petits i independents.” La racionalitat, per fi. Una alternativa ben realista davant el futur poc esperançador que ens espera. O això, o bé tots estarem condemnats a continuar pertanyent a uns estats europeus ja anacrònicament sobredimensionats en què la mentalitat subjacent es podria resumir, posem per cas, en la frase ja famosa del senyor Manuel Fraga, amollada cap al final de la seva vida més llarga que un dia sense pa: “Habría que ponderar a los nacionalistas colgándolos de algun sitio.

Matthew Tree, El Punt Avui, 22/01/2012

dimecres, 25 de gener de 2012

Seny i sensibleria, com de costum

Si algú m’hagués dit que en algun moment de la meva vida celebraria una operació de l’FBI, l’hauria pres per dement senil o dement juvenil, que de tot hi ha a la vinya del Senyor. El tancament de Megauploud ha despertat una onada d’indignació entre els denominats defensors de la llibertat, partidaris ferotges de la cultura de barra lliure, que és com el paradís a la terra, on la gasela dormirà amb el lleó i quan es despertin miraran Brigadoon de franc.

A totes les ràdios, els tertulians contraris al pirateig cultural s’erigeixen en defensors dels autors i els seus drets, com si els autors fossin aquella mistaire d’Andersen que va descalça pels carrers la nit de Nadal. Recorda molt a apadrinar un nen de l’Índia: ens commou l’autor desvalgut, incomprès, que lluita per compartir amb tothom el seu talent immens. Aquell músic que toca en un garatge atrotinat. Aquell escriptor que escriu en la penúria. Aquell director que dirigeix una pel·lícula en què ningú de l’equip no cobra (molt millor, perquè els diners envileixen i pertorbarien el seu art immaculat). La misèria de l’artista permet tenir bons sentiments i gestos caritatius, adoptar actituds protectores. Com quan reculls un gatet abandonat. O una iguana.

Però no ens equivoquéssim, el més cabdal del debat no són els drets d’autor, que traduïts en xifres, pel que fa a les pel·lícules, són només un 2% sobre el preu de l’entrada, sinó el futur i els guanys de les indústries culturals, imprescindibles per als autors. En el món dels indignats, una cosa tan senzilla costa d’entendre perquè enriquir-se està mal vist. Quan la realitat és una altra. Mentre em paguin bé i em donin llibertat creativa, és esperançador que els meus productors audiovisuals es fumin els millors puros. El dia que no puguin pagar la factura de la llum, no podrem encendre els focus del plató.

Enric Gomà, Ara, dimecres 25 de gener del 2012.

dimarts, 24 de gener de 2012

Publicitat de ficció

Mira que m'agrada el ciclisme, però no m'he preocupat mai de revisar Ben-Hur</CF> per mirar de congelar la imatge just quan apareix una bicicleta en plena cursa entre Charlton Heston i Stephen Boyd (Mesala). Quan, anys enrere, van començar a digitalitzar imatges, es va posar de moda revisar les pel·lícules antigues a la recerca d'anacronismes. De fet, entre cinèfils s'ha desenvolupat l'afany col·leccionista del bunyol. Recordo que Gladiator va generar un gran enrenou per petits detalls de vestuari. Per exemple, un cadàver romà amb texans, unes marques de tractor claríssimes en un camp o una dona amb ulleres de sol entre la gernació que aplaudia les heroïcitats de Russell Crowe al Coliseu. Els rellotges de polsera també fan el seu paper. En recordo algun a Braveheart, talment un recordatori involuntari de la projecció de futur que té el nacionalisme escocès. D'altres anacronismes no són tan cridaners. L'aspecte de l'Estàtua de la Llibertat que il·lumina els supervivents de Titanic correspon als anys cinquanta, dècades després del naufragi. A Nascut el 4 de juliol d'Oliver Stone, Ron Kovic (Tom Cruise) escolta la cançó American Pie tres anys abans que Don McLean la compongués. I encara més lluny va Jim Morrison (Val Kilmer) quan al seu biopic The Doors (també d'Oliver Stone) contempla el cartell d'una pel·lícula que es va estrenar 19 anys després de la seva mort. Tot això sense entrar en les patètiques llicències barrejadores que es permeten alguns productes audiovisuals. En bastarà un exemple per comprendre'n la magnitud: a Missió Impossible II la Setmana Santa sevillana es barreja amb les Falles valencianes, en una operació digna del Bigotes.

Tot aquest ingent material de col·leccionista podria quedar obsolet si prospera el product placement virtual, és a dir, la introducció digital d'anuncis en sèries i telefilms. Fa dues setmanes a Cuatro van llançar la primera pedra. En un episodi de la sèrie nord-americana Mentes Criminales va aparèixer, a tocar del vestíbul d'un luxós edifici, un panell publicitari de la cadena d'òptiques Alain Afflelou. La cadena és francesa, implantada a molts països francòfons i a Espanya. L'episodi i l'edifici en qüestió estan situats als Estats Units, un país on Alain Afflelou no existeix. De manera que en l'escena del crim el plafó canta tant com en cantaria un de Cottet Òptics, una important cadena catalana amb gairebé cinquanta establiments a Catalunya, Balears i Madrid, però no (encara) als Estats Units. Què ha passat? Doncs que a l'episodi original de Mentes Criminales el plafó publicitari no hi apareix. Ha estat digitalment inserit pensant en eal seu passi a Cuatro. Publiespaña, l'empresa que gestiona la publicitat del Grup Mediaset (Telecinco i Cuatro), reivindica aquest nou gènere publicitari i es penja la medalla de ser el primer cas de publicitat introduïda en una sèrie estrangera en el procés de postproducció. 

A partir d'ara, a la monòtona repetició de franquícies globals que empastifen els centres comercials de mig planeta, hi haurem d'afegir les marques que només seran globals d'una manera virtual, inserides en sèries i telefilms. Per fi els catalans podrem somiar que exportem els nostres productes. Començarem posant anuncis estàtics de Llet Nostra i Cacaolat a la reposició dels Soprano i acabarem reemetent tot Lost per poder-hi col·locar a tort i a dret l'anunci televisiu del pobre Daniel Brühl i la seva nòvia cuinera que tant està fent perquè els cervecers del país ens passem en massa a la Moritz.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 24 de gener de 2012

Il giorno più bello

Coberta i contracoberta d'Il Gazzettino 
Un dels efectes secundaris de treballar el pensament lateral és que ho relaciones tot. Et fixes, per exemple, en les persones que exerceixen un ofici relacionat amb el seu cognom. Dir-se Gratacòs i exercir de dermatòleg, ser el responsable de la pitjor gespa del Camp Nou i dir-se Campreciós de cognom o exercir de governador civil a Girona durant el franquisme amb el bulliciós nom d'Armando Murga. El vilanoví Jordi Minella té una de les millors col·leccions de ludogenealogia que conec. La seva última troballa és una perla: el magistrat encarregat de la querella presentada per les càrregues policials a la plaça Catalunya es diu Porres, Josep Maria Miquel Porres! La ludogenealogia és una ciència inútil deliciosa. Si els cognoms ens predestinessin  en comptes d'escriure aquest rum-rum estaria tallant fusta o treballant de guarda forestal, però no em diguin que l'atzar no és una divinitat capritxosa.
 
També existeix la ludomaquetació: la relació xocant entre els anuncis que publica la premsa escrita i les notícies amb les quals comparteixen pàgina. Tinc retallada de fa temps una pàgina sensacional d'El Periódico. La notícia obria  a cinc columnes i acabava embolcallant la imatge d'un anunci  que s'enlairava més enllà de mitja plana. La peça informativa il·lustrava una operació policial que havia permès comissar dos mil quilos de cocaïna a l'aeroport de Vitòria. L'anunci era d'Iberia. El fons, nevat. En primer pla, una nena moníssima posava cara d'eufòria continguda mentre aguantava amb les dues mans un ninot de neu en forma d'arbre de Nadal que, sota l'influx de la notícia que presidia la pàgina, semblava un munt de cocaïna. 

Aquests dies, les imatges del Costa Concordia fotografiat des de tots els angles conviuen a molts diaris amb anuncis xirois que ens ofereixen viatges en creuer. L'efecte és molt impactant, perquè els anuncis mostren imatges glamuroses del creuer ofertat, que contrasten vivament amb les del naufragi. Abans i després, com si diguéssim. Ara bé, en el cas d'Il Gazzetino el contrast ha estat demolidor, perquè just l'endemà del naufragi la portada del diari era una imatge del creuer sinistrat (“Naufragio al Giglio, 40 dispersi”) mentre que la contraportada reproduïa a tota pàgina un anunci romàntic del mateix creuer (“Per il giorno più bello della tua vita vinci una crociera sulla Costa Concordia”). És obvi que aquella nit la descoordinació entre redacció i marqueting va ser digna de les arts moldaves del capità Schettino, però la pregunta que ens hem de fer és: es coordinen gaire els responsables de la informació i de la publicitat d'un diari? La resposta és no. Gens ni mica.

Ho vaig compartir a les xarxes socials i he rebut desenes d'exemples espectaculars que avalen el no. N'hi ha de tots els diaris, també de La Vanguardia. Portada del 7/4/11, encara només en castellà: “Mas reclama sacrificios para no hipotecar el futuro. Política 11”. Just a sota un anunci de BMW amb l'eslògan: “Imagina el futuro”. Els meus favorits són dues comentades portades d'ABC en les quals l'obertura contrasta amb un petit anunci inferior. En una es veu Strauss-Khan, abatut. Hi llegim “Escándalo sexual en el FMI” just per sobre de l'eslògan d'un anunci de Boston Medical Group: “El sexo es vida (¿Problemas de erección, eyaculación precoz?)”. L'altra és més recent. Foto col·lectiva de tres presidentes autonòmiques: Rudi, Aguirre i Cospedal. Titular: “Presidentas”. L'anunci de sota diu: “¿Menopausia? Somatoline Cosmetic. Específico menopausia”. Doncs potser que informació i publicitat comencin a coordinar-se.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 23 de gener de 2012

dilluns, 23 de gener de 2012

La paraula que comença per C

Hi ha una paraula que comença a ser maleïda entre la població, i aquesta paraula és crisi. Me’n vaig adonar l’altre dia. Mirava les notícies del canal 3/24 i feien un reportatge sobre la ruta del xató (sí, ja ho sé, ara fan rutes per a tot). Una especialista explicava l’origen d’aquesta salsa que es menja al Garraf i el Baix Penedès, i després ponderava els avantatges econòmics d’establir una ruta que atregui el turisme interior. També és una bona mesura, deia, contra la…, i aleshores va somriure i va fer: «No vull dir la paraula». A l’instant tots vam entendre que la paraula que no volia dir era crisi, i que si no la deia era perquè ja la sentim massa sovint, perquè sembla que porti malastrugança i perquè ens empeny a això que els economistes en diuen «pessimisme social».

Al principi, crisi era una paraula empestada només per a les esferes del poder. Zapatero va trigar una eternitat a reconèixer que Espanya estava en crisi. Rajoy la feia servir sovint als mítings de campanya, com una prova vergonyosa de l’etapa socialista, però després ha anat buscant eufemismes que siguin menys negatius. Al discurs d’investidura, per exemple, només la va utilitzar dues vegades. Ara, el següent pas és aconseguir que ja no la digui ni la població, que se n’oblidi, per això comença a circular la idea que cal ser positius i perdre la por a gastar. Posser sí que així es crea negoci i treball, però també és veritat que eliminant la paraula es dilueix la responsabilitat dels que ens han dut a la crisi. A més, si volien ser positius i generar optimisme econòmic, semblava més lògic abaixar els impostos, i no apujar-los.

La reacció de la noia del xató és el primer exemple de la moda que s’acosta. Ara cal veure quin serà l’eufemisme que triomfarà. Als Estats Units, la pandèmia del políticament correcte ha fet que es desenvolupés un sistema per dir i no dir les paraules que sonen malament i et poden comprometre. Si algú vol dir fuck, per exemple, paraula tan comuna com grollera, diu «the F word» i es queda tan ample (traduint-ho, «la paraula que comença per F»). Els altres pensen: «Ah, volia dir fuck», i ja està. Feta la llei, feta la trampa. El mateix passa amb «the N word» –en lloc de dir negre despectivament– i «the C word» –en lloc de mencionar el temible càncer–. Pensant-hi bé, ara que aquí sembla que el càncer ha deixat de ser una malaltia tabú, potser de la crisi la gent començarà a dir-ne «un mal lleig».

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de gener del 2012.

dissabte, 21 de gener de 2012

Mirandès?

Aquests dies, per raons esportives, circula molt el gentilici mirandès. De fet, el Club Deportivo Mirandés que s’enfronta a l’Espanyol a la Copa és un club castellano-lleonés ubicat a Miranda de Ebro, província de Burgos. Els lleonesos són ben capaços de relacionar esport i cultura, tal i com ho demostra el nom del club de futbol de Lleó: la Cultural Leonesa. Però el mirandès és, també, una llengua romànica tan desconeguda com fàcil d’entendre. Llegim-ne un text autoal·lusiu escrit en mirandès tal i com el reprodueix la Viquipèdia: “L mirandés ye ua lhéngua falada ne l stremo nordeste de Pertual, na frunteira cun Spanha, nua region que ten al redor de 450 (quatro cientos i cinquenta) km2, formada por quaije to l cunceilho de Miranda de l Douro , i por alguas aldés de l cunceilho de Bomioso , ne l çtrito de Bregança, region de Trás-ls-Montes. Stima-se que haba acerca 15.000”. És a dir, que la Miranda del mirandès no és pas d’Ebre sinó del Duero (Miranda do Ouro, en portuguès) i que els quinze mils parlants de mirandès tenen els seus drets lingüístics reconeguts per una llei portuguesa del 29 de gener de 1999. El reconeixement del mirandès com a llengua està en debat. De moment, la Unesco el situa sota el paraigua de la llengua lleonesa.  

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 19 de gener de 2012 

Psoes?

 Ja ho saben, Carme Chacón opta a liderar el PSOE. Dissabte ho va proclamar oficialment des d’Almeria, i concretament des de la vila natal de son pare Baltasar: Olula del Río. Sentint els seus visques a Olula vaig veure la llum sobre l’origen etimològic d’un dels galimaties més emblemàtics de la història del rock: el mític Be-Bop-A-Lula de Gene Vincent and His Blue Caps. Després, en ple arravatament etimologista, vaig obrir el diccionari per la P i hi vaig trobar la paraula psoes. Acabat en s, com si fos un PSOE plural: psoes. El DIEC en diu: “Múscul parió situat en part a l’abdomen i en part a la cuixa”. Fa pensar en la pugna entre Rubalcaba i Chacón, i no pas per la contraposició entre abdomen i cuixa, que tots dos candidats en tenen, sinó per la qüestió muscular. El terme prové del mot grec psóa, que designa el múscul lumbar o, més col·loquialment, el llom. El DGLC també en recull dues variants: el psoes ilíac i el psoes menor (“múscul molt prim, situat davant el psoes ilíac”). No em facin dir perquè, però de sobte em sembla evident que Rubalcaba és el més ilíac dels dos, i més per l’accepció troiana del terme ilíac que no pas per les qüestions pèlviques derivades del seu còccix. Per tant, em temo que a Chacon li tocarà representar un paper menor. 


Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 12 de gener de 2012

Economia marítima

El capità del Costa Concordia, Francesco Schettino, té molts números per passar a la posteritat amb nom i cognom per culpa de la seva nefasta actuació en el naufragi del creuer. Com més coses en sabem, pitjor. Poca gent recorda els noms dels capitans d'altres vaixells naufragats. Ni en el cas del del Titanic. Quanta gent hi associaríem Edward John Smith? Doncs en va ser el primer (i únic) capità i hi va morir aquella nit fatídica de la qual el proper 15 d'abril farà cent anys. El nom que sol passar a la història és el de la nau sinistrada. Mon oncle Francisco tenia al seu enyorat Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú un plafó enorme amb un mapamundi acupunturat. Cada agulla era un naufragi cèlebre. Des del Titanic (1912) al Prestige (2002), passant pel Lusitània (1915), el Baleares (1937), el Bismarck (1941), l'Andrea Doria (1956), el General Belgrano (1982), el Rainbow Warrior (1985) o el Kursk (2000), entre molts d'altres. La passió d'en Roig Toqués pel mar era llegendària i el naufragi sempre li va semblar la representació màxima de la dissort. La mort. El filòsof Rafael Argullol, que de jove va sovintejar el museu, sovint comenta que un dels moments que recorda amb més intensitat d'aquelles visites és la part en la qual mon oncle explicava el plafó dels naufragis. A banda del mapamundi acupunturat, també mostrava documentació sobre el naufragi d'un vaixell de finals del segle XIX davant mateix de la costa vilanovina i n'explicava les històries amb una implicació commovedora, com si haguessin acabat de passar. Així ho vivia i així ho sabia transmetre. 
 
Aquests dies que el mar és present a totes les portades el trobo molt a faltar. Sempre que passava alguna cosa semblant comentàvem la jugada per telèfon i estic segur que aquest cop mon oncle estaria escandalitzat pel comportament del capità Schettino. I no només per la seva negligència intolerable de mal navegant sinó, sobretot, per haver abandonat el vaixell abans d'hora, sabent que més de quatre mil persones, que aviat és dit, hi podien deixar la pell. Però estic convençut que mon oncle també estaria orgullós de les reaccions positives que trascendeixen de la gent de mar. Per descomptat de les conductes heroiques, però també de les ordres clares emeses des de Capitania del Port de Livorno que hem pogut escoltar en alguns enregistraments, i de les contundents opinions de les autoritats competents sobre la conducta del capità. Naturalment, desitjo que Schettino tingui un judici just, però la sensació general és que pagarà per la seva fatuïtat, inèpcia i negligència.

Doncs bé, a part de trobar a faltar mon oncle, també trobo a faltar que tot aquest discurs de la responsabilitat que apliquem a la gent de mar s'apliqui a la gent de terra. No em diran que la majoria de coses que s'estan dient del capità Schettino no es podrien dir també dels dirigents i directors generals d'un munt de bancs, caixes, administracions públiques i empreses privades que han fet fallida en aquests últims tres anys, tot deixant enfonsats en la misèria un munt de ciutadans. Com és que tots aquests directius nefastos no només no han estat jutjats i empresonats sinó que en la majoria dels casos han estat generosament indemnitzats o fins i tot ascendits? Els responsables polítics dels desastres econòmics només han estat jutjats a Islàndia. Potser perquè està envoltada d’aigua i hi regeix la llei del mar? Caldrà fotre a mar el sistema financer per fer-lo surar? Potser si fem qe s’embarquin quedarà clar qui són els veritables responsables de cada nou naufragi econòmic.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 19 de gener de 2012

Protesto, però... com?

Els afectats pel naufragi del Costa Concordia s'organtizen per reclamar danys i perjudicis. Les primeres impressions condueixen a un mot terrible, d'onze lletres: negligència. A les Etimologías, Isidor de Sevilla la fa venir de nec-legens (el que no llegeix), tot i que Coromines associa legere a escollir (i negligir a desatendre). Caldrà veure si el capità va o no va llegir la carta de navegació, però sembla clar que va desatendre el passatge. Els afectats reforçaran la protesta amb valuosos documents audiovisuals, capturats per les minicàmeres dels mòbils. Triaran la via judicial. 

Anem ara a la cosa més important de totes les coses que no ho són: el futbol. Les protestes en formen part. Un jutge (amb xiulet i calça curta) pren decisions que beneficien els uns i perjudiquen els altres. D'aquí les protestes. Esclar que hi ha moltes maneres de fer-ho. Guardiola no és un filòsof sinó un artista a l'hora de mossegar-se la llengua. I no ho fa pas per laconisme innat, sinó per estratègia. En català un mossega és algú capaç de treure profit de qualsevol cosa. Mourinho també mossega, però no es concentra precisament en la seva llengua. Gesticula protestes arran de gespa i escup verí des de la nova trona: la cadira de les conferències de premsa. En aquella sala és el puto amo, segons malèvola definició de Guardiola. Esclar que, de tant en tant, rep allò que sembra (recorden Preciado?; l'any passat li va esguerrar la lliga). En l'última jornada hem vist dos episodis curiosos. Guardiola continua mossegant-se la llengua però recorrerà la targeta groga a Iniesta (per protestar, segons l'acta, el penalti clamorós que li van fer). La targeta dol, però Guardiola tria la via reglamentística per donar un missatge: “no protesto penaltis però he vist el de València, el de Cornellà-El Prat i aquest, i tampoc se m’escapa el gol mal anul·lat al Mallorca”, El recurs a la targeta d'Iniesta és una metonímia per contigüitat. Capice?

En canvi Víctor Casadesús, a qui Pérez Montero va anul·lar en flagrant error el 2-0 del Mallorca, va recórrer a una sinècdoque pars pro toto per estendre el seu enuig pels ajuts arbitrals als dos equips grans. Una línia de protesta clàssica del sevillista Del Nido i en la qual, fins fa poc, alguns seguidors de l'Espanyol se sentien molt còmodes. Quan he fet algun rum-rum elogiós sobre Messi (en especial, aquella tirallonga amb centenars d'adjectius per desmentir el tòpic de que esgota els qualificatius) he rebut reaccions molt irades de lectors pericos que recordaven el gol que els va fer amb la mà. Ara que Raúl Rodríguez va admetre noblement haver comés un penalti no assenyalat i que l'equip culer no el va posar com a excusa per l'empat davant del gran partit que va fer l'Espanyol, espero que es calmaran. 

Un altre que protesta aquests dies és Rafa Nadal. El valerós caballero español de Manacor s'ha despenjat amb una inesperada invectiva contra Roger Federer, a qui acusa de triar el camí més fàcil i no protestar per la sobredosi de competicions que els pot malmetre el físic. Nadal ha triat la via sindical (sector NBA) i Federer la patronal. Finalment, d'entre tots els col·lectius de la funció pública que protesten per les retallades, cal destacar algunes ments il·luminades dels Mossos d'Esquadra, que hi van emmerdar la llengua, tot aportant aquella joia musical dels pas-dobles que duu per títol “Y Viva España”. Més enllà dels gustos musicals, la seva extemporània ocurrència demostra que veuen claríssim  que Catalunya és un altre país. Si no, no haurien pensat mai d'utilitzar aquest pastós pas-doble nacionalista com a cançó protesta. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 17 de gener de 2012

Te Deum Laudamus

La setmana passada van tornar les rebaixes. Per una vegada les corredisses habituals als vestíbuls dels grans magatzems es van veure eclipsades per una altra mena de cues, en aquest cas virtuals. La notícia va córrer com la pólvora: la pàgina web Promobilletes.com oferia targetes T-10 amb descomptes diversos, del 10 al 50%. Targetes autèntiques comprades legalment a les taquilles de TMB i ofertes després a preu reduït amb la col·laboració interessada d'un patrocinador. Després de la notable pujada d'aquest principi d'any, la T-10 costa 9,25 euros. Doncs bé, l'usuari les podia comprar a 8,30, 7,40, 6,50 o fins i tot a meitat de preu, a 4,60. Molts mitjans de comunicació es van fer ressò d'aquesta innovadora iniciativa de Daniel Martínez i Guillem Mateos, dos espavilats enginyers de la Universitat Politècnica de Catalunya que es van adonar els primers que la T-10 seria el símbol més potent de l'explosiu cóctel d'aquest 2012: augment de preus (i d'impostos) combinat amb retallades de sous (i llocs de treball). Abans de l’augment de gener la gent en va comprar com qui compra pa, oli o sal davant d'una previsió meteorològica catastròfica. Es va especular que les noves T-10 porten una segona banda magnètica per evitar el frau del paper de fumar enganxat i que alguna poeta desvagada perpetraria una nova versió tedèum del tu-tu-tu-tothom: tu-tu-totdéu-T10-tòtem. La pàgina va rebre milers de visites diàries i tots els lots de T-10 que ofertaven es van esgotar abans que els primers patrocinadors sortissin a la llum. Dimecres passat els promotors de la iniciativa es van reunir amb l'Autoritat Metropolitana del Transport (ATM) i van decidir suspendre les activitats. Està clar que durant l'entrevista els devien mostrar algun objecte cilíndric del qual no en coneixem la naturalesa: o  bastó o pastanaga.
Més enllà de les evolucions de l'objecte cilíndric en qüestió, convé destacar dues coses: a) les bones idees són simples i b) la vida és complicada. En principi, ningú no rebia cap perjudici econòmic ni tampoc d'imatge, com a mínim fins que no es donessin a conèixer els primers patrocinadors. La sensació és que els gestors públics han quedat desbordats pel talent de la societat civil. I també que la simplicitat és anatema: com si els diners de la publicitat no poguessin anar tan clarament a favor de la butxaca de l'usuari. ¿Per què no? Fins a la suspensió, dimecres, de les rebaixes de la T-10, només s'havia escoltat una veu crítica. L'amarg cor fellinià de la Unió Provinicial d'Estanquers de Barcelona es va queixar de competència deslleial, tot informant del seu exigu marge de benefici en la venda de la T-10, inferior al 2% del preu. Naturalment, els emprenedors enginyers pretenien treballar amb un marge superior. Si un patrocinador els contractava un lot de 10 targetes ells facturaven un 10,27% del cost de cadascuna, si el lot patrocinat era de 100 el seu marge baixava fins al 8,97% i en els lots màxims que oferien, de 5000 targetes T-10, el marge es reduïa al 6,75% (del qual calia restar el cost de la distribució per correu postal). Amb una inversió relativament modesta, qualsevol empresa podia tenir una presència notable en un segment molt ampli de possibles clients. Diria que això acoloreix  l'enigmàtic objecte cilíndric de la reunió, i  fins i tot el transforma en troncocònic.

L’afer coincideix amb la presentació en societat del nou sistema de pagament amb targetes llepafils (contact-less, en diuen). Les targetes Oyster del metro de Londres són així i estan arraconant els abonaments de paper d’una manera imparable. Serà que estem vivint el cant del cigne de la cobejada T-10?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 16 de gener de 2012

Sang de la teva sang

M'agrada el fuet. I el pernil. I la botifarra blanca o negra o dolça, i el bull, i el bisbe, l'espetec, la somaia, el xoriço, les baldanes, la secallona i la majoria d'embotits que surten del porc. Ara mateix, mentre escric aquestes ratlles de títol sanguinolent m'estic cruspint una llonganissa espectacular de Can Cosp (la casa d’embotits de Planoles) que em van regalar aquest dilluns a Ribes de Freser. Però també podria clavar-me entre cap i coll la secallona de can Caus (de Puig-Reig que sovint faig sortir als mots encreuats) o tantes d'altres. Fa fred i torna a ser època de matança, una activitat que la Llei de Protecció dels Animals de Catalunya prohibeix expressament de fer en públic. Potser molta gent de ciutat s'esparveraria només ensumar la sangada que hi corre, però després serien pocs els que refusarien tastar la deliciosa llonganissa que ara mateix, slurf, no em deixaria llegir aquestes paraules en veu alta sense semblar papissot. De nen, mon àvia em donava sang fregida, diria que de gallina, tot assegurant convençuda que “la sang fa sang”. No era una al·legat antibel·licista sinó un exemple d'aquella creença dietètica popular que identifica allò que mengem amb allò que criem. Ara fa anys que no menjo sang fregida, però cada cop que em fan una analítica concloc que en qüestions de sang vaig fent. Com el Met de Ribes, que va caure al riu i quan li demanaven què feia responia que anava fent, riu avall.
 
No vull fer sang, però demà divendres i tretze (un dia que els anglosaxons tendeixen a titllar de malastruc) és un bon dia per anar a dessagnar-nos controladament. A les 10 del matí es posa en marxa una Marató molt particular que durarà fins l'endemà dissabte a les 21 hores. Aquest cop no es tracta ni de córrer ni de fer donatius en efectiu, sinó de donar sang. Per cinquè any consecutiu el Banc de Sang i Teixits (BST) organitza la convocatòria de donants de sang més important del país. Durant dos dies, els ciutadans podem donar sang en dos indrets tan cèntrics com el Palau Robert o la Diputació i també als centres fixos que el BST té als hospitals de la Vall d'Hebron, Clínic i Sant Pau. A cada nova edició els organitzadors s'inventen algun eslògan per motivar els donants. L'any passat el lema era “que corri la sang” i van comptar amb la participació estel·lar de quatre futbolistes, dos del Barça i dos de l'Espanyol. Els culers van ser Xavi Hernández i Andrés Iniesta. La parella perica, vista dotze mesos després, transforma el “que corri la sang” en un eslògan premonitori: Mauricio Pochettino i Carlos Kameni. L'eslògan d'enguany és menys susceptible de generar dobles sentits: “Moltes gràcies”. Els donants rebran una samarreta amb aquest lema escrit a l'inrevés, de manera que per llegir-lo del dret hauran de posar la samarreta de cap per avall. Per un moment penso que ens volen fer pujar la sang al cap perquè adquirim consciència de la importància d'una bona irrigació. Però no. La idea és que ho pugui llegir el donant quan porti la samarreta posada. Només caldrà que abaixi la barbeta i topi amb el “Moltes gràcies” allà mateix, entre el final del pit i l'inici de la seva panxa incipient. Espero, però, que l'única cosa que rebi el donant no sigui aquesta samarreta fomentadora de lectura. El clàssic entrepà post-extracció també és molt motivador. De fuet o de pernil. O de botifarra, de bull, de bisbe, d'espetec, de somaia, de xoriço, de baldana, de secallona... Ja se sap que del porc tot s'aprofita. I de la nostra sang, també: hematies, plaquetes, plasma... No estic dient que hàgim de ser uns porcs, però tampoc serem menys, no?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 12 de gener de 2012

Els inèdits de Salinger

Divendres vinent, 27 de gener, farà dos anys de la mort de l’escriptor J.D. Salinger, i encara no hi ha novetats. Com els seus lectors recordaran, va deixar de publicar el 1965, es va aïllar del món i va iniciar-se la llegenda. Mentre els adolescents de mig món llegien El vigilant en el camp de sègol i se sentien com Holden Caulfield, Salinger es feia ric, eliminava la seva foto dels llibres i es convertia en un misteri literari. Amb els anys i el silenci, gran part d’aquest misteri que l’envoltava es va perpetuar en una intriga: ¿continuava escrivint? La llegenda deia que sí, esclar, per descomptat. El problema era que caldria esperar fins a la seva mort per poder llegir, amb sort, l’obra inèdita.

En aquests dos anys, tanmateix, no ha passat res. Cap moviment per part dels seus marmessors, cap detall de les seves últimes voluntats. Per una carta feta pública, se sap que el 1992 un incendi va destruir part de casa seva, però no el despatx on guardava els manuscrits. Com a mínim, doncs, sabem que hi havia manuscrits. Aquests dies el seu biògraf Kenneth Slawenski ha publicat a la revista digital Salon un article titulat ¿En què treballava J.D. Salinger?. Era un text prudent, que no responia la pregunta i confirmava que continua el misteri.

Però potser tot és més senzill. Quan Salinger va deixar de publicar, feia anys que escrivia sobre els destins de la família Glass. Les narracions funcionaven com vasos comunicants per explicar la vida de Seymour, el primogènit suïcida, i dels seus germans Franny, Zooey, Buddy... Jo estic convençut que Salinger no va deixar mai de fer créixer aquest món paral·lel, i el dubte és si estem davant un experiment metaliterari o bé havia agafat el camí de la bogeria, confonent realitat i ficció. És el que sembla indicar  Haptworth 16, 1924 , el seu últim conte publicat. Es tracta d’una llarga carta que Seymour Glass, als set anys, envia als seus pares des d’un campament d’estiu. És un text excessiu, de 80 pàgines, i s’hi confirma la identificació total entre el Salinger real i el Buddy Glass de ficció. Un dia, pronostica Seymour al conte, Buddy serà escriptor. Després sabem que Buddy va escriure una novel·la que es diu El vigilant en el camp de sègol. Tot quadra. Salinger vivia aïllat, però amb la companyia de la seva família fictícia, els Glass. Potser escriure com si fos Buddy era la seva manera de viure.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de gener del 2012.
 

dimecres, 18 de gener de 2012

L’ànima dels objectes

El tòpic diu que uns segons abans de morir desfilarà davant dels nostres ulls un repàs de tot el que hem viscut, com una pel·lícula de records que ens ha de confortar davant el viatge final. Que se sàpiga, ningú ha tornat de l’altra banda per explicar si això passa de veritat, i sembla més plausible la idea que els moments finals es redueixen a una desintegració del món que ens envolta, un enrunament que acabarà en el no-res. L’inici poderós de Llauners, de Paul Harding (EUA, 1967) sembla que anunciï una aproximació semblant: «George Washington Crosby va començar a patir al·lucinacions vuit dies abans de morir». A continuació llegim la descripció de l’ensulsiada de tot el que envolta el protagonista: «Es va imaginar què veuria, com si l’ensorrament hagués succeït de debò: el sostre de la sala, ara dos pisos més amunt, un embut irregular de taulons esberlats, tubs de coure blegats i cables elèctrics que recorrerien les parets i que com venes tallades apuntarien cap a ell, al centre de tot aquell sobtat desgavell».

Partint d’aquesta desfeta, la novel·la es converteix en una evocació de la vida del protagonista, com si amb el record es pogués apuntalar i frenar la destrucció. No és una memòria apressada i contra rellotge, sinó que per virtut de l’estil esdevé una narració detinguda, exacta, poètica, que prova de fixar el temps a través dels detalls i l’ànima de les coses, com aquells pintors que saben extreure l’alè vital d’una simple natura morta: un gerro, un mirall, un banjo, una estàtua de Cristòfol Colom comprada qui sap on...

Llauners se situa en algun punt de Nova Anglaterra. George Washington Crosby és al menjador de casa seva, ajagut en un llit d’hospital, atès per la seva família. El narrador va comptant les hores que li queden per morir i, amb elles, es desgranen episodis diversos de la seva vida. Paral·lelament, gairebé com un contrapunt, els seus records s’alternen amb la vida del seu pare, Howard Aaron. Són dues existències entrellaçades per la via sanguínia, però molt diferents l’una de l’altra. Mentre descobrim instants de la infantesa de George Washington a Maine, o de la seva passió per arreglar rellotges, sabem que Howard era un llauner que passava pels pobles amb un carro, per vendre tota mena d’objectes, i fer-se amb la gent més peculiar. També sabem que patia atacs d’epilèpsia. Un dia, quan la seva dona volia internar-lo per tractar-li la malaltia, Howard va abandonar la família i no el van veure mai més. Gràcies al narrador, les dues vides s’equilibren sense saber-ho: la quietud de George al llit, o davant d’un rellotge aturat, s’adiu amb el moviment de Howard i el seu carro.
 

L’any 2010, Llauners va guanyar el Pulitzer de ficció. Va ser un premi del tot inesperat: era el primer llibre de Paul Harding i a més a més l’havia publicat en una editorial independent i minoritària. La novel·la, tanmateix, confirma el bon ull del jurat. Paul Harding escriu des de la tradició, amb una prosa clàssica que no defuig la pinzellada extravagant –a l’ombra d’Emily Dickinson, posem, o més recentment de Marylinne Robinson–, i sap jugar amb el ritme de la història. Mitja vida es pot descriures en un paràgraf, i un instant de misteri sentimental pot allargar-se durant tres pàgines extàtiques. Una autèntica delícia.

Ressenya de Llauners, de Paul Harding. Edicions de 1984. Trad. de Maria Iniesta. 192 pàgs.

Jordi Puntí, El Periódico,  18 de gener del 2012.

El gran pla per a la Rambla

Comença a haver-hi la sospita que els actuals responsables convergents i unionistes del govern municipal de Barcelona encara faran bons els precedents. Déu no ho volgués. A El món a RAC1, la regidora de Ciutat Vella Mercè Homs ens va explicar el Pla Cor (“un pla que batega”) sobre la Rambla barcelonina (encara que Pla Bufeta hauria estat un nom més d’acord amb l’esperit del passeig i els carrers dels voltants).

Una de les idees principals és la col·locació de les estàtutes humanes a la Rambla de Santa Mònica, que es convertirà en la rambla de les estàtues (quedarà com la madrilenya plaça d’Oriente, on hi ha les estàtutes de tots els reis gots, encara que nosaltres exhibirem un àlien, Eduard Mansestisores i Scarlett O’Hara). Apostaran per la qualitat de les estàtutes, vull creure que potenciant-ne el caràcter avantguardista i europeu, connectant les estàtues d’aquí amb les de París, Amsterdam i Berlín. I crearan un jurat per seleccionar-les, competència que jo cediria al CoNCA ara mateix (és una idea que els brindo). Homs també va defensar que el 23 d’abril les estàtues vagin disfressades amb motius de la llegenda de Sant Jordi, una proposta que coartaria la llibertat de l’artista, perquè si normalment un individu s’expressa disfressant-se de Naranjito no és raonable que l’obliguin a disfressar-se de rèptil monstruós, una imatge que potser no enllaça amb la seva visió del món.

Si considerem les estàtues humanes una manifestació artística (com els pintors de la Rambla del Teatre), no veig de quina manera la regidora s’acostarà a l’àlien i li demanarà que durant uns dies s’hauria de disfressar de drac, de cavaller o de princesa desvalguda. Homs diu que els convencerà mitjançant la seducció, però corre el risc que alguna estàtua humana s’ho prengués al peu de la lletra. Seria molt preocupant que fos Eduard Mansestisores.

Enric Gomà, Ara, dimecres 18 de gener del 2012.

dilluns, 16 de gener de 2012

Mans. Boques, Sexes


Mans.
Mans quietes és una obra de teatre tan còmica com desconcertant sobre el masclisme i el feminisme, escrita pel guionista i dramaturg Piti Español. Es va estrenar amb èxit arreu del País Valencià el 2009 (en la variant corresponent del català) i a Miami l'any passat (en castellà) i acabo de fer-ne la traducció anglesa, reclamada ja als Estats Units. (Inexplicablement, aquesta obra encara no s'ha estrenat –tot i estar escrita originalment en català principatí– a Catalunya.)
Boques.
Tot buscant equivalents per a les ficades de pota masclistes del personatge principal, em van venir al cap els acudits descaradament insultants per a les dones explicats a la televisió anglesa als anys setanta pels comediants de l'època, com ara el malaguanyat Bernard Manning –va morir el 2007, envoltat de polèmica–, una de les endevinalles més notòries del qual feia: “Quina és la diferència entre una esposa i una nevera? La nevera no es tira un pet quan en treus la carn.” Això sí, a tall de rèplica, els primers acudits feministes –força tímids– van començar a circular a principi dels vuitanta, incloent-hi aquell, ja tan suat, de: “Per què els costa tant aparcar bé, a les dones? Perquè pensen que 18 centímetres són així” (i qui ho explica indica, amb els dits, un objecte de la mida d'un anacard).
Sexes.
Ara bé, els acudits feministes actuals no en tenen res, de tímids, tal com demostra aquest exemple recent: “Per què Déu va crear els homes? Perquè no es pot tallar la gespa amb un consolador.” O bé, un altre: “Com és que les dones casades pesen més que les solteres? Una soltera torna a casa, mira què hi ha a la nevera i se'n va cap al llit. Una casada torna a casa, mira què hi ha al llit i va cap a la nevera.” I, per rematar-ho, un de ben negre: “Com saps si el teu marit és mort? La vida sexual és igual, però ara ell no fa pudor de cervesa.” Per què deu ser que si s'expliquessin uns acudits semblants sobre les dones serien d'un mal gust difícil de suportar, mentre que els acabats d'esmentar, sent feministes, tenen un regust de revenja que a més d'un home fins i tot ens dóna un frisson gairebé agradable? Mans quietes és, entre altres coses, un intent reeixit de contestar la pregunta. A veure, doncs, si per fi a algú –tant n'és el sexe– se li acut estrenar aquesta obra del senyor Español al país petit on va néixer.

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/12/2012
.

L’hivern dels descontents

Hi ha temporades en què els elements es confabulen per convertir la realitat en una pel·lícula dels Monty Python i, de sobte, sembla que n’hi hagi més a fora que a dins (de la presó o del manicomi, trieu). És el que ens ve al cap aquests dies, quan llegim que el sàtrapa Ahmadinejad fa gira per Amèrica del Sud i es petoneja amb Chávez, Ortega i Castro. O quan Rita Barberá, l’alcaldessa de València, explica que això de rebre una bossa de Vuitton com a regal (i acceptar-la) és la cosa més normal del món, vaja, no sé de què se sorprenen, ¡si tothom ho fa! O quan, en les gravacions telefòniques del judici pel cas Gürtel, sentim la veu untuosa de Ricardo Costa que demana al Bigotes –pobre diable, camell del club del gourmet– que li aconsegueixi cent grams de caviar, cent gramets per a la nit de Nadal...

Dins aquesta mateixa atmosfera, els radars de la NASA han detectat recentment que els tertulians radiofònics comencen a referir-se a «la cultura de la vaga». Pànic, ansietat. La cultura de la vaga hauria de servir, ens imaginem, per aguantar amb estoïcisme l’hivern del nostre descontentament, que tot just comença i sembla no tenir fi. De moment ja s’albira una nova vaga dels pilots d’Iberia, i no es descarten convocatòries per part dels metges i personal de Sanitat, i també dels professors d’institut. Tots ells, no cal dir-ho, podran inspirar-se en les dues protestes més recents i, de moment, no resoltes: la dels funcionaris de presons i la dels Mossos d’Esquadra.

Cal admetre que el llistó està alt. La decisió grotesca dels Mossos d’Esquadra –parlar només en castellà i demostrar-ho cantant-li el Viva España a Artur Mas – ha aconseguit fer emprenyar molta gent per la via simbòlica, tot i que està per veure quin rendiment en trauran. El problema és que identifiquin el fet de parlar català amb el nacionalisme, com si tots fóssim iguals, i que els sembli que aquesta és la millor manera de pressionar el Govern que els paga. Potser es pensen que tenim la memòria curta, però l’any 1996 ja es va viure una situació semblant: aleshores els Mossos van posar-se a parlar en castellà contra el govern de Pujol. La repetició de la mateixa tàctica, després de tants anys, fa pensar que aleshores no els devia anar tan malament. També demostra que el conseller Felip Puig, que els va defensar com un pare després de les càrregues contra els indignats, entén sobretot el llenguatge dels símbols. Cría cuervos i etcètera.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de gener del 2012.

dissabte, 14 de gener de 2012

Torna Eugenides

Aquests dies he llegit The marriage plot, l’última novel·la de Jeffrey Eugenides, que podria traduir-se com La trama del matrimoni, L’argument del matrimoni o alguna cosa per l’estil. En tot cas, hauria de ser un títol amb aires de tesi universitària, perquè aquest és un dels sentits que li dóna el llibre. La protagonista és una estudiant de literatura que vol fer una tesi sobre el matrimoni com a motor de la novel·la realista del XIX, centrant-se en George Eliot, Henry James o la inevitable Jane Austen. La gràcia del títol és que, més enllà de la tesi, defineix també la situació sentimental de la noia. ¿Què llegim, doncs? ¿Una novel·la sobre els dubtes amorosos, un assaig sobre l’amor i les convencions, o les dues coses alhora?

Eugenides va publicar anteriorment dues grans novel·les: The virgin suicides, el 1993, incomprensiblement no traduïda al català, i Middlesex, el 2002. S’entén que amb aquesta mitjana d’un llibre per dècada, The marriage plot sigui una novel·la molt esperada, per això no en donaré més detalls reveladors. Només diré que se situa als anys 80 i que els seus protagonistes llegeixen molt. Se citen títols, es discuteixen opinions d’autors i, curiosament, no és una novel·la pedant.

Com que jo també vaig estudiar literatura als anys 80, alguns d’aquests referents teòrics m’han fet pensar. Una estudiant feminista reivindica amb passió Julia Kristeva, una estructuralista que avui ja no està de moda –encara que Jordi Llovet en parli en el seu llibre sobre la universitat–. Un altre nom que causa sensació al campus és Jacques Derrida. Qui més apareix, no obstant, és Roland Barthes, i en concret el seu llibre sobre El discurs amorós...

Fa anys que no segueixo les novetats de la Teoria Literària, però des de fora fa la impressió que no ha canviat gaire, o que totes aquestes anàlisis tan saberudes i poc apassionades han quedat als marges de la literatura, ja bastant marginal per si mateixa. Potser Barthes és qui es manté més jove, i la prova és que Paidós acaba de reeditar El discurso amoroso. Ves per on, ara la novel·la d’ Eugenides podria ser ara la millor campanya de promoció per a Barthes.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de gener del 2012.
 

dijous, 12 de gener de 2012

La fraternitat universal

Durant la meva joventut, els amics tornaven de Londres enlluernats amb el colorisme de les ètnies que hi vivien, mentre a mi no em calia tanta diversitat per passar l’estona. Londres s’erigia en el non plus ultra del cosmopolitisme i de les últimes tendències en art, música i tonteria. Eren els anys en què els intel·lectuals catalans més distingits i preclars s’omplien la boca i la columna periodística amb el mestissatge, una ceba que se’ls va passar un bon dia en un dir Jacques Derrida (l’únic que defensaven era la preeminència de l’espanyol a Catalunya i en veure que podien dormir pla es va acabar la història).

A El matí de Catalunya Ràdio, vaig escoltar els portaveus de les comunitats senegalesa i gitana de la Mina, després de l’assassinat d’un negre a trets per un gitano. Fuentes demanava: “Però conviuen?”. És la pregunta habitual en casos així. Va quedar clar que no i això es veu que s’ha de resoldre ràpid. Al meu entendre n’hi hauria ben bé prou si les dues comunitats no es matessin pels carrers i poguessin prendre una copa de Cynar al mateix bar sense incendiar el local, però domina el desig general que confraternitzin, que passin els diumenges plegats, que juguin a petanca i que facin carreres de sacs (tot menys lligar-se les noies, que, no ens enganyem, és el que fa més il·lusió, encara que els gitanos no ho vegin amb bons ulls).

Als immigrants se’ls exigeix una convivència acusada, a la qual els autòctons no hi estem disposats (no em veig jugant a endevinar pel·lícules amb el meu veí de Valladolid). Si a més a més de viure pobrament, fora del seu país, fent feines mal pagades i lluny de la família, en temps de lleure han de fer-se amb les altres ètnies del barri tant sí com no, van servits. Després de tot un dia de recollir ferralla, cap senegalès no té esma d’arrencar-se per bulerías.

Enric Gomà, Ara, dimecres 11 de gener del 2012

dimarts, 10 de gener de 2012

Mal cinema britànic

Les pantalles dels nostres cinemes acullen dues icones de l'imaginari britànic en estat alterat: un Sherlock Holmes amfetamínic i una Margaret Thatcher alcoholitzada. El primer s'afegeix a la tirallonga de seqüeles que ha suscitat el detectiu de Baker Street. Per segona vegada en poc temps, el Holmes que encarna Robert Downey jr i el doctor Watson de Jude Law formen una parella detonant que aproxima les aventures de Sherlock Holmes al territori de Rocambole. (Nota etimològica: l'adjectiu rocambolesc prové del personatge francès Rocambole, protagonista d'una sèrie de novel·les de Pierre Alexis Ponson du Terrail, publicades en fulletons del 1859 al 1870 i caracteritzades per unes aventures trepidants, enrevessades i francament increïbles). Pel que fa a la Dama de Ferro, la directora Phyllida Lloyd basa la seva aposta en el talent actoral de Meryl Streep, a qui ja va dirigir a Mamma Mia, i li concedeix molts minuts d'octogenària al·lucinada en constant diàleg amb el seu marit difunt, el seu fill absent i els seus gots mig buits. (Nota etimològica 2: va ser la premsa soviètica qui va adjudicar Thatcher el malnom de la Dama de Ferro; en principi, Iron Lady no té cap relació amb Iron Maiden, el nom d'un instrument de tortura que Steve Harris va triar per batejar el seu famós grup de heavy després de llegir una novel·la d'Alexandre Dumas, un any abans que la Thatcher assolís el lideratge tory l'any 75). Prou d'etimologia!

Per definir La Dama de Hierro en dues paraules n'hi ha prou amb recuperar el títol de la primera pel·li de la seva directora: Mamma Mia! La Streep està esplèndida, però el biopic és un enfilall d'episodis que poques vegades trascendeixen el flaix informatiu abans de tornar a refugiar-se en la morosa reclusió de l'octogenària al·lucinada. La pel·li de Phyllida és fallida. L'aposta pels diàlegs amb l'espós difunt sembla una fugida, una cortina de fum per no entrar a fons en altres qüestions biogràfiques. Jim Broadbent, que fa una dècada ja va encarnar de manera magnífica el consort d'Iris Murdoch a Iris, es veu abocat a fer pallassades innòcues davant la maquillada mòmia de la Streep mentre assistim a l'auge, fulgor i caiguda de la inquilina del 10 de Downing Street 1979-1990. La crítica ha destacat que la pel·lícula no és una hagiografia perquè aborda aspectes negatius del personatge. Cert, però també ho és que passa de puntetes sobre les qüestions més compromeses. Les de sang, per exemple. Es dedica força temps a mostrar l'heroïsme emocional del seu lideratge militar durant la guerra de les Malvines. La veiem ordenant l'enfonsament del vaixell argentí General Belgrano, cal·ligrafiant cartes de condol a les famílies de les víctimes britàniques i provocant un esclat de banderes unionistes, en un exemple del que Rosa Díez o Álvaro Pombo anomenarien no-nacionalisme. També la veiem encaixar amb dignitat els cops del terrorisme nord-irlandès. En canvi, només s'esmenten de passada els deu vaguistes de fam, amb Bobby Sands al capdavant, morts per la seva impertèrrita intransigència. L'anciana al·lucinada apareix assistida per la seva filla Carol, però del seu bessó Mark només en sabem que és a Sudàfrica. És llàstima, perquè Mark Thatcher és un peça, implicat en escàndols fenomenals: corrupcions, xantatges i episodis tan edificants com el fallit cop d'Estat a Guinea Equatorial. N'hi ha prou de veure la cara momificada de Meryl Streep per adonar-se que, de tots els Oscar als quals optarà aquest exemple del nou cinema britànic produït en l'era Cameron, el més merescut és l'Oscar al millor maquillatge. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 10 de gener de 2012

Bon Passat-festes!

Avui comença un període de durada indeterminada però que ja comença a tenir nom: passat festes. Fins i tot ho podríem lexicalitzar: desitjar-nos un “Bon Passat-festes”, queixar-nos amb un “Quin Passat-festes més atrafegat que veig a venir!”, fer dentetes els amics amb un insofrible “Doncs jo m'agafo les vacances per Passat-festes i me'n vaig a la Patagònia, que allà és estiu”... Avui ens començaran a ploure tota mena de compromisos ajornats que vam programar per passat festes, sense adonar-nos gaire de l'embolic en el qual ens ficàvem. Compromisos variats que, en alguns casos, s'acumularan a la llarga llista de bons propòsits més o menys explícits que ens ronden pel cap cada Cap d'any. Confesso que enguany no en tinc cap, de bon propòsit. Cap ni un. Deu ser que l'any dotze m'ha vacunat contra aquesta modalitat d'adotzenament moral del qual viuen gimnasos, dietistes, acadèmies d'idiomes i organitzadors de cursets. Res. No em penso proposar res de concret, aquest any dotze. En canvi, de compromisos adquirits per passat festes en vaig ple. Textos de circumstàncies, petites feines, dinars ajornats, analítiques, metges, trobades amb amics (de fer un cafè, de fer una cervesa, d'esmorzar, dinar o sopar, de copes), correus pendents de respondre... Pur post festum</CF>, tot just comencem i ja fem tard.

L'excepció que confirma la regla és Albert Bosch, que s'ha guanyat un Passat-festes de primera després de sirgar moltíssim. Aquest empresari i aventurer de Sant Joan de les Abadesses va arribar a casa ahir diumenge després de culminar amb èxit una de les travessies més dures i mítiques de la terra: 66 dies i 1200 quilòmetres arrossegant un trineu per l'Antàrtida fins arribar al Pol Sud. Segons vam saber el dimecres, Bosch va fer un veritable esprint en solitari (64 quilòmetres i 3 hores de son en les últimes 48) per arribar al paral·lel 90 a temps per un transport aeri programat. Bosch té molta experiència en aventures de gran calat, però es va haver de sobreposar a la lesió del seu company Carles Gel i a una tempesta de tretze dies per aconseguir el seu objectiu sense cap tipus d'assistència ni energia externa. Arrossegar un trineu carregat amb més de 130 quilos deu hores diàries durant 66 dies sí que és esquí de fons! La proesa del ripollès coincideix en el temps amb el centenari del descobriment del Pol Sud. El noruec Roald Amundsen hi va arribar el 14 de desembre de 1911 i el anglès Robert Falcon Scott un mes després, el 17 de gener de 1912. La Royal Geographic Society inaugura la setmana entrant a Londres una exposició sobre l'expedició de Scott, que va morir en el viatge de tornada, el 29 de març. Javier Cacho acaba de publicar Amundsen-Scott: duelo en la Antártida (Fórcola), un llibre apassionant que relata els dos periples vitals utilitzant la tècnica del contrapunt. Scott, que va perdre la cursa i la vida, en surt reforçat gràcies als textos del seu diari. Sobretot els que va adreçar als seus familiars i amics quan, reclòs a la tenda, ja sabia que no sobreviuria. La seva carta al seu amic Sir James Matthew Barrie (el creador de Peter Pan) o la carta oberta adreçada als seus conciutadans contenen passatges molt emocionants. De fet, tots els escolars britànics van llegir-la.

En cent anys la vida s'ha accelerat moltíssim, fins arribar al que ara en diem temps real. Quatre dies després de culminar la seva proesa Albert Bosch és a casa gaudint d'un merescut Passat-festes. Un segle enrere va haver de passar tot un trimestre fins que, el 8 de març de 1912, el món es va despertar amb la notícia del descobriment del Pol Sud. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 9 de gener de 2012

dilluns, 9 de gener de 2012

Propòsit, Comiat, Refugi


PropòsitAtès que un dels propòsits nobles que molta gent fa per a l'any nou és llegir més (o fins i tot llegir a seques) vet aquí una recomanació d'un llibre poc conegut que ha sortit aquest any acabat d'acabar i que parla, entre d'altres coses, del pas del temps, que tots, pel que sembla, tenim tan present per aquestes dates.
Comiat. Es tracta d'Adéu, Alexandria, d'André Aciman, editat per 3i4 en una excel·lent traducció feta pel novel·lista Jordi Cussà. Aciman hi narra la seva infància a Egipte, on va néixer en el si d'una família jueva. El que ha convertit aquest llibre –l'original anglès va sortir el 1995– en un clàssic modern és, potser, el contrast entre les descripcions entranyablement precises de l'Alexandria dels anys 50, que Aciman estimava, i els retrats brutalment sincers que fa dels jueus que l'envoltaven –alguns dels quals, per exemple, eren racistes envers els seus veïns àrabs– alhora que descriu les trampes que la família d'Aciman havia de fer per sobreviure: contraban, evasió de diners, conversions falses...
Refugi. El 2009, quan Barack Obama va fer un discurs sobre la necessitat d'una reconciliació entre els musulmans i els nord-americans, Aciman va escriure una carta al New York Times dient que tot li semblava molt correcte, menys un detall: ell, Aciman, no hi constava, en aquest procés, ni tampoc cap dels 800.000 jueus nascuts al Pròxim Orient i altres països musulmans que van ser expulsats o obligats a marxar-ne a partir de 1948 fins al final del segle XX: el govern egipci, per exemple, va confiscar els béns de la família Aciman i la va fer fora del país, el 1964. (Aquesta migració jueva, per cert, ara sí que es té en compte en les negociacions sobre la creació, esperem que imminent, d'un estat palestí). El que fa que Adéu, Alexandriasigui tan interessant és que Aciman fàcilment hauria pogut presentar la comunitat jueva d'aquesta ciutat com uns màrtirs moralment impecables; al contrari, com hem dit, els descriu amb totes les seves febleses i desacords interns, talment un Sefarad espriuesc, fet carn i ossos. Amb la diferència que aquests sefardites no volien pas anar “nord enllà” però tots ho van haver d'acabar fent. Al revés d'alguns septentrionals que vam venir voluntàriament a una certa “covarda, vella, tan salvatge terra” del sud i ens hi hem acabat trobant com a casa. Bon any.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/01/2011

Entradas populares

Compartir