dimecres, 29 de febrer de 2012

'¡Viva Cataluña libre, repámpanos!'

Com que el director d’aquest diari ens convida a opinar sobre l’article d’Eduard Voltas titulat En castellà també, sisplau, un servidor, sempre amatent i zelós del seu deure, s’hi tira de cap amb aquell sentit cívic, participatiu i entusiasta que tant serveix per proclamar, exigir o sospirar per la independència de Catalunya des d’una columna periodística com per aplaudir i recollir caramels a la molt gracienca cavalcada de Sant Medir.

L’article independentista ja és un gènere més entre nosaltres, deu tenir grans virtuts terapèutiques perquè els teclats d’ordinador més il·lustres s’hi abonen insistents, sovint amb un aire de rotllo de pianola. Voltas, que no toca el piano mecànic, defensa la inclusió del castellà en el projecte independentista i entendre’l com un valor que un futur estat català hauria de fer-se seu. “I que tot això és i serà perfectament compatible amb noves conquestes per a la llengua catalana”. Però quin paper destinarem al català? El de llengua residual o hegemònica? Perquè l’expansió del català passa per la pèrdua de terreny del castellà, amagar això potser ens dóna una gran pau d’esperit i ens permet ballar el minuet amb més soltura però és del tot enganyós: en els últims anys han sortit edicions en català de diaris en castellà i no al revés, fet que ha comportat una pèrdua de lectors en castellà; Catalunya Ràdio i RAC1 s’han convertit en les dues emissores més escoltades emetent només en català i així és com han deixat en segon terme les ràdios catalanes que radien en castellà (els temps gloriosos d’Encarna Sánchez i la seva ràdio audaç han passat a millor vida).

Comparteixo amb Voltas que el catalanisme ha de respectar el castellà i tindre’l molt en compte, però si el seu objectiu no és l’hegemonia del català, que m’avisin, sisplau, perquè deixaré de pagar la quota de soci d’aquest club.

Enric Gomà, Ara, dimecres 29 de febrer del 2012.

dimarts, 28 de febrer de 2012

El mòbil del crim

Al Segrià acaben de documentar una mutació digital de l'estupidesa humana, detectada des de fa mesos en altres indrets com els Estats Units o Israel. La seqüència és simple. Dimecres passat un veí d'Alcarràs es va deixar el cotxe obert i algú li va robar el telèfon mòbil. Un iPhone. Al cap d'unes hores va rebre un correu electrònic amb un primer pla de la cara del lladre. El propietari de l'iPhone sostret va facilitar, diligent, la imatge als Mossos d'Esquadra i aquests, només veure-li la fesomia, ja el van identificar com un dels seus clients habituals: Fode M, 35 anys, origen algerià i antecedents per robatori. L'endemà mateix el van detenir. Si això fos el resum d'una novel·la policíaca potser caldria explorar la solució a un enigma com ara: qui va enviar el correu electrònic delator? Doncs ningú. Es va enviar sol. L'iPhone robat contenia una aplicació que fa una fotografia frontal quan algú introdueix un codi de desbloqueig erroni i l'envia automàticament al correu electrònic indicat. Apple ofereix programes que permeten geolocalitzar aparells perduts (o robats), però sense fotos. D'aplicacions fotopispaires n'hi ha més d'una, totes de pagament: iGotYa (ja te tinc) o IcaughtU (t'he enxampat). La botiga Apple no les admet, de manera que cal buscar-les a la xarxa, i així ho devia fer el veí d'Alcarràs. Apple desaconsella instal·lar a l'iPhone aplicacions comprades a tercers fora de l'App Store amb un pretext (no en pot garantir la seguretat) i una amenaça (poden malmetre l'aparell), però ja s'entén que no els fa cap il·lusió perdre el monopoli de la seva botiga. La qüestió és que l'alcarrassí espoliat de mòbil la hi tenia i Fode M. passa a la història catalana de la delinqüència com el primer lladre de mòbils enxampat per la cara al nostre país. 
 
Després d'anys de novel·les, pel·lícules i sèries televisives protagonitzades per polis i lladres és improbable que cap malandrí no sàpiga que s'ha de posar guants per no deixar empremtes digitals. Els avenços de les tècniques forenses, presidides per la paraula frotis, també deuen haver previngut els espanyaportes d'escopir, menjar o evacuar substàncies orgàniques als escenaris dels seus crims. A partir d'aquesta detenció al Segrià segur que correrà la veu en els ambients de saltaparets i tots plegats introduiran al manual de bones pràctiques delictives posar-se un passamuntanyes abans de seure a manipular un mòbil robat. La detenció d'en Fode ha suscitat tot tipus de comentaris. Un dels més recurrents és el desig de veure la foto que el mòbil robat va enviar automàticament. No tant per identificar-lo sinó per veure si té cara d'enze o quina cara fa mentre intenta desxifrar el número secret del mòbil que acaba de robar. Deu treure la llengua? Que potser somriu? Fa cara de concentrat? L'estupidesa humana és il·limitada i per això s'adapta a les múltiples possibilitats de desenvolupar-se que ofereix cada època. 

No he trobat la foto d'en Fode, però he vist un munt de presumptes malandrins nord-americans fotografiats mentre manipulen el mòbil que han robat i fan la cara que fan. L'únic interès és que es tracta dels primers espècimens enxampats in fraganti per no haver-se apuntat en el seu dia ael pertinent curset de formació sobre la importància de les TIC en les noves maneres de perseguir la delinqüència. Si el jutge Garzón les hagués conegut potser, en comptes d'ordenar escoltes, hauria regalat mòbils als imputats en el cas Gürtel. Seria molt demanar versions d'iGotYa o IcaughtU per capturar pantalles en les operacions fraudulentes dels múltiples casos de corrupció? 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 28 de febrer de 2012

Caixa de comunitats

Quan, en ple fred siberià, vaig publicar un rum-rum sobre la meteorologia obsessiva, alguns aficionats em van enviar missatges crítics. Vaig escriure que la literatura psiquiàtrica aviat hauria de descriure aquesta nova patologia i, entre la legió d'ofesos, n'hi va haver un que em va increpar en un missatge crispat amb un contraatac furiós contra la meva obsessió pel joc verbal. Li vaig respondre amb una llista de bibliografia de literatura psiquiàtrica centrada en les addiccions als jocs lingüístics. Llàstima que no hi vaig poder incloure encara res de l'últim fenomen de masses en aquest camp: l'Apalabrados (Angry Words). Aquesta aplicació per a Android i iPhone està causant furor i ja enganxa més que una roda de premsa conjunta de Guardiola i Mourinho. En les últimes setmanes he topat amb desenes d'addictes en tots els àmbits, alguns prou coneguts, com Josep Maria Mainat o Berto Romero. Apalabrados és una versió lleugerament modificada del Scrabble que permet jugar en directe a encreuar mots contra altres jugadors arreu del món. Ara mateix, està disponible en nou llengües: anglès, espanyol, italià, francès, alemany, català, portuguès (de Portugal o de Brasil), suec i holandès. La tria de la llengua et permet buscar jugadors en aquella llengua i competir-hi, siguin coneguts de les xarxes socials o del tot desconeguts. Tothom pot jugar en la llengua que trïi, mantenir-la durant una partida i canviar després a una altra. Les regles i el tauler 15x15 són clavats a la versió oficial de l'Scrabble, i els pocs canvis que hi detecto són de puntuació. Ens trobem, per tant, davant d'una còpia digital del joc inventat per Alfred Butts l'any 1948, igual com en el món dels àtoms ja hi ha hagut afusellaments com l'Intelect, el Pensable, l'Scarabeo italià (que es juga en un tauler 17x17) o l'Alfapet suec (que permet redireccionar mots). De fet, si es pot jugar en català a l'Apalabrados és perquè el jugador d'Scrabble Joan Montané els ha cedit el seu Diccionari Alternatiu No Oficial de l'Scrabble en Català (DANOSC), que ja oferia en obert a la xarxa com a alternativa oficiosa al Diccionari Oficial de l'Scrabble en Català (DOSC) d'Enciclopèdia Catalana, compilat per Oriol Comas i Lluís de Yzaguirre. Els drets d'autor no participen d'aquesta festa. Els diccionaris, en obert, es van ampliant amb les aportacions dels jugadors, i el joc és clarament l'Scrabble, però sense pagar-ne drets d’autor. Som al cap del carrer digital. 
 
Naturalment, l'exitosa aplicació és gratuïta i el negoci deriva de la publicitat que apareix entre jugada i jugada. El seu èxit ha estat fulminant. És un peix que gaudeix en mossegar-se la cua: com més membres té la comunitat que juga en cada llengua més opcions tens de trobar adversari a qualsevol hora i, per tant, més competitiu trobes el joc i més t'hi enganxes. El trànsit elevat és la condició imprescindible per captar la publicitat. El patrimoni d'Apalabrados, en conseqüència, rau en dos nombres creixents: el de jugadors i el de diccionaris disponibles. En canvi, tracten un joc d'autoria establerta com si fos un joc tradicional com els escacs o les dames. I ho fan per no pagar drets. Per no pagar, i punt. Són pirates? El joc no és seu, però el talent programador que fa possibles aquestes partides a temps real des dels dispositius mòbils és un valor afegit innegable i contrasta amb la incapacitat dels explotadors oficials del joc de l'Scrabble per trobar la manera de saltar al món digital. El veritable capital d'Apalabrados és la comunitat creada. Els rics, abans, tot ho volien exclusiu. Ara els que aspiren a fer-se rics ho volen tot comunitari. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 27 de febrer de 2012

dilluns, 27 de febrer de 2012

Superar un precàncer, o dos

Raquel del Rosario és una noia famosa, estimada i envejada sobretot per dues raons: perquè és la cantant d’un grup que es diu El Sueño de Morfeo i perquè va estar casada amb el pilot Fernando Alonso (el desembre de l’any passat van anunciar que se separaven). Des de fa uns dies, la cantant torna a ser notícia també per dues raons: el seu grup acaba de publicar un nou disc, i en una entrevista a la revista Elle ha explicat que recentment «havia superat dos precàncers d’úter». Segons el breu que divendres publicava aquest diari, Raquel del Rosario ja havia explicat a Twitter que li havien extirpat «un bony sense importància» i va decidir fer públic això del precàncer «per animar totes les noies a fer-se revisions i detectar-lo a temps».

Es tracta, no cal dir-ho, d’una molt bona notícia. Segur que durant les proves, Raquel del Rosario va patir moments d’angoixa i dolor, i segur també que el fet d’haver-ho deixat enrere és per a ella i pels seus familiars, amics i fans un motiu d’alegria. Això no treu, tanmateix, que en la frase «superar dos precàncers» hi hagi alguna cosa que grinyoli. Encara que fos un sol precàncer, també grinyolaria.

En pocs anys, l’admissió pública d’un càncer ha fet una evolució increïble. Encara no fa dues dècades era una paraula maleïda i que es disfressava amb eufemismes. Als articles funeraris, els famosos es morien després d’«una llarga malaltia»; a les converses privades, els amics tenien «un mal dolent». De mica en mica la cosa es va normalitzar: parlar del càncer era una manera de treure-li l’estigma sobrenatural i alhora servia perquè la gent entengués que cal prevenir-lo.

El següent pas era previsible: l’espectacle de la malaltia, la frivolització. En el cas d’alguns polítics i famosos del cor, l’anunci poc clar d’un càncer els ha ajudat a sortir a la premsa. A través del dramatisme s’aconsegueixen simpaties i adhesions incondicionals. Ara, sense dubtar de la seva bona fe, les paraules de Raquel del Rosario demostren que el pèndol encara pot anar una mica més enllà. Ja no es parla públicament del càncer, sinó fins i tot del «precàncer», i a més també se’l «supera», encara que la lluita contra la malaltia no sigui tan dura com quan es tracta d’un càncer. ¿Quin serà el proper pas? ¿Quan trigarem a veure un famós explicant, mentre sua davant les càmeres, que li ha sortit un bony al coll, i no sap què és? ¿Qui serà el primer a dir que es pensava que tenia càncer, però resulta que no, només eren uns gasos, però igualment dóna gràcies a la vida perquè ha pogut superar el no-càncer?...

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de febrer del 2012. 

diumenge, 26 de febrer de 2012

Cultures, Sectes, Fes


Cultures.
L'endemà de dissabte passat, l'arquebisbe de Barcelona va declarar que “la manca d'educació religiosa en els joves els pot fer caure en les sectes”. Seria fàcil contradir aquesta declaració, com han fet alguns, amb el tòpic que l'Església catòlica no és sinó una secta més. Tanmateix no ho és pas, malgrat que en el passat hagi tingut comportaments sectaris clàssics, com ara la tortura o execució d'apòstates o bé un enfocament més material que espiritual per part dels jerarques.
Sectes.
Ara bé, la majoria de les sectes modernes més notòries sí que tenen arrels cristianes si no directament catòliques: els suïcides involuntaris del Temple del Poble (1954-78); els Mormons assassins de l'Església de l'Anyell de Déu (1972-81); els Adventistes mutiladors dels Ant Hill Kids (1977-89); o bé els espiritualistes autoimmolats de l'Orde del Temple Solar (1984-97). Com es pot veure, aquestes sectes –i moltes de semblants– van durar relativament poc.
Fes.
Fa un parell de mesos, tornava a Barcelona amb avió des de Londres envoltat d'un grup heterogeni d'una trentena de persones: de totes les edats i ambdós sexes, xerraven entre ells com si formessin part d'una família del tot avinguda (una cosa prou estranya per cridar l'atenció). En baixar al Prat, es van posar uns anoracs que portaven diversos eslògans cienciòlegs i efectivament, va resultar que tots pertanyien a l'Església de Scientology de Catalunya. Sembla que, al contrari dels cultes abans esmentats, la Cienciologia –reconeguda com a religió legítima pel govern espanyol el 2007– no té cap data de caducitat. Tot i que els cienciòlegs creuen, entre d'altres coses, que els seus cossos són habitats per unes ànimes supervivents d'un genocidi intergalàctic que va tenir lloc fa 95 milions d'anys. Com pot ser, doncs, que no se la consideri una secta sinó una fe respectable? Una cienciòloga nord-americana dels anys setanta, Nancy Many, ho va explicar l'any passat a la revista Rolling Stone: “Els meus pares catòlics em van ensenyar que Jesucrist va convertir aigua en vi i que caminava sobre les aigües. És creïble, això? De manera que per mi, la història [de les ànimes supervivents] era com una faula bíblica.” Ai. Potser el cardenal Sistach faria santament de recordar el famós versicle 41 de Lluc 6: “Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no...?”

Matthew Tree, El Punt Avui, 26/02/2012

dissabte, 25 de febrer de 2012

La ciutat i el temps

Entremig dels bilions de fotos digitals i banals que es fan cada dia al món, hi ha un joc que té un peu encara en la fotografia antiga –tal com s’entenia abans– i que de mica en mica s’ha convertit en un gènere. Es tracta de publicar de costat dues imatges del mateix lloc, però separades pel pas del temps. Cada setmana en veiem una mostra en aquest diari, al suplement dels dimecres sobre els districtes de Barcelona, i recordo que fa uns anys Josep M. Huertas va coordinar un llibre d’aquest estil, que volia fixar els canvis dels últims 100 anys a la ciutat, sobretot després de la Barcelona olímpica. Hi sortien fotos de la rasa del tren al carrer d’Aragó, del bar Torino o de la casa Trinxet, per exemple, i al costat la imatge del present en aquell mateix punt.

Aquests exercicis d’urbanisme fotogràfic poden ser fascinants. Més enllà dels dos instants aturats en un mateix espai, el que ens atreu de les imatges és la comprensió dels canvis –el moviment– que hi ha hagut en un lloc al llarg dels anys. D’aquesta mena de gènere, el fotògraf Mark Klett en diu refotografia, i ara mateix se’n pot veure una mostra a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

L’any 2010, Klett va conduir un taller amb altres artistes per refotografiar Barcelona a partir d’imatges antigues, al voltant d’àrees com el parc de la Ciutadella, l’estació de França, el Pla de Palau o les Drassanes. Klett explica que la refotografia no en té prou de comparar un lloc en dos temps, sinó que porta la foto antiga al lloc i busca el punt exacte on es va fer. El que s’exposa després és una superposició dels dos moments en una sola imatge, ajuntant passat i present. Potser per això l’exposició resulta tan hipnòtica. Som a la Ciutadella d’ara, per exemple, i veiem on s’alçava exactament el vell casino ja inexistent. O ens quedem quiets al punt precís de la Via Laietana on, el 1936, hi havia els milicians que sortien cap al front d’Osca. Totes les fotos són sempre un viatge en el temps, però la gràcia de les refotos és que a més et fan viatjar en l’espai.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de febrer del 2012. 

dijous, 23 de febrer de 2012

Cap?

Un dels mots més polisèmics del català és aquest monosíl·lab que només hauríem de perdre de tant en tant. La millor manera de mostrar-ne la polivalència és reproduir aquell embarbussament que fa “en cap cap cap el que cap en aquest cap”, que llueix la triple identitat adverbi-nom-verb. Al Pallars encara hi afegeixen un ús que va inspirar una curiosa endevinalla a l’escriptor Pep Coll: “Tots catalans ho fan amb els peus, però els pallaresos ho fem amb el cap. Què és?”. La resposta és la negació, perquè resulta que els pallaresos reforcen les frases negatives que jo faria amb pas (no ho sé pas) amb el cap, i diuen: no ho sé cap. Si m’hi encaparro, avui, és per convidar els lectors d’aquest suplement a visitar el web de micromecenatge Verkami.com, perquè fins al 3 de març encara poden ajudar a finançar (i obtenir un exemplar) del segon volum de la suggestiva Enciclopèdia paremiològica del cos humà de Víctor Pàmies. Aquest paremiòleg de Vallromanes ja va publicar mitjançant micromecenatge un primer volum amb dites sobre l’ull (Amb cara i ulls) i ara es proposa publicar En cap cap cap. Dites i refranys sobre el cap, amb vora 1.500 dites sobre el cap. Jo ja m’hi he apuntat, a l’espera que vagi baixant anatomia avall, cap al cor i més enllà.

Màrius Serra. El Punt-Avui (Suplement Cultura). Dijous, 23 de febrer de 2012

Avançats al seu temps

Cada cop faig servir més el WhatsApp, aquesta aplicació de mòbil que substitueix els missatges sms entre els usuaris de telèfons amb connexió. L'argument de més pes és l'econòmic, perquè cada sms té un cost i el WhatsApp va inclòs en la tarifa plana. Però també hi ha una altra raó que en justifica la proliferació. Els missatges intercanviats queden documentats en una sola pantalla, de manera que pots recuperar les converses. Allò que abans en dèiem xat i que ves a saber com n'acabarem dient. Aquest és un territori nou per a l'escriptura que podria rebre el nom de transcriptura, perquè en el fons és una transcripció de l'oralitat, amb més o menys traça segons l'usuari (igual com passa en tots els gèneres d'escriptura). La transcripció de cada conversa s'afegeix a una pantalla de longitud il·limitada que recull totes les mantingudes entre aquells dos usuaris. Els dissenyadors han manllevat les bafarades dels dibuixants de còmic i transcriuen les intervencions pròpies justificades a la dreta sobre un tramat verdós i les de l'interlocutor a l'esquerra sobre un tramat blanquinós. Cada bafarada va acompanyada de l'hora exacta de tramesa sobre un tramat blavenc i també hi consta la data, de manera que resulti fàcil documentar quan es va produir cada intervenció. Fins aquí, tot perfecte. Però aleshores irromp el delay, o retard, un fenomen cada cop més present en qualsevol operació feta en entorns digitals. El retard se'ns imposa, pesant, quan veiem el futbol per la TDT i el volem escoltar per ràdio analògica (s’avança) o per una aplicació de mòbil per escoltar la ràdio (s’endarrereix), o simplement quan volem veure el mateix en dos aparells digitals alhora i no acaben d'anar sincronitzats. Però la manca de sincronia, una xacra de l'era digital que ara per ara sembla indefugible. també afecta les converses per WhatsApp.
 
Observo que el meu nebot em fa una pregunta a les 22:33 i la meva resposta, que no és pas un monosíl·lab sinó un text de sis ratlles, queda documentada a les 22:32. Sempre he estat un paio ràpid de reflexos, però desconeixia la meva capacitat d'anticipar el futur. Ves a saber si és pel trànsit de la xarxa o perquè ell porta l’hora diferent al mòbil. La qüestió és que, quan reprenem la conversa més tard, em replica a les 22:59 una cosa, i jo, segons WhatsApp, responc a les 22:57 (sóc un avançat al meu temps?). I encara després de la meva resposta oracular arriba un altre comentari seu, anterior a la seva primera rèplica, que Whatsapp associa a les 22.57. És que està en perill la linealitat del temps? Quan tenia catorze anys vaig llegir 62/modelo para armar de Julio Cortázar i em va entusiasmar l'abolició del temps (i de l'espai) que proposava. La literatura ja fa segles que ha anat més enllà del temps lineal, però aplicar-ho a la vida, ara per ara, resulta inquietant. Gairebé fa l'efecte de transformar-la en una peça de ficció. Aquesta minúcia de retards al WhatsApp (gens greu comparada amb les grans molèsties que provoquen els retards de les apps de ràdio o televisió) coincideix en el temps, mai millor dir, amb el debat sobre si cal canviar l'actual hora astronòmica per l'hora digital o mantenir-la. Diuen els entesos que l'hora astronòmica s'ajusta als moviments naturals de rotació i traslació de la Terra, però que no és del tot precisa i per això cal ajustar-la (i no només com farem la setmana entrant amb el dia 29 de febrer sinó afegint-hi segons de tant en tant). En canvi la digital és tan precisa “com un rellotge”. Doncs no sé què dir-los. O sí. Abans que m'ho preguntin per WhatsApp ja els respondré. No, fins que no es carreguin el delay.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 23 de febrer de 2012

Ernest Díez Sureda

Dijous va morir a Torroella de Montgrí l'Ernest Díez Sureda. Abans d'hora, si és que parlar d'hores té cap sentit, quan parlem de la vida i de la mort. L'Ernest va ser un explorador de llenguatges. Si se'l volen imaginar, vagin a qualsevol rambla i busquin un caricaturista. Segur que tindrà un aspecte semblant a la fila que sempre va fer l'Ernest, la versió empordanesa d'un cronopio de Cortázar. Dècades enrere, va caricaturitzar molts turistes a L'Estartit, però a banda de dibuixar, tocava diversos instruments, explorava altres llenguatges i escrivia. Quan el vaig conèixer només escrivia mentalment. Va ser a finals dels noranta a la llibreria El Cucut de Torroella. En Vicenç Pagès i jo presentàvem els nostres dos últims llibres i l'Ernest hi va assistir d'oient. De fet, el van haver d'acompanyar perquè vivia a les fosques des que una trompada amb el cotxe li havia malmés la vista d'una manera que ja sempre el perseguiria. La seva taula de salvació havia estat escriure palíndroms mentalment. O imaginar-los. Deia que li resultava més senzill pensar mitges frases i desplegar-les, com si despleguem català i ens surt a l'atac, o Tagamanent i, rere la T, hi trobem un nen amagat. En Vicenç, que el coneixia, va insistir perquè vingués a la llibreria amb aquella tossuderia que només permet l'amistat. Així, vaig saber que la creació mental de simetries verbals havia tingut una funció terapèutica insospitada: fer palíndroms el va  salvar de la depressió que li provocaven les tenebres. Es va fer membre del Club Palindromista Internacional i en va publicar molts i molt bons: EL BO PLAU AL POBLE, per exemple. Quan, després de moltes intervencions quirúrgiques, va començar a recuperar la visió, va deixar de fer palíndroms i es va centrar en l'estudi del famós quadrat màgic (SATOR-AREPO-TENET-OPERA-ROTAS), que ningú mai no ha desxifrat.
 
Un dia em va trucar en Vicenç per dir-me que l'Ernest ens volia explicar una teoria. Van baixar de l'Empordà a la Rambla barcelonina, a tocar de caricaturistes i turistes, i l'Ernest ens va regalar una hora de felicitat. La que sempre provoca assistir a l'eufòria apassionada d'algú que creu haver trobar la solució a un misteri. Segons la seva hipòtesi, la clau amagada del quadrat màgic és la paraula rota, que ens indica com obrir la porta de l'enigma, això és, “fent rodar” (rota és l'imperatiu del verb llatí roto-as-are-av-atum, que equival al verb rodar). Cal rodar, doncs, a partir de la clau, en espiral i deixar la clau fora del trajecte, formant una nova seqüència de lletres. Tot i la seva limitada visió, va acompanyar el dossier amb unes il·lustracions geomètriques impressionants. Malgrat alguns punts foscos en la comprensió del text llatí resultant la seva troballa colpia com un bon poema. Per això en Vicenç i jo vam decidir escriure'n un article explicatiu i el vam publicar a la prestigiosa revista acadèmica Els Marges: “El quadrat màgic. Una hipòtesi de desxiframent d'Ernest Díez Sureda”. L'episodi va tenir un final esplèndid a Figueres, al Museu del Joguet. L'Ernest ens hi va acompanyar. Havia transportat al pentagrama les lletres de la seva solució a l'enigma del quadrat màgic i ens va tocar la melodia amb una flauta travessera. Mentre l'escoltava pensava que el més important d'intentar resoldre un enigma és la travessia, perquè l'únic port és la mort. Quan el dijous el Vicenç em va tornar a trucar per donar-me la trista notícia vaig pensar en el camí espiral de les seves exploracions, que tendeix a l'infinit. Espero que escampin les seves cendres i que algunes arriben a la localitat propera de Palau-Sator.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 20 de febrer de 2012

dimecres, 22 de febrer de 2012

El món per un forat

Copyright: Alice Barker
Des del 1993, la Literary Review britànica concedeix cada any el premi a la pitjor escena de sexe en una novel·la. La seva intenció, diuen les bases, és dissuadir els autors tot “cridant l’atenció sobre l’ús de passatges redundants, vulgars, de mal gust i sovint superficials en les descripcions sexuals de la novel·la moderna”. Entre els guanyadors dels últims anys hi ha Jonathan Littell, Tom Wolfe o Norman Mailer (per l’agosarada descripció del coit en què va ser concebut Hitler). El que posa de manifest el premi és un problema més vell que l’anar a peu: la dificultat de fer literatura quan es parla de sexe, el repte de transmetre amb paraules tant la mecànica física com tot l’embolcall de sensacions, records i expectatives psicològiques que comporta, i alhora no ser cursi, vulgar o pretensiós.

Una decisió tan bàsica com el registre narratiu —penis, polla o semaler; vagina, cony o xona— ja acota les expectatives, i tots els lectors sabem que no hi ha res més dissuasiu que les metàfores de fruites i verdures. És probable que una part de la dificultat provingui d’aquella distinció de S.T. Coleridge entre imaginació i fantasia, i que Jaime Gil de Biedma aplicava a l’erotisme: “Según Coleridge, la fantasía no está basada en la aprehensión simpática de las cosas, como la imaginación, sino en la memoria. (...) Un muchacho joven, haciendo el amor, tiene mucha imaginación. Un hombre adulto tiene sólo fantasía, porque opera exclusivamente con datos de la memoria, viejos recuerdos, viejas obsesiones...”.

Partint d’aquest raonament que té les arrels en el jo romàntic, el camí per descriure un bon episodi sexual seria afrontar-lo des de la fantasia (i amb un inevitable rerefons autobiogràfic) i no des de l’estricta imaginació narrativa. Si seguim aquest fil, tanmateix, el debat es desdobla cap a un altre terreny: la diferència entre erotisme i pornografia. El poeta W.H. Auden va fixar-ne els límits en un dels seus assajos sobre la lectura: “Una cosa que indica que un llibre té valor literari és el fet de poder-lo llegir de maneres diferents. A l’inrevés, el que demostra que la pornografia no té cap valor literari és que, si intentes llegir-la no com a estímul sexual, sinó, per exemple, com si fos l’historial psicològic de les fantasies sexuals de l’autor, és mortalment avorrida”.

La definició d’Auden, amb aquest descrèdit de la fantasia sexual, ha guanyat encara més força a la nostra època. Avui dia la fantasia del sexe és més present que mai, però també més banalitzada gràcies a l’ús gairebé explícit del sexe en la publicitat i de l’accés a la pornografia que ha facilitat internet. L’espai de la literatura pornogràfica l’han ocupat les pel·lícules X i els xats eròtics, que fan més vívid el simulacre de realitat. Davant de l’allau d’imatges, les insinuacions i les paraules picants no tenen res a dir. La imaginació ha quedat estabornida, per tant, i els adolescents entren en el sexe directament per la porta verda de la fantasia. Abans d’experimentar res, ja ho han vist tot.

Amb aquest panorama, no és estrany que la ficció eròtica hagi pràcticament desaparegut de les llibreries. Per això és remarcable l’edició, el 2011, d’una novel·la com House of holes, de Nicholson Baker, recentment publicada en castellà per Duomo Ediciones (La casa de los agujeros). Baker ja havia tret el cap aquí en una altra ocasió, quan el celebràvem com un autor que explora nous territoris amb cada obra. Amb House of Holes ha escrit una novel·la irònica, plena de dobles sentits i essencialment pornogràfica, que juga amb els llocs comuns del sexe i els subverteix amb una imaginació desbordant.

Aquesta Casa dels forats del títol és una mena de paradís del sexe, amb normes i privilegis, on s’arriba quan ets xuclat pels forats més diversos: el forat d’una rentadora, una bossa de mà o un green d’un camp de golf. Un cop a l’altre cantó, les regles del realisme desapareixen per obra i gràcia del desig, i els personatges es lliuren a tota mena de fantasies sexuals. Un dels protagonistes, per exemple, es diu “el braç d’en Dave” i és un braç tot sol, sense cos, que es comunica fent petar els dits i escrivint en un quadern, i té molta requesta entre les dones com a company sexual.

La principal innovació formal de House of Holes és que sap traduir en paraules una dimensió fabulosa que és més pròpia dels còmics, els videojocs i el cinema. La novel·la s’articula a través de diferents episodis breus, una estructura que recorda tant als aplecs de contes eròtics clàssics —per l’estil del Decameró— com al ritme repetitiu d’una pel·lícula porno. Les converses de seducció i les descripcions de les proeses sexuals, sense evitar les onomatopeies, també remeten als clàssics, però ara a més funcionen com a paròdia —no del gènere en si, sinó del llenguatge procaç que envolta el sexe a la vida diària—. Si el jurat del premi Bad Sex llegeix  House of Holes, se sentirà tan desorientat pel nivell de creativitat grollera, que només podrà fer una cosa: demanar a Baker que formi part del jurat en condició d’expert.

Jordi Puntí, revista L’Avenç, febrer del 2012.


Fatiga de la sinceritat

Amb tanta sinceritat encara prendrem mal. Cal que moderem els impulsos de sincerar-nos amb tothom i compartir-hi els batecs del nostre cor (m’inspiro en Susanna Tamaro) o d’enfarfegar de candaus i missatgets sentimentals el pont de Vallcarca (m’inspiro en Federico Moccia i en la secció de candaus de la ferreteria Bolíbar, molt ben assortida, per cert).

Els famosos no paren de sincerar-se, vulgues no vulgues. De Marujita Díaz, en tinc prou que em canti “Banderita, tú eres roja, banderita, tú eres gualda”, no fa falta que em desveli la seva vida privada. Això tant val per a ella com per a Paul Auster, que aquests dies ha davallat dels cels i s’ha encarnat entre nosaltres, a la ciutat de Barcelona. A El matí de Catalunya Ràdio, Auster no s’ha estat d’elogiar el caminar airós i ferm de les barcelonines –molt segures, ha dit llepó-; és intrigant que no s’hagi fixat en els caminars sancallosos d’alguns barcelonins, també molt remarcables.

Així publiciten l’austerià Diari d’hivern a Catalunya Ràdio (n’escolto els anuncis com si observés el tritó pirinenc): “Torna el millor Paul Auster. Un itinerari de vida emotiu i sincer”. Un cop més, el flagell de la sinceritat. El que espero dels escriptors (des d’Auster a Folch i Torres) és que em despleguin el seu talent, no que m’obrin el seu cor. Tampoc no em convenç gaire el duo format per Auster i Hustved, l’exhibicionisme de les parelles d’escriptors se’m fa irritant i ensopit (tot allò que Sartre deia Castor a Beauvoir, com s’enganyaven, el camembert que gastaven, etc.). A diferència dels mitòmans, que es deleixen per saber més sobre la cortina de la dutxa d’Auster, els apassionats de la literatura sempre preferirem les Falses memòries de Villalonga a unes revelacions emotives i sinceres (fora que siguin escrites per Oscar Wilde). Això és el que intento inculcar a les meves filles.

Enric Gomà, Ara, dimecres 22 de febrer del 2012.

dimarts, 21 de febrer de 2012

Màrqueting d'actualitat

Rebo una carta personalitzada de la companyia Aigües de Barcelona. Segons consta en un requadre superior destacat, és una “informació d'interès sobre la instal·lació d'aigua de la vostra llar”. En llegeixo la primera frase, degudament ressaltada en negreta: “Us recordem que sou responsables del manteniment i les reparacions de la instal·lació i les canalitzacions d'aigua de la vostra llar”. Carai. Sembla extreta del discurs polític. L'inequívoc to d'admonició que sol precedir una clatellada (o una rima afí formada a partir del verb retallar). La vista se me'n va a la següent frase destacada en negreta: “aquest tipus de canalitzacions poden arribar a perdre fins a 2.000 litres d'aigua l'hora -i, ja en rodona- una avaria de la canalització principal pot suposar, en 3 hores, l'equivalent a més de 200 dutxes, que repercuteixen en la factura”. 200 dutxes en 3 hores? Això vol dir que m'exposo a una avaria digna d'un camp de refugiats: 1.600 dutxes al dia. Encara és molt recent el catastròfic incident del Poblenou que va deixar sense gas 534 finques, 4.500 clients i  17.000 afectats, segons dades de l'Ajuntament. De fet, tot just acaben de tancar-se les 258 rases que es van haver d'obrir per reparar la negligència que va injectar aigua en un grapat de quilòmetres de les conduccions de gas. La investigació de l'incident encara no ha determinat com va anar el nyap, però tots els grups municipals de l'Ajuntament van coincidir la setmana passada a exigir responsabilitats a les companyies Gas Natural-Fenosa, Fecsa-Endesa i Aigües de Barcelona. 

La carta que acabo de rebre descriu les catàstrofes domèstiques que es poden produir en les meves instal·lacions d'aigua perquè em vol vendre una assegurança que cobreix la canalització principal d'aigua. Seguragua, en diuen, i ofereix un lampista qualificat que repararà l'avaria, torno a la negreta: “les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any, per només 3,99€ al mes (1€ addicional pel cost de la pèrdua d'aigua causada per l'avaria)”. El primer que em ve al cap és que l'empresa que va erigir un fal·lus luminescent a la plaça de les Glòries s'està curant en salut davant de futurs incidents com el del Poblenou. Perquè, tot i que la pòlissa cobreix el tram del qual som responsables, que en principi és només el que s'estén dins de la nostra propietat, també assenyalen xirois que aquest tram “inclou la canalització principal d'aigua subterrània que va des de la connexió a la via pública fins al vostre domicili”. Vol dir això que cadascuna de les vegades que han aixecat la voravia davant de casa han tingut a l'abast dels pics un tram de canonada de la qual sóc responsable directe? Miro el dors de la carta, presidit per una pregunta que interessarà moltíssim els abonats del Poblenou: “Com es pot trencar la Canalització Principal d'aigua?”. Això, això, com? Una infografia en color mostra una casa sotmesa a tres incidents: a) condicions meteorològiques adverses, b) invasió d'arrels, c) pressió d'elements pesats. L'element pesat, ai, és una miniexcavadora Caterpillar groga amb la pala clavada al terra, Sense logo visible (només faltaria que fos Gas Natural-Fenosa o Fecsa-Endesa!). Reparar les fuites dels exemples pot costar de 80,04€     a 352,18€, però et surt de franc si subscrius la pòlissa. En lletra menuda, veiem que l'asseguradora està domiciliada a Dublín (40, Westland Row) i la mediació, en cas de reclamacions, es gestiona des de la propera localitat de Pozuelo de Alarcón (Cerro de los Gamos, 1).

Serà interessant conèixer el grau d'acceptació d'aquesta assegurança en llocs com el  Poblenou. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 21 de febrer de 2012

dilluns, 20 de febrer de 2012

Visca Las Vegas i visca Canaletes!

No he trepitjat mai Las Vegas, però he vist moltes pel·lícules de casinos i uns quants episodis de la sèrie CSI. A més, he visitat dues vegades Atlantic City, la ciutat del joc que hi ha a prop de Nova York. Em puc imaginar molt bé, doncs, com seria el projecte Eurovegas que aquests dies remenen els nostres polítics, a veure si ens fa el pes o no. Es nota que ni ells mateixos no n’estan convençuts. La inversió estrangera és llaminera, és clar, però una veueta els diu que la intenció final és poc edificant: escurar les butxaques dels ciutadans. Davant dels dubtes, jo potser els podria orientar una mica.

D’entrada cal tenir clar que un casino és un lloc on la gent va a jugar-se –i sobretot a perdre– els diners. Quan el conseller Andreu Mas-Colell ho disfressa parlant de «la indústria del turisme, les convencions, les conferències i l’espectacle», està marejant la perdiu. Em fa pensar en aquell acudit tan suat de l’home que compra el Playboy per la qualitat de les entrevistes i els reportatges. No, si Eurodisney és un lloc perquè els nens hi juguin, a Eurovegas hi anirien a jugar els adults.

Un altre dels maldecaps que frena el projecte és que cal una jurisdicció especial. El senyor que hi posa els diners demana tenir avantatges fiscals, llibertat d’horaris, revisió de la llei del tabac... Fa temps que als Estats Units van trobar una solució per a aquestes traves. Una llei dels anys 70 diu que els indis nadius americans, en tant que habitants originaris, tenen sobirania tribal sobre les lleis estatals. Així, quan un ricatxo vol muntar un casino, hi posa al capdavant algú de raça índia i tot arreglat. Es tractaria, doncs, de trobar qui són els nostres indis nadius, els avantpassats que ja eren aquí abans de tot. Un savi com Martí de Riquer, per exemple, segur que ens ho podria aclarir.

Si finalment s’aprovés el projecte Eurovegas, hi ha un altre detall a tenir en compte: avui dia tots els casinos són temàtics. Abans que ens col·loquin una Venècia en miniatura o un palau del Cèsar (estil Teatre Nacional), potser es podria recuperar aquella idea de George Clooney que no va fructificar. Segur que la recordeu: l’any 2006, Clooney volia muntar un casino a Las Vegas que es digués Las Ramblas Resort. Havia de ser una rèplica exacta de les Rambles, amb estàtua de Colom i font de Canaletes incloses, a més a més d’hotels, botigues i un spa. Si ara es fes aquí, tot serien avantatges. Clooney potser hi posaria diners i s’enamoraria d’una catalana, i els turistes visitarien directament les Rambles de mentida i, de passada, s’hi emportarien les estàtues humanes.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 de febrer del 2012. 

diumenge, 19 de febrer de 2012

Insults, Diners, Cops


Insults.
El 2007, un total de 18 persones van ser imputades (es va arribar a embargar els sous i cotxes d'algunes d'elles) per “delictes d'injúries a la Corona”, perquè havien cremat fotos del rei. Com que vinc d'un país en què les caricatures eròtiques i escatològiques de la família reial nostrada són el pa de cada dia, com també ho són les notícies que confirmen que molts del seus membres són adúlters i especuladors (o experts en converses eròtiques a base de tampons i vàters), les acusacions esmentades em van semblar, diguem, exagerades.
Diners.
Anys abans, al llibre Un rei cop per cop (2001), s'havia insinuat que uns amics de la casa reial –Ruiz-Mateos, Manuel Prado, Javier de la Rosa...– havien fet augmentar la fortuna personal del rei (originalment molt minsa) de manera considerable però no ben bé legítima i també que el monarca no havia estat un marit del tot modèlic, per dir-ho suaument. Cada cop que jo preguntava per què cap llibreria s'atrevia a posar aquest llibre a l'aparador o, en molts casos, fins i tot a vendre'l, tothom em deia que hi havia una certa por, ja que el rei es considerava oficialment intocable, sobretot perquè el 1981 havia salvat Espanya d'un cop d'estat.
Cops.
Ja el 2004, a la revista El Temps, l'historiador Josep Fontana va demostrar que això no era exactament així. Segons afirma, a la presó el militar colpista Milans de Bosch havia declarat que el secretari personal de Joan Carles, Alfonso Armada, “tenía todo muy bién preparado para solventar los graves problemas que tenía España en aquellos momentos” (tot referint-se a la possible disgregació de l'estat). El mateix Armada, també empresonat, havia dit al seu capellà: “Juan Carlos quería... satisfacer las apetencias de los generales y frenar su descontento por la marcha de la transición”. Que és si fa no fa, diuen ara, la informació que Lothar Lahn, l'ambaixador alemany a Madrid durant el 23-F, va enviar al seu govern. Els documents en qüestió seran publicats a finals d'aquest mes. Si deixen clar que el mateix rei d'Espanya veia amb bons ulls una revolta il·legal contra el govern que regia, vés a saber quines en seran les conseqüències. Si més no, si alguns súbdits tornen a cremar fotos del rei –posem per cas– les autoritats ho tindran molt, però molt difícil a l'hora acusar-los, amb coherència, de traïdors a la pàtria.

Matthew Tree, El Punt Avui, 19/02/2010

dissabte, 18 de febrer de 2012

Ídols de NY

Doncs sí, és així, ja se sap: cap ciutat del món ha generat tanta literatura com Nova York. Quan un viu a NY, té ganes d’explicar-ho. Quan un passa una temporada a NY, té ganes d’explicar-ho. Fins i tot si un visita NY i va als llocs més obvis –l’estàtua de la Llibertat, l’Empire State, la Cinquena avinguda–, té ganes d’explicar-ho perquè viu en un miratge: gràcies al cine, els còmics i la televisió –gràcies a la mitologia popular–, creu que coneix aquesta ciutat de tota la vida.

Això passa perquè la història de Nova York està feta de gent que va arribar de tot arreu del món i s’hi va quedar. Després va explicar la seva peripècia i algun cronista la va convertir en literatura. Aquesta tradició és un puzle de veus i èpoques molt diferents –d’ E.B. White a Gay Talese, de Joseph Mitchell a Fran Lebowitz– i ara podem afegir-hi una de les peces més rares. L’editorial Libros del KO acaba de traduir al castellà Mata a tus ídolos (Kill all your darlings), del periodista Luc Sante. Es tracta d’una col·lecció d’articles que retraten la ciutat durant els anys 80 i 90, dues dècades brutes, en què la violència i els contrastos socials definien la vida quotidiana. Anys en què Manhattan sobrevivia entre els yuppies cocaïnòmans i les bandes del crac marcaven el seu toc de queda al capvespre.

Luc Sante no és cap sant. La seva mirada periodística ho capta tot amb avidesa i ho transmet amb un estil directe i sense artificis. Així comença, per exemple, un article dedicat a la celebració de l’Any Nou a NY: «Si Nadal treu el nen que portem a dins, l’Any Nou treu l’idiota». La seva prosa et posa la mà a l’espatlla i t’entabana per arrossegar-te fins a aquella època. Luc Sante parla de la gent que viu a la seva ciutat, dels seus veïns, de l’escena punk i dels seus gustos musicals, de les festes interminables i de la literatura que li agrada. Mentrestant, de fons, entenem com ha anat canviant la idea de Nova York al llarg d’aquests anys. Passem les pàgines i passegem amb por per Tompkins Square, ens prenem una copa al CBGB i demanem foc a Joey Ramone. Sí, som en aquella Nova York i ens ho creiem.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de febrer del 2012.

divendres, 17 de febrer de 2012

Ambient familiar

L'espectacle lamentable dels Sánchez Vicario tot just acaba de començar, però ja s'intueix que suscitarà partidaris i detractors. Arantxistes i Vicaristes. Defensors de la família exemplar que anunciava aquella marca de pasta que no era Gallo i de la pobra filla petita, ultraprotegida i sobreexplotada. Tu que ets més, de Roland o de Garros? És clar que també seran legió els que es declararan detractors de tots dos bàndols, perquè ja se sap que quan la merda es posa davant d'un ventilador l'empastifada és general. De tots aquests comentaristes espontanis n'hi haurà que es documentaran, fins allà on els sigui possible, abans de prendre partit: llegiran les memòries de la filla, seguiran les possibles entrevistes amb els rèpliques de les altres membres de la família, estaran al cas dels testimonis d'amics, coneguts i saludats que des de dimarts ja sovintegen... D'altres prenen partit sense cap necessitat de documentar-se, pels mateixos motius pels quals miren uns programes de tele i no d'altres, tenen uns herois esportius i no d'altres o voten (si ho fan) un candidat i no d'altres: per motius vagament emocionals relacionats amb la membrana pituïtària. És a dir, pel que els digui el nas: pobra Arantxa que ha hagut d'aguantar durant anys a uns veritables campions olímpics en l'especialitat del xantatge emocional o pobra senyora que li ha sortit una filla desagraïda i un gendre indesitjat que no els van a veure ni quan tenen problemes greus de salut. Però tant els uns com els altres, en discutir sobre el cas dels Sánchez Vicario discutiran sobre ells mateixos, sobre les seves relacions amb els seus pares o amb els seus fills, encara que les seves circumstàncies socials o econòmiques distin molt de les dels Sánchez Vicario.

I és en aquest terreny tan privat, i alhora tan allunyat de la privacitat esbombada d'unes celebritats, on rau l'interès universal d'aquest conflicte. Perquè tant se val que es diguin Sánchez i Vicario, les que s'estiren del monyo, com que es diguin Fernández o Ochoa o Nadal o Gasol. No cal tenir el patrimoni fabulós d'una estrella esportiva per trobar disputes patrimonials (tot i que com més fabulós és el patrimoni, més gent s'involucra en la disputa). Qualsevol família tradicional, de les dites no desestructurades, pot acollir en el seu si unes relacions de dependència tan malsanes com les que el llibre d'Arantxa acaba de posar damunt de la taula (“han exercit un control i una protecció que m'han anul·lat en molts moments crucials de la meva vida”, els acusa). Qualsevol família de les que sol admetre amb naturalitat el qualificatiu de bona pot acollir retrets dels pares sobre inversions i renúncies passades (“vam viure vint anys per ella i per a ella, ho vam deixar tot de banda i vam hipotecar la nostra vida i el nostre matrimoni”, diu la mare, definint a la perfecció una actitud d'abnegació de caire sacrificial). I  l'abnegació va de bracet amb la  negació. Passa a les millors famílies que algun fill trenqui amb pares o germans, i les notaries en van plenes, d'herències canviants, desheretats i sorpreses d'última voluntat. 

La família és un terreny de joc molt intens en el qual s'hi juguen pràcticament totes les modalitats possibles de l'afecte. La família pot ser un paradís i també un infern, com ho demostren les terribles dades de violència domèstica. Fer-ne una institució patrimonial basada en la tutela perpètua atempta contra la llibertat dels seus membres i sembra conflictes que, tard o d'hora, esclaten amb virulència. La independència personal no està renyida amb l'afecte. Tan lamentables són les filles de papà com els papàs de filla. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 16 de febrer de 2012

Estornicar?

Les fredorades ens refreden i un dels primers símptomes d'aquesta disminució tèrmica són els esternuts. Quan esternudem sabem que vindran mal dades. Els creients ens encomanen a Jesús. Els ateus ens desitgen salut. Però no tots els catalanoparlants esternudem de la mateixa manera. A Cassà de la Selva, per exemple, fan estornics. El verb estornicar també és proper al llatí sternutare. D'altres variants són l'estornut, l'esternuc, o l'estuforn, però al capdavall l'esclat de microbis és el mateix. Ara bé, aquest sternutu llatí no n'és l'única font. Les parles balears en prescindeixen tot acollint-se a una tradició onomatopeica. Molts balears, quan es refreden, fan atxims i atxems, i encara n'hi ha que fan oïssos. L'exemple que ens ofereix l'Alcover-Moll per il·lustrar aquesta variant illenca és sensacional: “Moltes tossines, cadarns, rugays, refredats, oïssos...” Això només ho superen a Osona, la Garrotxa i alguns indrets del Maresme. Allà, en comptes d'esternuts, estornics, oïssos o atxims, fan eixavuiros (o etxavuiros o buiros). Eixavuirar és una manera poètica d'esternudar, entre altres coses perquè Coromines el fa derivar del llatí auguri, per la creença popular del valor profètic dels esternuts. Estorniquem, estorniquem, que el món s'acaba.

 
Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura Dijous, 16 de febrer del 2012

dimecres, 15 de febrer de 2012

L'amabilitat dels estranys

Quan condueixo per aquestes carreteres que Déu i el Mopu ens han donat, m’aturo a les parades de cotxes de línia i em brindo a dur aquell home garratibat de fred (aquests dies) o d’avorriment (tot l’any) que espera l’autocar amb ulls de be degollat. És un autostopisme capgirat, en què el conductor aborda l’autostopista inconscient (no feia dit) i mira d’atraure’l al seu vehicle. N’hi ha que declinen l’oferiment guiats per la prudència, el conductor podria conduir sota els efectes de l’alcohol o els escaldums, un plat molt pesant. D’altres hi pugen recelosos, encongits, sobretot en veure la serra mecànica que porto darrere. O, si m’acompanya, la meva mare de copilot, amb aquell posat que fa d’assassina consumada. Però molts d’ells pugen agraïts i contents.

El que només pretenia ser un gest amable, ara em sembla una infracció greu, després de sentir el rebuig a la T-11 per part del vicepresident de Transports i Mobilitat de l’Àrea Metropolitana, Antoni Poveda, a Ràdio Barcelona. La T-11 consisteix en donar a un desconegut la T-10 esgotada, quan encara li queda un temps de vida targetària i a tu ja no et cal. Com quan surts d’un aparcament i dónes el teu tiquet a algú altre: tu has pagat un temps que no fas servir i l’ofereixes a algú que li convé. O, i aquí deixo volar la imaginació (amb Spanair), com si als restaurants ens acabéssim les postres de la taula contigua (aquelles maduixes amb nata quasi sense tastar, que ens revolten).

Amb la T-11, diàriament els passatgers guanyarien 15.000 viatges de franc (el que no pagues tu, ho pagues amb els impostos, és cert, però no cal pagar dos cops). No estem per llençar els diners. És com quan vas al teatre i a l’entreacte te n’escapes; no costa gens cridar al mig del carrer: “Algú de vostès vol veure el segon acte d’una obra força ensopida sobre la incomunicació i el món de la parella?”.

Enric Gomà, Ara, dimecres 15 de febrer del 2012.

dimarts, 14 de febrer de 2012

Monsieur Costeau

Videoclip de "Monsieur Cousteau"


Avui surt a la venda Espècies per catalogar, el tercer disc d'Els Amics de les Arts, una mostra clara de consolidació evolutiva en un dels grups més escoltats, juntament amb els Manel i els Antònia Font, de la nostra escena musical. Segueixo Els Amics des de fa anys. M'agraden per les dues As. La d’Amics perquè traspuen plaer pel que fan i proposen cançons inclusives a les quals t’afegeixes. La d’Arts perquè són polivalents i mai no opten pel camí fàcil ni des del punt de vista musical ni literari ni interpretatiu. El nou disc és una delícia. Les seves històries són narrativa breu cantada, fins al punt que al CD les lletres surten en paràgrafs compactes, sense pretendre fer-ne versos. El single és Monsieur Cousteau, un tribut al rei televisiu de la immersió marina durant la segona meitat del segle passat que ha donat peu a un videoclip sensacional d'Oriol Villar en pla seqüència. El llançament coincideix, per casualitat, amb la histèrica croada que les tropes mediàtiques del no-nacionalisme espanyol (¿nanocionalisme?) sostenen contra els francesos per culpa dels ninots del guinyol, que es burlen de Contador, Nadal o Gasol arran de la sentència per dòping del ciclista. L'indignòmetre és un mètode infal·lible per mesurar el grau de pertinença a una nació. Quan des de mitjans madrilenys es van filtrar notícies sobre el possible dopatge dels futbolistes del Barça, ¿on era la indignació histèrica a la nació de Rodríguez de la Fuente? Els Amics, afortunadament aliens a aquestes ximpleries, recuperen Cousteau i l'acompanyen d'onze cançons molt variades que inciten al benaurat factor R (rellegir, reescoltar, rejugar). 

Per provar d'incitar-los a exercir aquest factor R sobre el disc utilitzaré el factor Q: quatre ratlles sobre quatre cançons. Una: a Carnaval són les paraules les que es disfressen, en una translació verbívora de les mutacions carnavalesques (“visca la polisèmia i els significats!”). Dues: L'home que dobla en Bruce Willis és la trista història d'un actor de doblatge (“que no és de Manattan, que és de Cardedeu”) que qualsevol dia d'aquests contrastarem en qualsevol plató amb la veritable història del veritable actor català que dobla Bruce Willis. Tres: Louisiana o els camps de cotó és l'extraordinària carta d'un fill que va fugir de casa i, després d'anys de silenci, escriu als pares per donar senyals de vida (“diu que un dia hi hem d'anar, que l'avisem amb temps, però que té llits de sobres”). Quatre: L'affaire Sofia és, potser, la més propera als anteriors treballs del grup. Una història d'amor d'un català amb la seva parella lingüística grega, en la qual, sota l'advocació del déu Google, l'ardit almogàver prova de contraposar noms com Ramon Llull, Francesc Pujols o Ramon Sibiuda a l'elenc imbatible de pensadors grecs: Aristòtil, Epicur, Parmènides, Plató o Sòcrates. Al final, la parella lingüística es desfasa tant que acaben parlant de Schopenhauer en un afterhour (i els rima!)

Monsieur Cousteau retorna al nostre panorama cultural just quan la vila bretona de Cesson-Sevigne ha aprovat suprimir la denominació mademoiselle (senyoreta) de tota la documentació oficial en nom de la no discriminació de gènere, igual com l'any 1972 van fer els alemanys amb fräulein (era per això que Micky cantava Bye, bye, fräulein!?). Tothom, tingui l'edat o l'estat civil que tingui, serà madame (senyora) o monsieur (senyor). El tractament cortès suprimit té un equivalent masculí (mondamoiseau, senyoret) que ningú no usa mai, i en comptes de reivindicar-lo suprimeixen mademoiselle. Després ens queixarem que els nostres fills cada cop entren abans a l'edat adulta!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 14 de febrer de 2012 



dilluns, 13 de febrer de 2012

Avís per a adúlters

Sempre he sentit a dir que un dels serveis que oferia el mític meublé barceloní La Casita Blanca era la informació esportiva. Les tardes de diumenge el meublé s'omplia de pressumptes aficionats que abandonaven la llar conjugal dient que anaven al camp però aprofitaven el temps per campar amb l'amant de torn. I qui diu campar diu copular, cardar, rostollar, barrinar, pitjar, boixar, catxar, fer-ho, redallar o follar, segons la variant dialectal que gastessin. Sabien que tenien dues hores per esplaiar-s'hi. De cinc a set, el temps just del partit, amb pròrroga i penaltis. Abans de les set, els angelicals empleats del meublé ja tenien a disposició de la clientela una fitxa tècnica amb les incidències del matx: resultat, gols, golejadors, potser una lleu pinzellada del joc... Amb aquesta informació bàsica els adúlters dominicals ja feien per respondre un com-ha-anat comprometedor. Així podien tornar a casa carregats de raons per justificar l'estat d'ànim que els pertocava mostrar. Sempre m'ha fascinat imaginar la lluita interior que devia lliurar algun d'aquells cavallers després de dues hores de sexe gloriós si l'equip havia perdut estrepitosament i calia mostrar una gran decepció. O viceversa. Tot i la blancor nominal de l'afamat meublé, els usuaris actius del servei d'informació esportiva de La Casita Blanca eren culers i pericos. Per separat. El Barça i l'Espanyol jugaven a casa en diumenges alterns, de manera que els únics dies que coincidien les dues aficions eren els dies del derby. Dos diumenges per temporada. És clar que tampoc devia caldre filar tan prim com ara, que fins i tot seguim amb fruïció les rodes de premsa dels entrenadors. Les fitxes tècniques del futbol-meublé eren molt més esquemàtiques que les anàlisis tècniques de Joan Golobart, Ricard Torquemada, Ramon Besa o Jordi Costa. Però això sí, tenien una funció molt més clara i una utilitat social innegable. 

Aquell rudimentari servei d'informació ha quedat obsolet. De meublés encara n'hi ha però els partits ja no saps mai a quina hora es juguen, i en l'era del Twitter tothom pot saber tothora les incidències de qualsevol partit al qual afirma haver assistit. Podríem argüir, doncs, que les noves tecnologies faciliten l'adulteri. I sí, les banyes s'han digitalitzat. Tots coneixem casos d'éssers doctorats en les mil i una argúcies de l'engany conjugal per xat, per whatsapp o per xarxa social. Però les possibilitats tecnològiques no només obren vies de transgressió. També ofereixen noves eines de rastreig als Otel·los contemporanis. Després de la semifinal de Copa del Rei entre el Barça i el Madrid, un company de promoció (81) dels Salesians d'Horta ens va enviar un enllaç molt inquietant. El mitjà digital lainformacion.com va penjar una foto de tot el Camp Nou feta el minut 3 de la primera part, amb l'estadi ple a vessar. La panoràmica (d'Adriano Morán) és circular, com les de Google View i les eines informàtiques (d'Alejandro Navarro) permeten enquadrar qualsevol racó de la graderia i acostar-t'hi prou per distingir les cares del públic, amb un cop de zoom que hauria fet arribar Valerio Lazarov a l'orgasme en tres nanosegons. Molts dels meus companys de promoció han jugat a localitzar-s'hi. Amb èxit. Un que no surt a la foto ha posat l'excusa que va arribar cinc minuts tard al partit. Ai. Jo hi he trobat el rostre atent del meu nebot Màrius, a qui vaig deixar el carnet aquella nit perquè ocupés el meu seient mentre jo veia el partit al Foment Hortenc. Pobre d'ell que no hi hagués anat! Els aficionats al futbol-meublé hauran de buscar-se una altra excusa. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 13 de febrer de 2012

Humor, candor, caricatura

L’altre dia vaig rescatar un record de quan era petit. El meu cervell va fer ¡plop!, i així, inesperadament, va enviar-me a un diumenge d’estiu de quan tenia vuit o nou anys. Érem tota una colla d’amics fent un pícnic en una font –una fontada, que se’n deia–. Podria ser a Sant Julià de Vilatorta o a Santes Creus. El doll constant de la font ressonava sota l’ombra dels arbres. Al nostre voltant hi havia altres grups de gent que dinava, però tots manteníem una certa distància. Les rialles i la xerrameca no es barrejaven. Ja ens havíem menjat la carn a la brasa. La síndria s’havia refrescat a la font. N’hi havia que jugaven al dòmino, d’altres feien la migdiada. Aleshores algú va obrir les portes d’un Seat 850, aparcat allà al costat, i va posar una casset a tot volum. Era una cinta de monòlegs de Joan Capri i aviat aquella veu una mica estrident, com de veí murri, es va imposar sobre les converses. De mica en mica tots vam callar, fins i tot els nens, i vam posar-nos a seguir els monòlegs, i era molt curiós que tothom rigués alhora allà al bosc.

Avui dia aquesta escena seria impossible. Ja no es pot fer carn a la brasa al bosc i, si hi ha algú que té l’acudit de posar música al cotxe, de seguida sortirà algú altre que es queixarà, o que posarà la seva música més forta. Hi ha encara un altre aspecte que ha canviat molt, i és que el sentit de l’humor s’ha dispersat. La gent riu menys i sobretot ja no riu de les mateixes coses que abans. La culpa deu ser de l’actualitat, tan xocant que cada dia ens fa dubtar del que és real i el que és una paròdia de la vida. ¿És veritat que Francisco Camps ha quedat lliure gràcies a un jurat popular, i que el jutge Baltasar Garzón és condemnat per investigar-lo? Sembla el món al revés, un acudit del Polònia

Aquesta setmana hem viscut un altre episodi semblant, el dels guinyols francesos de Canal Plus, que caricaturitzaven els esportistes espanyols com a asos del dopatge. Un cop més s’ha confós la paròdia amb la realitat i des de Madrid s’han indignat i n’han fet una causa d’Estat. Compte, amb les essències pàtries no s’hi juga! ¿Tan difícil és separar la realitat de la paròdia? Si no són capaços de riure’s de si mateixos, malament rai. El sentit de l’humor t’ajuda a ser autocrític i, de retop, et reforça el sentit del ridícul. La gent que no té humor, ni tan sols per encaixar els acudits dolents (i desmuntar-los amb gràcia), acaba convertida en una caricatura histriònica. Són bufons i no ho saben.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 de febrer del 2012.

diumenge, 12 de febrer de 2012

Itinerants, Matances, Ferran


Itinerants.
Clàudia Arqués és una noia gironina de disset anys que ha escrit –en dos mesos– una novel·la negra,El so del silenci, que és entretinguda i eficaç i (al meu parer) mereix ser publicada. L'assassí català de la novel·la és una mena de spree killer o assassí itinerant, és a dir, mata les seves víctimes al cap de poc temps o bé totes de cop. Històricament, les matances de spree killers més conegudes han tingut lloc als Estats Units: les de Columbine (1999) o Virginia Tech (2007) posem per cas. En general, de fet, se sol associar aquest tipus de crim amb perpetradors nord-americans.
Matances.
I vet aquí el problema amb què l'Arqués –i altres autors catalans de novel·la negra– s'ha d'enfrontar: tal com va dir el dramaturg i guionista Jordi Galceran fa uns anys, “el públic no es creu un personatge català que fa servir una arma de foc”. És com si el castellà hagués de ser l'idioma universal i únic dels assassins.
Ferran.
Ara bé, la revista urgellenca Urtx acaba de publicar un reportatge signat per l'historiador Jordi Creus que demostra que els spree killers catalans no tenen res a envejar als seus homòlegs forasters: al llogarret de la Pobla de Ferran, al sud de Tàrrega, el 20 de maig de 1928, en Josep Marimon, un afectat de tuberculosi vertebral de 26 anys, cansat de ser escarnit pels nens del poble per ser deforme, va suggerir a tres d'aquests que anessin amb ell per caçar colomins; els va estovar els caps amb una destral i va cobrir els cadàvers de palla; després es va acostar a una casa del poble, va destralejar la dona que cosia al llindar i la seva nena que jugava dintre i tot seguit va agafar una escopeta amb què va matar cinc nens més. Va aconseguir fugir durant set dies, abans que un sometent de 2.000 homes l'atrapés i el matés d'un tret a la cara. La notícia va sortir al mateix Times de Londres. I, fixeu-vos-hi, tothom involucrat en aquesta matança era catalanoparlant (i segurament monolingüe i tot). Que deu ser la raó perquè a la pàgina sobre Spanish spree killers de Wikipedia, Marimon (i Pere Puig, per cert) brilli per la seva absència. Ja estem acostumats que ocultin la catalanitat de segons quins esportistes a la xarxa, però que ni tan sols hi mencionin els nostres assassins més destacats em sembla, francament, una broma de mal gust.

Matthew Tree, El Punt Avui, 12/02/2012

dissabte, 11 de febrer de 2012

L’ombra de Ricky Gervais

Avui és dissabte i només han passat cinc dies des del dilluns, però a hores d’ara la gala dels Gaudí ja sembla un plat de farinetes pastoses, que tothom ha anat remenant amb la cullera. Primer va ser el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, dient que la gala no li havia agradat gens; l’endemà Joel Joan va demanar disculpes per «si algú s’havia sentit ofès» –una fórmula semblant a la de Pepe amb la trepitjada a Messi–, i després més gent hi ha dit la seva, a favor i en contra.

Jo vaig mirar la gala una estona i aviat vaig canviar de canal. El decorat amb el trencadís de Gaudí era molt lleig i els acudits dels presentadors em semblaven xabacans –un adjectiu que habitualment reservo per als programes de los Morancos–. Veient totes les reaccions posteriors, però, em sembla que encara s’hi pot afegir algun matís. El primer error és dels guionistes. No sé qui eren, però no costa gaire imaginar-los sota la influència de Ricky Gervais, l’únic humorista que els darrers anys ha aconseguit fer divertits uns premis així. Gervais va presentar els Globus d’Or del 2011 i va escandalitzar el personal amb tot d’acudits aguts i sense pietat que feien molta gràcia i ridiculitzaven alguns actors (als Globus d’Or 2012 va repetir com a presentador, però ja l’havien domesticat i tot resultava més previsible). Fa l’efecte, doncs, que els guionistes dels Gaudí volien escriureunes quantes bromes igualment cruels, enginyoses, però els van sortir poc subtils, massa òbvies i infantils, com allò de la batalla dels aplaudiments o els jocs de paraules amb els noms d’alguns actors.. A més, els presentadors les interpretaven sense convicció. 

L’altre error és la presència dels polítics. ¿On està escrit que els alts càrrecs públics hagin d’assistir a les gales del cine? Jo diria que no hi he vist mai un president dels Estats Units als Oscars. Ni tan sols quan manava Reagan, que havia sigut actor. Potser els polítics van anar als Gaudí en qualitat de productors –perquè una gran part del cinema català se subvenciona amb diners públics– i esperaven més autoestima. I qui diu autoestima, diu reverències.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de febrer del 2012.

divendres, 10 de febrer de 2012

Country Simple


Anyone who starts wading into the surprisingly deep waters of Catalan literature won't be even ankle high before they hear the name of Josep Pla. His official Complete Works alone run to 47 chunky volumes, to which various newly discovered texts have been added over the years; Pla was at many different periods in his long life the most read author in Catalan, and this despite his eschewal of fiction (he wrote only two novels), given that his stated interest was life and life only. Which is perhaps why by the age of 30 he had travelled to Italy, England, Germany, Soviet Russia, France, Czechoslovakia, Switzerland, Portugal, Austria, Hungary, Yugoslavia, Belgium and Spain proper, which was more than unusual for an unmonied lad from a small coastal village (Palafrugell); as unusual, indeed, as his unmarried but passionate relationship with Adi Enberg, a Catalan of mixed Norwegian and Swedish extraction, fluent in nine languages and the only woman capable of putting up with Pla - he suffered from that common writer's flaw, chronic egocentrism - for several years. Politically conservative, Pla backed the Nationalist side in the Civil War, going so far as to spy for Franco's foreign espionage network (one of his tip-offs led to the sinking with all hands on board of a ship carrying Republican arms, a deed which haunted Pla until the day he died). When he realised that Franco, far from simply restoring law and order, was bent on turning Spain into a fascist (and obsessively anti-Catalan) state, Pla turned his back on politics, and his eye to what was closest to him: his native canton, the Empordà, and his own past. One of the resulting books was 'El quadern gris' ('The Grey Notebook'), consisting of a rewriting, in 1964, of the diary he kept during his 21st year (back in 1918); hence the tension throughout this remarkable masterpiece between the hilarity, optimism and scorn of a brillant young man trapped in an old-fashioned world, tempered by the disillusion and insight of an almost-old man, already regarded as fuddy-duddy on the cusp of the Swinging 'Sixties. Why ramble on about Pla at this particular time, I pretend to hear you asking? Because the first English version of 'El quadern gris' – in an excellent translation by Peter Bush - will be available any week now. That's why.

Matthew Tree, Catalonia Today, febrer de 2010.

Entradas populares

Compartir