dilluns, 30 d’abril de 2012

La inestimable col·laboració del xivato

Se sol dir que els alumnes reprodueixen a classe tots els caràcters d’una societat. Al llarg del curs es van perfilant el que és espavilat i el  mandrós, la que vol manar i el que no sap prendre decisions, la que és intel·ligent i la simpàtica que s’ho fa perdonar tot, el negociant i el milhomes, la que vol passar desapercebuda i el que és xivato...

Això de xivato no sembla gaire català, però no es pot dir d’una altra manera. Algun diccionari proposa espieta, que no és ben bé el mateix, i també delator, que té una càrrega més adulta. Qui sap si el nen que de petit va ser un xivato, acostant-se al professor per denunciar un company de classe, de gran tindrà menys problemes morals per ser delator. Ara es pot posar a prova, perquè l’últim invent del conseller d’Interior, Felip Puig, és una pàgina web en què ens demana que siguem delators. Ell s’estima més dir-ne “col·laboració ciutadana contra la violència urbana”: es tracta de mirar fixament les fotos dels individus que van participar en els aldarulls del 29-M i posar-los un nom per tal que puguin ser detinguts i jutjats.

Els últims dies alguns experts en Sociologia o en Dret, com ara el fiscal Carlos Jiménez Villarejo, ja han avisat que els mètodes de Felip Puig podrien ser inconstitucionals, però ell fa com si sentís ploure. “No hi ha motiu per a la polèmica”, diu, i ho compara amb les fórmules per trobar terroristes i traficants de drogues. Fa la impressió que, d’ençà que el van nomenar conseller d’Interior, Puig s’ha proposat de tensar la corretja de l’autoritat. Cada actuació estreny més el marge de llibertat, i si cal saltar-se la presumpció d’innocència i el dret a la intimitat, doncs se salta i avall.

D’entrada pot semblar un rampell que s’emmiralla en el control social que exercia el Gran Germà d’Orwell, però no cal rebuscar en la ficció. Els primers anys de franquisme, els delators eren molt benvinguts, també a Barcelona, i la delació es va convertir en una forma de col·laboració, ja ho sabem, elevada a “prestigio de aviso patriótico”.

Jo també vull que els violents que van rebentar la manifestació del 29-M paguin per les destrosses que van fer, però no a través d’aquests mètodes de govern totalitari. Es comença posant fotos borroses i s’acaba espiant els innocents per si de cas, perquè mai se sap. Si no hi hagués tants problemes econòmics, no em sorprendria que fins i tot oferissin una recompensa, com al Far West.

El Periódico, 30 d’abril del 2012.

dissabte, 28 d’abril de 2012

A reveure, Pep!

És migdia i em truquen del diari per explicar-me el que ens temíem des de fa uns quants dies, encara que tots dissimulàvem. N’hi ha prou amb dues paraules –«Se’n va»– i de sobte s’amunteguen els records, un àlbum d’imatges, ídols i sensacions en què es barregen aquests quatre anys gloriosos de color blaugrana. Encara falta una estona per a la conferència de premsa de Pep Guardiola, però agafo un quadern i començo a apuntar el que em ve al cap, sense gaire ordre, i el que apunto és això...

Primer, la sensació de privilegi, l’agraïment. ¡Quantes vegades,davant les jugades de tiralínies, els gols estratosfèrics i la paciència amb la pilota hem sentit que estàvem contemplant un espectacle únic i irrepetible! Tot el que hem viscut al llarg d’aquestes quatre temporades, més enllà del balanç impressionant de títols i de rècords, és una revolució futbolística. Guardiola ens ha fet sentir privilegiats perquè ha estat pendent de la història del Barça, ha defensat la seva tradició de joc i al mateix temps ha mostrat el talent per innovar, per portar el seu ideari futbolístic cap a nous territoris, cap al segle XXI. La seva visió del futbol i la interpretació que n’han fet els jugadors han canviat la manera d’entendre aquest joc en general, i el caràcter del barcelonisme en particular. És molt senzill resumir-ho: Guardiola ens ha fet més feliços.

James Joyce va dir que l’art és la vida vista a través del temperament. La cita s’adapta molt bé al futbol tal com el veu Guardiola. Entre els mèrits que ens deixen ell i la seva gent hi ha el d’entendre’l com una proposta ètica i estètica. No val tot, ens diuen. Les excuses externes no porten enlloc. És preferible jugar bé i convèncer que guanyar a qualsevol preu, perquè si perds sense jugar bé, et queda cara de tonto.

Aquesta dimensió humana i artística del futbol va quedar confirmada dimarts passat després de l’últim gran episodi: l’eliminació contra el Chelsea. Es va notar en la reacció del públic, tan favorable i incondicional, però també en la intervenció del mateix Guardiola en la roda de premsa. Després d’aquell partit agònic, amb detalls de cansament mental en els jugadors, les seves paraules i actitud van tenir la clarividència d’un oracle.

Hi ha escriptors o músics que un dia trien el silenci perquè de sobte no tenen res a dir. M’agrada veure el gest de Guardiola com una cosa semblant, un bloqueig temporal. El buit que ens deixa –aquell mateix buit que ell diu que ha d’omplir novament– és el de l’espectador, el del lector, però la sort és que tots ja som una mica més savis. Ara podríem omplir aquest buit amb la por i el pessimisme, perquè en el futur ja res serà igual, però sembla més sa i intel·ligent pensar que tota aquesta alegria no ha estat en va, i que les reserves del futbol après donen per a un viatge molt més llarg. A més a més, Guardiola és obsessiu, i apassionat, i jove, i convincent, i arribarà un dia en què s’aixecarà molt d’hora, molt d’hora, al matí, i amb el dipòsit ple. Quan això passi, l’estarem esperant.

Jordi Puntí, El Periódico, 28 d’abril del 2012

Txarango llur

 Txarango és un grup fascinant. La seva sonada irrupció al nostre panorama musical en certifica la biodiversitat. Més enllà del traç que marca la parella àuria (per llurs discos d’or) formada pels Manel i Els Amics de les Arts, les traces d’altres camins particulars transformen la via en un camp a través. Ho avalen portentosos centres emissors com Quimi Portet o Pau Riba i trajectòries com les dels Antònia Font, Mishima o Love of Lesbian. Però també hi entren en joc els cercles concèntrics del ventilador rumbaire, capaços d’enllaçar les veus de Peret o el Gato Pérez amb un núvol de noms que desemboquen (via Dusminguet) en La Troba Kung Fu i després en propostes com les del Muchachito Bombo Infierno o La Pegatina, grups nascuts a Santa Coloma de Gramenet o Montcada i Reixac que han trencat l’absurd monopoli de Barcelona en les músiques dites, ai, de fusió. La tribu (de 8) dels Txarango prové del Ripollès, Osona i la Garrotxa. En aquest seu disc de presentació, “Benvinguts al llarg viatge”, han triat el discurs nòmada del món del circ per escampar el seu talent a través de diversos registres musicals, a banda de l’abassegadora rumba que ha constituït el seu primer èxit. Aquest Sant Jordi gairebé tothom va taral·lejar, en algun moment o altre, els compassos euforitzants d’“Amagada primavera”, una festiva cançó que comença “a quarts de quatre a la plaça Felip Neri” i parla de traficants de llibres i roses, tot posant Barcelona (com, com, com) en boca de tothom. Serà una de les que més sonaran, amb la inclusiva “Vola”, que permet incorporar tots els amics que la tribu sol congregar a l’escena.

El disc dels Txarango és una mina. Les catorze cançons transiten per territoris molt diversos amb ritmes de velocitat variable, de la balada a l’ska, amb ressons de salsa, reggae i pop. “Quan tot s’enlaira” és un exemple lluminós de contenció rítmica al servei del contrast: “però jo mai mai mai seré feliç... com ho he estat aquesta nit”. I “La dansa del vestit” és, simplement, una de les cançons d’amor més belles que he escoltat, amb una troballa a cada vers. Quan la vaig sentir per primera vegada em vaig quedar clavat al vers “Bon dia, llur llum seré, amb un petó matiner”. Vaig entendre que repetien la paraula llum i em va fer gràcia que sonés com Llullu, però després ho vaig tornar a escoltar i al final vaig buscar la lletra. Llur llum! Sí senyor! No m’ho podia creure! N’estic fins al capdamunt d’haver d’empassar-me obres fetes amb una llengua simplificada i aquesta colla de peluts m’hi claven un llur que llisca divinament. Les dues cançons en castellà (“Volveremos” i “Sueña como un niño”) són també una canya que tornen a desmentir uns quants tòpics sobre la relació dels nostres joves (de comarques) amb el castellà. Llur llengua vehicular no exclou ni l’ús ni el domini de cap altra. L’únic que hauran de resoldre els Txarango és la coincidència de nom amb el grup basc que va néixer de la fusió dels històrics Mocedades i Trigo Limpio l’any 1996, i que encara està en actiu. Però, francament, no crec que ningú es confongui. 

Màrius Serra. Cultura de La Vanguardia. Dissabte, 28 d'abril de 2012

Andorrà?

Dijous passat recollia un curiós terme per designar algú que no para mai per casa: banderot. La definició de l’Alcover-Moll és clara: “Persona ociosa que va d’una banda a l’altra xerrant inútilment” (Camp de Tarragona). Però resulta que aquest ús no vexil·lològic de les banderes no és privatiu d’aquesta zona. L’alcoià Eugeni S. Reig també el recull al seu sucosíssim llibre Valencià en perill d’extinció. Reig defineix així la paraula bandera: “Persona que sempre va d’ací cap allà sense fer res de profit, que es meneja molt, cap a un lloc i cap a un altre, com es meneja una bandera quan fa vent”. Ho associa a sinònims com ara dardaire o vaiver i hi aporta una cançoneta popular alcoiana que conté el diminutiu: “Ma mare em diu bandereta, /jo li dic que té raó,/ que totes les banderetes/ ixen a la processó”. El llibre de Reig inclou també l’equivalent castellà de cada terme, i a aquesta accepció de bandera li adjudica “andorrero”, un mot que els diccionaris castellans defineixen amb el verb “andar”, tot i que en realitat prové d’un terme que en àrab clàssic volia dir xarlatà. Els catalans tenim una frase feta extraordinària: “fer l’andorrà” (fer l’orni, dissimular). No ens cal anar ni a Suècia ni a Sueca per fer-nos els suecs

Màrius Serra.  El Punt-Avui. Motacions al Suplement Cultura, dijous 26 d'abril de 2012

divendres, 27 d’abril de 2012

Intrigues del Pulitzer

El món literari dels Estats Units està trasbalsat —és un dir— perquè aquest any el premi Pulitzer de ficció ha quedat desert. La cosa funciona així: primer un jurat especial nomena tres finalistes per a cada disciplina i després el comitè del Pulitzer, una vintena de persones del món de la premsa, tria els guanyadors de drama, periodisme, assaig, etcètera. Tot i que no és el primer cop que passa, feia 35 anys que el comitè no deixava la ficció sense premi, i per això han rebut crítiques per totes bandes. A més, els tres finalistes oferien garanties: El rey pálido, David Foster Wallace; Train dreams, de Denis Johnson, y Swamplandia!, de Karen Russell.

Sempre és un llàstima que un premi honorífic es quedi sense atorgar, i més si té el prestigi i el valor comercial del Pulitzer, per això aquests dies algunes llibreries independents han nomenat els seus guanyadors alternatius. Les llistes són eclèctiques i sobretot serveixen per enviar un missatge al jurat: s’ha de ser molt esnob o molt perepunyetes perquè entre tots els llibres de ficció del 2011 no n’hi hagi cap que us faci el pes. Com a rerefons, a més, se subratlla l’arbitrarietat dels límits del calendari. En casos així, ¿no podrien aprofitar-ho per destacar una obra que l’any passat es va quedar sense premi, i qui diu l’any passat, diu de fa 20 o 30 anys? La qualitat literària no va per anyades ni depèn del clima, com els vins, i autors com Delillo o Doctorow encara no l’han guanyat.

Si aquestes intrigues m’interessen, és perquè amb el temps m’he adonat que el Pulitzer de ficció sol encertar-la. Així, entre els títols que els últims anys m’han agradat més hi ha El temps és un cabró, de Jennifer Egan (se’l va endur el 2011); Middlesex, de Jeffrey Eugenides (el 2003); The adventures of Kavalier & Clay, de Michael Chabon (el 2001), o The brief wondrous life of Oscar Wao, de Junot Díaz (el 2008). Tots ells, ja que hi som, us esperen a les llibreries per Sant Jordi. No tot han de ser novetats estrictes.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 d’abril del 2012.

dimecres, 25 d’abril de 2012

Quousque tandem Froilà?

Què volen, no em convenç gens aquesta monarquia de classe mitjana que tant desitgen alguns. Si el rei no pot caçar elefants ni tenir princeses alemanyes com a amants (i, si calgués, impulsar un cisma dins l’Església Catòlica), ni és rei ni és res. Com a testes coronades, els meus models són Jaume I, Carlemany, Enric VIII d’Anglaterra, Lluís II de Baviera i Norton I, emperador dels Estats Units (aquest va imposar una multa de 25 dòlars a tothom que pronunciés malament el nom de la ciutat de San Francisco). Si el rei s’ha d’assemblar a un directiu de caixa d’estalvis, prudent i assenyat, proper a l’Opus Dei i amb segona residència a la Cerdanya, m’estimo més un president de la República. Per a un rei d’Espanya, caçar elefants és el mínim (també estaria bé que l’arquebisbe de Barcelona cacés senglars pels boscos del Montseny, com en altres segles).

A L’Ombudsman, una secció de Quim Monzó a El món a RAC1 ben recomanable, Monzó responia a un oient que es queixava que traduïssin al català el nom del primogènit de la infanta Helena, Felipe Juan Froilán de Todos los Santos, més conegut per Froilán. Monzó va respondre que els personatges cèlebres de sang blava es tradueixen. En concret, s’adapten al català els noms de reis, sants i sants pares, més alguns casos singulars com Lleó Tolstoi. També els noms dels membres de la família reial, sempre que no renunciïn al dret de successió a la Corona.

Froilà és nét de rei, nebot de príncep i cosí de la futura Lionor I (sospito que els republicanots l’anomenaran la reina Lionesa i se m’encén el pàncrees d’indignació). Però als descendents de Froilà també els adaptarem el nom? Fins a quina generació? Pels segles dels segles o s’acabarà algun dia? Tinc un amic que descendeix per part d’una besàvia materna de Carles IV i l’altre dia tot sopant li comentava: “Ara no sé si t’he de dir Baudilio o Boi”.

Enric Gomà, Ara, dimecres 25 d'abril del 2012. 

dimarts, 24 d’abril de 2012

Pirandello al poder

 A mitjan febrer el crític Julià Guillamon va encunyar el concepte “novel·la Julio Iglesias” per qualificar al Cultura/s la segona obra que Xavier Bosch ha dedicat al detectiu Dani Santana (Homes d’honor). La idea era que alguns èxits d’Iglesias jugaven a confondre la ficció de la lletra amb alguns aspectes de la vida del cantant, igual com fa Bosch amb la seva vida pública de periodista. Me’n guardaré prou d’aplicar-lo a d’altres autors, tot i que no costaria gaire confondre una col·laboradora amb Empar Moliner, un vampir amb Sebastià Alzamora, una dona veloç amb Imma Monsó, un anarquista hedonista amb Lluís Llach o una fantasiosa sexual amb Roser Amills. En canvi, el que cap crític podia vaticinar és que aquest seria el Sant Jordi de Luigi Pirandello, amb la novetat que aquí els seus famosos personatges van a la recerca no pas d’autor sinó de lector.
A l’entrada del Regina esquivo un capgròs abillat d’Elvis Riboldi per promocionar uns llibres infantils. Dins, m’aborda l’autèntic Sherlock Holmes: “Mister Serra, I have learnt Catalan solving daily your crosswords at La Vanguardia”. L’actor, amb bigoti i pipa, parla un anglès perfecte però porta a la mà un llibre d’enigmes de Holmes en castellà, que signarà. Més enllà de personatges famosos que aprofiten la Diada per repartir autògrafs cobrant, una altra mena de personatge atreu els focus dels mitjans. Va de rosa, Pantone pantera, i sosté una coberta en cartó ploma de la versió catalana del llibre de Jonas Jonasson: L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Porta un cartutx de dinamita a la butxaca, com l’ancià de la coberta, amb l’única diferència que el seu no està encès. L’home que treballa fent d’avi centenari és Quimet Pla, un excel·lent actor que va saltar de la Passió d’Olesa als Comediants, i avui encarna (mai millor dit) Allan Karlsson, el protagonista de la novel·la traduïda del suec que serà, probablement, la més venuda. Karlsson i Holmes es col·loquen a la foto al costat d’escriptors i famosos amb naturalitat pirandelliana. 

Si es confirma la tendència, el proper Sant Jordi alguns escriptors una mica mandrosos, que d’haver-n’hi n’hi ha, podrien reclamar als editors el mateix que ha aconseguit el suec Jonasson tot fent-se l’ídem: un actor disfressat del seu personatge per sortir a signar exemplars del seu llibre. És més descansat, crea llocs de treball i resulta una evolució natural de la Diada de Sant Jordi, cada cop més a prop d’esdevenir una veritable festa pirandelliana. Una festa de disfresses. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Mirador de Sant Jordi a Cultura el 24 d'abril de 2012

Doctor Mata, Ministra Mato

Quan van nomenar Ana Mato ministra de Sanitat (Serveis Socials i Igualtat) de seguida vaig pensar en el doctor Mata. El reusenc Pere Mata i Fontanet, conegut dos segles després del seu naixement per un institut homònim especialitzat en malalties mentals, va ser metge, però també polític i lletraferit. A mitjan segle XIX Mata va ser immortalitzat per uns versos satírics del seu veí Bretón de los Herreros, un escriptor que arribaria a dirigir la Biblioteca Nacional. Bretón menava una agitada vida nocturna que destarotava el seu veí, fins al punt que sovint els amics de la gresca s'equivocaven de porta a altes hores de la matinada i despertaven el doctor. Mata, enfurismat, va penjar un rètol a la seva porta que jugava amb el cognom del seu veí: “No vive en esta mansión/ ningún poeta bretón”. La idea era dissuadir els noctàmbuls, però va aconseguir una resposta jocunda que ja ha travessat dos tombants de segle per arribar fins a aquest rum-rum. Bretón va escampar un pasquí deliciós per tot el barri madrileny on vivien amb uns versets deliciosos. Deien: “Vive en esta vecindad,/ cierto médico poeta,/ que al final de la receta/ firma Mata y es verdad”. Sensacional. 
  
Divendres la ministra Mato va trepitjar les arenes movedisses del copagament sanitari, i ho va fer d'una manera tan indefinida que l'endemà dissabte les mesures anunciades no van sortir publicades al BOE, com pertocava. Potser els redactors van quedar esgotats amb  les retallades d'Educació i la reforma de RTVE, però també podria passar que amb les sanitàries no sabessin ni com posar-s'hi. Les mesures per garantir la sostenibilitat del sistema inclouen, entre d'altres aspectes costosos de gestionar, una modificació de la Llei d'Estrangeria per evitar l'anomenat turisme sanitari. Aquesta incertesa fa que els versos de Bretón es puguin aplicar a la situació actual. Una versió possible fóra: “Ministra de Sanidad / al final de estas medidas/ que nos complican las vidas / pone Mato y es verdad”. És clar que el doctor Mata era anatomopatòleg i, per tant, no visitava. Això va fer que l'any 1962 el catedràtic Sánchez Lucas, anatomopatòleg com Mata, divulgués una contrarèplica a les seves classes de la Facultat de Medicina de Barcelona, potser per restaurar l'honor poètic del doctor reusenc. Fa així: “Este médico poeta/ a quien tanto se maltrata/ ni visita ni receta/ y por lo tanto no/ Mata”. Mato tampoc recepta. És sociòloga i llicenciada en Ciències Polítiques. ¿Qui restaurarà el seu honor poètic? El conseller Boi Ruiz, potser? Estarem al cas dels Mocs (sic) Florals. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 24 d'abril de 2012

Llistes obertes

Com a votant minifundista del sector de Petit Dret rebo la publicitat dels candidats a les eleccions d’aquest dijous a la SGAE. He de votar 8 compositors d’obres musicals (d’entre 58), 2 d’obres simfòniques (de 8) i 6 lletristes (de 38). La campanya resulta fascinant. Dóna la mesura del que podrien ser les eleccions polítiques amb llistes obertes. Cada candidat prova de guanyar-se el seient sense intermediaris. Òbviament, hi ha candidatures organitzades. Per exemple AUNIR (Autors Units per a la Refundació) d’Antón Reixa, DOM (De Otra Manera) amb Natxo Tarrés, AUPEC (Autores para el Cambio) o Autores Más que Nunca de Jaume Sisa, que no deuen haver aconseguit enfilar cap sigla. Són els que tenen més possibilitats de guanyar i també els que presenten programes més estructurats.
Com en totes les eleccions, hi ha propostes amb flaire extraparlamentari, però entre els candidats més coneguts també impera una retòrica molt allunyada de les altres campanyes. Miguel Ríos, per exemple, sota l’eslògan casernari “Todo por el socio”, comença la seva petició de vot així: “Hola a tod@s. Cuando dije que estaba pensando presentarme a las elecciones de la SGAE, mis seres más queridos y mis amigos se me pusieron de morros. Me preguntaron: ‘¿Miguel, después de trabajar 50 años para que la gente te quiera, vas a tirar todo por la borda?’”. S’imaginen una carta així de l’ara conseller Mas-Colell en l’última campanya de les eleccions catalanes? Els candidats d’una llista anomenada Coalición Centrados m’anuncien el que no veuré en la seva proposta: “Ni buenismo, ni revanchas inútiles, ni ideas naïf, ni propuestas mediáticas inocentes...” D’altres candidats esmolen la creativitat analògica (“Los puntos cardinales orientan. Yo quiero orientarme con estos cuatro puntos autorales”), assagen programes (“Guía de supervivencia para autores no viciados”) o mostren les seves afinitats lectores (“Te pido el voto para usarlo como un arma cargado de futuro, como diría Blas de Otero”). 

El missatge electoral més optimista que he rebut és el del candidat Jesús Jaime González López (àlies Cholo Baltasar o Sonny Martí). Fa així: “Pido tu voto. Tengo 80 años. Nunca ocupé cargo alguno. Autor de éxitos: ‘Por el amor de una mujer’ y otros. Objetivo: velar por el bien común de todos. Mi nombre y casillero figura en la papeleta electoral, en el apartado letristas. ¡¡¡Gracias por tu atención!!! ¡¡¡Tu voto es importante!!!”. En canvi Federico Contreras (àlies Fed Conors) acaba la seva propaganda electoral amb una giragonsa retòrica entranyable: “No os pido el voto. Solo deseo obtener vuestra confianza. El resto es algo que debes decidir tu”. Volem llistes obertes a tot arreu.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 23 d'abril de 2012

Transpaperats

Sant Jordi està traspaperat, ¿qui el destraspaperarà? El destraspaperador que el destraspaperi bon destraspaperador serà. El llop del conte popular es diu eBook. Després d'anys de falses alarmes, ara arriba camuflat entre altres llops amb ullals de tisora. Enmig de la crisi general, el món editorial està trasbalsat per la possibilitat de perdre els papers. Per això, alguns editors intenten la transsubstanciació del text i exploren noves vies de fer-lo arribar al lector. Cadascú segons el seu estil. Ediciones B, per exemple, anuncia aquest Sant Jordi la publicació de sis eBooks inèdits del que anomenen “nous autors bestseller nascuts en la revolució del llibre electrònic”. Són textos que, ens diuen, ja han obtingut milers de descàrregues amb les seves anteriors novel·les, tot i que, encuriosit com visc per tot el que es cou en el món editorial, reconec que fins ara ni els havia sentit anomenar: Castelló, Corrales, Iturgaiz, Miosi, Navarro o Querol. Connais pas. L'aposta digital d'Anagrama, en canvi, recolza en autors que he llegit força: Villoro, McEwan, Monzó o Barnes. D’ells són els quatre primers títols del Proyecto Zoom, una col·lecció de “mini-llibres digitals”. L'ús d'aquest prefix popularitzat per Mary Quaint o la casa Morris es justifica per l'extensió dels textos (contes, relats breus, cròniques) i pel preu (de 0,99 a 1,99 euros).
Més assequible encara és l'anomenat primer e-single de la literatura catalana que edita el gratuït cultural nuvol.com. Es tracta de El cotxe, de Toni Sala, un relat sobre la iniciació sexual d'un jove universitari gironí que, atesa la seva longitud, només es podrà llegir en versió digital, ens asseguren. Mini-llibres o e-singles, els nous entorns digitals poden afavorir els textos massa llargs per sortir en revistes i massa curts per ser llibre. Aquesta exploració de formats mini torna a remetre a Mary Quaint i arriba a l'extrem en l'àmbit de Twitter. La minifaldilla es va anar escurçant fins al perill d’extinció. Ara els textos semblen seguir el mateix procés. Són múltiples les convocatòries de relats col·laboratius construïts de 140 en 140 caràcters. Per posar només un exemple, aquest Sant Jordi el Grup 62 té en marxa el concurs #elfinalperfecte que parteix d'un fragment de Pere Calders de només tres ratlles que cal completar amb 140 caracters més. L'última frase de Calders fa "Ara, amb la lliçó apresa..." 

La lliçó no l'aprendrem mai, però l'exploració de les fronteres és patrimoni dels creadors. Quan Calders vivia a Mèxic la companyia de Correus  promovia el llavors moderníssim servei de telègraf amb un eslògan (“No escriba. Telegrafíe”) que li inspiraria els seus famosos microrelats. Dècades abans, George Bernard Shaw escrivia inflamats articles contra la banalització del teatre perquè les obres noves ja duraven menys de quatre hores! Llegim llarg o llegim curt, però llegim textos substanciosos.

Màrius Serra. La Vanguardia. Secció Cultura. Dissabte, 21 d'abril de 2012

Banderot?

 El mot mutant d’avui no té res a veure amb l’estanquera gegantina que presideix la madrilenya plaça de Colón. Me’l vaig sentir dir a Cubelles la setmana passada, quan hi vaig anar amb el programa “Divendres” a la recerca de paraules en ruta. Pels cubellencs, un banderot és algú que sempre tomba pertot. He de reconèixer que hi encaixo. El terme no el recullen els diccionaris generals, però l’Alcover-Moll el situa a l’àrea d’influència del Camp de Tarragona i en diu: “Persona ociosa que va d’una banda a l’altra xerrant inútilment”. Una definició prou descriptiva que posaria al meu escut d’armes si fos possible esborrar-ne l’adjectiu i l’adverbi. El vers de Guimerà que la il·lustra, però, contradiu qualsevol lectura positiva: “Ja no viuries banderot y mal feyner”. Quan a Cubelles et diuen que ets un banderot ho fan en un to que l’acosta a bandarrot, entès com a derivat de bandarra (brètol, prostitut), però el cert és que deriva de bandera. Banderins, banderons i banderetes es mouen molt segons com bufa el vent, de manera que no paren mai quiets i aquesta és l’analogia que donà peu al terme. Pronunciat en un to de retret, més aviat sembla que et clavin un d’aquells bastons amb punta de ferro que van guarnits amb banderetes de paper de gust dubtós. És a dir, una banderilla.

Màrius Serra .El Punt-Avui. Motacions al suplement Cultura del 19 d'abril de 2012

dilluns, 23 d’abril de 2012

“Per al Jordi, del seu amic Tom Sawyer”

Avui és  el dia de les llibreries pletòriques, de les parades atapeïdes, del bé de déu de novetats. Amb pluja o sol, a peu o amb patinet, avui els catalans surten a carregar el dipòsit de l’autoestima cultural. Sembla que els passin llista. Per tenir-ho tot a punt, fa setmanes que els llibreters obren caixes i més caixes de gènero i preparen les taules de novetats i aparadors com qui juga al tetris: posarem la novel·la del músic més amunt, els narrador estilista va al costat del científic xarlatà, la coberta blau turquesa fa joc amb aquesta altra de la foto en blanc i negre...

Mentrestant, nerviosos com una mala cosa, els editors han desenvolupat un tic: cada cinc minuts consulten el seu iPhone per saber les previsions meteorològiques. ¿I els autors? Doncs els autors repassen els horaris i els llocs on signaran exemplars. Perquè avui és el Dia del Llibre, sí, però també és el Dia dels Autògrafs.

Amb els anys els rituals de Sant Jordi han anat canviant. Segur que l’Espinàs, que fa mig segle ja tenia una novetat a punt pel Dia del Llibre, ens ho podria explicar. Als anys 70, per exemple, quan jo era petit, una de les tradicions era ingressar unes pessetes a la llibreta de la caixa d’estalvis; a canvi, et deixaven triar un llibre entre quatre o cinc títols. Després aquesta pràctica va desaparèixer, segurament per competència deslleial, però ara mateix, tal com va tot, no s’ha de descartar que el director de la sucursal et regali tota la seva biblioteca privada, si hi fas un bon ingrés de diners.

Un dels aspectes que més ha renovat el Dia del Llibre és l’interès per les dedicatòries. Suposo que el fenomen es va fer popular amb l’aparició, ara fa uns 20 anys, dels anomenats llibres mediàtics: de sobte el llibre va esdevenir una excusa per tenir l’autògraf d’un famós. Des d’aleshores les firmes es van convertir en una mena de competició, un reclam que cada any és més sofisticat.

La novetat d’avui la posa l’editorial La Campana, que ha anunciat que signarà exemplars el protagonista de la novel·la L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. No l’autor, sinó el protagonista de ficció, que deu ser un vellet entranyable. Si l’experiment funciona, s’obre per als editors tot un camp de possibilitats. ¿Qui no voldria tenir un exemplar dedicat per la Colometa en persona, per Lolita, pel fantasma de Hamlet o pel doctor Jekyll i Mr Hyde, signant quatre mans?  Vet aquí, potser, la fórmula perquè la gent freqüenti més els clàssics.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 d’abril del 2012.

diumenge, 22 d’abril de 2012

Vaga, Final, Fam


Vaga.
El 1980, el diputat gal·lès Gwynfor Evans, del partit independentista Plaid Cymru, va declarar una vaga de fam a l'edat de 68 anys. El seu objectiu era aconseguir que el govern central –aleshores regit per la Margaret Thatcher amb una tossuderia que, francament, faltava poc per ser patològica– complís la seva promesa de crear una televisió pública exclusivament en llengua gal·lesa. Un any després –quan la senyora Thatcher va permetre que Bobby Sands, també diputat, morís a la presó d'inanició– va quedar clar que a ella aquesta mena de protesta no la impressionava gens, però en el cas d'Evans, curiosament, va llençar la tovallola: el 1982, el canal S4C va començar a emetre en l'idioma dels Super Furry Animals (i encara s'hi emet).
Final.
A finals del 2011, amb l'alliberament dels documents governamentals que tractaven l'afer Evans, per fi s'ha descobert per què la Thatcher es va rendir a aquest vellet gal·lès: es veu que ella i els seus ministres, atemorits pel suport massiu de què Evans va gaudir al país d'aquest, van decidir crear S4C per evitar un augment considerable del nacionalisme gal·lès.
Fam.
Evans lluitava per aconseguir quelcom promès però encara inexistent. Per contrast, els jubilats mallorquins Jaume Bonet i Tomeu Armengual –que acaben de posar fi a un total de 41 dies de vaga de fam– han protestat per la desaparició imminent de quelcom de què ja havien gaudit durant un bon grapat d'anys: el dret de ser atès amb normalitat en català a qualsevol oficina de l'administració pública. Van arriscar les seves vides, no pas per canviar el futur, sinó per evitar un retorn al passat. Com Evans, van rebre el suport de desenes de milers de ciutadans –a més del de la Confederació d'Educadors Americans, que representa 23 països– i fa poc els van visitar Biel Mesquida i Maria del Mar Bonet (una trobada commovedora descrita en detall a la nova revista cultural Nuvol.com). Malgrat tot, del president illenc –el creador del conflicte– no s'ha aconseguit ni una sola concessió. Per tant, ell i els qui el manen han de ser encara més patològicament tossuts que la Margaret Thatcher; si això és així, com a exsúbdit seu, em sento prou qualificat per dir, tot parafrasejant l'avís de Bette Davis a Eva al desnudo: “Cordeu-vos els cinturons, ens esperen uns anys molt mogudets.”

Matthew Tree, El Punt Avui, 22/04/2012

dimecres, 18 d’abril de 2012

Els compradors implacables

El que més m’agrada del dia de Sant Jordi és que és una festa comercial. Mentre uns quants la volen convertir en una celebració o xerinola de la lectura i la literatura, és un dia en què, sobretot, es compren i es venen llibres. És aquesta la seva grandesa, l’esperit comercial. Com la Fira de Sant Ponç del carrer Hospital de Barcelona, que s’hi compra arrop. Només faltaria que ens haguéssim de posar lírics amb aquest almívar de most sense fermentar, tan ric en sucres. Una campanya de difusió de l’arrop, “L’arrop ens fa més lliures”, seria insuportable.

Cal combatre la idea pueril i aviciada de la cultura gratuïta, que és la cultura de festa major, espavilada, esteveta i mingosa (de mingo, algú que és un pobre de mi). Com va dir Ferran Mascarell a Els matins de TV3, “cal llegir més i alhora comprar més llibres”. O Mercedes Milà a Sálvame de luxe en demanar als espectadors que compressin llibres.

Quan algú em parla d’un llibre, el primer que li pregunto és: “Que l’has comprat?” (crítics i periodistes a banda). Sovint em respon que l’ha pres de la biblioteca municipal, li ha deixat un amic, fa bookcrossing o bookswimming (neda mar endins buscant algun llibre procedent d’un naufragi), li ha sortit en un tambor de detergent o l’ha trobat remenant a l’abocador del Garraf. Hi ha lectors que agafen els llibres de la llibreria (amb el vistiplau del llibreter), se’ls enduen a casa, els llegeixen i els tornen. El que no costa res, no val res (quan m’agafa per aquí, enyoro aquelles ràdios dels anys 50 que anaven amb monedes). Com els diaris gratuïts (l’horror informatiu) i els músics de carrer (se’ls paga perquè deixin de tocar i s’ho gastin en vi). Cal pagar, comprar. Des del diari a Els papers pòstums del Club Pickwick d’Acontravent, que és el que em compraré per Sant Perfecte, que és avui. Un gran dia per comprar un llibre.

Enric Gomà, Ara, dimecres 18 d'abril del 2012.

dimarts, 17 d’abril de 2012

A Cal Fuster hi ha novetat

 Paul Fuster ha tornat. Amb les seves guitarres úniques, l’aire de músic de carrer i les cançons que acaronen amb suavitat fins que d’entre els plomalls apareix un fibló. La novetat de cal Fuster, per dir-ho a la manera foixiana musicada temps enrere pels Dijous Paella, es diu Repte, deu cançons magnífiques que demanen a crits escoltar-les en mode repeat, com en un bucle. El seu repte es fonamenta en el canvi de llengua, perquè Fuster (nascut a Minnesota i crescut novaiorquès) aboca en la llengua dels pares (fills de Cardona) la seva creativitat. El resultat és un disc meravellós de cadència hipnòtica i troballes perdurables, com aquesta figura impagable de “La Santa Collons” que tanca el treball. Fuster explica que els tempteigs musicals amb la seva llengua materna han estat fonètics, i que ha buscat ajut per poder transcriure les lletres en un català ortogràficament viable. Aquest camí és el que molts catalanoparlants més grans que ell hem viscut sense moure’ns del país. La descoberta que el coixí sonor de l’entorn familiar és, també, una llengua de cultura va molt més enllà de les consignes i els interessos embastardits dels que fan servir la llengua d’arma llencívola (i com que la llencen, tampoc no els preocupa fixar-s’hi gaire). El camí que Paul Fuster comparteix amb molts catalans equival a l’aventura més colossal que ha viscut mai la humanitat: la cultura. Un camí de descoberta, de coneixement amplificat que s’ateny gràcies al motor de la curiositat i al bandejament dels prejudicis. El camí de Paul Fuster comença a milers de quilòmetres d’aquí, però és el mateix que va recórrer Quimi Portet des de Vic quan va decidir començar la seva carrera en solitari en la llengua dels seus avis. Per això un novaiorquès com Fuster, amb tots els ets i els uts, pot fer ara un disc tan sòlid com aquest, en el qual canta “Sóc fill de la meva mare” o “Guapa poca-solta” perquè li surt dels sants collons.

La novetat més destacada de la temporada la protagonitzen Els Amics de les Arts, que prenen el relleu dels Manel en un cas evident d’alternança que no hauria de deixar desateses altres propostes igualment potents. A aquestes alçades de la pel·lícula no és cap novetat dir que Espècies per catalogar d’Els Amics mostra una evolució musical evident i eixampla el seu camp de registres. Però potser cal repetir-ho, perquè vivim un moment d’especial connexió entre unes propostes que han sabut crear-se un públic i això sempre resulta miraculós. En plena era digital, l’univers referencial de grups com els dos esmentats o d’altres (Antònia Font, Mishima) es podria establir mitjançant el mètode del núvol de paraules. En el cas dels Amics els referents són molts noms propis. De fet, podríem crear una veritable Artipèdia paral·lela en la qual destacarien entrades com Jean-Luc Godard, Liberty Valance, Liverpool, Reykjavik, Paul Auster, Kurosawa o Lou Reed. Les Espècies per catalogar han injectat una pluja de nous referents a l’Artipèdia. Només amb els que surten als títols de les cançons la nòmina ja s’incrementa de manera notable: Jacques Cousteau, Bruce Willis, Louisiana, Giovanni Arnolfini... La primera cançó del disc, “L’affaire Sofia”, marca el camí. D’una manera deliberada connecta amb El món de Sofia, aquella exitosa novel·la del noruec Jostein Gaarder de finals dels noranta, i afegeix a l’Artipèdia un munt de filòsofs grecs (Parmènides, Sòcrates, Aristòtil, Plató), catalans (Llull, Sibiuda, Pujols) i altres de rimables (Hume i Schopenhauer, a qui mai no tornarem a mirar amb els mateixos ulls després de veure’l en sintonia amb un after-hours). L’únic referent cabdal del llibre que no surt ben referenciat és el pub de la cançó que tanca el disc amb nota altíssima: “Tots els homes d’Escòcia”. Després de fer les pesquisses pertinents, he sabut que és a Edimburg i es diu “The Royal Oak”. No m’estranyaria gens trobar-hi un dia Paul Fuster cantant “La Santa Collons”, a qui tampoc no em costa gaire imaginar, de petita a Louisiana, confonent bona nit i pantalons.

Màrius Serra. Enderrock. Secció Destrio. Abril de 2012

En il·legítima defensa

E]l diari noruec Dagbladet ha recollit les declaracions de l'advocat d'Anders Behring Breivik sobre l'estratègia de defensa que pensa seguir l'assassí de 77 persones a Oslo i a l'illa d'Utoya en la sagnant jornada del 22 de juliol de 2011. El lletrat, Geir Lippestad, es mostra escèptic sobre la idoneïtat d'aital defensa jurídica però es declara obligat a presentar els arguments del seu client. L'assassí confés invocarà la legítima defensa. Segons el seu malaltís punt de vista, les víctimes eren traïdors a la cultura europea i formaven part d'un complot favorable a la immigració que, al capdavall, pretendria islamitzar Noruega. La seva matança, doncs, seria una acció de guerra destinada a salvar la cultura europea. El seu mateix advocat, en un gest poc habitual en la retòrica jurídica, admet que al·legar “legítima defensa” en aquest cas no té cap possibilitat d'èxit. Per més diverses que siguin les nostres postures davant els efectes de la immigració de matriu islàmica als països europeus, serà molt difícil que trobem ningú que combregui amb l'argumentari que va fer decidir Breivik a carregar-se desenes de ciutadans noruecs indefensos que, instants abans de rebre el bany de plom, no podien ni sospitar que tenien un enemic tan bestial. Convinguem, doncs, que la gran majoria (si no la totalitat) de lectors d'aquesta columna considera del tot inacceptable la idea que Breivik actués en legítima defensa, igual com ho fa el seu advocat. 

De fet, aquesta actitud tan malaltissa ha generat un debat entre els experts en psiquiatria sobre la salut mental de l’assassí. Dimarts se'n van conèixer les conclusions, la principal de les quals assegura que Breivik no patia cap psicosi quan va perpetrar els assassinats. L'acusat ha celebrat aquesta afirmació  del seu presumpte seny i d'aquí ha sortit l'extemporània invocació a la legítima defensa. La seva és una actitud extrema i, afortunadament, no compartida per cap grup organitzat d'una certa entitat. Però respon a la lògica més perversa de la violència ideològica. Abans d'exercir-la el violent es carrega de raons com qui carrega les armes amb munició. Molts dels conflictes bèl·lics que han sacsejat la humanitat després de l'Holocaust tenen aquest component preventiu que en boca de Breivik ens sona tan obscé. Tant si, com ell, són considerats terroristes com si llueixen la honorabilitat dels exèrcits regulars. L'únic que els diferencia és el sedàs retòric institucional de les cancelleries. En aquest cas, la “legítima defensa” de Breivik es pot transmutar en “interès nacional”, per exemple. I tan frescos. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts, 17 d'abril de 2012

Paraules de quatre lletres

Aquests últims dies, el coit reiterat (qualificat per la majoria de mitjans d'aparellament) entre dos dragons de Komodo ha monopolitzat la quota animalista dels noticiaris. Seria massa fàcil apel·lar a la base reptiliana dels nostres cervells per explicar la fascinació que ens provoca tot allò que fa referència al sexe. La qüestió és que aquesta dosi massiva de sexualitat entre llangardaixos ha coincidit amb una altra gran història animalista, protagonitzada per babuïns que distingeixen paraules escrites en anglès. Si els dragons de Komodo  instal·lats en la seva lluna de mel fossin famosos d'aquests que surten als programes del cor, els babuïns serien els protagonistes del programa de llibres. Segons publiquen a la revista Science, uns investigadors de la Universitat de Marsella encapçalats per Jonathan Grainger han fet un experiment amb babuïns. Unes pantalles tàctils els oferien paraules de quatre lletres i els micos havien d'endevinar si significaven res en anglès o no. És a dir, si la combinació formava un mot com LAND (terra) o DRAN (que en principi no vol dir res). Si el babuí l'encertava rebia un pinso de cereals. Si fallava, no.
 
Un mes i mig a pastanaga o indiferència va fer que els babuïns aprenguessin a discriminar moltes paraules de quatre lletres de 7.832 combinacions sense sentit. El més hàbil, un tal Dan, va arribar a reconèixer-ne 308. El més totxo, el pobre Vio, només 81. Finalment, la mitjana babuïna va quedar  en una fiabilitat del 75%. Tres de cada quatre vegades, doncs, els micos l'encertaven, i no sempre amb mots repetits, de la qual cosa els científics dedueixen que són capaços d'establir analogies. La conclusió més trascendent de l'experiment és que desmenteix la necessitat de tenir coneixements lingüístics previs per poder processar la informació ortogràfica. La capacitat d'aprendre a llegir derivaria directament d’aptituds visuals que els micos ja tenien abans de la nostra irrupció estel·lar al planeta.

En anglès, “paraula de quatre lletres” és un eufemisme per no dir fuck (o shit o altres mots malsonants). Mentre la pràctica entre dragons d'un d'aquests mots de quatre lletres ha generat moltes bromes, els babuïns lectors més aviat han suscitat reaccions agres. Molta gent, com si se sentís una mica amenaçada, replica que això de distingir paraules existents no vol dir saber llegir. L’encerten de ple. Aquesta és la definició exacta d'analfabetisme funcional: gent que sap distingir paraules però no entén què volen dir. Cada cop hi ha entre nosaltres més lectors babuïns que van aprendre  de lletra però no saben llegir. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 16 d'abril de 2012

La posteritat polifacètica

La figura de Pere Calders, que enguany hauria arribat als cent anys com Tísner, Joan Sales i el Titanic, és un exemple interessant del que podríem anomenar un rebenta-fronteres. Calders va ser un notable narrador que, en tornar de l'exili mexicà, va connectar amb un ampli públic lector després que els Dagoll Dagom portessin els seus contes al teatre, amb aquella Antaviana fundacional. Les tribus que associem a la narrativa i al teatre fan anar llenguatges prou divergents. N'hi ha prou amb fer-los definir la paraula paper per adonar-se'n. Quan un novel·lista escriu teatre o un dramaturg fa novel·la ens podem témer el pitjor. Calders mai no va escriure ni una ratlla pensant en l'escena, però el seu univers de ficció no només va aguantar el trasllat a la tercera dimensió oralitzada, sinó que sembla que hi tendeix de manera natural. Dècades després, Víctor Álvaro torna a portar a escena dotze contes de Calders amb la funció Invasió subtil i altres contes que es pot veure aquests dies al combatiu Almería Teatre del barri de Gràcia. Els textos, sempre espurnejants, semblen haver estat escrits per ser dits i la solució de cantar els contes més breus, gairebé microrelats, es mostra eficaç per donar continuïtat a la funció.
 
Paral·lelament, ens arriba una nova traslació inesperada de la narrativa caldersiana. El proper 4 de maig a l'Auditori la cantant Judit Neddermann, acompanyada per set músics, interpretarà Calders en un peculiar concert que duu per títol Cançons de la veritat oculta. Un grapat de talentosos autors musicals de la discogràfica empordanesa Bankrobber han transformat els contes de Pere Calders en cançons. La nòmina de compositors és prometedora: Jaume Pla (Mazoni), Maria Rodés, Pere Agramunt (La Brigada), Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Joan Colomo, Vicky de Clascà (Bikimel), Guillem Caballero (Els Surfing Sirles), Mireia Madroñero (Miss Carrussel), Ramon Faura (Le Petit Ramon), Pau Guillamet (Guillamino) i Jordi Lanuza (Inspira). Tot sota la direcció musical de Genís Bou, i il·lustrat amb imatges inèdites de Calders cedides per la família. Serà una ocasió excel·lent per continuar comprovant com les fronteres són els espais més interessants en l'àmbit de la creació artística. Els grans noms de la Nova Cançó van musicar molts poetes. Raimon, Ovidi, Llach o Serrat cantaven Ausiàs, Estellés, Kavafis o Salvat-Papasseit. Ara que molts dels grups musicals capdavanters fan cançons molt narratives té una lògica aclaparadora que els nous cantants musiquin narradors com Calders. Qui s'animarà a fer-ho amb Trabal o Monzó?

Calders va fer parella amb el seu cunyat Tísner a l'hora de dibuixar ninots com a Kalders, i també va dedicar-se a la fotografia. Però el polifacètic era Tísner, un pseudònim definitori que serveix per desplegar les seves múltiples facetes: T de traductor, I d'il·lustrador, S de soldat, N de novel·lista i ninotaire, E d'enigmista i escenògraf, R de retratista i reporter. Alguna cosa d'aquesta pluricreativitat es devia escolar cap a l'obra de Calders que ara empeny els creadors a endinsar-s'hi fent servir altres llenguatges.

Màrius Serra. La Vanguardia. Secció Cultura. Dissabte, 14 d'abril de 2012

dilluns, 16 d’abril de 2012

Una ciutat amb totes les lletres

Feia mesos que no passejava pel barri de Gràcia, a Barcelona, i l’altre dia quan hi vaig tornar vaig tenir una sorpresa desagradable: els rètols preciosos de dues botigues antigues, d’aquelles de tota la vida, havien desaparegut. De fet havia desaparegut tota la botiga, però jo me’n vaig adonar perquè de sobte a la façana ja no hi havia aquelles tipografies tan especials.

Sovint quan camino per Barcelona sense cap finalitat, només pel gust de passejar, m’empesco una mena d’itinerari per llocs i coses que m’agraden. El fotomaton de la Granada del Penedès. Les cases i els arbres del passatge de Sant Felip. Les fotos taurines de Català-Roca als balcons de la Gran Via, tocant a la Monumental. Els dos rètols formaven part d’aquesta gimcana particular. A més, les dues botigues estaven molt a prop de la plaça del Rellotge. Una era l’antiga seu de l’editorial Salvatella, al carrer de Sant Domènec. A la façana hi havia unes lletres de color d’aram i traç adornat amb el nom: Miguel A. Salvatella. L’altra era la joieria Casa Sal, al carrer del Penedès, tal com proclamaven unes lletres d’estil art déco. A més, a la paret hi havia un mural de l’any 1933 que reproduïa les eines del joier, un rellotge, un diamant –tot el conjunt tenia un aire maçònic.

Em pregunto què se’n deu haver fet, de totes les lletres i el mural. Espero que algú ho hagi conservat tot. Fa anys que es parla de crear un Museu del Disseny Gràfic a Catalunya i, ¿veus?, aquest seria un destí ideal. A Berlín, per exemple, tenen el Buchstaben Museum, o Museu de les Lletres, que es dedica exactament a això. Recuperen rètols històrics –a vegades només una lletra per mostra– i els exhibeixen amb una foto que testimonia el lloc on estaven. Ara com ara, a Barcelona l’equivalent d’aquest museu és el llibre Barcelona gráfica, un compendi fotogràfic dels rètols històrics de la ciutat, recollits pel dissenyador América Sánchez.

Quan estan ben fets i tenen presència, els rètols formen part de la memòria popular, sovint amb més intensitat que els monuments més emblemàtics. Amb els anys, les bones lletres esdevenen elements decoratius de la façana, però la crisi també hi ha arribat. Desapareixen els rètols antics i bonics, i les poques botigues que obren trien tipografies funcionals, barates i lletges. Estic segur que no costaria gaire mirar-s’hi una mica amb els rètols nous: els grafistes tindrien feina i als vianants ens alegrarien la vista.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 d’abril del 2012.


 

View Larger Map

diumenge, 15 d’abril de 2012

Al·lucinant, Extraordinari, Fenomenal


Al·lucinant.
El 2006, els de l'equip de la segona sèrie del programa documental Passatgers (que s'emetia per TV3) vam decidir anar a Montserrat un dissabte a la nit per parlar amb els grups d'optimistes que esperaven veure-hi algun ovni. En aquella època jo hi creia força, en l'existència d'aquests objectes: no només n'havia vist un (a l'edat de 12 anys), sinó que amb el pas dels anys havia llegit alguns llibres sobre el tema que no semblaven del tot inventats. Sobretot, Above Top Secret, de l'anglès Timothy Good: una compilació, publicada el 1987, de tot de visions d'ovnis fetes per persones ostensiblement fiables, com ara policies i militars (a en Good, massa bonista, no li devia passar pel cap que un uniforme no és pas cap garantia d'honestedat).
Extraordinari.
Tot parlant del tema, el tècnic de so em va passar un llibre escrit pel francès Michel Desmarquet, titulat Profecia de Thiaoouba (que acabo de llegir per raons de feina). Desmarquet hi explica que va ser abduït el mateix any 1987 per uns alienígenes que el van portar a un planeta anomenat Thiaoouba. El llibre es va convertir en un best-sellerinternacional als anys noranta i continua sent la bíblia d'un culte tipus New Age, malgrat ser un relat transparentment fal·laciós, ple d'exhortacionshippiesques (Desmarquet va néixer el 1931) i d'afirmacions antidarwinianes. També conté força detalls inconscientment còmics: per exemple, l'alienígena en cap deixa Desmarquet meravellat quan li mostra unes aixetes que ragen automàticament quan hi posa la mà a sota: un invent que avui dia no cal buscar a anys llum, sinó que podem trobar, posem per cas, als lavabos de l'aeroport del Prat.
Fenomenal.
L'únic interès del llibre, potser, rau en la frase que l'autor fa servir constantment per convèncer els lectors que tot el que explica és verídic: “Sé que costa creure tot plegat, però és la pura veritat, perquè m'ho van explicar aquests éssers superiors.” Una frase el to de la qual fa pensar en el que empren els representants respectius de la cadena de comandament anticrisi troica-Berlín-Madrid-Barcelona cada cop que ens volen fer creure en la necessitat inqüestionable de la propera retallada insuportable: la consigna és seriosa, asseveren, perquè sempre prové dels experts de més amunt. Pot ser que Merkel, Rajoy i Mas hagin après la seva retòrica d'algun vell xarlatà francès?

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/04/2012

dissabte, 14 d’abril de 2012

Conduir tota la nit

Hi ha una música per quan vas en cotxe per l’autopista, de nit, i hi ha una altra música —molt diferent!— per quan recorres la ciutat de nit, enllaçant semàfors verds, els neons, buscant les avingudes llargues, sense pressa, sense anar enlloc. Jo no dubto que ara mateix la música ideal per escoltar al cotxe, de nit, a la ciutat, és la banda sonora de la pel·lícula Drive. És probable, a més, que sigui un d’aquells rars fenòmens compartits: darrerament amb diversos amics de gustos contradictoris hem coincidit a lloar les virtuts d’aquest disc.

De fet, la pel·lícula de Nicolas Winding Refn —sobretot els primers 20 minuts hipnòtics— és com un manual per aprendre a circular de nit per la ciutat. Ryan Gosling condueix per Los Angeles amb una actitud que ja no pot ser més cool, sense dir res, amb un llumí als llavis (el foc contingut), amb la caçadora daurada i el dibuix de l’escorpí protector. Canvia de marxes, busca les ombres, accelera, i els seus moviments ens semblen harmoniosos perquè els acompanya una música feta a mida.

Totes les cançons de Drive comparteixen un mateix esperit que en defineix l’atmosfera: és un imaginari de la música disco dels 80, com un loop melancòlic, però de música disco que va fracassar, una mica decadent, i que ara per fi es redimeix. Tick of the clock, de The Chromatics, és com un marcapassos tecno per a l’escena inicial. La música de fons de Cliff Martínez afegeix a les imatges un filtre tèrbol, de peixera. Llavors hi ha els temes cantats, que semblen fets per sonar al radiocasset portàtil del cotxe: Nightcall, de Kavinsky & Lovefoxx; Under your spell, de Desire; o A real hero, de College, amb la tornada naïf dedicada al personatge de Ryan Gosling: “Ets un ésser humà i ets un heroi de veritat”. I per cloure el disc, o la nit, aquesta meravella descol·locada del llegendari compositor italià Riz Ortolani: Oh my love. Quan sents cantar la seva esposa, Katyna Ranieri, se’t posa pell de gallina i saps que ja és hora d’apagar el motor. Surt el sol. Bon dia.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 d’abril del 2012.

Aquí es pot escoltar la llista de cançons a Spotify: Drive



dijous, 12 d’abril de 2012

Rascanyós?

L’esperit crític no és gaire practicat ni apreciat en una societat atemorida pels desastres econòmics que ens envolten. Naturalment, per exercir l’esperit crític cal conrear abans un cert criteri. És a dir, cal tenir el màxim d’informació sobre les coses i després exercitar-se per tenir capacitat de discerniment entre el que és important i el que és accessori. Ser crític, doncs, no vol dir (només) contradir o anar contra-corrent. En aquestes pàgines del Suplement de Cultura escriuen uns quants col·legues que exerceixen la crítica. És a dir, que expressen la seva opinió raonada sobre una obra jutjant-ne el valor, les qualitats i els defectes. Sovint, però, a les tertúlies d’alguns mitjans de comunicació fan una fusió interessada entre dos aparells: l’audímetre (destinat a mesurar l’audiència dels programes) i l’audiòmetre (destinat a calibrar la sensibilitat auditiva). Entre els que més criden (per obtenir l’atenció de més públic), predominen els rascanyosos. Un ésser rascanyós és algú més aviat poc afable que sempre porta l’opinió contrària. El terme prové, en darrer terme, del verb “rascar” i passa per “rascany”, entès  com un esdeveniment inesperat o dificultós. Cada cop és més rascany trobar éssers amb esperit crític que no siguin rascanyosos.

Màrius Serra. El Punt-Avui.Motacions al Suplement Cultura, dijous 12 d'abril de 2012 

La narrativa estàtica

Quan el Prestige agonitzava a la costa corunyesa i l'actual president espanyol, llavors  ministre, parlava de filets de plastilina, vaig sentir en un noticiari: “En aquests moments, l'autoritat portuària corunyesa ha decidit remolcar el Prestige lluny del port en un esforç titànic per evitar-ne el naufragi”. Un esforç titànic per evitar un naufragi? Ara fa cent anys justos que un iceberg inoportú va reunir en l'imaginari universal les paraules titànic i naufragi. Per als antics grecs, els titans eren els sis fills mascles d'Urà i Gea (Oceà, Ceos, Crios, Hiperió, Jàpet i Cronos); a la primeria del segle XX el setè va prendre la forma d'un vaixell colossal que naufragaria en la seva primera travessia. Ni aquesta monumental obvietat nàutica va aconseguir neutralitzar el clixé verbal que arrossega tants cronistes pel pedregar de qualificar qualsevol esforç de titànic. El redactor de la notícia no va ser capaç de qüestionar-se l'automatisme adjectivador (jornada dantesca, serp multicolor, esforç titànic) ni en un cas tan flagrant. Ara treballa com a  guionista d'exposicions. 

L'exposició sobre el Titànic que es pot veure al Museu Marítim de Barcelona basa bona part del seu atractiu en el relat que el visitant segueix per l'àudioguia. La idea és òbvia i eficaç: a través de les històries de diversos passatgers del transatlàntic sinistrat es pretén fer-nos reviure el viatge. Una veu ens guia per les diverses sales, atreu la nostra atenció amb precisió matemàtica cap a una fotografia o una vitrina, sempre numerades, i ens convida a mantenir un ritme de visita pausat però dinàmic. La varietat de documents i objectes és notable, el recurs per remetre a l'iceberg prou correcte i la reproducció d'alguns espais privats de primera classe molt il·lustratiu. L'experiència, doncs, es pot resumir com una barreja de Museu del Barça (pels objectes mitificables), Cosmocaixa (per l'iceberg) i Ikea (en versió luxe, pel mobiliari). La història reuneix múltiples ingredients: drames, heroïcitats, atzars, classes socials... Un cabdell de fils narratius. 

I tanmateix la narració que escoltem per l'àudioguia és estàtica i encarcarada, com si també tingués cent anys. Ens avisa en un to  èpic que ens emocionarem en comptes de fer-nos emocionar. Es fa previsible en repetir el mateix recurs de ressaltar en una foto un objecte  que, tot seguit, trobarem en una vitrina. Ens parla com si ho fes a la megafonia d'una estació. Encara bo que Google Translator ens dóna alguna alegria rebatejant, en la versió catalana, l'heroic viatger espanyol Víctor Peñasco com a Víctor Penyal. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 10 d'abril de 2012

Simpatia pel dèbil

Espero que la col·lega Lucía Etxebarria no deixarà d'escriure columnes perquè li pirategi (en règim de manlleu transitori) el títol de la seva secció al Magazine. Dimecres passat, en plena pacificació del trànsit per les vacances de Setmana Santa, el conseller Felip Puig va visitar els estudis de Catalunya Ràdio. De l'entrevista que li va fer Marc Garriga n'ha trascendit, sobretot, una acusació. El conseller va afirmar que alguns intel·lectuals, universitaris i mitjans de comunicació senten una certa simpatia pels violents. No va dir noms però va parlar d'un excés de comprensió pels motius que comporten aquesta ràbia que trenca vidres, crema contenidors i atonyina policies. Durant la mitja hora llarga que va durar l'entrevista el finestral de l'estudi que dóna a la Diagonal va estar ocupat per quatre Mossos d'Esquadra parapetats rere una pancarta plastificada on es llegia “Mossos en lluita”. Anaven armats amb xiulets, botzines i taps reglamentaris a les orelles. Quan el conseller va baixar del cotxe oficial ja hi eren i en tornar-hi a pujar encara no se n'havien mogut. En l'entremig, quaranta minuts d'un concert de botzina que a penes es va colar per antena però que va ser apreciadíssim per les oïdes destapades dels pocs periodistes  que poblaven la redacció en una setmana de torns vacacionals. Com pertoca, una dotació de Mossos van rebre el conseller a la porta de la ràdio, es van esperar al vestíbul durant l'entrevista i, encabat, es van tornar a quadrar per acomiadar-lo a peu de cotxe oficial. Les forces estaven equilibrades. Fora, protestant, quatre Mossos en lluita. Dins, protegint, tres de servei.

Quan el conseller va sortir es va sentir algun crit de protesta rutinari, sempre amb la botzina de fons, i un dels Mossos en lluita va filmar l'escena amb un iPhone. Els seus companys de servei es van quadrar amb posat seriós i així van romandre fins que el cotxe oficial va marxar. Després, visiblement relaxats, els tres agents de servei van afluixar el gest i es van acostar a comentar la jugada amb els quatre manifestants. Mentre aquests plegaven la pancarta i es treien els taps de les orelles els cossos dels set agents practicaven la coreografia inequívoca de la companyonia. Es donaven les mans i intercanviaven somriures. Darrere dels vidres, a l'estudi especulàvem sobre què es devien dir. És lògic que els dèbils generin simpatia. La veritable dificultat és establir qui són els dèbils. Pier Paolo Pasolini va defensar donar flors als joves policies fills de la pobresa (als que situà al bàndol equivocat) atonyinats pels joves fills de papà (al bàndol de la raó) i ja saben com va acabar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 9 d'abril de 2012

Violents a la papillota

No, no creguin que mastego pa d’ahir (això és, que comento fets passats sense rellevància actual). Al revés, m’avanço a la notícia, perquè els dits violents tornaran a actuar per Sant Jordi, el dia de vaga mundial del 15 de maig, l’Onze de Setembre, la Mercè i Tots Sants, aquest dia incendiant parades de castanyeres còmplices amb el capitalisme més salvatge (s’han comès molts abusos amb el preu dels moniatos). Curiosament, els violents ens converteixen a tots els altres en pacífics (o mansos, o mansuets), que és com una periodista de RAC1 va anomenar els 200.000 manifestants que no vam incendiar un Starbucks (tampoc el cafè no em sembla tan dolent).

L’endemà de la vaga, El món a RAC1 ens va comunicar que des del ministeri de l’Interior havien demanat que els esvalotadors no ocupessin el centre d’atenció informatiu i el portaveu del Govern, Francesc Homs, tral·là-tral·lera: “No els donem el protagonisme que no es mereixen”. Jordi Basté va saltar indignat criticant que Homs pretengués fer de periodista i els digués si havien de donar bola o no a aquests individus. Té tota la raó Basté, ningú no ha de dir a cap periodista el tractament que ha de fer d’una notícia, encara que el periodisme massa sovint és una llarga llista d’obediències servils als poders polítics i econòmics.

Per a sorpresa meva, coincideixo amb Homs: no calia indignar-se tant amb uns vàndals que, a banda de celebrar abans d’hora la nit de Sant Joan, només van entelar estúpidament les reivindicacions raonables de milions de ciutadans. Sempre que no es tractés d’això, esclar. Potser que ens anem acostumant a aquest nou plat periodístic, violents a la papillota. Davant d’una reivindicació incòmoda, s’agafen els violents embolicats amb paper de plata (així es conserven millor) i es reescalfen al forn uns deu minuts. Se serveixen tot seguit.

Enric Gomà, Ara, dijous 12 d'abril del 2012.

Entradas populares

Compartir