dimecres, 30 de maig de 2012

Schettino, Bluefields, Wallace


Schettino.
S'acosta l'estiu i com sempre estan proliferant els anuncis de creuers, que aquest any –se suposa pels efectes combinats de la crisi sempiterna i els accidents recents a Itàlia (amb morts) i Vietnam (sense)– fan gala d'unes retallades de preus impressionants. (Un exemple típic: un creuer de Princess Cruises al nord d'Europa que abans valia 1.870€, ara es pot fer per tan sols 500€).
Bluefields.
Si realment es vol passar-s'ho bé durant un creuer, el secret –si he de jutjar pel de 4 dies, de Southampton a Cork, que vaig fer fa uns anys– és evitar com sigui totes les activitats organitzades. Així mateix, el vaixell es converteix en una zona enorme d'esbarjo lliure per als nens i en un immens bar flotant per als adults (amb unes vistes fetes més esplèndides del que ja són pel consum responsable de l'alcohol omnipresent).
L'única cosa que pot molestar una mica és l'actitud exageradament servicial de la tripulació, ensinistrada tota per somriure amb una falsedat desconcertant cada cop que se'ls acosti un passatger. Costa trencar el gel d'aquesta amabilitat postissa; però un cop, en notar que un cambrer de Nicaragua (tots els cambrers havien de portar el seu lloc d'origen a la solapa) parlava una mena de crioll anglès, li vaig preguntar si era de Bluefields, la regió nicaragüenca angloparlant: de cop, va substituir el Somriure Professional per un de debò, i vam acabar parlant del seu país en veus ben baixes, no fos cas que un oficial ens enxampés tenint una conversa autèntica; va ser un dels moments més memorables –per mi, si més no– de tot el viatge.
Wallace.
Encara no havia llegit, és clar, l'assaig devastador del nord-americà David Foster Wallace (Quelcom suposadament divertit que no tornaré a fer, 1995), en què demostra com un creuer de luxe al Carib es pot convertir en un infern histèricament còmic, amb uns oficials que tracten els tripulants com si pertanyessin a la casta dels intocables i amb unes activitats tan estrictament organitzades que fan que Wallace es tanqui a la seva cabina, on experimenta una “sensació de por i de mort imminent”. (I això que Wallace no en sabia res, de les desaparicions tan misterioses com notòries de més de 30 passatgers de creuers en els últims 4 anys). No hauria pogut, per cert: es va suïcidar el 2008 (per raons no relacionades pas amb cap creuer, que jo sàpiga).

Matthew Tree, El Punt Avui, 27/05/2012

Esperit funcionarial

Dilluns la vicepresidenta Joana Ortega va aclarir a RAC1 que, a la reunió amb el ministre Montoro, s’oposaria a la reforma de l’administració local que dictarà la concentració en un sol municipi dels municipis de menys de 20.000 habitants. Si jo fos Montoro, m’ho pensaria dues vegades abans d’encarar-me a Joana Ortega: és una lluitadora consumada de kickboxing, esport que combina la boxa amb el karate i la boxa tailandesa. Quan els dirigents de CiU proclamen crispats, amenaçants i teatrals que Catalunya s’ha de fer respectar, sempre penso en el kickboxing de Joana Ortega. Quina habilitat més desaprofitada, la seva.

Segons la reforma, els municipis de Catalunya es reduïrien dels 947 actuals a només 63 municipis i comarques com la Terra Alta, el Solsonès, el Pallars Sobirà i el de sota o la Baixa Cerdanya no arriben a 20.000 habitants i no aconseguirien constituir un municipi. Així és com la Terra Alta podria passar a dependre sencera de l’ajuntament de Reus (és una idea que els brindo) i la Cerdanya espanyola, de l’ajuntament de Barcelona (els de la segona residència ja saben el pa que s’hi dóna).

La reforma comportarà un efecte toponímic. Quan s’han fos dos pobles en un sol municipi, han aparegut noms com Bigues i Riells, Castellet i la Gornal, Alàs i Cerc, Josa i Tuixent, el Pont de Vilomara i Rocafort. Si algú em comenta “Diumenge vam dinar a Bigues i Riells”, jo li pregunto: “En què quedem? A Bigues o a Riells?”. O bé el primer plat el van fer a Bigues i el segon, a Riells. Com aquells que viuen o treballen a Montcada i Reixac. Una de dues, o Montcada, o Reixac. Venint de Barcelona, per anar a Reixac has de passar el riu i per anar a Montcada, no. Amb la reforma naixeran municipis de noms llargs, acumulatius i pesants, que els catalans repetirem com un ramat oví. Quan no cal que enraonem com el cadastre.

Enric Gomà, Ara, dimecres 30 de maig del 2012.

dimarts, 29 de maig de 2012

Espe i l'espill

Recordo com si fos ara quan Esperanza Aguirre va atènyer el grau reial. Un rocambolesc episodi a Telemadrid la va transformar en la reina Isabel quevedesca, aquella monarca ranca de qui el sardònic poeta va burlar-se sense que se n'adonés amb el formidable “entre la rosa y el clavel, su majestad escoja”. Era la tardor de 2007. L'obsessió de la dama per controlar la televisió pública madrilenya tenia negres alguns dels seus professionals i un aprenent de Quevedo va colar-li un gol monumental en un anunci promocional de l'emissora. Sonava Lou Reed i el seu “I'll be your mirror” i els presentadors estrella del canal apareixien en diversos punts de Madrid aguantant un mirall. No pas un mirallet, sinó un com el que tothom pot tenir al bany. En aquella època preBankiana la televisió pública madrilenya pagava bons sous a Curry Valenzuela, Ernesto Sáenz de Buruaga o Fernando Sánchez Dragó. Ells eren alguns dels protagonistes d'aquell espot, per carrers i places, al metro o al parlament autonòmic que presidia (i presideix) l'ínclita Espe. La realitat de cada escenari apareixia rere el presentador i  el mirall en mostrava l'altra cara. La passejada, visualment molt atractiva, desembocava en un eslògan conclusiu que anava apareixent escrit per pantalla mentre una veu en off el llegia: “Telemadrid: espejo de lo que somos”. Tot plegat, la clàssica estratègia autopromocional de tantes emissores. Fins que algú es va adonar del subtext. Una altra lectura era possible amb només un petit desplaçament sil·làbic: “Telemadrid: Espe jode lo que somos”. Mai ningú no se'n va responsabilitzar, però queda clar que no va ser pas un atzar. Recordo haver sentit l'entrevista que la Ser va fer a la responsable de l'agència publicitària i com les seves excuses sonaven a xiulets. Xiulets dissimuladors, s'entén. 

L'èmul anònim de Quevedo que va perpetrar aquesta dilogia meravellosa probablement no era conscient de la finor definitòria que contenia la seva boutade. Divendres passat, caminant pels carrers de Madrid abans de la final de Copa, vaig rebre el mateix missatge de diversos madrilenys, coneguts i desconeguts: silbadla (noteu el gènere de la partícula enclítica). Espe exemplifica a la perfecció el terme de nacionalisme excloent que el ministre Q(wert)y volia prohibir. Sovint es diu que ella sola ha creat més independentistes catalans i bascos que no pas els líders sobiranistes. És probable. Però també ha molestat uns quants espanyols amb els seus exabruptes de zona nacional. Aquests que em demanaven que la xiulés, no sé pas si amb xiulet, flauta travessera, txistu, gralla o fiscorn, se senten tan espanyols com ella i “espejo de lo que somos”.

Màrius Serra. Rum-rum a La Vanguardia. Dimarts 29 de maig de 2012

Posar-se d'acord

Avui és el dia T. Com ja ha estat prou divulgat en jornades precedents, avui fa un segle just que va néixer a Barcelona en Tísner. Una de les moltes activitats organitzades amb el pretext de la commemoració permet fer una reflexió d'àmbit general sobre el gran enigma català del moment: posar-se d'acord. Un cop d'ull a les pàgines salmó els bastarà per adonar-se que els quadrets negres dels meus mots encreuats d'avui (així com els del crucigrama del meu company Fortuny) són diferents. Pretenen recordar el pegat negre que en Tísner transformà en un emblema de força iconogràfica similar al bigoti de Groucho Marx. La graella de Fortuny és original i tematitzada, però els meus mots encreuats d'avui no són només meus. La solució (que comença amb PLANIS PERENNE a l'1 d'horitzontals i acaba per ENSUMAR RIENT al 14 de verticals) correspon a l'última graella que va publicar en Tísner el 29 de juny de 1990 abans de jubilar-se de crucigramista i dedicar-se en cos i ànima a entrar en contacte amb un públic lector (de les memòries Viure i veure, sobretot) amb el qual havia somiat durant els anys d'exili però de qui gairebé no en coneixia la cara. Avui, doncs, les definicions són meves però les paraules que componen la resposta són les mateixes que van sortir publicades el 30 de juny de 1990 sota un comiat autògraf d'en Tísner que ocupava el rectangle exacte que solen ocupar els mots encreuats. L'endemà va sortir el número 1 de la nova sèrie de mots encreuats que avui arriba al número 7933 amb vocació PERENNE i tot RIENT. 
 
Però l'homenatge no acaba aquí. Els crucigramistes dels diaris de Barcelona ens hem posat d'acord per retre un homenatge conjunt al mestre Tísner, de manera que avui totes les respostes a tots els encreuats són idèntiques, de PLANIS PERENNE a ENSUMAR RIENT. Ho podran comprovar si resolen el de Miquel Sesé a El Punt-Avui, el d'Anna Genís a El Periódico, el de Pau Vidal a El País o el de Jordi Ventura a l'Ara. També els autodefinits de Jep Ferret i Marc Isern a El Periódico són temàtics, igual com el crucigrama de Fortuny. Cadascú hem definit a la nostra manera les 79 paraules (incloses les lletres soles) que Tísner va incloure en la seva última graella, però la solució és la mateixa. Per segona vegada des de l'editorial conjunt de la premsa catalana podem llegir el mateix en una secció de tots els diaris de Barcelona. És una modesta aportació que els enigmistes catalans ens permetem fer perquè la classe política en prengui bona nota. Si uns éssers tan enrevessats com els professionals de les reixes som capaços de posar-nos d'acord, ells no tenen excusa. Salut i verbs, mestre Tísner!

Màrius Serra. Rum-rum a La Vanguardia, dilluns 29 de maig de 2012

dilluns, 28 de maig de 2012

Un Eurovegas a cada cantonada

Estic content perquè al bar on vaig a esmorzar han tret les dues màquines escurabutxaques que hi havia en un racó. No tinc res contra la gent que hi passava l’estona o fins i tot s’hi obsessionava, però no m’agradava gens començar el dia sentint aquella musiqueta de fira barata i el repicar de les monedes quan el jugador guanyava un premi. A més, d’un temps ençà, les màquines s’havien modernitzat i ja no en tenien prou amb la sonsònia enllaunada; ara la música era més estrident i de tant en tant se sentia una veu d’home que amb to autoritari cridava en castellà al jugador: “¡Avance! ¡Avance!”. Era com si tinguéssim al darrere un policia provant de dissoldre una manifestació i el cafè amb llet se’m posava malament.

Ara que hi penso, voltant pel món no he vist gaires llocs —per no dir cap— en què els bars puguin tenir una màquina escurabutxaques. Potser en algun pub anglès i en algun Kneipe alemany, però sempre són locals tronats, d’una certa nocturnitat i per a majors de 18 anys. Aquí no, aquí pots jugar-te els quartos en una màquina i alhora portar una criatura al coll, perquè es distregui amb les llumetes. La majoria de països solucionen aquests dilemes morals situant les escurabutxaques en una mena de casinos de barri que solen tenir els vidres fumats. És allò que abans se’n deia un saló recreatiu.

Parlant d’escurabutxaques. D’ençà que el magnat Adelson va començar a passejar el projecte Eurovegas entre Barcelona i Madrid —guanyarà Madrid, pronostico, Esperanza Aguirre i el PP no es deixaran escapar tants diners caiguts del cel—, m’he preguntat què hi tenien a dir els empresaris del joc d’aquí. Ara finalment ja han mogut fitxa i han explicat que ells també són capaços de muntar una mena d’Eurovegas, si els hi permeten.

És una jugada guanyadora. Així se situen a l’ombra de Mr. Adelson i s’acosten més al model americà, que és el paradís del joc i l’especulació. Tots els avantatges que demani el senyor milionetis, ells també els heretaran. En la llibertat per fumar, per exemple, o en un altre aspecte més important: els impostos que cal pagar com a taxa del joc. A Espanya la taxa pot arribar al 55 per cent, mentre que a Las Vegas és només del sis per cent. Per poc que s’aprovi una rebaixa d’impostos en els jocs d’atzar, i per tant quedi un marge de benefici més alt per al propietari, viurem un renaixement de les escurabutxaques als bars nostres de cada dia. ¡Avance, avance!

Jordi Puntí, El Periódico, 28 de maig del 2012.

dissabte, 26 de maig de 2012

David Hare s’imposa

Ahir es va estrenar al Teatre Goya l’obra Celobert, de David Hare, que dirigeix i protagonitza Josep Maria Pou. Aquest nou muntatge de Celobert torna nou anys després que Pou ja l’interpretés amb gran èxit al Romea, on ara precisament es representa una altra obra de Hare, L’habitació blava. És veritat que en aquest cas no es tracta d’una obra original, sinó d’una adaptació de La ronda, de Schnitzler, però té la penetració habitual dels seus textos. Sigui com sigui, és remarcable que el públic de Barcelona pugui veure actualment dues obres del mateix autor, i confirma que Hare és des de fa anys un dels principals hereus del teatre britànic remodelat per la generació de Harold Pinter, Simon Gray o Dennis Potter.

És possible que aquest interès ampli tingui a veure amb el signe dels temps. David Hare és allò que abans, quan no semblava tan inconvenient, se’n deia un autor compromès. Compromès amb la funció social del teatre, amb la justícia i amb les idees. Les seves obres —com és el cas de Celobert— plantegen conflictes en què els personatges posen en dubte la seva ideologia a través de les relacions personals. The vertical hour, per exemple, que vaig poder veure a Nova York, inerpretada per Julianne Moore i Bill Nighy, se situa el 2003 i narra la trobada entre una professora universitària, que està a favor de la invasió d’Iraq, i el pare del seu nòvio, un físic que hi està en contra i prova de seduir-la amb els seus arguments.

David Hare també ha demostrat el seu talent per a les adaptacions cinematogràfiques. D’ell són els bons guions per a les pel·lícules Les hores i El lector, dirigides per Stephen Daldry. Es pot dir, doncs, que totes aquestes inquietuds es troben reunides a Page eight, la pel·lícula que el 2011 va escriure i dirigir per a la televisió britànica, i que ja es pot comprar en DVD al regne Unit. La protagonitzen Rachel Weisz i Bill Nighy —el seu actor fetitxe— i narra un cas d’espionatge durant el govern de Tony Blair, i amb el conflicte d’Israel i Palestina com a rerefons. El que n’acaba destacant, però, com sol passar a les seves obres, és la importància del llenguatge, el sentit de les paraules i la necessitat d’entendre bé la lletra petita de la vida.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de maig del 2012.


divendres, 25 de maig de 2012

Convulsions i espasmes, últimes tendències

Com ens hem de veure. A les famílies regnen la desunió i les paraules més altes que les altres. Entre els amics creix la traïció, el desdeny i l’ultratge. Durant anys vaig creure que el director de la caixa d’estalvis i jo érem bons amics fins que vaig descobrir que en el passat m’havia col·locat un paquet d’opcions preferents. Ja vaig sospitar que entre nosaltres no hi havia una amistat sincera quan d’un dia per l’altre va deixar de regalar-me calendaris de butxaca.

Les tertúlies de ràdio reprodueixen aquesta crispació social, aquesta mala llet gratuïta i desconsiderada. Abans el lleó jaurà amb l’anyell que, a El món a RAC1, Toni Bolaño i Pilar Rahola aconsegueixin enraonar sense interrompre’s ni escridassar-se (demanar-los que jaguessin junts seria excessiu). A El matí de Catalunya Ràdio, Joan Carles Girauta es dóna a tots els diables quan algú gosa criticar La Razón o El Mundo davant seu. Tot es desolació i fúria.

Dilluns una oient va lamentar l’agressivitat exacerbada de Girauta i ell, per desmentir-ho, s’hi va tornar amb virulència i va insultar l’oient perquè l’havia assenyalat a ell i no havia parlat en general (una cosa així com “Certs tertulians dels quals no diré el nom...”). Impunement, a més a més, va precisar Girauta, i no sé què s’esperava. Potser que fuetegessin l’oient a la cruïlla del carrer Beethoven amb la Diagonal, com Catherine Deneuve a Belle de jour. Ràpid, Girauta va aixecar l’estendard de sempre contra el pensament únic nacionalista i ens va deixar clar que les seves intervencions són una garantia de pluralitat. Fuentes li va prometre que abans de prescindir-ne es deixarà arrencar els dits dels peus amb unes alicates pel director de Catalunya Ràdio. Quina astúcia més subtil, la de Girauta: erigir-se ell mateix en garantia de pluralitat perquè mai, mai no prescindeixin dels seus serveis.

Enric Gomà, Ara, dimecres 23 de maig del 2012.

Unaaltra?

 Quan la paraula es fa crit col·lectiu sovint perdem la capacitat de dir-la tal com volem. Una de les proves més clares de la colonització cultural és la minsa presència del català en certs clams col·lectius. La banda sonora de bufar les espelmes en una festa d’aniversari, per exemple. Què canteu? Cumpleaños feliz? En feu el calc traduint-ne la lletra per Aniversari feliç? Enfileu el Per molts anys del Club Súper 3? També amb un adult? En aquests últims temps als estadis de futbol ja es comencen a corejar càntics en català, però quan es guanya un títol predomina el tetrasíl·lab castellà cam-pe-o-nes, amb variants exòtiques com el campelones del mai prou ponderat Amunike, i no hi ha déu que canviï la cantarella de l’oeoé per encabir-hi el trisíl·lab campions sense haver de dir cam-pi-o-ons. Una altra d’aquestes inèrcies col·lectives es produeix al final dels concerts quan la gent en vol més i crida enfervorida o-tra-o-tra o bé el seu calc unaal-tra-unaal-tra. Doncs bé, a finals d’abril, en un dels tres concerts que Els Amics de les Arts van fer al teatre Coliseum, els dos milers d’espectadors, dempeus, van demanar els bisos amb una cantarella genuïna que potser ja és habitual però que jo desconeixia: No, no en tenim prou! 

Màrius Serra. Motacions al Suplement Cultura d'El Punt-Avui, dijous 24 d maig de 2012.

Documentar el futur

L’etimologia no és pas una ciència exacta. La petja dels mots sovint es perd en aquell boirós territori del coneixement no documentat. Una boira que es fa cada cop més espessa quan ens acostem a l’origen del llenguatge, un dels grans misteris de la humanitat. De fet, només les branques més altes de cada idioma tenen fulles i fruits que podem datar amb precisió perquè en conservem la prova documental del primer cop que aquella paraula va ser usada. Els diccionaris etimològics, fruit d’investigacions tan prodigioses com les que va menar Joan Coromines en català i en castellà, són obres científiques que no exclouen la ficció. Recórrer l’arbre genealògic de qualsevol mot implica llegir un relat que sempre acaba en la foscor dels temps. L’especulació fonamentada ha arribat a establir hipòtesis tan colossals com l’indoeuropeu i el debat de l’origen de l’euskera es manté viu. L’estudi minuciós de les més de dues mil inscripcions en idioma ibèric fa que els experts en la llengua paleohispànica més documentada cada cop forneixin més dades al cabal de coneixement etimològic. Tot i això, es fa difícil preveure grans avenços en aquest camp, atesa la gran volatilitat verbal (per dir-ho en argot d’economista).
 
Per això no deixa de ser xocant assistir al part d’una paraula i poder-ne datar el dia de naixement. Digui el que digui Plató al Cratil, no hi ha cap paraula que no sigui inventada. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana d’Enciclopèdia encara recull la paraula pupí: “eufemisme irònic, inventat per Josep Carner, per designar els membres del PUP (Partido de la Unión Patriótica) del general Primo de Rivera”. És un cas excepcional de paternitat lexicogràfica reconeguda. Que l’inventor fos un prestigiós poeta hi devia ajudar, perquè els poetes eren els grans inventors de paraules fins que els periodistes els van començar a fer la competència. Ara, però, sembla que els economistes podrien rellevar els periodistes. El proppassat 6 de febrer els economistes del Citigroup Ebrahim Rahbari i Willem Buiter van firmar al Global Economics View un article sobre els riscos de la sortida de Grècia de la zona euro en el qual batejaven l’objecte de la seva anàlisi amb un neologisme: Grexit. Aquest nom amb ressons de xampú es compon del topònim Grècia i el mot exit (en el sentit anglès de sortida). En tres mesos i mig la situació s’ha anat complicant i el mot inventat per Rahbari & Buiter ha fet fortuna en els mitjans de comunicació. L’èxit de Grexit és paradoxal, perquè és un significant inventat abans que el seu referent es produeixi. Qui serà el primer que parlarà de Catalèxit?

Màrius Serra. Rum-rum a La Vanguardia. Dimarts 22 de maig de 2012

Canvi de registre

A les notícies apareix el diputat López Tena avançant a pas marcial per un passadís que reconec a l'instant: el del registre del Parlament. Branda un dossier i el flanquegen dos companys de partit. Al cap de pocs segons el dossier aterra al taulell del registre com un pàmpol tardoral i el diputat en treu uns papers grapats que una sol·lícita funcionària engrapa amb naturalitat. Sense llegir-se'n ni la lletra menuda ni la grossa, els diposita a la seva taula de treball, dos pams per sota del taulell exterior, i els estampa el segell acreditatiu que oficialitza el seu pas pel registre. Pam! La seva traça amb el tampó és notable. Es nota que fa anys que practica, potser des de quan encara calia sucar-los a la tinta i la percussió resultant era dual, pim pam, i no pas com ara que n'hi ha prou amb un sol impacte, pam. L'escena acaba quan la funcionària torna una part dels papers al diputat i les càmeres deixen de filmar. Fi. L'escenificació d'aquest procés rutinari permet que la veu en off del periodista que ens dóna la notícia expliqui la naturalesa de la proposta política que passa pel registre. Aquesta vegada la cosa va dels peatges de les autopistes, però cada cop hi ha més grups polítics, sobretot els de menys pes parlamentari, que busquen (i troben) visibilitat en aquest passadís dels tampons perduts. López Tena és un veritable campió en les qüestions de procediment, però recordo haver vist com aquest mateix procés l'escenificaven, per motius ben diversos, representants d'altres partits parlamentaris com ara Esquerra, Iniciativa o Ciutadans. Sospito que els funcionaris que treballen al registre del Parlament van sempre maquillats a la feina, o potser ja els avisen d'un dia per l'altre perquè tinguin temps de pactar qui farà la segellada davant de les càmeres.

Segellada, segelleig? El fenomen és tan recent que encara no té nom. Segur que als professionals de la comunicació no els ha passat desapercebut, però encara no figura als temaris de les (nombroses) facultats del ram. Si troben absurd transformar un tràmit burocràtic en una acció mediàtica ja m'explicaran per què carai tots els acords polítics es firmen davant de les càmeres. Filmar algú mentre garabateja una mosca en desenes de fulls és a la nouvelle vague el que la segellada o segelleig d'un funcionari és al cinema rus. En l'àmbit polític un periodista es pot passar la vida laboral empassant-se notícies precuinades. Fan veure que els plats canvien una mica, això sí. Branden un llapis òptic per ensenyar els pressupostos, però després igualment fan una gestió desastrosa dels recursos. Que l'últim gènere de videonotícia sigui posar un segell en un registre indica com hem arribat a avançar.

Màrius Serra. Rum-rum a La Vanguardia, dilluns 21 de maig de 2012

Waikikipedia

Si mai senten el nom de la platja de Waikiki segur que pensaran en flors i violes. Les flors, sense cap dubte, estampades en camises ben cridaneres o naturals en collarets anomenats leis. I pel que fa a les violes, doncs per la via familiar, transformades en aquell curiós instrument de corda que tothom s'entossudeix a anomenar ukelele però que en realitat es diu ukulele. Hawaii en general i Waikiki en particular són uns dels símbols més poderosos d'exotisme domèstic segons el punt de vista estàndard de la població del món desenvolupat. Un paradís natural sorgit del no-res per  la fúria volcànica al mig del Pacífic, amb tots els elements d'un edèn del qual no només no n'ets expulsat sinó que hi pots portar els amics (blancs, peròi també negres, no oblidéssim pas que Obama n'és fill). El tòpic paradisíac es va consolidar per a tots els estatudinencs  quan Elvis Presley va rodar Blue Hawaii a la paradisíaca badia de Hanauma, un cràter marí acolorit per tota mena de peixos espectaculars  a tocar de Waikiki. La bola es va anar fent grossa amb sèries televisives tan referencials per a generacions successives com Hawaii 5-0 o Magnum, però la veritat és que n’hi ha ben bé prou de  llegir les pàgines que Stevenson dedica a Hawaii per sentir un desig irreprimible d'anar-hi. La cultura hawaiana, com totes les pacífiques, desprèn una sensualitat insuperable, sustentada en una de les llengües d'alfabet més reduït del planeta. Només tretze lletres per expressar tot el que podia cantar l'enorme IZ, el nom artístic del músic Israel Kamakawiwo'ole, que fregava els dos-cents quilos de pes per culpa d'una obesitat mòrbida. Waikiki és a l'illa d'Oahu, la més urbanitzada, però si jo hagués de triar un lloc al món per fugir de tot me n'aniria a la vall de Waipio, a l'illa gran que dóna nom a l'arxipèlag després que el vell Lord Sandwich fos desterrat a les sandvitxeries. 

Ahir la memòria de Waikiki va planar pel Palau de la Virreina d'una manera certament especial. S'hi presentava un d'aquells llibres ocults que exploren fronteres: Sandy's at Waikiki, editat per RM aquí a Barcelona. El llibre és un projecte de l'artista mexicana Daniela Franco. Partint d'una col·lecció de sis-centes diapositives domèstiques que documenten la vida d'una família californiana de fa mig segle, Franco es va proposar reconstruir-ne la història a través de la ficció. Les fotografies contenen les clàssiques imatges vacacionals, que en una família de classe mitjana californiana de l'època passa inexcusablement per Hawaii. Hi surten bikinis i camises de flors, nens que fan l'indi i receptors de tele antediluvians. Els personatges (els Sandy, segons Franco) són variats i abasten totes les edats i tipologies de la fauna familiar: dones amb cara de tieta, nens amb aspecte de trapella, vells calçasses... Daniela Franco va contactar amb escriptors i ens va adjudicar una sèrie de fotos perquè n'escrivíssim alguna cosa. N'han sortit poemes, contes, diàlegs o peus de foto. Tots hem escrit en la llengua que hem volgut, de manera que hi ha textos en francès, en anglès, en espanyol i en català, d'autors com Enrique Vila-Matas, Juan Villoro, Fabio Morábito, Jacques Jouet, Marcel Bénabou o Alain-Paul Mallard, un dels presents ahir a la Virreina en una presentació digna d'obrir una Waikikipedia.

Màrius Serra. Columna a Cultura de La Vanguardia. Dissabte, 19 de maig de 2012

Tauleta?

 Des d’avui tenim una altra manera d’accedir als continguts del DIEC. Fins ara el podíem consultar fullejant-ne l’edició de paper o per internet a dlc.iec.cat. A partir d’ara el tenim també a l’abast en una aplicació per a mòbil (o esmàrfon, que sembla una forma del verb marfondre’s): DIEC2. Una App (amb pe geminada) per a iphone i android. Ens podem baixar el DIEC sencer al dispositiu mòbil o bé accedir-hi en línia si tenim cobertura. Naturalment, amb totes les eines de cerca. Aquesta novetat cabdal per facilitar les consultes lingüístiques clou l’any del centenari del IEC, que la secció filològica ha volgut celebrar associat al concepte de Paraula Viva. En aquestes últimes dècades una de les paraules més vives (i, per tant, susceptible de mutacions, i àdhuc motacions) ha estat mòbil, arran de la irrupció abassegadora dels telèfons cel·lulars. La següent pot ser tauleta. La proliferació d’iPads i tauletes d’altres marques així m’ho fan sospitar. Busco tauleta al DIEC i trobo que té quatre accepcions: la de xocolata, una planxa, la gràfica (un perifèric tan integrat als ordinadors que s’ha esvaït) i la tauleta de nit. En falta una. D’aquí quatre dies tots portarem una tauleta a la bossa, i no serà pas cuneïforme.

Màrius Serra. Suplement Cultura d'El Punt-Avui. Dijous, 17 de maig de 2012

Missatges encreuats

Ja era hora que l'ofici de crucigramista fos  valorat com cal. No podíem preparar millor el centenari del gran Tísner, d'aquí a tretze dies. Primer va ser la notícia d'una troballa inesperada: un capítol inèdit d'El Petit Príncep en el qual Antoine de Saint-Exupéry feia aparèixer un crucigramista a la recerca d’una paraula de sis lletres. El reble ens arriba de Veneçuela. Com potser ja sabran, la setmana passada el crucigramista del diari veneçolà Últimas Noticias va ser acusat d'incloure a la reixa l'ordre d'assassinar el germà del president Chávez. Aital pedra la va llançar Miguel Ángel Pérez Pirela, director d'un programa de tele que es diu “Cayendo y Corriendo” (que son gerundios, podrien afegir, abans de tornar a carregar contra l'oposició). La graella conté al 8 de verticals el nom Adán, germà d'Hugo, just sota el mot Ráfagas i encreuat amb un clar Asesinen a 12 d'horitzontals. Per si de cas, el règim bolivarià ha interrogat el crucigramista Neptalí Segovia (qui vol pseudònims, amb un nom així!), el qual ha declarat “no tengo nada que ocultar”, una afirmació que en boca d'un crucigramista resulta francament contradictòria. 

Pérez Pirela va assegurar que el general De Gaulle feia servir la via crucigramista per enviar missatges a la Resistència. De fet, els nazis van prohibir la publicació de mots encreuats en la França ocupada. Però el precedent més clar de Neptalí Segovia seria Leonard Sidney Dawe, un professor de física que publicava els mots encreuats al Daily Telegraph. Scotland Yard hi va detectar, el maig de 1944, la presència reiterada de mots en clau del desembarcament de Normandia previst per a primers de juny: Utah, Omaha, Mulberry, Neptune, Overlord... Quan només faltaven 72 hores per a l’Hora H del Dia D el van citar a declarar, i es veu que tampoc no amagava res. Juan Bonilla s'hi devia inspirar quan va escriure Nadie conoce a nadie, aquella novel·la en la qual un crucigramista és forçat a introduir la paraula arlequines un dia de Setmana Santa a Sevilla per activar una mena de conxorxa.

Ho confesso: els crucigramistes sempre amaguem missatges secrets entre reixes, tot i que sovint sense saber-ho. Miro la que publico avui mateix, 15-M, i hi trobo alguns mots inquietants. Aprofitin per copiar si pensaven resoldre-la. A horitzontals destaquen mots com repte (1), rapareu (2) o pelo (4). Però sobretot, el duet sexe-orca (a horitzontals 10), de dubtosa interpretació. Si ja han arribat a alguna conclusió precipitada, esperin-se abans de llegir l'ordre clara que he inclòs al número 11 de  verticals: posposem

Aquest és un missatge per als criptògrafs del Departament d'Interior: avui no hi ha missatge secret.

Màrius Serra. Rum-rum a La Vanguardia, dimarts 15 de maig de 2012

La ruta de la serra

El nou número de l'American Journal of Physical Antrhopology inclou un estudi sobre la diversitat d'antropònims als Estats Units i a la Xina. Les xifres són tan aclaparadores que semblen fonamentar aquell vell prejudici segons el qual tots els xinesos s'assemblen. Quan algú ho diu sempre salta algú altre que, en un to saberut i paternal, afirma que no en distingim les fesomies perquè no hi estem avesats i que als xinesos els deu passar el mateix amb les nostres. Ben segur que tots podríem ser millors fisonomistes, però hi ha una dada que ens permet afirmar que tots els xinesos s'assemblen sense por a caure en la supèrbia habitual de l'home blanc: entre una població de més de 1.280 milions de xinesos només s'han registrat 7.327 cognoms diferents. Per contra, un estudi circumscrit a 18 milions de nord-americans ja va registrar 900.000 cognoms diferents. Parlem, doncs, d'una concentració antroponímica brutal que deu desenvolupar tot un món paral·lel d'estratègies per distingir un estol d'homònims (i distingir-se'n). Segons l'Idescat a Catalunya el cognom més freqüent és Garcia. Un 22,64 % dels catalans el porten de primer i un 23,09 % de segon. La gent que porta cognoms molt comuns sovint ha de completar-los. Així, la periodista Helena Garcia Melero acaba sent coneguda com la Melero i el polític Xavier Garcia Albiol és l'Albiol. Qui reconeixeria els escriptors Albert Sànchez o Gabriel García si no hi afegíssim Piñol o Márquez? El costum llatí de traginar els dos cognoms va molt bé. Amb centenars de milers de ciutadans compartint l'únic cognom no sé pas com s'ho deuen fer els xinesos. 

El coneixement de les dades d'aquest estudi m'ha coincidit amb un correu que em té ben trasbalsat. El neurocientífic Francesc Colom, de qui conec un llibre colpidor sobre el trastorn bipolar (De la euforia a la tristeza, 2008), m'escriu des de Sardenya. Ara fa de professor a la Universitat de Càller-Casteddu-Cagliari (dit en les tres llengües de l'illa) i fa poc un col·lega seu li va explicar la història d'un parent ben peculiar que va viure a Cagliari fa més de mig segle. Tot un peça. Fill de casa bona, primer va dilapidar la fortuna familiar, després es va casar amb una dona rica, a la qual també va arruïnar, i finalment va trobar un modus vivendi sensacional: anava pels pobles sards fent-se passar per enginyer, triava la millor casa del poble i els explicava que el traçat de la via del tren passava just pel mig de  casa seva. L'amo sempre el convidava a un àpat opípar per convèncer-lo del contrari. L'endemà repetia la història al poble del costat. El que m'inquieta d'aquesta història és que l'angelet es deia, glubs, Màrius Serra.

Màrius Serra. Rum-rum a La Vanguardia, dilluns 14 de maig de 2012

Chat-wins

Si Bruce Chatwin fos viu avui seria a Barcelona, assegut en una butaca de l'Alexandra o connectat des de qualsevol racó del planeta al II Congrés Volta al Món que s'hi celebra. Chatwin és una de les figures més destacades de la literatura de viatges del segle XX. Especialitzat en arts, escrivia pel Sunday Times Magazine quan l'any 1972 l'arquitecta nonagenària Eileen Gray li va parlar de la Patagònia en una entrevista. Dos anys després, Chatwin hi va anar. D'aquell viatge en sortiria el llibre -In Patagonia (1977)- que va forjar el seu prestigi com a escriptor de narrativa de viatges, escrita a còpia de llargs periples per l'Àfrica, Austràlia o l'Afganistan. Chatwin va ser una de les primeres personalitats  que va morir de Sida a finals dels vuitanta, quan el secretisme envoltava el VIH. El dia del seu funeral, descrit per Martin Amis en un dels textos que formen Visiting Mrs. Nabokov, l'Iran va anunciar la fàtua contra el seu amic Salman Rushdie, que hi assistia. La literatura de Chatwin discorre en la subtil frontera que separa la realitat de la ficció i, de fet, alguns dels seus interlocutors  el van acusar de fabular una mica. Avui, tindria un blog i els organitzadors d'aquest Congrés #voltaalmon l'haurien proclamat president d'honor. 
 
En aquest segle XXI molts viatgers obren el seu quadern de bitàcola a amics, coneguts i saludats. Així vaig poder seguir el 2008 la volta al món del Marc i la Mireia (viatge365.blogspot.com). Marc Elena, un dels organitzadors del congrés, és un exponent clar d'una generació talentosa que, en trobar moltes portes tancades en l'àmbit laboral, no només no s'arronsa sinó que creix. Avui cada blogaire disposa de quinze minuts, amb el matí destinat a la informació pràctica per fer una volta al món i la tarda a les experiències. El Congrés parteix d'un pressupòsit provocatiu: “Davant la crisi... la volta al món!”, i desenvolupa dos pressupostos: viure un any a Barcelona (per 14.000 euros) i viatjar un any per tot el món (per 8.000). Potser el conseller Mas-Colell hauria d'assistir a alguna de les sessions que permeten entendre aquestes xifres, com la de travessar oceans amb vaixells de càrrega  que presenta Bruno Sokolowicz. Si la Rambla de Catalunya us cau un pèl lluny, podreu seguir el congrés a través del mòbil. L'App Club de Viatges us connecta al hashtag #voltaalmón de Twitter, us permet conèixer els bloggers, tant els que són  al congrés com els que piulen mentre fan de Magallanes i, en definitiva, anar seguint la cosa com si hi fossiu. L'assistència prevista al congrés és alta, però els que ho seguiran en les múltiples formes de diàleg que representa el xat seran molts més. Queda clar que el cognom de Bruce Chatwin era premonitori.

Màrius Serra. Columna a Cultura de La Vanguardia, dissabte 12 de maig de 2012

Garagala?

A Ponts descobreixo que tenen un nom específic per a les fogueres de sant Joan: les anomenen garagales. Indago sobre el possible origen del terme i no en trobo traces als diccionaris. Ni als d’àmbit general ni a l’Alcover-Moll ni al Coromines. Fonèticament, garagala és a prop d’una expressió prou coneguda per descriure els llepes: fer la gara-gara. Això és el que fan els nens quan volen aconseguir alguna cosa o els subordinats pilotes que ensabonen el seu cap i l’omplen de compliments. Però l’origen de la garagala pontsicana podria estar més a prop de l’ús (antic) de gara com a interjecció d’advertiment de perill. Als Sermons de Sant Vicent Ferrer podem llegir: “Quan te pren una febra o tens la barba blanqua o les mans te tremolen, he! gara de caure!”. Gara, doncs, provinent del verb guardar, seria equivalent a expressions contemporànies com “ves amb compte” o “alerta” força adequades a la proximitat del foc. Pel que fa a la segona part de la garagala, ja vam veure que, més enllà de festejar, galejar indica fer-ho amb salves d’escopeteria, fins al punt que a Centelles dels trabucaires en diuen galejadors. Així doncs, la garagala pontsicana ens convida a estar alerta davant del foc festiu i celebratori que a finals de juny s’estendrà pels Països Catalans.


Màrius Serra. Suplement Cultura d'El Punt-Avui. Dijous, 10 de maig de 2012 

Tísner, edició prínceps

Han trobat dues pàgines inèdites d'El Petit Príncep, el llibre més traduït de la història després de la Bíblia (a més de 260 idiomes). El proper 16 de maig se subhastaran, a la casa Artcurial de París, dos fulls translúcids escrits a mà amb lletra de metge que contenen material inèdit. Els experts els daten entre 1940 i 1941. Vistos a contrallum, ressalta la filigrana del paper que feia servir Saint-Exupéry, i les proves cal·ligràfiques ho corroboren. De fet, el primer full conté una part del text que després, fil per randa, conformaria el capítol 19 del llibre, però la segona és del tot inèdita. En l'episodi perdut (o descartat) que no figura a cap dels 140 milions d'exemplars que circulen d'aquest llibre singular, el petit príncep arriba a la Terra i coneix algú. Aquest primer terraqüi, descrit com un “ambaixador de l'esperit humà”, no coincideix amb l'altre “ambaixador” que surt al text. L'exclòs del reialme petitprincipesc busca desesperadament una paraula perduda de sis lletres, de manera que gairebé no fa cas de les preguntes que li etziba el seu interlocutor. Potser per això alguns mitjans que es fan ressò de la troballa diuen que és un crucigramista. Molts lectors m'ha escrit per fer-m'ho saber. Gràcies. Al portal 324.cat llegeixo esparverat: “una espècie d'enigmarista (sic) que fa mots encreuats...”. M’apresso a dir que no hi tinc res a veure. Enigmarista, que a més hi surt en negreta, és una errada tipogràfica a l'hora de transcriure enigmatista, el terme savi que van triar al DIEC per referir-se al que en italià anomenen enigmista, és a dir, autor d'enigmes verbals com els mots encreuats, entre d’altres. Els experts diuen que la paraula de 6 lletres que busca l’enigmàtic personatge pot ser guerra, però el text no ho revela i  no aconsegueixo veure’n la definició a les imatges del manuscrit. Jo la definiria així: Comença per un malentès i acaba com un mal estès.
 
La notícia coincideix amb el centenari del pare dels enigmistes catalans. Ahir va fer dotze anys que va morir en Tísner i el proper 28 de maig en farà cent que va néixer el polifacètic Avel·lí Artís-Gener, un escriptor i enigmista que respondria a aquesta condició d'“ambaixador de l'esperit humà” que figura al manuscrit trobat. El 28 de maig els lectors de diaris gaudiran d'algunes sorpreses tisnerianes, però la troballa del personatge perdut de Saint-Exupéry és un bon aperitiu. La família de Pere Calders va cedir unes imatges inèdites que van il·lustrar el concert Cançons de la veritat oculta d'aquest divendres a L'Auditori. Allà, al costat del gran Pere Calders i la Rosa Artís, va treure el nas (i el pegat negre) el personatge perdut de Saint-Exupéry. No en tinc cap dubte. Era en Tísner.

Màrius Serra. Rum rum a La Vanguardia. Dimarts, 8 de maig de 2012

dilluns, 21 de maig de 2012

L’edat d’or del lladre de diaris

Els lectors que tinguin el costum d’anar al bar, sabran molt bé que a totes les barres s’hi poden detectar una sèrie de caràcters típics. Sempre hi ha el paio que vol tenir la raó en tot, el ploramiques, el que parla sol, el que sempre fa el mateix acudit... I ara, amb la refotuda crisi, hi ha un tipus que viu una edat d’or: el depredador de diaris.

La situació és molt comuna. Seus en una taula, amb un cafè i llegint el diari que has comprat al quiosc. Si aquell dia el periòdic inclou alguna mena de suplement —de llibres, de salut—, agafes les pàgines que t’interessen i deixes la resta a sota. Tot d’una el depredador surt del no-res i amb els ulls desperts, a l’aguait, assenyalant la part del diari amagada, et fa aquella pregunta: “És de la casa?”. Quan li dius que no, que és teu, et fulmina amb la vista i fuig cap a buscar una nova víctima. Només cal que algú deixi un diari desatès dos segons —per pagar el cafè, per saludar un conegut— i el depredador aprofitarà el descuit.

Al llarg dels anys Quim Monzó ha dedicat més d’un article a desemmascarar al penques de bar. Recentment, però, he comprovat que el depredador evoluciona, té nous recursos. Si la cafeteria és d’autoservei, per exemple, el barrut no es posa a la cua per demanar, sinó que primer busca el diari lliure —que els que fan cua potser també volen llegir—, se l’apropia i després demana la consumició. La seva obsessió és tan forta que n’hi ha que fins i tot fan els mots encreuats o, com vaig descobrir l’altre dia en un Bracafè del carrer Casp, escriuen comentaris al costat de la notícia —com si el paper fos un fòrum d’internet.

El cambrer d’un bar que sovintejo em va explicar una altra mutació. Cada dia un home hi anava a esmorzar amb el diari sota el braç. S’asseia a la barra, feia el cafè i llegia cinc minuts. Quan se n’havia anat, però, ningú trobava el diari del dia, que estrany, i a la barra només hi quedava el de la vigília. El tercer dia el cambrer va adonar-se del truc: el depredador aprofitava una distracció seva per substituir el seu diari vell pel nou.

Fa temps que els experts anuncien la mort del diari de paper i la seva adaptació als nous mitjans digitals. Quan això passi, sé que em costarà adaptar-me al nou format, però alhora m’agradarà veure com s’ho fa el típic depredador de diaris. Barruts com són, jo crec que entrarà al bar, assenyalarà el primer iPad que vegi i preguntarà ben tranquil: “És de la casa?”.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 del maig del 2012.

diumenge, 20 de maig de 2012

Anunci, Estupidesa, Estalvi


Anunci.
Aquests dies –a les televisions locals de l'estat de Colorado, als EUA (o al web d'actualitat The Raw Story)– es pot veure un vídeo promocional que mostra una dona que no arriba a la trentena asseguda al mig d'un bosc volgudament ecològic que escriu a la mare amb un portàtil. “Estimada Mama”, diu, “abans bevia molt, era una bogeria; però ara que sóc més gran, prefereixo la marihuana; és millor pel cos, no tinc ressaques...; no sé si ho pots entendre...” L'anunci ha estat finançat per una ONG nord-americana que vol que la marihuana tingui el mateix estatus legal que l'alcohol, i s'està emetent ara perquè aviat els votants de Colorado seran cridats a les urnes per decidir si es legalitza –o no– la droga en qüestió.
Estupidesa.
No cal ser cap consumidor habitual de marihuana –ni cap llumenera– per veure que la il·legalització perllongada de la maryjane és una mostra de niciesa legalista que ha permès la creació de tot un submón clandestí d'abast mundial que viu del seu subministrament i la seva venda. Il·legalitzada per primer cop per Harry Anslinger, el primer cap del Bureau of Narcotics nord-americà (racista empedreït, Anslinger creia que la marihuana convertiria hispànics i afroamericans, que n'eren els principals consumidors llavors –anys trenta–, en uns maníacs sexuals violents), la marijuana estava a punt de tornar a ser legalitzada als EUA als anys setanta (les companyies de tabac fins i tot van preparar campanyes de publicitat per cigarrets “reforçats”), però els lobbies conservadors dels vuitanta van bloquejar aquests intents, de manera que els aficionats al cànnabis han continuat sent criminalitzats fins avui.
Estalvi.
Una criminalització que al Regne Unit –on s'han fet informes sobre el tema– té un cost als contribuents d'uns 25 mil milions d'euros anuals (entre les despeses del sistema judicial, de les presons, de la policia, etc.). I aquí a Catalunya –i arreu– deu tenir un cost equivalent. És a dir, la legalització de la marihuana estalviaria una fortuna a l'erari públic; eliminaria una classe sencera de petits i grans delinqüents; reduiria, segurament, el consum d'alcohol (més addictiu i més nociu per a la salut); i a més a més ajudaria molta gent a aguantar estoicament els embats de la crisi alhora que faria que aquesta anés a menys. Per què, doncs, ningú no en diu ni piu?

Matthew Tree, El Punt Avui, 20/05/2012

dimecres, 16 de maig de 2012

El paradís apolític

Cada cop que apareix un català carismàtic, no passen cinc minuts que no s’alcin veus que el proclamen futur president de la Generalitat. A La retransmissió d’en Puyal (a Catalunya Ràdio) del partit Barça-Espanyol, l’últim al Camp Nou de Guardiola com a entrenador, van preguntar als oients si els agradaria que algun dia Guardiola fos president del Barça i un 91 % va dir que sí (friso per conèixer els tinyosos que van respondre que no).

Sovint en converses informals surt un altre càrrec possible per a aquest entrenador venerat: president de la Generalitat (com Manuel de Copons, com Climent de Solanell, i cito els dos primers que m’han vingut al cap). Per molts, Guardiola seria un gran president de la Generalitat. Ja l’hi veuen: des d’un banc del Pati dels Tarongers, donant instruccions enèrgiques als consellers; a la Sala Tàpies, traçant l’estratègia econòmica en una pissarra. Si fos per ells, podria començar demà mateix.

És la vella idea que per a la política només cal ser honest, rigorós, treballador, seriós, com Guardiola. Com Laporta en el seu moment. Entenc que tot plegat és fruit de l’entusiasme més tiracoets (aquell que si bades et porta a la hipoteca o a la feridura). Llavors, ¿per què no es proposa que Guardiola sigui director general de l’OTAN o president del Banc Mundial? Doncs perquè hi ha la idea que per presidir la Generalitat no cal cap preparació. Quan la selecció espanyola va guanyar el Mundial ningú no va cridar “Del Bosque, president del govern!”. Espanya és un país com cal, mentre que Catalunya pot anar a toc del populisme més barat i el seu govern no cal que el presideixi un polític. La Generalitat és només un capritx dels catalans, una raresa nostrada, a l’altura d’un remei ancestral per a les morenes. Que es pot suprimir amb un cop de sabre (la Generalitat, no les morenes).

Enric Gomà, Ara, dimecres 16 de maig del 2012.

dimarts, 15 de maig de 2012

Taula reservada a l’Últim Sopar


Tierra Santa, parc temàtic catòlic a Argentina
Fa uns quants dies, el Grup de Periodistes Ramon Barnils va donar a conèixer l’Anuari Mèdia.cat, una publicació gratuïta que cada any vol fer inventari d’aquelles notícies que han passat desapercebudes per als mitjans de comunicació, o que com a mínim van merèixer massa poca atenció quan tocava. Els 15 exemples de “silenci mediàtic” del 2011, tal com en diuen ells, són una bona mostra del galimaties en què s’ha convertit la realitat per culpa de l’excés d’informació. Ens arriben notícies de tants llocs, tan diverses i tan ràpidament, que a vegades es perden les prioritats i allò que hauria de ser important acaba arraconat per vés a saber quines banalitats.

Tots els reportatges de l’anuari es fan llegir i, en més d’un cas, són peces que ajuden a entendre l’engranatge d’injustícies socials, incompetències i tractes de favor que ens envolten cada dia. Sobresurt, per exemple, l’informe de la ONG Setem que vincula 14 bancs espanyols amb empreses “que són totalment o en part fabricants d’armes”. O el càlcul segons el qual l’evasió tributària espanyola costa “a cada català 876 euros l’any”.

Una altra de les notícies que tot just treu el cap és la voluntat del Govern Balear de tirar endavant Tierra Santa, “el primer parc temàtic catòlic d’Europa”. Sembla una broma, oi? Doncs no. Ja fa temps que el Grupo Sigma, impulsor del parc, van presentar el projecte al govern balear: restaurants, un amfiteatre, una muralla, botigues, espais d’oci..., tot pensat perquè els turistes, tal com profetitza l’Anuari, puguin “assistir a l’Últim Sopar amb Jesús de Natzaret” o “passejar per l’arca de Noè”.

Quina fal·lera amb els parcs temàtics, els casinos i els centres d’oci.  Ja em diran quin interès pot tenir un parc dedicat al catolicisme, si no és per requalificar el sòl com Déu mana i trobar una excusa divina per construir encara més hotels. Potser és una coincidència, però d’ençà que el PP ha tornat al govern, rebroten els deliris de grandesa que demanen totxo i ciment. Com si ningú recordés el desastre econòmic que va significar el parc de Terra Mítica a Benidorm, finançat per Bancaja —ves per on— i la Generalitat Valenciana en temps d’Aznar.

Tal com van les coses, no em sorprendria que el motiu ocult per construir Tierra Santa fos la bona fe. Seria el lloc ideal perquè tots els estafadors, prevaricadors i  malversadors de fons públics, sovint tant de missa, hi anessin a expiar els pecats mentre fan veure que estan de vacances.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de maig del 2012.

diumenge, 13 de maig de 2012

Crac, Grec, Cec


Crac.
El diari financer novaiorquès The Wall Street Journal ha guanyat 33 premis Pulitzer al llarg del seus 138 anys de vida i per tant, quan afirma com va afirmar el dia 25 del mes passat –tot parlant del dèficit fiscal de Catalunya– que “en cap altre lloc d'Europa o de l'Amèrica del Nord no hi ha transferències intraestatals d'aquesta magnitud” potser fins i tot els prohoms panxacontents del PPC s'haurien d'adonar que aquí la qüestió és irrebatible: els catalans paguem més impostos que qualsevol altra regió europea o nord-americana i punt; i que si no ens espavilem, acabarem tan fotuts com els pobres grecs per la raó senzilla que des de fa dècades el poder central espanyol ens ha estat fent un grec implacable.
Grec.
Fa dues setmanes, per cert, en vaig passar una a la mateixa Grècia. Durant el llarg viatge amb cotxe cap a la costa sud, era impossible no notar els estralls de la catàstrofe econòmica patida per aquest país: tots i cadascun de les desenes de bars i restaurants que vam passar eren tan deserts que semblaven botigues de mobles; i hi havia tantíssims edificis, negocis i finques que estaven de lloguer, que feia la impressió que si els seus propietaris haguessin fet pinya haurien pogut llogar el Peloponès sencer al primer Adelson (o Bankia reflotat) de torn.
Cec.
Per fi, vam arribar a la regió del Mani, aquell dit del mig de la costa del sud-oest que resulta que és el punt més meridional del continent europeu. Si Grècia és pobra, el Mani ho és més que una rata. Si un aconsegueix treure els ulls d'una costa que fa plorar de tan bellament intacta que és, veurà que el 95% dels cotxes són massa antics per tenir matrícules europees; que les botigues petites tenen molt poc estoc i en venen menys; que els habitants nadius –amablíssims, per cert– guanyen poc més que xavalla a través d'una miqueta d'agricultura i pesca i que tots porten una cara de resignació tan perenne com fatalista. Es tracta, de fet, d'una mena d'estasi total: un freeze-frame socioeconòmic, allà on s'acaba Europa. Quan alguns dels nostres polítics afirmen que fem rumb cap a Ítaca, tant de bo tinguin (molt) present que es tracta d'una metàfora per un objectiu objectivament desitjable, i que no aconseguir-ho significaria, segurament, condemnar-nos tots plegats a les condicions de vida actuals en un altre país del qual l'Ítaca real forma part.

Matthew Tree, El Punt Avui, 13/05/2012

dissabte, 12 de maig de 2012

El món abans d’‘Alien’

L’altre dia vaig anar al cine i van passar el tràiler de la nova pel·lícula de Ridley Scott. Es diu Prometheus, és de ciència-ficció i aquí no s’estrenarà fins al mes d’agost. Veient aquestes primeres imatges, s’entén de seguida que Ridley Scott torna al territori fascinant i pertorbador d’Alien, creada el 1979. Un cop a casa, vaig buscar més informació i vaig descobrir que el film explica la història d’una nau espacial —Prometheus— que a finals del segle XXI va a la recerca d’una civilització alienígena. També vaig descobrir que es tracta d’això que en diuen una preqüela, és a dir, que se situa just abans de la història que explicava Alien.

De moment —i que duri— el recurs a la preqüela sembla exclusiu del gènere fantàstic. Com que l’eix espai-temps ja està alterat d’entrada, els guionistes no han de patir gaire per la versemblança. Ho demostren exemples com les tres parts prèvies a La guerra de les galàxies, també X-Men: primera generació i, ben aviat, Men in Black III, que fa allò de viatjar al passat per canviar el curs de la història. Abans, quan els productors volien esprémer l’èxit d’una pel·lícula, n’encarregaven la seqüela, posaven un 2 al darrere del títol —com ara Grease 2— i a vendre entrades. A vegades l’èxit l’acabava convertint en una franquícia, com és el cas de Batman o del mateix Alien.

La majoria de preqüeles funcionen bé perquè de bon principi ja hi ha molts incondicionals del primer film, però potser les hauríem de veure com un símptoma de decadència. Fa anys que la indústria de Hollywood inverteix tots els diners en efectes especials i menysté els guionistes. Si ara recorren a la prehistòria d’Alien, no és per la seva força argumental —que la té—, sinó per l’atracció dels efectes especials. En el fons, però, sí que hi ha un problema de coherència. No els fa res inventar una trama anterior a Alien, però ni es plantegen filmar-la amb la tecnologia de 1979. El dia que les vulguem veure en ordre cronològic, primer la preqüela  i després l’Alien original, semblarà un viatge al passat, i no al futur.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de maig del 2012.

dijous, 10 de maig de 2012

El motor de Víctor Nubla

Si vostè és un habitant del barri de Gràcia, o si passeja sovint pels seus carrers i és curiós —¿quan passa per davant d’un bar, mira cap a dins?—, segur que deu haver vist algun cop un home assegut a la barra i que escriu coses en un quadern. Tot i el bon nombre d’escriptors de la quotidianitat que avui dia viuen a Gràcia, és molt probable que aquest home sigui Víctor Nubla, el músic, artista i agitador cultural. Una vegada, al davant d’un entrecot sangonós, a punt de devorar-lo lentament, com fan els pensadors, Nubla em va explicar que gairebé tot el que ha escrit, ho ha escrit fora de casa, sobretot en bars i cafès.

Si algun cop el diviseu al cafè La Cigale, per exemple, que és al carrer Milà i Fontanals, o al Bo de la plaça del Rellotge, podeu provar de parlar amb ell, tot i que potser teniu una sorpresa i resulta que en realitat no és allà on el veieu. Nubla és un bon conversador, té molta corda, però fa la impressió que la seva escriptura és una forma de transport espacial i temporal, amb uns mecanismes que només ell coneix.

El resultat d’aquests viatges en prosa són els llibrets que des de fa anys edita i publica pel seu compte, i que ven en llibreries i quioscos per a iniciats. La Biblioteca per a Misantrops, se’n diu, i inclou llibres com Tratado sobre los frenos, Màgia tridimensional perenne o El llibre de les bèsties. Ara Víctor Nubla ha decidit sortir de la clandestinitat, però només una mica, i ha agrupat gran part d’aquests textos en un volum titulat Cómo caza un dromedario, que publica Blackie Books amb l’alegria i originalitat habituals.

El que escriu Víctor Nubla no s’assembla a gairebé res. Sí, a voltes una frase ens recorda a Borges, una imatge sembla sortida d’un somni de Moebius o un joc de paraules ens remet al surrealisme, però tot el conjunt és únic i peculiar, la transcripció d’un món propi. Llegint-lo s’intueix que el secret està en el mètode, en aquest toc experimental, lúcid, improvisat i divertit. La seva prosa capta amb humor el submón que l’envolta, com qui desmunta el motor d’un cotxe per extreure’n la condició humana.

Jordi Puntí, El Periódico, 5 de maig del 2012.

[Com a complement a aquest article, en recupero un altre del febrer de 2008, de quan va aparèixer el llibret Màgia tridimensional perenne, també de Víctor Nubla.]


Lenigma de la llagosta
Durant uns quants dies, d’ençà que en vaig conèixer l’existència, he estat cavil·lant sobre l’enigma de la llagosta. L’enigma és aquest: una nit d’estiu del 2005, mentre passejaven pel passeig de Sant Joan, a l’altura de l’estàtua d’Anselm Clavé, dos homes van descobrir una llagosta que caminava en direcció Tibidabo. No se sap si era de riu o de mar, si s’havia escapat d’un restaurant o si vivia en un estany proper; només se sap que, indiferent al brogit mundà, la llagosta feia via cap a algun lloc. Els dos homes, respectuosos, van seguir el seu camí i ja no la van veure mai més. Ara, després de pensar-hi molt, m’he adonat que van actuar amb saviesa. Un enigma és un enigma.

Vaig endinsar-me en els misteris de la llagosta gràcies a un llibret preciós, Màgia tridimensional perenne, escrit per l’inquietant Víctor Nubla. Pels pocs que encara no el coneguin, direm que fa més de tres dècades Víctor Nubla va cultivar el punk industrial amb el grup Macromassa i, des d’aleshores, ha participat en desenes de projectes musicals d’avantguarda. Aquesta afició al so, així com la cultura urbana de barri, són coses que li vénen de la infantesa. En una entrevista de fa uns anys explicava que el seu primer record és el soroll dels motors de la fórmula 1 a Montjuïc i de les sirenes dels vaixells al port, que s’escoltaven des de Gràcia.

Paral·lelament, i fins i tot conjuntament, fa anys que Víctor Nubla s’edita els textos que escriu en una col·lecció titulada Biblioteca per a Misantrops. Màgia tridimensional perenne, que va sortir l’estiu passat i jo vaig comprar a La Central del Raval, és el sisè que publica. Les seves 32 pàgines contenen “sis històries màgiques de Gràcia i un entreteniment especulatiu sobre la perennitat”, uns relats que tracen una geografia fantàstica. A més de l’enigma de la llagosta, hi descobrim el gat que va fer ministre a Joan Clos, “la pedra dels carallots” de la plaça del Raspall, el Centre Místic de l’Univers o la cooperativa de pescadors de Gràcia. Tot un món. Amb la seva vareta de mag —igual que la batuta que porta Anselm Clavé al monument—, Víctor Nubla ha convertit el seu barri (que també és el meu) en un lloc extraordinari. Ara surto a passejar més despert, per si topo amb la llagosta.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de febrer del 2008.

Entradas populares

Compartir