dissabte, 31 de març de 2012

Ziggy Stardust en fa 40

Passen els anys i cada vegada estic més convençut que la gran estrella de la història del rock és David Bowie. O com a mínim qui ho porta més bé als 65 anys. La majoria de les seves cançons no envelleixen i mantenen intacte l’esperit innovador. Vegem, si no, quines són les alternatives. ¿Mick Jagger? Ja no té edat per saltar per l’escenari amb leotards fluorescents. ¿Paul McCartney? S’ha convertit en un simpàtic professional, però les seves noves cançons…, no sé què prefereixo: que s’assemblin a les antigues o que no s’hi assemblin. ¿Lou Reed? ¡Grmmf, brrrr, què mires! És cert, podríem recordar altres noms que saben envellir amb una certa dignitat musical  –Marianne Faithfull, Bob Dylan, Iggy Pop, Patti Smith, Bryan Ferry– , però és com si tots ells compartissin alguna qualitat del duc blanc, ja sigui la discreció, el carisma o el glamur.

Aquesta setmana Bowie va tornar a demostrar el seu perfil reservat. A Londres es va descobrir una placa que commemora els 40 anys del seu extraordinari disc The rise and fall of Ziggy Stardust and the spiders from Mars, però el músic no va participar en l’esdeveniment. La placa s’ha posat al carrer que apareix a la portada del disc, on el Bowie de l’any 1972, amb vestit blau, guitarra i botes de plataforma, surt sota la llum d’un fanal molt clàssic. Hauria estat fàcil per a ell fer acte de presència, barrejar-se amb un munt de fans, però va preferir la moderació, l’agraïment distant.

A la festa de Londres, el músic Gary Kemp va parlar de l’impacte del disc quan es va publicar, i es va referir a Ziggy com un dels grans personatges de ficció de Londres, al costat de Dorian Grey o Alex, l’antiheroi de La taronja mecànica. La idea és tot un encert. Ziggy Stardust va néixer com un àlbum conceptual, una narració onírica en 11 cançons que va fer donar un tomb radical a la música pop dels 70. Igual que amb les grans novel·les, cada generació en renova el sentit. En el món de Ziggy Stardust, com en el nostre, sempre faltaran cinc anys perquè tot s’acabi.

Jordi Puntí, El Periódico, 31 de març del 2012.  

dijous, 29 de març de 2012

Saltar-se la publicitat

Hi ha un munt de professionals de la comunicació que cada nit tenen malsons protagonitzats per estols de ratolins de tota mena, amb cua de cable i també escuats per culpa de Harald Bluetooth. Són gent que dissenya campanyes publicitàries de tota mena. Des de fa anys utilitza armes de persuassió massiva d’índole molt diversa, però ara observa amb desesperació que algunes fan llufa. Són els efectes col·laterals d’una transició imposada per l’era digital. Una transició internacional, perquè afecta totes les nacions, i també internocional, perquè actua sobre la mateixa noció de publicitat. Als diaris de paper i emissores de tele la publicitat és una part del paisatge que contemplem els transeünts (lectors i espectadors) que decidim recórrer aquell trajecte. Als diaris digitals i televisions a la carta la publicitat és una incidència que els transeünts (espectadors tots) que recorrem el trajecte provem d’esquivar. Segons com, un anunci a la xarxa pot ser un accident que de vegades provoca l’efecte tafaner, però gairebé sempre és una nosa insofrible. La fidelitat és un valor a la baixa en l’àmbit comunicatiu des que el comandament a distància va introduir el concepte de zàping i esdevingué un nou bàcul de poder. Avui, el pom de totes les portes de sortida és a un sol clic i els ratolins voraços dels malsons de publicitari se’n fan tips, de clicar. Per això la majoria d’espots que encapçalen els videos penjats a la xarxa porten un compte enrere que ens informa del peatge que haurem d’abonar en segons d’espera (emesos pel Banc del Temps) abans d’accedir al contingut que ens interessa. En alguns casos, et pretenen fer empassar un espot sencer, amb el seu plantejament, marca i desenllaç. Aleshores, mentre passa l’anunci obres una altra finestra per tapar-lo i llestos. Potser per això, alguns t’ofereixen la possibilitat de saltar-te’n el final amb un sol clic. Aleshores sí que t’hi esperes, no més de quatre o cinc segons, per clicar el botó d’anar al contingut sense preocupar-te ni del desenllaç ni de la marca de l’anunciant, per més que intentin encabir tota la informació rellevant en aquells quatre primers segons.

Una altra nosa insofrible, aquesta sonora, són les falques publicitàries de Spotify, en un to tan discordant que podries estar escoltant Sabina i encara t’ho semblaria. Primer intentes silenciar-les del tot o abaixar el volum, però aleshores t’adones que el sistema ho detecta i que quan tornes a apujar el volum l’anunci és encara allà on l’havies deixat. Fins que descobreixes el truc: connectar els auriculars cada cop que surt un anunci o tenir-los sempre connectats i treure-te’ls de l’orella quan apareix la veu escardalenca que et vol vendre matrícules universitàries. És un drama. Cada cop és més difícil colar un anunci. També a les Apps. Vaig començar a jugar a Angry Words (Apalabrados) el 10 de març, en un tren, i en dinou dies he fet 183 partides en quatre llengües (les poques que he fet en italià les he perdudes totes). Si tenim en compte que en una partida pots arribar a fer entre deu i quinze tirades, segons si gastes més o menys lletres, això vol dir que he fet més de mil tirades. Naturalment, jugo amb la versió que insereix una pantalla de publicitat després de cada jugada. Doncs bé, després de més de mil pantalles d’aquestes ni que m’hi jugués el coll no sabria dir de què carai és la publicitat. Mil impactes reiterats en les meves retines i re de re. Re. Em limito a saltar-me-la amb el dit. En els mitjans digitals o la publicitat s’integra en els continguts o es desintegrarà. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 29 de març de 2012

Sufix General d'Autors

Benvolgut Antón Reixa... (digressió: quins grans moments vaig passar als vuitanta botant amb les cançons d'Os Resentidos!, què se n'ha fet d'aquella esplèndida Galicia Caníbal en la qual, malgrat Fraga,  fai un sol de carallo?). Tornem-hi: Benvolgut Antón Reixa i altres membres de la candidatura AUNIR a les eleccions de la SGAE,
 
Us escric avui, que falta un mes just per als comicis del 26 d'abril, per dir-vos que estic considerant la possibilitat de donar-vos suport. Que us votaré, vaja, tot i que amb una condició. Abans, però, he de confessar-vos que a l'hora de posar condicions em sento tan fort com el Govern del meu país quan vol negociar el Pacte Fiscal. És a dir, que la meva força com a votant a les eleccions de la SGAE és més aviat minsa. Figuro al Col·legi Electoral d'Obres de Petit Dret, i no pas al d'Obres de Gran Dret ni al d'Obres Audiovisuals ni al d'Editors. No tinc cap vot permanent (i això ja m'agrada, perquè a la vida som de pas), en tinc quatre de temporals (que és un fet molt coherent amb el mercat laboral d’ara) i un de social (que no sé què vol dir, perquè no em consta haver pres cap gintònic convidat per la SGAE, però el tinc). La qüestió és que, amb una il·lusió indissimulada, d'avui a un mes penso presentar-me a la bonica seu barcelonina de la SGAE al passeig de Colom amb els meus cinc vots a la butxaca, ben disposat a donar-vos-els després d'haver llegit el vostre decàleg programàtic. Suposo que allà ja m'explicaran com ho he de fer: si ficar cinc paperetes dins del mateix sobre o introduir-les l'una darrera l'altra dins l'urna, com un Messi qualsevol, o buscar paperetes de valor cinc... Ja em perdonareu, però mai no he tingut cinc vots a càrrec meu en una mateixa votació. Sóc un votant modest. 

Potser per això també és modesta la petició que goso fer-vos arribar com a votant potencial vostre. AUNIRers i AUNIReres, voldria que consideressiu seriosament la possibilitat de registrar afixos com a Obres de Petit Dret. Afixos, tant prefixos com sufixos. Jo bàsicament estic interessat en els sufixos, però no voldria ser titllat d'insolidari i, per tant, obro la proposta als companys prefixistes. El meu gran argument és el sufix -àlia. Considero que hauria de generar drets. Als noranta em vaig empescar el nom de Verbàlia per designar el territori del joc verbal. Primer va ser una idea, després un domini d'internet, un llibre, un portal i ara també és una capsa de jocs. Però l'any 98, en presentar al Grup 62 el projecte del llibre, vaig haver de vèncer les reticències de l'entorn editorial. Tothom (també els de casa) considerava que Verbàlia no era un bon títol. Llavors es portava el -mania. Basquetmania, Telemania, Bibliomania... Després, de mica en mica, van començar a florir les -àlies pertot: Musealia, Lecturalia, Estructuralia... Quan a Lleida es va consolidar la biennal Humoràlia el meu entorn va començar a creure que potser Verbàlia no era tan mal nom. Després va venir l'allau. Musicalia, Teatralia, Danzalia, Pinturalia, Novialia... Quan va morir mon pare i vam rebre una corona a través de Funeralia em vaig inquietar. Ahir a Navarcles van clausurar Monacàlia, la Fira de l'Abat (Sant Benet). Resulta gairebé impossible trobar cap arrel que no hagi estat associada al sufix -àlia.

Per això m'estranya molt que a hores d’ara ningú no hagi registrat encara el domini Dretàlia, ideal per a una entitat gestora de drets (més encara en temps de dretes). Benvolgut Antón i gent afí d'AUNIR, no us demano que em deixeu registrar el prefix al meu nom, però si voleu els meus cinc vots, canvieu-li el nom a la SGAE. I no li poseu Dretàlia.

Màrius Serra. La Vanguardia, dimarts 27 de març de 2012

dimecres, 28 de març de 2012

És molt trist haver de demanar

Mai més no corregir ningú, és aquest un bon propòsit lingüístic que em vaig fer una nit de cap d’any o potser per la Mare de Déu d’agost, ara no me’n recordo gaire. Avorrit que en català estigués tan arrelat el costum de corregir tothom sense pausa i amb desenfrè orgiàstic els errors i els castellanismes (mai els anglicismes, igualment barbàrics), interrompent la conversa amb una desconsideració total, vaig decidir que partir d’aquell dia em mantindria impàvid davant els atemptats més espantosos a la llengua catalana comesos en presència meva. Tot i que la carn és dèbil i l’hemisferi esquerre del cervell encara més, callo discret. Si no ho resisteixo, crido horroritzat i fingeixo que m’he atrapat els dits amb una porta.

Després de llegir Lección pasada de moda de Javier Marías (Galaxia Gutenberg), a mi, que sóc marianista declarat (el considero un dels millors articulistes actuals), els articles sobre el políticament correcte m’han arribat a cansar. Correm el risc que ens eternitzem anys i anys en aquest rull, sense sortir-ne, que uns facin servir unes formes dites políticament correctes i els columnistes més brillants escriguin tot seguit l’enèsim article enginyós, corrosiu, irritat o calcat amb paper carbó.

Entre tots, tots i totes, homes, homes i dones, la humanitat i els humans, diguin-ho com ho creguin convenient. També magrebís, subsaharians, el que vulguin. Professionals femenines dites en masculí, com metges, advocats, procuradors (a l’infern de dues en dues). Persones amb capacitats diferents (els sords, els cecs, jo mateix quan jugo a ping-pong). Només els demano que no ens obliguin a dir-ho segons els seus criteris. Que no ho marquin els llibres d’estil (dels poders públics, teles, diaris, ràdios, etc.) com una norma de ferro. Que no ens corregim a cada pas els uns als altres i que ens donem una mica de corda.

Enric Gomà, Ara, dimecres 28 de març del 2012. 

dilluns, 26 de març de 2012

Mas, Mas, sa, chu, setts!

El núvol de paraules enlairades pels oradors del congrés de CDC mereix ser analitzat pels meteoròlegs de la política. Els termes més cridaners pivoten al voltant de la independència, un hexasíl·lab que es coreja sempre després de prendre una embranzida trisil·làbica (in, indè), com si calgués vèncer el vertigen inherent a un mot tan llarg com l'anhel que descriu. La gran novetat del congrés ha estat el terme Estat, esclar. Perquè a CDC sempre se li havia retret l'ambigüitat verbal i aquesta vegada val a dir que han parlat clar. Han pronunciat sense ambages les quatre síl·labes d'es-tat-pro-pi i, acte seguit, el president Mas ha agafat embranzida amb el seu cognom i l'ha completat amb tres síl·labes més: sa-chu-setts. I no és pas que Massachusetts sigui un estat impropi, però és evident que no té seient a l'ONU ni en sent cap necessitat. Els referents del sobiranisme català han estat molt variats: Israel, Lituània, Irlanda, Escòcia, Quebec... Durant el segle XX el catalanisme s'ha interessat per totes les nacions sense estat del planeta. Entre nosaltres hi ha veritables erudits en les contradiccions nacionals de la majoria d'estats dels cinc continents, des dels flamencs als saharauis passant pels pobles amerindis, els tirolesos o els timorencs governats per Indonèsia, i aquesta companyonia en la desgràcia ha generat moltes complicitats culturals. La invocació de Massachusetts per part del president Mas enceta una nova via. En comptes d'emmirallar-se en les nacions sense estat, la Catalunya del segle XXI s'emmiralla en un estat sense nació, la qual cosa no està gens malament, ni que sigui per variar una mica. El símil dels Estats Units d'Europa de l'alemany Martin Schulz, gairebé tan utòpic com una presumpta Espanya federal, serveix per situar el debat sobiranista en un altre marc. Però ¿per què Mas tria Massachusetts? D'entrada, per contraposar-lo a l'atzagaiada electoralista de Ruiz Gallardón, que va pronosticar per a l'Andalusia governada per Arenas el paper de Califòrnia d'Europa. Queda clar que Wyoming, Idaho, Oklahoma o Arkansas, entre d'altres estats nord-americans de ressons feréstecs, no donaven el perfil convenient, però ¿per què Massachusetts sí? ¿Què té Massachusetts?
 
El mateix Mas ja ho avança: el MIT (Massachussetts Institute of Technology), un centre universitari de primer ordre mundial que ara mateix té un vicepresident català, Israel Ruiz. De fet, el president serà a Boston d'aquí tres mesos encapçalant la nodrida delegació catalana que assistirà a la convenció biotecnològica més important del món, de manera que el paral·lelisme pren un sentit que ultrapassa el marc simbòlic al qual el contradiscurs nacionalista espanyol pretén sempre reduir “les reivindicacions dels nacionalistes” per allunyar-les dels “problemes que importen a la gent”. El Govern Mas no només no cau en aquest parany de la brega simbòlica sinó que suma un nou mas (després de Mas-Colell i Mascarell) a l'imaginari nacionalista català: Massachusetts. Un nou referent que, tanmateix, també té el seu què simbòlic. Perquè el nom d'aquest estat ve dels amerindis que l'habitaven: els Massachusett. En la seva llengua algonquina, el significat del topònim ens resulta estranyament familiar. Resulta que en algonquí Mass- vol dir “gran”, -et seria el sufix locatiu i la part central del topònim -achu vol dir, ni més ni menys, “puig” o “pujol”, dos cognoms prou convergents. En resum, la traducció que s'acostuma a associar al topònim Massachusetts és “prop del gran pujol”. ¿Casualitat? Començo a creure que CDC ha fitxat un enigmista (i no sóc pas jo). 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 26 de març de 2012

Un taxista a la via Yuri Gagarin

Aquesta setmana vaig tornar a Bolonya, gairebé 20 anys després de la primera vegada. La ciutat em va tornar a captivar: el sol lluïa amb ganes i feia la rateta sota les porxades dels carrers, la gent anava amunt i avall atrafegada, les llibreries estaven plenes, les mortadel·les s’oferien sensuals als aparadors de les botigues de queviures. Era el primer cop que tornava a Itàlia d’ençà que Berlusconi va haver de dimitir i, de sobte, em va semblar que una cosa anava amb l’altra. Bolonya la roja, ciutat de tradició comunista, amb un passat terrible d’atemptats feixistes, exultava de nou.

Els meus amfitrions, que m’havien convidat a la universitat, em van rebaixar l’eufòria: aquests dies se celebrava la Fira anual del Llibre Infantil i Juvenil, que és la més important del sector, i per això hi havia tanta gent i els hotels i restaurants estaven plens. Tot i això, la recessió per culpa de la política de Berlusconi també ha arribat amb força a Bolonya.

Anàvem amb taxi cap al centre de la ciutat. El taxista parlava pel mòbil i conduïa amb una sola mà. Vaig fixar-me en el nom d’un carrer i, enjogassat, vaig pronunciar-lo en veu alta: «Via Yuri Gagarin». Els amfitrions em van fer saber que les fantasies comunistes es trobaven per tot el mapa: també hi ha una Via Stalingrado! Fa cantonada amb el carrer Aldo Moro i a prop hi ha un Burger King. El taxista ens devia sentir perquè, sense deixar el telefonino, va etzibar-nos: «Sí, sí, els comunistes! Només bones paraules. Jo sóc de Nàpols i allà com a mínim tenim la camorra, que es cuida de tot».

A Bolonya hi viuen prop de 400.000 persones. Una quarta part són estudiants. No és casualitat que d’allà sorgís la reforma universitària tan discutida, coneguda com el Pla Bolonya, un detall que els meus amfitrions van comentar amb disgust. Els estudiants, precisament, són els que donen més energia a la ciutat. «Aquests mesos han sigut molt actius fent costat a les protestes indignades», em van explicar, «tot i que aquí també tenim els perroflauta. En italià es diuen punkabestia. Un punki amb una bèstia».

Una tarda vaig passejar pel barri universitari, a la recerca de pintades reivindicatives. En vaig trobar unes quantes. «La llei és il·legítima», feia una. En italià les proclames sonen més vehements, més de pel·lícula neorealista. «Il lusso è una provocazione!» El luxe és una provocació. Vampirs (escrit a la porta d’un banc). El capitalisme és un forat negre. Casa, estudis, dignitat. Lluitar per la pau és com copular per la virginitat...

Jordi Puntí, Él Periódico, 26 de març del 2012.

diumenge, 25 de març de 2012

Una mort anunciada

S’acosta Sant Jordi i a les llibreries ja no hi caben més novetats. Els llibres lluiten per un espai visible a les taules i aparadors i, de sobte, els títols gairebé nous passen a la reserva. És com si algú posés el comptador a zero per força. Pensava en aquesta fugacitat l’altre dia, després de llegir un llibre fascinant del qual, diria, s’ha parlat poc: Només per a gegants, de Gabi Martínez (Ara llibres). Editat a finals del 2011, fa una eternitat, aquest reportatge periodístic en forma de novel·la mereixeria més lectors perquè és un llibre intens i original, que es guanya el lector pàgina a pàgina.

Només per a gegants indaga en la vida insòlita i la mort anunciada de Jordi Magraner , un jove francès d’origen valencià que el 1987 va viatjar fins al Hindu Kush, la regió fronterera entre el Pakistan i l’Afganistan, i hi va viure durant 15 anys, amb alguna temporada a França. La seva principal missió era buscar el ieti (sí, el monstre de les neus o barmanu, com en diuen ells), però a poc a poc es va convertir en una persona incòmoda per a les autoritats i en tota una personalitat entre els kalash, els pastors de la regió. Cap occidental coneixia millor els seus costums. Els donava feina, obria vies per a les oenagés o educava els seus fills, però també els imposava el seu caràcter obsessiu i contradictori. Aquesta imatge va començar a trontollar amb l’auge dels talibans a la regió. Jordi Magraner es va convertir en un indesitjat per als musulmans, un intrús, i la policia li va advertir més d’una vegada que la seva vida corria perill. Llavors, un dia d’agost del 2002, va aparèixer assassinat a casa seva.

Uns quants anys després, Gabi Martínez va agafar aquesta història real i la va seguir fins on li va ser possible, que és molt lluny. Va conèixer la família i els amics de Magraner , també els seus enemics; va llegir els seus diaris i cartes, va estudiar les seves fotos; va viatjar fins al Pakistan i va posar la seva vida en perill. Després va orquestrar tota la informació i la va escriure com una novel·la d’aventures i misteri, però també com el retrat d’un home temerari, mitòman, amb les seves zones d’ombres (la seva sexualitat, per exemple), també com un llibre de viatges i un document polític. El resultat final és un relat arriscat, complex, que mereix el favor del boca-orella. És així: qui el llegeixi, el recomanarà.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de març del 2012.

Beate, Alois, Baixar


Beate.
Com se sap, l'alternativa d'esquerres al president alemany acabat d'elegir, Joachim Gauck, ha estat Beate Klarsfeld, l'excaçadora de nazis famosa per haver localitzat, a Bolívia, el fugitiu Klaus Barbie (el cap de la Gestapo a Lió que, el 1944, va organitzar, entre altres coses, la deportació de més de 40 nens jueus d'un orfenat proper –els més petits tenien 3 anys– a Auschwitz, on els van gasejar el mateix dia de l'arribada). Menys conegut, potser, és el fet que, més endavant, la Klarsfeld també va aconseguir localitzar un nazi encara més buscat que Barbie.
Alois.
Durant la Segona Guerra Mundial, Alois Brunner va ser el braç dret d'Adolf Eichmann: en ordenar aquest les múltiples deportacions als camps d'extermini, Brunner era qui assegurava, en persona i in situ, que aquestes ordres es complissin ben complertes. Així mateix, el 1941 va organitzar la deportació de 47.000 jueus austríacs a Sobibor; el 1943 va aconseguir que l'antiquíssima comunitat jueva de Salònica, a Grècia –44.000 persones–, fos exterminada a Auschwitz i Treblinka; el 1944, va posar en marxa la deportació de 14.000 jueus eslovacs (també a Auschwitz) fent-los pujar als vagons de bestiar gairebé fins a l'últim dia de la guerra.
Baixar.
El 1954, aquest senyor es va veure obligat a fugir d'Europa i va escollir un país àrab que sabia que l'acolliria amb els braços oberts: Síria. Aquí, juntament amb altres fugitius nazis –incloent-hi Walter Rauff, el coinventor de les furgonetes de gas–, va aconsellar el govern sobre mètodes de tortura i repressió. Tot i que el govern sirià va negar que hi visqués, Beate Klarsfeld el va localitzar, el 1982, a Damasc (per això, poc després The Times li va poder fer una entrevista en què Brunner, ja amb 70 anys, va dir: “Els jueus mereixien morir... No em penedeixo de res. Si pogués, ho tornaria a fer”). Aquest cop, la feina de la Klarsfeld no va servir de res: el govern sirià va protegir Brunner fins al final, se suposa que com a agraïment pels serveis prestats. Deu ser gràcies a ell, de fet, que a Síria (segons Al-Jazeera) hi ha 31 mètodes de tortura diferents, actualment aplicats amb diligència a desenes de milers de detinguts civils. Seria interessant veure on es refugiaran, al seu torn, els assassins oficials d'Al-Assad tan bon punt el règim d'aquest caigui, talment un Tercer Reich en miniatura.

Matthew Tree, El Punt Avui, 25/03/2012

Misòleg?

 La forma prefixada del mot grec miseîn (odiar) encapçala algunes aversions prou conegudes de la condició humana, entre les quals destaquen la misantropia (aversió al tracte de les persones) i la misogínia (a les dones). D’altres aversions són menys populars (i potser menys practicades) però completen la llista de fòbies humanes: la misàndria (als homes, al sexe masculí), la misopèdia (als infants) i la misogàmia (al matrimoni). El català contemporani recull, també, el nom savi d’una aversió molt habitual entre els tradicionalistes de mena i els tecnòfobs d’última generació: el misoneisme (aversió a les novetats, a les innovacions). Però més enllà dels misoneistes cridaners (que bramen contra els avenços humans des d’un angoixat on-anirem-a-parar), cal fixar l’atenció en uns éssers molt més perillosos: els misòlegs. El DIEC deineix la misologia com “l’aversió al raonament a la manera escolàstica, a la discussió”. Un misòleg és, per tant, algú mancat d’esperit crític i incapaç de posar en qüestió les seves certeses. El terme prové del Fedó platònic, el diàleg que presenta les últimes hores de Sòcrates abans del seu suïcidi induït. En el món anglosaxó, la misologia expressa, per extensió, l’antiintel·lectualisme tan propi dels fanàtics. 

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement de Cultura. Dijous, 22 de març de 2012

La dignitat i l'infinit

Avui fa vint-i-dos dies que el mallorquí Jaume Bonet va iniciar una vaga de fam. Bonet, docent jubilat de 64 anys, ha explicat d'una manera serena i entenedora que ho fa “en defensa de la llengua pròpia”, una llengua que compartim gairebé deu milions de ciutadans europeus. El detonant que l'ha portat a prendre una decisió tan radical, en el sentit etimològic d'anar a l'arrel, és molt clar: el canvi de política del Govern balear que presideix Bauzà en relació amb el català. La modificació de la Llei de Funció Pública que ha suscitat Bauzà redueix la importància de la llengua de Ramon Llull a la mateixa pàtria lul·liana. De ser un requisit per accedir a una ocupació pública, com ho és el castellà, passa a ser només un mèrit, de manera que conèixer el català no és condició necessària, mentre que el monolingüisme castellà passa a ser condició suficient per viure i treballar a les Balears. Bonet, membre de l'associació Jubilats per Mallorca, no fa servir la demagògia que gasten al Principat els militants de la Triple C que donen cobertura a les denúncies contra la immersió lingüística. Bonet simplement parla amb dignitat de la situació creada. Els seus mots són assenyats i no traspuen odi. No parla del racisme vers els negres nord-americans com ho fan els de la Triple C. La seva posició és ferma i enraonada. I quan li demanen si no troba que és massa radical posar en perill la vida per una qüestió lingüística respon: “L'atac del govern per exterminar la llengua sí que és radical”. Tots els polítics del PP que pregonen el seu gran compromís amb el moderantisme haurien d'analitzar fredament per què introdueixen el conflicte lingüístic allà on no n'hi ha. La societat balear és molt més madura del que es pot desprendre de les paraules d'un president que els transforma en poliglots de fireta: parlants de castellà >il·lenyo com a requisit i de quatre llengües més com a mèrit: mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc. Mereixeria doctorar-se cum laude per la mateixa universitat que Camps. 
 
Dijous passat, convidat per la Societat Balear de Matemàtiques en el marc de les proves Cangur que se celebraven, entre d'altres llocs, al cèlebre Palma Arena, vaig poder copsar en directe el malestar general per aquesta tensió innecessària propiciada per Bauzà. Alguns votants populars van participar en les manifestacions que se celebraven en defensa de la llengua arreu de les illes. A Manacor fins i tot hi va assistir l'expresident balear Cristòfol Soler, que encara milita al PP. El grau d'indignació ultrapassa els cercles tradicionalment implicats en bastir una estructura política que abasti els Països Catalans i s'estén a àmplies capes de la ciutadania. La vaga de fam de Jaume Bonet no és cap anècdota. Més encara quan d’altres membres de la mateixa associació s’havien mostrat disposats a fer el relleu. Naturalment, cada dia que passa la situació s'agreuja. També el debat social pren nous tombants, que tendeixen a l'infinit. Dijous, feliç entre matemàtics, vaig descobrir que hi ha diverses menes d'infinits. Hi ha el que es forma quan fem una sèrie interminable de números naturals, al final de la qual apareixeria aquest hipotètic infinit. I després hi ha un infinit encara major que es forma entre dos números naturals. Entre el 22 a 23, per posar la data d'avui i demà, hi ha infinites fraccions que podem transcriure allargant més i més els decimals rere el 22. Si el poder de Bauzà vol tendir al primer infinit horitzontal, el de Jaume Bonet tendeix a aquest segon, vertical, que pren la profunditat de la dignitat infinita. Perquè en darrer terme és de dignitat, del que parlem.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 22 de març de 2012

"To fill or not to fill"

Aquest cap de setmana els addictes nord-americans dels mots encreuats s'han tornat a trobar al Brooklyn Marriott, en un dels campionats periòdics que dirigeix Will Shortz, el factòtum del crucigramisme als Estats Units. Shortz és l'editor de la secció de mots encreuats del New York Times, i quan dic editor vull dir que no es dedica a fer-ne un cada dia, com fem aquí a La Vanguardia un servidor en català i el company Fortuny en castellà, sinó que encarrega graelles a un estol de crucigramistes, els en discuteix la qualitat i després tria quina edita cada dia. De tant en tant el senyor Shortz també en signa algun, però és més editor que no pas creador, posseeix la biblioteca més important del món sobre joc verbal en totes les llengües i organitza campionats, com si fos el Bernie Ecclestone del crucigramisme. En aquests últims anys, una de les grans atraccions d'aquestes conteses és la presència d'un robot que competeix contra els humans, tot i que fora de concurs. Es tracta de Dr Fill (doctor Emplena, en podríem dir), un programa de resolució de mots encreuats creat per Matt Ginsberg. Ginsberg va començar fent recerca sobre intel·ligència artificial i ara és un dels crucigramistes més habituals del New York Times, a les ordres de Shortz. L'esperit juganer de Ginsberg ja el va portar a crear l'any 1998 en GIB, el primer programa de bridge capaç de derrotar jugadors humans de primer nivell. Feia només uns mesos, l'any 1997, que l'ordinador Deep Blue havia batut el campió mundial d'escacs Garry Kasparov. Aquell va ser el tret de sortida. Els robots vencedors van florir ràpidament en jocs com el pòquer o el bridge, però les subtileses del llenguatge verbal se'ls resistien. L'any 1999 Michael Littman ho va intentar amb un grup de treball de la Universitat de Duke. El robot resultant, anomenat Proverb, va quedar en la posició 147 sobre 255 participants. Un lloc digne, però que ens permetia mantenir la il·lusió que en això els humans seríem invencibles. Esclar que l'any 1999 no existia Wikipedia i els núvols eren només un concepte meteorològic, aliè a la lexicografia. 

A les beceroles de l'era digital el Dr Fill de Ginsberg ja és un adversari temible. Ara per ara la base de dades del seu diccionari compta amb 10 milions de termes, extrets d'aquí d'allà en un procés d'acumulació creixent, i això el fa capaç de resoldre la majoria de graelles de mots encreuats del mercat en mig minut, quan la mitjana del megacampió Dan Feyer és de dos minuts per graella. Ara bé, encara se li entravessen algunes definicions enginyoses. Per exemple, en una de les darreres proves es va encallar en “Apollo 11 and 12 (180 degrees)”. La resposta era una sèrie de lletres aparentment incomprensible: SNOISSIWNOOW. Però amb una rotació de 180 graus (provin de girar el diari o l'iPad ara mateix i ho comprovaran), aquestes lletres formen MOON MISSIONS (les missions lunars de les càpsules Apol·lo XI i XII). Ginsberg admet que el seu robot no sap què fa, però ho fa. La veritat és que, en plena febrada de l'aplicació per mòbil Angry Words (popularment conegut com Apalabrados), sembla una mera qüestió de temps que els robots resolguin els mots encreuats amb més eficàcia que els humans. No sé quant de temps falta perquè un robot sigui capaç de resoldre el crucigrama enfollit que el meu veí Fortuny ens clava cada 28 de desembre, però seria d'innocents creure que els robots no ens venceran. La qual cosa ens menarà, sense cap mena de dubte, a inventar una altra modalitat d'enigmes que encara no sàpiguen resoldre. Ja t'ho trobaràs, Mr. Fill. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 20 de març de 2012

dimecres, 21 de març de 2012

Vísceres il·lustres

El fill del president Tarradellas va desgranar el periple del cor de Macià a La tribu de Catalunya Ràdio: com el van extreure de l’honorable cadàver i el van dipositar en una urna; com el 1939 la seva mare se’l va endur a França i com el van enterrar en un bosc durant la II Guerra Mundial; com després el van ingressar (si se'n pot dir així) en un banc de Tours; com l’urna es devia tombar i el cofre del banc va aparèixer tot enllardufat del formol que mantenia la víscera amb el bon aspecte, sempre moderat, que pot tenir un cor que no batega; com llavors el van guardar a casa en una galleda de plàstic (em disculparan, imaginar-me el cor de Macià dins d’una galleda m’excita una mica); com anys després, ja a la Catalunya espanyola, Tarradellas va donar el cor a la família Macià, que el van enterrar amb el cos corresponent (no se sap si encaixat o a un cantó).

Davant d’una història tan sensacional, la conductora de La tribu i columnista sabatina d’aquest diari, Tatiana Sisquella, insistia en si el cor es podia veure. Va preguntar si les parets de l’urna eren tanslúcides, demostrant un gran sentit de l’espectacle, i va deduir que la raó clau que li extreguessin el cor després de mort (mai abans) devia ser per exhibir-lo. Tarradellas ho va negar dient que els cors no s’exhibeixen si no és en un hospital o una escola mèdica.

Com s’equivoca, aquest bon home. A l’edat de set anys, durant la consagració de l’església de Sant Antoni Maria Claret de Vic, els meus cosins i jo ens vam entretenir d’allò més admirant minuciosament el cervell del sant exposat en un reliquiari, en una mena de lliçó de neurociència pràctica. També a l’església de Sant Pere de Reus s’hi guarda el cor de Fortuny. Veure el cervell o el cor d’un gran home separat del cos té un atractiu ben comprensible. Ara mateix se m’acudeixen uns quants noms.

Enric Gomà, Ara, dimecres 21 de març del 2012.

dilluns, 19 de març de 2012

La comunitat invisible

El 23 de març de 1992 es va emetre per primera vegada a TV3 un programa de tele tan discret com innovador que ja no ha faltat mai més a la seva cita. Aquesta setmana, doncs, fa vint anys en antena. Dues dècades d'emissions ininterrompudes no deu representar el rècord mundial de pervivència televisiva, però comença a ser un fet molt remarcable. El programa en qüestió és de reportatges i porta un títol que en descriu l'àmbit d'interessos: El medi ambient. El dirigeix el periodista especialitzat en ciència Xavier Duran. És un programa modest en les formes i ambiciós en els continguts, que ha desplegat en els 4.700 reportatges  lligams, ponts i viaductes amb el món universitari, els centres de recerca, els grups naturalistes o les entitats ecologistes. I ho ha fet d'una manera natural, sense escarafalls, tenint en compte que s'adreça a un públic generalista interessat en el coneixement. El medi ambient no és l'únic exemple de programa televisiu relacionat amb la ciència. N'hi ha hagut en el passat, com Joc de ciència o  el mític Més enllà del 2000 de Ferrer Arpí, l'únic (i gran) error del qual era portar la data de caducitat al títol, o les Redes d'aquest ens inclassificable anomenat Eduardo Punset, l'evolució del qual és un exemple flagrant de l'influx erosiu del mitjà. El model de programa que dirigeix Xavier Duran no només ha evitat influxos indesitjats, sinó que ha conviscut amb programes de reportatges afins com Thalassa i ha obert el camí perquè el mitjà apostés per altres programes que tenen la divulgació científica com a motor, i ho fes en franges de prime time. Apostes tan clares com aprofitar el ganxo mediàtic dels meteoròlegs per col·locar Espai Terra en un horari compromés o fer créixer el Quèquicom al Canal 33 fins transformar-lo en un dels referents de la cadena, capaç d'encunyar l'expressió “fer un quèquicom” entre professionals per referir-se un reportatge qualsevol que explica el funcionament d'un procés complex.
 
El públic que consumeix aquests programes de divulgació és més proactiu que el mitificat espectador de documentals d'animals. No se n'amaguen. Els podreu trobar portant la descendència al CosmoCaixa i reivindicant la curiositat com a motor vital. El seu nexe d'unió és, justament, la curiositat. Són éssers de totes les professions, aficions i interessos, d'aptituds i nivells culturals ben diversos, però comparteixen una actitud: els interessa entendre què passa al món, com passa i qui ho fa passar. Hauríem d'arxivar l'anacrònica divisió entre matèries de ciències i lletres i la dicotomia entre el naturalista xirucaire i l'escèptic urbà. De cultura només n'hi ha una. El medi ambient ens afecta a tots i ha entrat a l'agenda de tots els colors polítics. Dels cinc reportatges que Xavier Duran ha anunciat per a aquesta setmana celebratòria em quedo amb el de demà dimarts: “Espècies que no hi eren fa vint anys”. S'hi mostren les poblacions estables del capó reial i l'agró blanc, que fa dues dècades no existien a Catalunya, però també es tracta l'aparició d'espècies menys desitjables, com el cranc senyal, el musclo zebra i el cargol poma. En l'àmbit lingüístic, hi ha una espècie poc desitjable que prescindeix del criteri científic per transformar la llengua catalana en un conflicte. A les Balears el president Bauzà va camí de declarar els seus súbdits poliglots que parlen mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc i, sobretot, castellà baleàric (il·lenyo). Al País Valencià, el blaverisme va arribar a transformar el Medi Ambient en Mig Ambient, sense aclarir on era l'altre mig. Llarga vida a El medi ambient!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 19 de març de 2012

Maricaquer?

 Ja vam veure que el rècord català de variabilitat verbal el té la rosella, amb tretze maneres de dir-ne. Però la natura passa de la flor a la fruita, i avui toca plegar fruita de primavera: nesples, la dolça fruita del nespler. Les nesples provenen del llatí mespillum i aquest del grec mespilos. Però en català aviat es va començar a deformar per interferència d’una altra fruita molt comuna, la pera, de manera que aviat també en vam dir nespres (i nesprer) i, segons on, nispros (i nisprer). A Badalona, però, aquests arbres fruiters es coneixen amb el nom de micaquers i del fruit en diuen micaco, que és paraula d’origen japonès. L’influx badaloní es nota a la rodalia, perquè en moltes zones del Maresme parlen de micacos i en algunes viles aquesta denominació nipona ha evolucionat tot generant variants ben curioses. A Teià, per exemple, del fruit en diuen melicaco i de l’arbre melicaquer, potser per interferència d’un terme tan dolç com la mel, tal com passa amb els melicotons mallorquins (amb gust de mel i pell de cotó). Fa dos dilluns vaig comprovar in situ que a Alella algunes cases de la vila tenen maricaquers plens, ara que ve la primavera, de maricacos. Nesples, nespres, nispros, micacos, melicacos o maricacos, ben bons que són!

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 15 de març de 2012

De títols no nobiliaris

L’octubre de 2009, coincidint amb l’estrena de la pel·li de Ventura Pons A la deriva, vaig publicar un rum-rum sobre un curiós fenòmen paraverbal que recorre la seva filmografia. En adonar-me que la pel·li anual de Pons figurava en primera posició a la cartellera per mèrits alfabètics, em vaig dedicar a buscar quants dels seus títols començaven per la lletra A. Va resultar que A la deriva era la tercera adaptació d’una obra de Baulenas i que les altres dues complien la premissa: Amor idiota (2004), sobre la novel·la homònima i Anita no perd el tren (2001), que adaptava el relat Bones obres. Enjogassat, vaig recórrer la filmografia ponsiana al complet i hi vaig trobar quatre A-pel·lis més: Aquesta nit o mai (1992), Actrius (1997), Amic/Amat (1999) i Animals ferits (2005). En total, un terç de la seva producció (7 de 20) portava títols que comencen per A. Vaig pensar que potser era una pràctica habitual entre cineastes. I no. Almodóvar, que també ha fet una vintena de pel·lis, només en té una que comenci per a: ¡Átame! (1989). Bigas Luna 1 de 17 (Angoixa), Balagueró 1/12, Coixet 1/11, Villaronga 1/8, Gay 1/5, Aranda 2/24, Suárez 2/22, Garci 2/17, Saura 3/42... Només Amenábar (que ja es diu Alejandro i a la bata del col·le devia dur brodades dues as), en té 2 sobre 5: Abre los ojos (1997) i Ágora (2009). I són legió els cineastes que mai no han titulat cap pel·li amb A: ni Berlanga (25) ni Bardem (21) ni Bellmunt (16) ni Trueba (15) ni Recha (13) ni Armendáriz (9) ni Lacuesta (6) ni Bollaín (5)... Per tot això, quan l’any següent Ventura Pons va estrenar l’adaptació dels contes de Quim Monzó Mil cretins i hi va mantenir el títol amb M en comptes d’adaptar-lo a un plausible A mi els cretins!, vaig pensar que ho feia expressament per desmuntar aital teoria paraverbal. O, dit d’una altra manera, que la realitat s’entossudia a desmentir una bona història. Per fortuna, va ser només un respir. Pons acaba d’estrenar la seva vint-i-dosena pel·lícula, la història d’una dona sorruda (l’esplèndida Rosa Maria Sardà) que es diu Gràcia i viu sola al barri de Gràcia. Com es diu la pel·lícula? Any de Gràcia. La trobaran al capdamunt de la cartellera (a Barcelona, aquesta setmana encara rere Albert Nobbs, la pel·li on Glenn Close es llueix d’home dirigida per un partidari del mètode A de Pons: Rodrigo García).

Una altra tàctica infal·lible de titulació exitosa és col·locar Shakespeare al títol. Sobretot des de 1998, l’any de dos fenòmens ben diferents: l’èxit de masses de la pel·lícula de John Madden Shakespeare in love i l’èxit d’estima de la peça teatral Shakespeare’s Villains que Steven Berkoff va estrenar el 7 de juliol. Des d’aleshores, molts han estat els èmuls que han temptat la sort apel·lant al cognom més pronunciat de la història de la literatura universal. Aquest mes de març a la Sala Muntaner de Barcelona es pot veure una obra d’aquelles que caldria aprendre’s de memòria, el Shakespeare’s Villains, de Steven Berkoff. La versió catalana dirigida per Ramon Simó i interpretada per un descomunal Manel Barceló manté el nom del bard tot i que rebaixant-la al subtítol: Els Dolents (Shakespeare’s Villains). És una obra que ningú no s’hauria de perdre, perquè penetra en els personatges més malvats de Shakespeare (Iago, Ricard III, Macbeth, Shylock, Hamlet, Coriolà, Oberon) a través del relat hilarant d’un veterà actor (el mateix Berkoff, aquí Barceló) que els explica, els analitza i els encarna en una demostració impecable de la vigència del teatre. Lluny de fer-se l’harakiri el teatre es fa ara i aquí.  


Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 15 de març de 2012

El vigilant del rebut de la llum

Ha nascut una estrella mediàtica. Apunteu aquest nom: Jordi Dolader. Dijous al matí escoltava la ràdio mentre conduïa. Al programa El món a RAC-1, de Jordi Basté, feien la típica tertúlia matinal i parlaven de la pujada del rebut de la llum, que a partir de l’abril ens collarà una mica més. Llavors van entrevistar el senyor Jordi Dolader, president de la Comissió d’Energia del Col·legi d’Enginyers Industrials, i de sobte el món era meravellós.

Durant l’entrevista, en Dolader va demostrar que domina la paraula i té habilitat per portar l’aigua del discurs cap al seu molí —per dir-ho amb una metàfora ecològica i sostenible—. Va defensar la pujada dels preus amb tanta convicció que vaig estar a punt de trucar a Endesa i demanar-los que em cobrin el doble, sense manies, perquè s’ho mereixen.

Quan en Basté va recordar a en Dolader que Espanya és el tercer país d’Europa que més paga per la factura de la llum, només per darrere de Xipre i de Malta —que són illes petites i amb pocs recursos naturals—, ell va respondre sense immutar-se: “És bastant lògic, eh? És conseqüència de la política energètica espanyola, perquè hem volgut ser uns avançats en política ecològica [...] Som molt verds, som els més verds d’Europa, però ara, ara resulta que no volem pagar-ho”. Vet aquí la lògica d’en Dolader: si volem conservar el medi ambient, la factura ha de ser més cara. (Ah, i això que som els més verds no s’ho creu ningú.)

A més d’en Basté, els tertulians d’aquell matí li feien comentaris i preguntes. En Dolader els va ventilar tots amb l’energia de qui està acostumat a menjar-se un cabrit sencer per esmorzar. L’abrandat Jordi Barbeta, que no deixa res per verd, es va haver de sentir a dir que era un demagog. Dues vegades. Él capciós Vicent Sanchis va preferir mig donar-li la raó i va buscar culpables genèrics. Gemma Galdón va preguntar-li sobre la privatització de les elèctriques, fent-li entendre que el problema no són les persones ni l’energia verda, sinó els diners que l’Estat va regalar a les companyies per a inversió estrangera. En Dolader la va escoltar i després la va desqualificar dient-li que allò era un “discurs incoherent” (jo vaig trobar que no ho era gens).

A estones els arguments d’en Dolader vorejaven la burla, però era una burla adornat per la simpatia. Quan m’acostava al peatge de Mollet, en Dolader va deixar-nos la perla final, aquella frase dels dirigents que ja comená a ser una moda. Va dir, diu: “El problema que tenim és que hem fet vida de rics i no en som, i ara resulta que ens queixem”. Vaig pagar l’autopista i em vaig sentir un Onassis.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de març del 2012.

diumenge, 18 de març de 2012

Por, Publicació, Porno


Por.
Ahir mateix, la BBC2 va estrenar un documental sobre l'autor anglès William Golding que va demostrar fins a quin punt aquest guanyador dels premis Booker i Nobel vivia en la por perpètua de ser rebutjat per les editorials (i els crítics). Potser perquè la seva opera primaEl senyor de les mosques, va ser rebutjada per moltíssimes editorials fins que els de Faber la van acceptar, malgrat la crítica gens favorable d'una lectora professional de la casa (que va qualificar aquest clàssic del segle XX de “porqueria avorrida, sense sentit”). Pel que es veu, la por al rebuig el va convertir, amb el pas dels anys, en un home depressiu i mig alcoholitzat.
Publicació.
I això que Golding vivia en l'època daurada de la indústria editorial britànica –els anys cinquanta i seixanta–, quan els editors solien publicar força més escriptors novells que no pas ara. Aquest any, per exemple, un bon nombre d'editorials d'allà reduiran el nombre de títols publicats (Fourth Estate, per exemple, n'editarà 30 en comptes de la cinquantena habitual). I a Catalunya, per no anar més lluny, més d'una editorial ha hagut de suspendre la publicació de novel·les ja acceptades per a la nova temporada.
Porno'.
No és sorprenent, doncs, que hi hagi escriptors que, cansats de tants rebutjos, hagin aprofitat les noves alternatives digitals, com ara la nord-americana Amanda Hocking, que el 2010 va vendre més d'un milió d'exemplars autoeditats de les seves novel·les en format Kindle (fa poc va acceptar una oferta de dos milions de dòlars d'una editorial “de debò”). Més extraordinari encara ha estat l'èxit recent de l'autora londinenca E.L. James, que a final de 2011 va publicar una novel·la eròtica per a dones (Three Shades of Grey) amb una editorial virtual petitíssima d'Austràlia: se n'han venut 250.000 exemplars als EUA i l'autora ha acabat signant un contracte multimilionari amb la casa prestigiosa Vintage Books, Hollywood ja li va al darrere i la venda de corbates grises –un element important a la novel·la– s'ha disparat a l'Amèrica del Nord. En fi, tant de bo les editorials amb cara i ulls –les que tinc més presents, per cert, són les angloamericanes, sabent com sé que estan llegint això amb lupa– tinguessin una mica menys cara i els ulls més oberts del que ens han tingut acostumats, a segons quins autors, al llarg dels últims anys.

Matthew Tree, El Punt Avui, 18/03/2010

dissabte, 17 de març de 2012

Cavalls i aristòcrates

Dues males notícies han sotragat aquesta setmana el panorama esplendorós de les telesèries. Una: la cancel·lació de Luck, que protagonitza Dustin Hoffmann i que va de cavalls i apostes. Dues: la renovació per a la tercera temporada de Downton Abbey, que va d’una família de classe alta i els seus criats xafarders en un castell de l’Anglaterra rural.

Es veu que la cadena HBO ha suspès Luck perquè ja han mort tres cavalls durant el rodatge. Les imatges de les curses a l’hipòdrom estaven filmades de manera espectacular, però el risc era massa alt i les protectores d’animals van fer molta pressió. És cert, també, que es tractava d’un món poc conegut i amb un vocabulari molt propi –el de l’hípica–, i no sempre era fàcil de seguir. Potser per això les audiències eren discretes i HBO no ha tingut gaires manies a l’hora de cancel·lar-lo.

La confirmació de la tercera temporada de Downton Abbey s’explica precisament per motius contraris a Luck: les audiències l’acompanyen, els cavalls mai no van de pressa i les històries s’entenen a la primera. Sovint el que hi passa resulta forçat i la feina dels actors no és gaire exigida, que diguem. A l’últim número de la New York Review of Books, James Fenton escriu sobre Downton Abbey i es queixa d’una trama amb episodis inversemblants, uns quants errors històrics i una sensació de producte barat. Hi estic d’acord. Vaig començar a mirar la sèrie amb ganes, pensant que em trobaria amb una mena de Retorn a Brideshead, amb emoció, criats enginyosos i joves disposats a malbaratar l’herència familiar. Però a Downton Abbey tot té un aire de telenovel·la d’època i poca cosa més.

A priori, la sèrie també m’atreia perquè el seu creador és Julian Fellowes, també novel·lista, actor i aristòcrata himself. No hi ha dubte que coneix de primera mà el món que retrata, però si el volen veure en la seva esplendor, val més que busquin Gosford Park, la pel·lícula que va dirigir Robert Altman  el 2001 i que va fer guanyar a Fellowes l’Oscar al millor guió original.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de març del 2012.

dimecres, 14 de març de 2012

País difuminat

Com si tingués aigua a l’orella, em rebota contra el timpà una idea de Bru de Sala dita a El matí de Catalunya Ràdio: que Bajo escucha (avís als enrotllats: és The Wire) tracta la realitat dels Estats Units, la corrupció política i policial, mentre que “La Riera no parla de res”. Que no ens il·lustra sobre la corrupció catalana (en el cas molt improbable que n’hi hagués). Ja Sant Climent, on se situa La Riera, és una vila costanera inventada per no aixecar suspicàcies i polèmiques (també s’haurien pogut inventar el nom del mar, per evitar que els pescadors s’ofenguessin). És cert, la ficció televisiva catalana tendeix a la inconcreció.

En una sèrie de TV3, els guionistes no podem fer referència a ningú viu, a res que hagi dit o fet, perquè podria morir tot d’una, quedar-se incapacitat, enfollir, ofendre un polític, un bisbe o la presidenta de l’Institut de la Dona, cremar una bandera o declarar en públic que mai més no tornarà a posar els peus a Igualada, amb gran disgust per part dels igualadins, que no s’ho esperaven. I el capítol on apareixeria el seu nom resultaria inconvenient o desfasat.

Perquè m’entenguin, i només són dos exemples, no es poden citar els cèlebres “Si ens llevem ben d’hora” de Guardiola (podria fer-se del Madrid) ni “Si abans no peta tot” d’Artur Mas (si petés tot, la rèplica quedaria desfasada, tot i que no hi faria res perquè els espectadors hauríem emigrat). Com menys referències concretes, millor. A tot estirar, admeten “alt i prim, parent d’en Bufa” perquè és un fanaler barceloní del XIX que fa malves.

A Poble Nou el pèrfid Ricard convidava la Rosa al Liceu i, en incendiar-se el temple operístic, vam haver de retocar els guions i facturar-los cap al Palau de la Música. No hauríem tingut cap maldecap si haguessin escoltat un disc de pedra a la gramola de la benemèrita tieta Victòria.

Enric Gomà, Ara, dimecres 14 de març del 2012.


dimarts, 13 de març de 2012

La resta és silenci

Avui, dimarts tretze, és un bon moment per conjurar la mala astrugància. Parlem de la mort, doncs, el gran tabú. La setmana passada vaig rebre diversos missatges (tres correus, dos sms, un whatsapp i un tuit en poca estona) per alertar-me d'una confusió insòlita que, en teoria, es produïa a les pàgines d'esqueles. Em passa sovint. Amb els anys he desenvolupat un perfil públic de Diògenes de les rareses verbals, de manera que desperto una mena de solidaritat morbosa en les ments més atentes al llenguatge i la seva generositat fa la resta. Gràcies, doncs, als amics, coneguts i saludats que m'envieu tota mena de fenòmens paranormals del món verbal (ara que hi penso, potser una bona manera d'anomenar-los seria “fenòmens paraverbals”). La qüestió és que acabava de morir la poeta, pintora i traductora Felícia Fuster, filla de la Barceloneta, que vivia a París des dels anys cinquanta però mantenia una relació fluïda amb els cercles literaris catalans. Dels sis missatges que vaig rebre sobre l'afer Fuster quatre eren de lletraferits conspicus. Tots em feien notar que en un diari de Barcelona de capçalera palindròmica l'esquela de la poeta contenia una falta d'ortografia que en masculinitzava el nom. En comptes de Felícia Fuster, per un simple desplaçament d'accent, hi sortia Felicià Fuster. De Felícia a Felicià, un canvi de sexe post mòrtem un pèl traumàtic. Així d'entrada, em va semblar molt cruel que algú que ha dedicat la vida a heure-se-les amb el llenguatge hagués de patir un nyap d'aquesta magnitud en el seu comiat. Però quan vaig buscar l'esquela de la discòrdia em vaig adonar que no era cap error. L'error el cometien els buscadors de nyaps. Era, això sí, un fenomen paraverbal fascinant perquè l'esquela masculinitzada no corresponia pas a la poeta Felícia Fuster (1921-2012) sinó a l'enginyer Felicià Fuster (1924-2012), morts amb poques hores de diferència. Dos noms quasi homògrafs, però en cap pas ni homòfons ni homònims, que es diferencien per l’accent a la síl·laba tònica, com ara Júlia i Julià o Maria i Marià.
 
La nostra feliç parella de Felícia i Felicià no han menat pas vides paral·leles. La il·lustre poeta barcelonina de París es deia Felícia Fuster i Viladecans; el no menys il·lustre enginyer mallorquí, investit doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, nomia Felicià Fuster i Jaume. Però l'atzar (i la biologia) han volgut que el noi de ciències i la noia de lletres separats per una síl·laba tònica sí que menessin morts paral·leles. No sé pas què deu tenir el cognom Fuster que empeny a les confusions. Recordo que l'enyorat Jaume Fuster explicava que moltes vegades rebia correspondència adreçada a Joan Fuster, i en algun cas aquest encreuament de fusters va trascendir, fins al punt d'arribar a formar part d'una obra literària tan plena de fenòmens paraverbals com el dietari La letra e d'Augusto Monterroso, autor del famós microconte del dinosaure. En un dels epígrafs corresponents a 1984, Monterroso titula “El paso de la inmortalitat” i hi escriu: “En la 'Fe de Errores' del diario madrileño El País veo que mis preocupaciones carecen de importancia ante lo que podría desvelar a otros autores. 'El escritor catalán', señala hoy esta fe de erratas, 'Jaume Fuster es el autor de la frase que asegura que el mar Mediterráneo es una mierda. Por un error se le atribuyó dicha frase al intelectual valenciano Joan Fuster en la primera página del suplemento Artes del pasado sábado'”. I Monterroso remata l'epígaf amb el títol de la seva primeoa (i única) novel·la, publicada l’any 1978: Lo demás es silencio.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 13 de març de 2012

dilluns, 12 de març de 2012

Mirall negre

Tots tenim un mirall negre que ens reflecteix i satisfà la nostra vanitat. És un mirall que sempre havia estat al saló, davant del sofà, però ens agrada tant que des de fa uns anys el portem a sobre. S’il·lumina per dins, perquè puguem veure-ho tot més clar, encara que per dissimular en diem pantalla. La pantalla negra del televisor, del mòbil, de l’ordinador… L’autor d’aquest joc amb aires de Ballard, obvi però eficaç, és Charlie Brooker, articulista de The Guardian, crític de televisió i un dels guionistes més curiosos de l’actualitat. Ho va demostrar fa un parell d’anys amb Dead set, aquella sèrie que barrejava els zombis amb els habitants de la casa de Big Brother, i ho ha tornat a fer amb Black mirror, una sèrie emesa per Channel 4 i que ja es troba en DVD en el mercat britànic.

Darrere d’aquest Mirall negre es reuneixen tres episodis independents que tracten de la influència del món digital en la nostra vida quotidiana. Són històries amb un element de sorpresa i fabulació propi de les Històries imprevistes, de Roald Dahl, o els contes de Ray Bradbury, per citar dos mestres del gènere, però passats pel tamís d’ Orwell i Ballard, o la realitat com a malson quotidià.

El primer episodi, per exemple, titulat L’himne nacional, planteja amb humor un dilema moral i obscè. Una jove aristòcrata, famosa per les seves accions humanitàries, és segrestada i torturada. El segrestador penja un vídeo a YouTube en el qual es veu la noia llegint les condicions per al seu alliberament: d’aquí unes hores, el primer ministre britànic haurà de sortir per televisió, en directe, mantenint relacions sexuals amb un porc. En cas contrari, la noia morirà.

La intriga, doncs, està servida: ¿ho farà o no ho farà? La primera reacció del dirigent és dir que no al xantatge, de cap manera, però els seus consellers li recorden que s’acosten eleccions…, i si la noia és sacrificada…, la seva popularitat cauria per terra… No revelarem el final de l’espisodi. Si el volen saber, acostin-se al mirall negre i mirin a dins. El que hi veuran no sempre és agradable.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de març del 2012.

Papa, jo vull ser àrbitre

No m’agraden els toros. Dic mentida: no m’agraden els toreros. Els toros, pobres, no en tenen cap culpa. En lloc de fer-me pensar en l’honor, el coratge i tot això, veig els toreros a la plaça, clavant les banderilles, i els trobo uns éssers fatxendes i antiquats, uns milhomes professionals. He de reconèixer, tanmateix, que aquesta setmana m’ha impressionat la reaparició de Juan José Padilla, aquell torero que l’octubre de l’any passat va rebre una cornada terrible: tots ens vam esgarrifar veient la banya del toro que li entrava pel pòmul i li sortia per l’ull esquerre.

Ara, només cinc mesos després, Padilla ha saltat novament al ruedo i porta un pegat de pirata que li tapa l’ull. En el seu retorn va matar dos toros. Un el va dedicar als metges que l’han tractat. Les cròniques –que són aquells articles que els antitaurins sempre troben, malgrat tot, tan entretinguts– expliquen que Padilla es va agradar, que al final va sortir a espatlles i entre els crits (redundants) de “¡torero, torero!”. Veient-lo amb l’ull tapat i les patilles gruixudes, que li donen un aire de bandoler, em pregunto què l’ha fet tornar, si era un repte que l’ajudava en moments difícils, si és la vocació, si s’hi sent obligat per l’estereotip del torero sense por, si no sabria fer res més...

La seva decisió també em fa pensar en els àrbitres de futbol. No entenc que avui dia algú vulgui ser torero, però encara menys que vulgui ser àrbitre. No em sé imaginar el nen que s’acosta al seu pare i li diu: «Papa, jo vull ser àrbitre. Papa, jo vull assenyalar penals i ensenyar targetes». ¿Quin plec del cervell et fa decidir un bon dia que, en lloc de xutar una pilota, el que t’agrada és assenyalar faltes?

Vet aquí una decisió especialment dramàtica a Espanya, on el Col·legi d’Àrbitres deu ser la institució que ha evolucionat menys després del franquisme. Quan veus un partit de la lliga anglesa, per exemple, els àrbitres són autoritaris però dialogants, fa la impressió que han llegit Bertrand Russell. Amb alguna excepció esperançadora, els col·legiats de la Lliga espanyola són cosins germans dels toreros. Es nota en l’ús indiscriminat de la brillantina, en l’altivesa prepotent de quan ensenyen una targeta que és injusta (i ho saben), com si brindessin una orella a l’afició.

Toreros i àrbitres, quina posteritat més estreta que els pertoca. Uns són recordats perquè van morir a la plaça o surten a les revistes del cor. Els altres perquè un dia ens van estafar un penal o ens van robar una Lliga.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de març del 2012.

Qui va al volant?

La resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya diverses lectures. L'única certesa és que som davant la baula d'una cadena més llarga que es prolongarà en altres instàncies judicials. O sigui, que és un punt i seguit. Els demandants, acomboiats per Convivencia Cívica Catalana (doublespeak en estat pur), transformen la llengua en una arma llancívola amb forma de bumerang i volen fer valdre que aquell bastó doblegat els és una amenaça. La discussió de fons, que enfaristola els espanyols monolingües, és sobre qui porta les regnes i qui va a remolc. D'això discutim, de la llengua vehicular consensuada per al nostre model educatiu. De vehicle només n'hi ha un. Hi cap tothom, però el vehicle té un sol volant. L'única possibilitat d'avançar cap a la riquesa i la diversitat de la societat catalana és que el català sigui la llengua vehicular. Compartir volant amb el castellà menaria a una societat culturalment empobrida en la qual cada cop més estudiants sortirien del sistema educatiu essent castellanoparlants monolingües funcionals. El castellà hi ha de ser present, tal com hi és fins ara, exercint de copilot, d'escorta o de seguici, segons les circumstàncies dels passatgers de cada aula. Però no és tolerable que el castellà sigui el conductor del vehicle de l'educació catalana. Ningú no pot dir sense exercir de cínic que l'actual sistema educatiu genera catalanoparlants monolingües funcionals. La resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba amb un clar continuarà. Si la continuació és que qualsevol ciutadà que ho sol·liciti pot fer que el vehicle educatiu català es condueixi en castellà serem al cap del carrer. Ara han estat tres famílies. Demà, un parell més, i anar fent. Mentrestant, aquest curs uns cent vint-i-cinc mil xiquets valencians que sol·licitaven estudiar en català no ho han pogut fer i cap tribunal no els empara. És tan flagrant la desproporció amb què la justícia espanyola tracta els afers aliens al seu model cultural monolingüe que finalment l'única solució serà estripar les cartes i encetar una altra baralla.

Llegeixo amb veritable delectança un llibre deliciós: Paseos con mi madre de Javier Pérez Andújar. L'autor, nascut a Sant Adrià del Besòs l'any 1965, reivindica el seu dret a dir que és fill de San Adrián. Res a dir. Però també es mostra impenetrable a la llengua catalana i fa un exercici de memòria preciós que, tanmateix, perllonga la idea èpica del cinturó roig amb immigrants castellanoparlants explotats pels burgesos catalanoparlants. Aquest tòpic contrasta amb l'alt funcionariat que representen els magistrats del TSJC. Perquè aquesta resolució que ara a Madrid valoren com una victòria (pírrica) del nacionalisme català està escrita íntegrament en castellà, llevat del vot particular de la magistrada Núria Cleries, i parla en tot moment d'una institució que no ha existit mai, la Generalidad, que és com parlar de la Liga de Balompié Profesional. Dels vint-i-dos magistrats que signen la resolució l'únic nom escrit en català és el de l'esmentada magistrada. També hi ha tres casos de noms idèntics en les dues llengües: Pilar (2 cops) i Manuel. Parlo de noms, no pas de cognoms ni d'orígens, sinó del nom de pila que tots els que hem volgut fer l’esforç hem pogut catalanitzar-nos lliurement al registre. La resta de magistrats que signen la resolució criticada a Madrid per nacionalista catalana es diuen Alberto, Ana, Dimitry, Eduardo, Emilio (2), Francisco, Javier, Joaquín (2), José Manuel, Juan Fernando, Luis Fernando, María Fernanda, María Jesús Emilia, María José, María Luisa i Ramón. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 12 de març de 2012

Paparota?

Cada cop em sembla més evident que el rècord català de variabilitat verbal és patrimoni de la rosella (Papaver rhoeas), la flor de la qual té propietats al·lucinògenes i, potser per això, incita a anomenar-la de maneres molt variades. L’última que he descobert és paparota. Així en diuen a Olesa de Montserrat, molt a prop de la denominació terrassenca de paparola. De fet, paparota només surt a l’Alcover-Moll com a variant de paparola però sense definir-ne l’abast geogràfic. Les paparotes d’Olesa són la tretzena forma d’anomenar la rosella que documento. Per ordre alfabètic: ababols (a la Franja de Ponent), badabadocs (Sabadell), gallarets i/o gallgallarets (Besalú i en general a les comarques gironines, però també a Súria, al Bages), paparoles (Terrassa), peperepeps (al Pallars), pipiripips (Manresa), puputs i/o pupuruputs (Agramunt i altres indrets de Ponent), quequerequecs (El Vendrell), quicaracocs (Calella de Palafrugell) i quiquiriquics (Girona ciutat). Com que, des que he començat a recol·lectar roselles encara no he visitat ni el País Valencià ni ses Illes, intueixo que encara n’hi deu haver més. De manera que la rosella passaria per davant d’altres molts catalans de variabilitat tan reconeguda com l’aigua o el tomàquet (tomata, tomaca, tomàtiga...) 

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura. Dijous, 8 de març de 2012 

Necrològica il·lògica

Jo no sé si la caplletra sembla gaire una pipa, però he volgut començar amb una jota majúscula per invocar la pipa de Magritte i el “Ceci n'est pas une pipe”. Això no és pas una necrològica, tot i que va d'un mort. Com potser ja sabran la matinada de dilluns va finar Joaquim Muntañola, dibuixant, comediògraf i gentilhome. Tenia 97 anys. Havia nascut el 14 i ha mort el 12, a un mes de fer-ne 98. Quan jo vaig començar a treballar el senyor Muntañola ja estava jubilat, després de tota una vida col·laborant en premsa. Abans de la guerra, en català a Xut!, El Be Negre, Papitu, TBO o En Patufet. Després, en castellà, amb dues etapes remarcables a El Correo Catalán (des de 1944) i aquí a La Vanguardia, on va publicar una vinyeta diària des del 1962 fins a 1984. Quan ho deixà tenia setanta anys, una edat que als prejubilats d'ara els deu semblar molt llunyana. Jo el vaig tractar a finals dels noranta, quan Xavier Graset el va rescatar de l'oblit per al programa de Catalunya Ràdio El món s'acaba. El senyor Muntañola hi anava un cop per setmana a parlar de cinema o del que fos, amb una vitalitat i una efervescència verbal sorprenents per a un home que ja vuitantejava. Fa poc vaig veure que encara havia publicar un llibre de vivències, La memòria fa pessigolles (Angle Editorial, 2008), que no he llegit però fa tot l'efecte de compartir el to de conversador infatigable que el caracteritzava. Em deixo contagiar per aquell to memorialístic i evoco dues batalletes que ajuden a perfilar el personatge. 
 
Batalleta primera: sobretaula a Casa Leopoldo l'any 1998. Xavier Graset sempre va tractar els seus col·laboradors amb afecte i generositat. Prova d'això és que dos cops per temporada ens convidava a dinar o a sopar, sempre en bons restaurants. Aquell dia a Casa Leopoldo, a banda de l’amfitrió Graset i el ferrer escultor de Vila-Seca Antoni Mas, els cinc col·laboradors de la temporada que sèiem a taula érem Pepe Rubianes, Jordi Puntí,  Carles Capdevila, Joaquim Muntañola i jo. A l'hora de les postres Rosa Gil, mestressa de l'afamat restaurant, es va acostar somrient amb el llibre d'honor. Vam viure uns segons d'incertesa sense saber qui seria el destinatari d'aital honor. Potser Rubianes o Graset, que eren les celebritats de la taula que atreien totes les mirades, ja hi havien signat algun altre dia, però quan la mestressa va saber que tenia a casa seva el pare de “Josechu, el vasco” va passar d'ells. El senyor Muntañola, com sempre feia, va deixar la seva empremta al llibre d'honor amb un magnífic dibuix improvisat. 

Batalleta segona: teatre del Foment Hortenc l'any 2003. Com que veig que al meu barri una companyia d'aficionats representa En Baldiri de la costa els dic que en conec l'autor. Encara és viu?, diu algú. Però que no era del Capri?, demana un altre. Vaig a buscar-lo al carrer Madrazo i me l'enduc al teatre. Un Muntañola nonagenari veu l'obra a primera fila, atén tothom, firma al llibre d'honor, menja canapès i brinda amb cava. A la tornada em confessa de manera jocosa que està fins al capdamunt que la gent el feliciti per haver escrit aquella obra per al Joan Capri, quan Capri només va fer de Baldiri al cinema! Ell va escriure la seva comèdia més exitosa per a Pau Garsaball, amb qui l'estrenà al Teatre Talia l'any 1965. L'any següent el tàndem Muntañola-Garsaball hi va tornar amb una altra comèdia: Ja tenim 600. Muntañola en va estrenar mitja dotzena. L'única que he vist és la del Baldiri dels trons, però només que siguin la meitat d'hilarants que l'expressió de la seva jovial Caprifòbia segur que ens faríem un tip de riure.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 8 de març de 2012

Entradas populares

Compartir