Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2012

Schettino, Bluefields, Wallace

Schettino. S'acosta l'estiu i com sempre estan proliferant els anuncis de creuers, que aquest any –se suposa pels efectes combinats de la crisi sempiterna i els accidents recents a Itàlia (amb morts) i Vietnam (sense)– fan gala d'unes retallades de preus impressionants. (Un exemple típic: un creuer de Princess Cruises al nord d'Europa que abans valia 1.870€, ara es pot fer per tan sols 500€). Bluefields. Si realment es vol passar-s'ho bé durant un creuer, el secret –si he de jutjar pel de 4 dies, de Southampton a Cork, que vaig fer fa uns anys– és evitar com sigui totes les activitats organitzades. Així mateix, el vaixell es converteix en una zona enorme d'esbarjo lliure per als nens i en un immens bar flotant per als adults (amb unes vistes fetes més esplèndides del que ja són pel consum responsable de l'alcohol omnipresent). L'única cosa que pot molestar una mica és l'actitud exageradament servicial de la tripulació, ensinistrada tota per somriure…

Esperit funcionarial

Imatge
Dilluns la vicepresidenta Joana Ortega va aclarir a RAC1 que, a la reunió amb el ministre Montoro, s’oposaria a la reforma de l’administració local que dictarà la concentració en un sol municipi dels municipis de menys de 20.000 habitants. Si jo fos Montoro, m’ho pensaria dues vegades abans d’encarar-me a Joana Ortega: és una lluitadora consumada de kickboxing, esport que combina la boxa amb el karate i la boxa tailandesa. Quan els dirigents de CiU proclamen crispats, amenaçants i teatrals que Catalunya s’ha de fer respectar, sempre penso en el kickboxing de Joana Ortega. Quina habilitat més desaprofitada, la seva.

Segons la reforma, els municipis de Catalunya es reduïrien dels 947 actuals a només 63 municipis i comarques com la Terra Alta, el Solsonès, el Pallars Sobirà i el de sota o la Baixa Cerdanya no arriben a 20.000 habitants i no aconseguirien constituir un municipi. Així és com la Terra Alta podria passar a dependre sencera de l’ajuntament de Reus (és una idea que els brindo)…

Espe i l'espill

Recordo com si fos ara quan Esperanza Aguirre va atènyer el grau reial. Un rocambolesc episodi a Telemadrid la va transformar en la reina Isabel quevedesca, aquella monarca ranca de qui el sardònic poeta va burlar-se sense que se n'adonés amb el formidable “entre la rosa y el clavel, su majestad escoja”. Era la tardor de 2007. L'obsessió de la dama per controlar la televisió pública madrilenya tenia negres alguns dels seus professionals i un aprenent de Quevedo va colar-li un gol monumental en un anunci promocional de l'emissora. Sonava Lou Reed i el seu “I'll be your mirror” i els presentadors estrella del canal apareixien en diversos punts de Madrid aguantant un mirall. No pas un mirallet, sinó un com el que tothom pot tenir al bany. En aquella època preBankiana la televisió pública madrilenya pagava bons sous a Curry Valenzuela, Ernesto Sáenz de Buruaga o Fernando Sánchez Dragó. Ells eren alguns dels protagonistes d'aquell espot, per carrers i places, al metro o…

Posar-se d'acord

Avui és el dia T. Com ja ha estat prou divulgat en jornades precedents, avui fa un segle just que va néixer a Barcelona en Tísner. Una de les moltes activitats organitzades amb el pretext de la commemoració permet fer una reflexió d'àmbit general sobre el gran enigma català del moment: posar-se d'acord. Un cop d'ull a les pàgines salmó els bastarà per adonar-se que els quadrets negres dels meus mots encreuats d'avui (així com els del crucigrama del meu company Fortuny) són diferents. Pretenen recordar el pegat negre que en Tísner transformà en un emblema de força iconogràfica similar al bigoti de Groucho Marx. La graella de Fortuny és original i tematitzada, però els meus mots encreuats d'avui no són només meus. La solució (que comença amb PLANIS PERENNE a l'1 d'horitzontals i acaba per ENSUMAR RIENT al 14 de verticals) correspon a l'última graella que va publicar en Tísner el 29 de juny de 1990 abans de jubilar-se de crucigramista i dedicar-se en cos i…

Un Eurovegas a cada cantonada

Imatge
Estic content perquè al bar on vaig a esmorzar han tret les dues màquines escurabutxaques que hi havia en un racó. No tinc res contra la gent que hi passava l’estona o fins i tot s’hi obsessionava, però no m’agradava gens començar el dia sentint aquella musiqueta de fira barata i el repicar de les monedes quan el jugador guanyava un premi. A més, d’un temps ençà, les màquines s’havien modernitzat i ja no en tenien prou amb la sonsònia enllaunada; ara la música era més estrident i de tant en tant se sentia una veu d’home que amb to autoritari cridava en castellà al jugador: “¡Avance! ¡Avance!”. Era com si tinguéssim al darrere un policia provant de dissoldre una manifestació i el cafè amb llet se’m posava malament.

Ara que hi penso, voltant pel món no he vist gaires llocs —per no dir cap— en què els bars puguin tenir una màquina escurabutxaques. Potser en algun pub anglès i en algun Kneipe alemany, però sempre són locals tronats, d’una certa nocturnitat i per a majors de 18 anys. Aquí n…

David Hare s’imposa

Imatge
Ahir es va estrenar al Teatre Goya l’obra Celobert, de David Hare, que dirigeix i protagonitza Josep Maria Pou. Aquest nou muntatge de Celobert torna nou anys després que Pou ja l’interpretés amb gran èxit al Romea, on ara precisament es representa una altra obra de Hare, L’habitació blava. És veritat que en aquest cas no es tracta d’una obra original, sinó d’una adaptació de La ronda, de Schnitzler, però té la penetració habitual dels seus textos. Sigui com sigui, és remarcable que el públic de Barcelona pugui veure actualment dues obres del mateix autor, i confirma que Hare és des de fa anys un dels principals hereus del teatre britànic remodelat per la generació de Harold Pinter, Simon Gray o Dennis Potter.

És possible que aquest interès ampli tingui a veure amb el signe dels temps. David Hare és allò que abans, quan no semblava tan inconvenient, se’n deia un autor compromès. Compromès amb la funció social del teatre, amb la justícia i amb les idees. Les seves obres —com és el cas d…

Convulsions i espasmes, últimes tendències

Imatge
Com ens hem de veure. A les famílies regnen la desunió i les paraules més altes que les altres. Entre els amics creix la traïció, el desdeny i l’ultratge. Durant anys vaig creure que el director de la caixa d’estalvis i jo érem bons amics fins que vaig descobrir que en el passat m’havia col·locat un paquet d’opcions preferents. Ja vaig sospitar que entre nosaltres no hi havia una amistat sincera quan d’un dia per l’altre va deixar de regalar-me calendaris de butxaca.

Les tertúlies de ràdio reprodueixen aquesta crispació social, aquesta mala llet gratuïta i desconsiderada. Abans el lleó jaurà amb l’anyell que, a El món a RAC1, Toni Bolaño i Pilar Rahola aconsegueixin enraonar sense interrompre’s ni escridassar-se (demanar-los que jaguessin junts seria excessiu). A El matí de Catalunya Ràdio, Joan Carles Girauta es dóna a tots els diables quan algú gosa criticar La Razón o El Mundo davant seu. Tot es desolació i fúria.

Dilluns una oient va lamentar l’agressivitat exacerbada de Girauta i e…

Unaaltra?

Quan la paraula es fa crit col·lectiu sovint perdem la capacitat de dir-la tal com volem. Una de les proves més clares de la colonització cultural és la minsa presència del català en certs clams col·lectius. La banda sonora de bufar les espelmes en una festa d’aniversari, per exemple. Què canteu? Cumpleaños feliz? En feu el calc traduint-ne la lletra per Aniversari feliç? Enfileu el Per molts anys del Club Súper 3? També amb un adult? En aquests últims temps als estadis de futbol ja es comencen a corejar càntics en català, però quan es guanya un títol predomina el tetrasíl·lab castellà cam-pe-o-nes, amb variants exòtiques com el campelones del mai prou ponderat Amunike, i no hi ha déu que canviï la cantarella de l’oeoé per encabir-hi el trisíl·lab campions sense haver de dir cam-pi-o-ons. Una altra d’aquestes inèrcies col·lectives es produeix al final dels concerts quan la gent en vol més i crida enfervorida o-tra-o-tra o bé el seu calc unaal-tra-unaal-tra. Doncs bé, a finals d’abril…

Documentar el futur

L’etimologia no és pas una ciència exacta. La petja dels mots sovint es perd en aquell boirós territori del coneixement no documentat. Una boira que es fa cada cop més espessa quan ens acostem a l’origen del llenguatge, un dels grans misteris de la humanitat. De fet, només les branques més altes de cada idioma tenen fulles i fruits que podem datar amb precisió perquè en conservem la prova documental del primer cop que aquella paraula va ser usada. Els diccionaris etimològics, fruit d’investigacions tan prodigioses com les que va menar Joan Coromines en català i en castellà, són obres científiques que no exclouen la ficció. Recórrer l’arbre genealògic de qualsevol mot implica llegir un relat que sempre acaba en la foscor dels temps. L’especulació fonamentada ha arribat a establir hipòtesis tan colossals com l’indoeuropeu i el debat de l’origen de l’euskera es manté viu. L’estudi minuciós de les més de dues mil inscripcions en idioma ibèric fa que els experts en la llengua paleohispànic…

Canvi de registre

A les notícies apareix el diputat López Tena avançant a pas marcial per un passadís que reconec a l'instant: el del registre del Parlament. Branda un dossier i el flanquegen dos companys de partit. Al cap de pocs segons el dossier aterra al taulell del registre com un pàmpol tardoral i el diputat en treu uns papers grapats que una sol·lícita funcionària engrapa amb naturalitat. Sense llegir-se'n ni la lletra menuda ni la grossa, els diposita a la seva taula de treball, dos pams per sota del taulell exterior, i els estampa el segell acreditatiu que oficialitza el seu pas pel registre. Pam! La seva traça amb el tampó és notable. Es nota que fa anys que practica, potser des de quan encara calia sucar-los a la tinta i la percussió resultant era dual, pim pam, i no pas com ara que n'hi ha prou amb un sol impacte, pam. L'escena acaba quan la funcionària torna una part dels papers al diputat i les càmeres deixen de filmar. Fi. L'escenificació d'aquest procés rutinari …

Waikikipedia

Si mai senten el nom de la platja de Waikiki segur que pensaran en flors i violes. Les flors, sense cap dubte, estampades en camises ben cridaneres o naturals en collarets anomenats leis. I pel que fa a les violes, doncs per la via familiar, transformades en aquell curiós instrument de corda que tothom s'entossudeix a anomenar ukelele però que en realitat es diu ukulele. Hawaii en general i Waikiki en particular són uns dels símbols més poderosos d'exotisme domèstic segons el punt de vista estàndard de la població del món desenvolupat. Un paradís natural sorgit del no-res perla fúria volcànica al mig del Pacífic, amb tots els elements d'un edèn del qual no només no n'ets expulsat sinó que hi pots portar els amics (blancs, peròi també negres, no oblidéssim pas que Obama n'és fill). El tòpic paradisíac es va consolidar per a tots els estatudinencsquan Elvis Presley va rodar Blue Hawaii a la paradisíaca badia de Hanauma, un cràter marí acolorit per tota mena de peixos…

Tauleta?

Des d’avui tenim una altra manera d’accedir als continguts del DIEC. Fins ara el podíem consultar fullejant-ne l’edició de paper o per internet a dlc.iec.cat. A partir d’ara el tenim també a l’abast en una aplicació per a mòbil (o esmàrfon, que sembla una forma del verb marfondre’s): DIEC2. Una App (amb pe geminada) per a iphone i android. Ens podem baixar el DIEC sencer al dispositiu mòbil o bé accedir-hi en línia si tenim cobertura. Naturalment, amb totes les eines de cerca. Aquesta novetat cabdal per facilitar les consultes lingüístiques clou l’any del centenari del IEC, que la secció filològica ha volgut celebrar associat al concepte de Paraula Viva. En aquestes últimes dècades una de les paraules més vives (i, per tant, susceptible de mutacions, i àdhuc motacions) ha estat mòbil, arran de la irrupció abassegadora dels telèfons cel·lulars. La següent pot ser tauleta. La proliferació d’iPads i tauletes d’altres marques així m’ho fan sospitar. Busco tauleta al DIEC i trobo que té qu…

Missatges encreuats

Ja era hora que l'ofici de crucigramista fosvalorat com cal. No podíem preparar millor el centenari del gran Tísner, d'aquí a tretze dies. Primer va ser la notícia d'una troballa inesperada: un capítol inèdit d'El Petit Príncep en el qual Antoine de Saint-Exupéry feia aparèixer un crucigramista a la recerca d’una paraula de sis lletres. El reble ens arriba de Veneçuela. Com potser ja sabran, la setmana passada el crucigramista del diari veneçolà Últimas Noticias va ser acusat d'incloure a la reixa l'ordre d'assassinar el germà del president Chávez. Aital pedra la va llançar Miguel Ángel Pérez Pirela, director d'un programa de tele que es diu “Cayendo y Corriendo” (que son gerundios, podrien afegir, abans de tornar a carregar contra l'oposició). La graella conté al 8 de verticals el nom Adán, germà d'Hugo, just sota el mot Ráfagas i encreuat amb un clar Asesinen a 12 d'horitzontals. Per si de cas, el règim bolivarià ha interrogat el crucigram…

La ruta de la serra

El nou número de l'American Journal of Physical Antrhopology inclou un estudi sobre la diversitat d'antropònims als Estats Units i a la Xina. Les xifres són tan aclaparadores que semblen fonamentar aquell vell prejudici segons el qual tots els xinesos s'assemblen. Quan algú ho diu sempre salta algú altre que, en un to saberut i paternal, afirma que no en distingim les fesomies perquè no hi estem avesats i que als xinesos els deu passar el mateix amb les nostres. Ben segur que tots podríem ser millors fisonomistes, però hi ha una dada que ens permet afirmar que tots els xinesos s'assemblen sense por a caure en la supèrbia habitual de l'home blanc: entre una població de més de 1.280 milions de xinesos només s'han registrat 7.327 cognoms diferents. Per contra, un estudi circumscrit a 18 milions de nord-americans ja va registrar 900.000 cognoms diferents. Parlem, doncs, d'una concentració antroponímica brutal que deu desenvolupar tot un món paral·lel d'estr…

Chat-wins

Si Bruce Chatwin fos viu avui seria a Barcelona, assegut en una butaca de l'Alexandra o connectat des de qualsevol racó del planeta al II Congrés Volta al Món que s'hi celebra. Chatwin és una de les figures més destacades de la literatura de viatges del segle XX. Especialitzat en arts, escrivia pel Sunday Times Magazine quan l'any 1972 l'arquitecta nonagenària Eileen Gray li va parlar de la Patagònia en una entrevista. Dos anys després, Chatwin hi va anar. D'aquell viatge en sortiria el llibre -In Patagonia (1977)- que va forjar el seu prestigi com a escriptor de narrativa de viatges, escrita a còpia de llargs periples per l'Àfrica, Austràlia o l'Afganistan. Chatwin va ser una de les primeres personalitats  que va morir de Sida a finals dels vuitanta, quan el secretisme envoltava el VIH. El dia del seu funeral, descrit per Martin Amis en un dels textos que formen Visiting Mrs. Nabokov, l'Iran va anunciar la fàtua contra el seu amic Salman Rushdie, que h…

Garagala?

A Ponts descobreixo que tenen un nom específic per a les fogueres de sant Joan: les anomenen garagales. Indago sobre el possible origen del terme i no en trobo traces als diccionaris. Ni als d’àmbit general ni a l’Alcover-Moll ni al Coromines. Fonèticament, garagala és a prop d’una expressió prou coneguda per descriure els llepes: fer la gara-gara. Això és el que fan els nens quan volen aconseguir alguna cosa o els subordinats pilotes que ensabonen el seu cap i l’omplen de compliments. Però l’origen de la garagala pontsicana podria estar més a prop de l’ús (antic) de gara com a interjecció d’advertiment de perill. Als Sermons de Sant Vicent Ferrer podem llegir: “Quan te pren una febra o tens la barba blanqua o les mans te tremolen, he! gara de caure!”. Gara, doncs, provinent del verb guardar, seria equivalent a expressions contemporànies com “ves amb compte” o “alerta” força adequades a la proximitat del foc. Pel que fa a la segona part de la garagala, ja vam veure que, més enllà de f…

Tísner, edició prínceps

Han trobat dues pàgines inèdites d'El Petit Príncep, el llibre més traduït de la història després de la Bíblia (a més de 260 idiomes). El proper 16 de maig se subhastaran, a la casa Artcurial de París, dos fulls translúcids escrits a mà amb lletra de metge que contenen material inèdit. Els experts els daten entre 1940 i 1941. Vistos a contrallum, ressalta la filigrana del paper que feia servir Saint-Exupéry, i les proves cal·ligràfiques ho corroboren. De fet, el primer full conté una part del text que després, fil per randa, conformaria el capítol 19 del llibre, però la segona és del tot inèdita. En l'episodi perdut (o descartat) que no figura a cap dels 140 milions d'exemplars que circulen d'aquest llibre singular, el petit príncep arriba a la Terra i coneix algú. Aquest primer terraqüi, descrit com un “ambaixador de l'esperit humà”, no coincideix amb l'altre “ambaixador” que surt al text. L'exclòs del reialme petitprincipesc busca desesperadament una para…

L’edat d’or del lladre de diaris

Imatge
Els lectors que tinguin el costum d’anar al bar, sabran molt bé que a totes les barres s’hi poden detectar una sèrie de caràcters típics. Sempre hi ha el paio que vol tenir la raó en tot, el ploramiques, el que parla sol, el que sempre fa el mateix acudit... I ara, amb la refotuda crisi, hi ha un tipus que viu una edat d’or: el depredador de diaris.

La situació és molt comuna. Seus en una taula, amb un cafè i llegint el diari que has comprat al quiosc. Si aquell dia el periòdic inclou alguna mena de suplement —de llibres, de salut—, agafes les pàgines que t’interessen i deixes la resta a sota. Tot d’una el depredador surt del no-res i amb els ulls desperts, a l’aguait, assenyalant la part del diari amagada, et fa aquella pregunta: “És de la casa?”. Quan li dius que no, que és teu, et fulmina amb la vista i fuig cap a buscar una nova víctima. Només cal que algú deixi un diari desatès dos segons —per pagar el cafè, per saludar un conegut— i el depredador aprofitarà el descuit.

Al llarg de…

Anunci, Estupidesa, Estalvi

Anunci. Aquests dies –a les televisions locals de l'estat de Colorado, als EUA (o al web d'actualitat The Raw Story)– es pot veure un vídeo promocional que mostra una dona que no arriba a la trentena asseguda al mig d'un bosc volgudament ecològic que escriu a la mare amb un portàtil. “Estimada Mama”, diu, “abans bevia molt, era una bogeria; però ara que sóc més gran, prefereixo la marihuana; és millor pel cos, no tinc ressaques...; no sé si ho pots entendre...” L'anunci ha estat finançat per una ONG nord-americana que vol que la marihuana tingui el mateix estatus legal que l'alcohol, i s'està emetent ara perquè aviat els votants de Colorado seran cridats a les urnes per decidir si es legalitza –o no– la droga en qüestió. Estupidesa. No cal ser cap consumidor habitual de marihuana –ni cap llumenera– per veure que la il·legalització perllongada de la maryjane és una mostra de niciesa legalista que ha permès la creació de tot un submón clandestí d'abast mundia…

El paradís apolític

Imatge
Cada cop que apareix un català carismàtic, no passen cinc minuts que no s’alcin veus que el proclamen futur president de la Generalitat. A La retransmissió d’en Puyal (a Catalunya Ràdio) del partit Barça-Espanyol, l’últim al Camp Nou de Guardiola com a entrenador, van preguntar als oients si els agradaria que algun dia Guardiola fos president del Barça i un 91 % va dir que sí (friso per conèixer els tinyosos que van respondre que no).

Sovint en converses informals surt un altre càrrec possible per a aquest entrenador venerat: president de la Generalitat (com Manuel de Copons, com Climent de Solanell, i cito els dos primers que m’han vingut al cap). Per molts, Guardiola seria un gran president de la Generalitat. Ja l’hi veuen: des d’un banc del Pati dels Tarongers, donant instruccions enèrgiques als consellers; a la Sala Tàpies, traçant l’estratègia econòmica en una pissarra. Si fos per ells, podria començar demà mateix.

És la vella idea que per a la política només cal ser honest, rigoró…

Taula reservada a l’Últim Sopar

Imatge
Fa uns quants dies, el Grup de Periodistes Ramon Barnils va donar a conèixer l’Anuari Mèdia.cat, una publicació gratuïta que cada any vol fer inventari d’aquelles notícies que han passat desapercebudes per als mitjans de comunicació, o que com a mínim van merèixer massa poca atenció quan tocava. Els 15 exemples de “silenci mediàtic” del 2011, tal com en diuen ells, són una bona mostra del galimaties en què s’ha convertit la realitat per culpa de l’excés d’informació. Ens arriben notícies de tants llocs, tan diverses i tan ràpidament, que a vegades es perden les prioritats i allò que hauria de ser important acaba arraconat per vés a saber quines banalitats.

Tots els reportatges de l’anuari es fan llegir i, en més d’un cas, són peces que ajuden a entendre l’engranatge d’injustícies socials, incompetències i tractes de favor que ens envolten cada dia. Sobresurt, per exemple, l’informe de la ONG Setem que vincula 14 bancs espanyols amb empreses “que són totalment o en part fabricants d’arm…

Crac, Grec, Cec

Crac. El diari financer novaiorquès The Wall Street Journal ha guanyat 33 premis Pulitzer al llarg del seus 138 anys de vida i per tant, quan afirma com va afirmar el dia 25 del mes passat –tot parlant del dèficit fiscal de Catalunya– que “en cap altre lloc d'Europa o de l'Amèrica del Nord no hi ha transferències intraestatals d'aquesta magnitud” potser fins i tot els prohoms panxacontents del PPC s'haurien d'adonar que aquí la qüestió és irrebatible: els catalans paguem més impostos que qualsevol altra regió europea o nord-americana i punt; i que si no ens espavilem, acabarem tan fotuts com els pobres grecs per la raó senzilla que des de fa dècades el poder central espanyol ens ha estat fent un grec implacable. Grec. Fa dues setmanes, per cert, en vaig passar una a la mateixa Grècia. Durant el llarg viatge amb cotxe cap a la costa sud, era impossible no notar els estralls de la catàstrofe econòmica patida per aquest país: tots i cadascun de les desenes de bars i r…

El món abans d’‘Alien’

Imatge
L’altre dia vaig anar al cine i van passar el tràiler de la nova pel·lícula de Ridley Scott. Es diu Prometheus, és de ciència-ficció i aquí no s’estrenarà fins al mes d’agost. Veient aquestes primeres imatges, s’entén de seguida que Ridley Scott torna al territori fascinant i pertorbador d’Alien, creada el 1979. Un cop a casa, vaig buscar més informació i vaig descobrir que el film explica la història d’una nau espacial —Prometheus— que a finals del segle XXI va a la recerca d’una civilització alienígena. També vaig descobrir que es tracta d’això que en diuen una preqüela, és a dir, que se situa just abans de la història que explicava Alien.

De moment —i que duri— el recurs a la preqüela sembla exclusiu del gènere fantàstic. Com que l’eix espai-temps ja està alterat d’entrada, els guionistes no han de patir gaire per la versemblança. Ho demostren exemples com les tres parts prèvies a La guerra de les galàxies, també X-Men: primera generació i, ben aviat, Men in Black III, que fa allò d…

El motor de Víctor Nubla

Imatge
Si vostè és un habitant del barri de Gràcia, o si passeja sovint pels seus carrers i és curiós —¿quan passa per davant d’un bar, mira cap a dins?—, segur que deu haver vist algun cop un home assegut a la barra i que escriu coses en un quadern. Tot i el bon nombre d’escriptors de la quotidianitat que avui dia viuen a Gràcia, és molt probable que aquest home sigui Víctor Nubla, el músic, artista i agitador cultural. Una vegada, al davant d’un entrecot sangonós, a punt de devorar-lo lentament, com fan els pensadors, Nubla em va explicar que gairebé tot el que ha escrit, ho ha escrit fora de casa, sobretot en bars i cafès.

Si algun cop el diviseu al cafè La Cigale, per exemple, que és al carrer Milà i Fontanals, o al Bo de la plaça del Rellotge, podeu provar de parlar amb ell, tot i que potser teniu una sorpresa i resulta que en realitat no és allà on el veieu. Nubla és un bon conversador, té molta corda, però fa la impressió que la seva escriptura és una forma de transport espacial i temp…