dissabte, 30 de juny de 2012

Union Sundown


At the end of last May I made a trip to London, just days before the celebrations of the Queen's Diamond Jubilee, to find that a country which had once flirted with Republicanism so intimately it was, as they say, on farting terms, had now revealed that its heart was mainly monarchic: eight out of ten citizens had assured various survey-takers that they felt they were better off with Elizabeth Windsor than without her. This could be, of course, due to the verifiable fact that the Queen is the only living member of the Royal Family who has not at some stage made a worldwide wally of him or herself: on the contrary, she has stayed her particular course with a dignity flawed only by a penchant for flagrantly unprepossessing hats. As a result the Union Jack – semiotically in hock to various far-right parties for the last thirty years – has now been reclaimed as the Jubilee symbol. It was hanging sheet-sized from the roofs of the railway stations, it was strung like so many onions just above head level at countless pubs, it was fluttering at the cash tills of the supermarkets, and a ubiquitous brand of English sparkling wine had wrapped its bottles up in it. All this flag-waving, frankly, got on my breasts and it was a relief to finally fly away from so much bunting. I realise, however, that there are people who cannot abide flags no matter what their colour, who might say that it wouldn't occur to me to complain in the same way about the almost equally frequent senyeres which now hang all year round from numerous balconies in just about every urban nucleus in Catalonia. But irrespective of how I or anyone else might feel about such Catalan flags, it cannot be denied that they – especially the be-starred ones (which express an undisguised wish for political independence) – are at least winking at a possible future. They are aspirational, so to speak. But standing in London's Victoria Station and staring up at the Union Jacks tied to the steel rafters, it struck me that these flags were, on the contrary, winking at the past: specifically, at the venerable Age of Empire itself. By coincidence, two days before I left Britain, the Scottish National Party launched a major campaign in favour of independence ('Scotland Yes'): a wee reminder that the Union Jack's design may soon be due for an overhaul. After all, if you wink at the future there's a chance it might just wink back at you. The past, by contrast, as almost everybody knows, is irrevocably, irremediably, irreparably, unrectifiably over.

Matthew Tree, Catalonia Today, juliol-agost de 2012

Un pòster dels Smiths

La música és repetició, i la repetició és memòria, per això tornem un cop i un altre a les cançons que ens agraden. Si ens obsessionen, és perquè aquest bucle ens estimula els records. Tant pot ser la vivència d’un instant concret com el nus de sensacions i estats d’ànim que resumeix tota una època. Però sovint no en tenim prou amb la música. La relació amb la memòria és tan forta que eixamplem l’interès i en volem saber més detalls: estudiem les lletres de les cançons, els títols, les cobertes dels discos o les xafarderies del grup a la recerca de pistes que ens facin entendre allò que ens agrada.

Aquests dies podem admirar un exemple clar d’aquesta musicofília al vestíbul de la Fnac del Triangle, a Barcelona, perquè fins al 20 de juliol s’hi exposen una trentena de pòsters promocionals d’aquest grup grandiós i fugaç que van ser The Smiths. La col·lecció és propietat de Marc Capella i l’excusa —dolorosa— per ensenyar-la al públic és que ara fa 25 anys que els Smiths es van separar. Las mostra sacsejarà els records de molts incondicionals, perquè el grup —i sobretot Morrissey— cuidaven molt la imatge dels discos i dels cartells de promoció, fins al punt que algunes cobertes han esdevingut icones del pop: Jean Marais a la coberta del senzill de This Charming Man; Truman Capote saltant a la imatge de The Boy with the thorn in his side; o la famosa foto del grup al davant del Salford Lads Club, de Manchester.

Recordo amb quina incredulitat vaig rebre la notícia de la separació. Era inversemblant. Els Smiths només van estar junts cinc anys i van gravar quatre discos d’estudi, però van deixar una empremta inesborrable. Els pòsters de la Fnac m’han fet tornar a aquells anys. He reviscut la revelació de quan vaig escoltar per primer cop Reel around the fountain a la botiga de discos de l’Agustí, a Manlleu. La temporada en què There is a light that never goes out era un himne que no podia faltar a cap festa. La ràbia de perdre’m l’actuació a Studio 54, l’única que van fer a Barcelona, perquè l’endemà tenia examen de selectivitat, i el goig de veure’ls dos dies després per la tele, en el concert històric de Madrid que va retransmetre La edad de oro de Paloma Chamorro. Les ganes d’anar a Manchester i visitar els llocs sants del grup. Aquells cinc minuts breus, després d’escoltar fascinat Meat is Murder, en què vaig jugar amb la idea de fer-me vegetarià...

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de juny del 2012.

divendres, 29 de juny de 2012

Emili Teixidor, entrevistat indemne

Cosa admirable és quan en una entrevista el periodista aconsegueix treure a la llum, sense esperar-s’ho gaire, la faceta més espontània i directa de l’entrevistat. Ocorre quan l’entevistat se n’atipa, de l’entrevista, i reacciona amb agressivitat, esquerperia, rancúnia, arrenca a riure o es posa a saltar a peu coix. En moments així el periodista compleix la seva missió amb escreix, ja que ens proporciona una mirada nova, fresca, sobre l’entrevistat. Mai no hauríem sospitat que aquell economista canadenc premiat amb el Nobel i l’Hyzsglinsk (guardó menys conegut i molt prestigiós entre els entesos) arribés a adoptar actituds tan extremes en una entrevista. Per un sentit elemental del decòrum, m’estimaria més no entrar en detalls. És possible que algun nen malalt o castigat sense piscina estigui llegint aquest diari.

En una entrevista a Emili Teixidor a Radio5 de RNE del gener passat, la periodista bregada li va preguntar: “El roig i el negre el va marcar molt en la infantesa?”. I ell va respondre que aquesta idea tan gastada que els llibres et deixin marques, senyals, estigmes, empremtes o blaus, no el fa gaire feliç. Que els llibres t’agraden o no, més que marcar-te i deixar-te senyalat com si sortissis d’una sessió de sadomasoquisme (això Teixidor no ho va dir així, encara que ho hauria pogut dir). No va aclarir el grau de contusions que li va provocar El roig i el negre.

La periodista bregada va rematar la feina quan li va demanar, professional, com se li havia acudit el personatge de la formiga Piga dels seus contes infantils. Precisament és allò que els nens pregunten sempre a un escriptor quan els fa una xerrada a l’escola: “Com et vénen les idees?”. Educat en tot moment, Teixidor es va mostrar evasiu i distant en comptes de respondre, posem per cas: “Follant dalt d’un arbre”. No se m’acut una resposta millor.

Enric Gomà, Ara, dimecres 27 de juny del 2012.

dilluns, 25 de juny de 2012

Idees per a un retrat d’Álvarez-Cascos

Té el cap gros, tirant a quadrat, d’una mida que s’adiu amb la seva còrpora refeta. És un d’aquells caps rocosos, d’una peça, cosí germà dels de l’Illa de Pasqua, tan pesat que ha anat enfonsant el coll dins les espatlles. La tofa de cabells foscos, clenxinada cap a la dreta, esclar, li ajuda a dissimular la paret vertiginosa del front i les orelles massa petites i retirades. Ara perquè els cabells li claregen, però anys enrere se’ls havia pentinat en un serrell llarg, engominat, que volia ser una mica salvatge i alhora una mica dandi, segons els dictats estètics de les joventuts d’Alianza Popular (José Maria Aznar era un referent).

Per sota del front, les faccions de la cara s’ajunten per dibuixar un home afable, de la terra, segur de si mateix, que no sap dir que no a un bon entrepà de xoriço. És, no obstant, un rostre que canvia intensament d’un minut a l’altre, gràcies a les celles espesses i molt arquejades, els ulls foscos i un nas ample i enfonsat, de boxejador antic, com si de petit l’haguessin operat dels carnots. Dins el conjunt de la cara, la boca es veu petita, però quan parla, els llavis gruixuts fan joc amb el mentó i la papada pronunciada.

Quan fa alguna ganyota, se li marquen unes arrugues treballades. Si és d’alegria, si riu, els ullets se li tanquen en un gest entremaliat. Si la ganyota és de mala llet o d’amenaça, les faccions dibuixen un guinyol, un Saturn, un ésser fantàstic que podria convertir les coves d’Astúries en un paisatge d’El senyor dels anells. Les galtes, grosses i carnoses, tenen un aire feréstec, tramuntà, i sempre s’hi endevina una ombra de barba i bigoti, encara que l’home s’hagi afaitat fa mitja hora.

Cal dir que aquest rostre pot variar d’una temporada a l’altra, perquè l’home és dels que s’aprima i s’engreixa, s’aprima i s’engreixa. Es s diu Francisco Álvarez-Cascos, té 64 anys i el govern n’ha encarregat un retrat al pintor Antonio López. Li pagaran 190.000 euros de res. No entenc per què López accepta la feina de pintar un polític. ¿Que no és un pintor realista? A més, amb el prestigi que té, que pinti algú desconegut i el vengui a un col·leccionista privat. En traurà més i no tacarà el seu currículum amb encàrrecs de nou ric. Pel que fa al retrat d’Álvarez-Cascos, el govern pot agafar aquest article, imprimir-lo i imaginar-se el quadre. S’estalviaran moltes crítiques i diners, perquè jo, amb un deu per cent del total, ja m’hi avindria.

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de juny del 2012.

Noble Constantí

Els famosos dics de contenció dels Països Baixos són un joc de nens al costat de la contenció vaticana. Si els enginyers centreeuropeus malden per contenir els embats marins tot impedint la formació d’una nova Atlàntida al Mar del Nord, els homes del cardenal Bertone són experts en el subtil art de la contenció informativa. De tant en tant, una tempesta desborda un dic. Menys freqüentment, com a mínim fins ara, una filtració desborda l’opacitat vaticana. Com és natural, la contenció no és cosa de pobres. Al contrari, és una actitud que només apareix en contacte amb alguna mena d’opulència. El que a Suïssa són dipòsits bancaris, al Vaticà són dipòsits d’informació. Caixes fortes per una banda i arxius per l’altra. L’anomenat Archivum Secretum Apostolicum Vaticanum, parcialment obert als investigadors autoritzats, conté més de seixanta quilòmetres lineals de prestatgeries. Tota la nostra organització social gira al voltant de la contenció: de despesa, d’apetits diversos, d’informació. Els tresors sobre els quals es fonamenta el sistema econòmic són pastissos que, en principi, ningú no ha de menjar. La moral es construeix a partir de la contenció d’instints bàsics, alguns de ben contradictoris. El poder té una relació directa amb la informació. La resta d’atributs en són meres conseqüències.

Des de la detenció, ara fa tot just un mes, del majordom de Benet XVI per la filtració de documents secrets, la cúria vaticana s’ha concentrat a espesseir el silenci amb un mètode avalat per segles d’experiència. Coincidint amb l’estranya malifeta del bonifaci Paolo Gabriele, han aparegut dos llibres molt recomanables per conèixer els dics de la contenció vaticana. El principal, un clàssic precursor del periodisme d’investigació: La falsa i inventada donació de Constantí, de l’humanista Lorenzo Valla, en traducció del llatí al català i introducció d’Alejandro Coroleu per a l’editorial Adesiara. Aquest deixeble de Petrarca va desmuntar, en ple segle XV, una falòrnia testamentària de l’alçada d’un campanar (i mai millor dit): la falsa donació de tot un imperi (el romà occidental) per part de l’emperador Constantí I a l’Església Catòlica de Roma, reivindicada des del papat de Silvestre I. Valla ho desmunta amb arguments jurídics i històrics, però són els aspectes filològics els que li permeten demostrar que el text del decret de donació es va escriure cinc-cents anys més tard des de la cancelleria vaticana. Davant d’aquest frau documental, el debat sobre l’IBI de l’Església fa riure. 

L’altre llibre encara ens toca de més a prop: El misteri de l’assassinat del bisbe de Barcelona, de Ponç Feliu i Miquel Mir (Pòrtic), en el qual analitzen a fons el cas del carpetovetònic i ultramontà bisbe Irurita, presumptament afusellat a Montcada l’any 36 però vist amb vida l’any 39 per diversos testimonis de solvència contrastada. La clau que solucionaria el misteri podria ser un document, tal vegada ignominiós, signat pel bisbe i arxivat en algun centímetre dels seixanta quilòmetres lineals d’arxiu vaticà.  

Màrius Serra. Columna a Cultura de La Vanguardia, dissabte 23 de juny de 2012

Esclifador?

De ruta per Celrà amb el programa Divendres descobreixo una arma diabòlica que els nens d’ara, massa pendents de les espases làser, ja no coneixen. Rebia el fascinant nom d’esclifador i consistia en un disparador de boletes de lledoner. Estic a les enfosques, que diuen per allà, sobre l’etimologia del mot. Potser té alguna relació amb esclafir (per metàtesi) o amb esclofa (clofolla) però són meres especulacions recreatives. Alguns celranencs també la coneixen amb el nom de petador, que és com els sabadellencs anomenen el fuet. El DIEC recull una accepció explosiva del petador: “Paper plegat de certa manera que, en donar-li una forta sacsejada, es desplega i peta”. Però l’esclifador de Celrà és una llançadora. De fet, em va fer pensar en les carcasses cilíndriques de boli Bic (cristal) que als Salesians d’Horta fèiem servir per disparar-nos grans d’arròs o boletes de paper. De la mitja dotzena d’accepcions que l’Alcover-Moll dedica al mot petador veig que la tercera correspon a l’arma celranenca: “Canó fet d'una tija vegetal, principalment de saüquer, dins el qual es posa una bolleta, i fent pressió amb un èmbol, aquella surt amb certa força i produeix una petita detonació; cast. taco, tirabola.” Bona revetlla!

Màrius Serra. Motacions al suplement de Cultura de El Punt-Avui, dijous 21 de juny de 2012 

Toc pel que queda

Llegeixo a New Scientist que un equip de científics ha desenvolupat un sistema d'intel·ligència artifical aplicada a una de les especialitats més poètiques de la publicitat: l'anomenat Naming. És a dir, la professió de donar nom a un nou producte, una nova marca, una nova empresa, una nova institució, una nova (ai) moneda... Fernando Beltrán, poeta asturià que passarà a la història per haver inventat noms com ara Amena o OpenCor, és el rei del naming ibèric i defineix el seu ofici prosapoètic amb el nom que li va etzibar una filla seva: nombrador. La seva empresa es diu El nombre de las cosas, un nom de noms que fa poc ha saltat a la coberta d'unes memòries sensacionals que ha publicat l'editorial Conecta amb el títol El nombre de las cosas. Beltrán hi explica, entre moltes altres coses, els processos que el van portar a molts dels noms que s'ha empescat. Aquest juliol a Jeju (Corea del Sud), el Naming serà protagonista al congrés anual de l'Associació de Lingüística Computacional (ACL). Un equip italià de la Fundació Bruno Kessler de Trentino hi presentarà el sistema de nomenador artificial. Un dels seus creadors, anomenat Strapparava (suposo que per via natural, és a dir, perquè son pare ja duia aquest cognom monovocàlic) assegura que el seu sistema no pretén reemplaçar els humans sinó esdevenir una eina per fer aquell fenòmen psicometeorològic anomenat tempesta d'idees. En principi, la cosa funciona que tu li introdueixes un seguit de paraules clau relacionades amb el producte que cal anomenar (restaurant, cuina italiana, sabor) i el programa t'escup neologismes que les contemplin. Val a dir, però, que els exemples que mostren no són gaire afalagadors. A partir de tres mots clau tan obvis com Eat Pasta & Pizza el sistema ofereix les solucions Eatalian o Pastarant... Ara ja sabem d’on ha sortit l'horripilant Yolado (el iogur gelat de Danone). 

Un llunyà dia de 1977 Joan Brossa ja va experimentar amb les famoses sextines cibernètiques (amb soft-ware de Josep Font, Jordi Bastardes i Santiago Farré d'un Centre de càlcul de Vilafranca del Penedès), de les quals en publicaria una als vuitanta. Aquell poema fet per ordinador va generar un gran debat sobre l'essència de la poesia. Una de les seves múltiples definicions aplicades a la poesia la descriu com allò que es perd en la traducció d'un poema. Beltrán, que és un bon poeta, s'ha guanyat la vida inventant noms. 

Potser algú es podria preguntar ara què es perdrà quan els noms se'ls inventi un programa informàtic. En realitat, això és irrellevant. Tal com ens demostra cada dia la situació econòmica el que compta no és pas el que es perd sinó el que queda.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 19 de juny de 2012

Suport espiritual

Detecto amb interès l'augment espectacular d'espais en els quals algú fa publicitat de la possibilitat de fer-ne. No només són tanques publicitàries sense anunciant, que aprofiten per anunciar la manera de contactar-hi per omplir-les amb un anunci. D'altres espais també reclamen la possibilitat d'actuar com a reclam. Veus passar un bus urbà amb un anunci enorme al llom: “en aquest espai podria posar la seva publicitat”. Un anunci sobre la manca d'anuncis, vaja, que recorda aquells bells cartells que destaquen en una paret llisa amb el seu xocant “Prohibit afixar cartells”. Encara amb l'anunci del bus al cap entres en una zona comercial i un plafó pampallugueja: “Anunciï's aquí. 400 €           3 setmanes (i 2 més de franc)”. Penses que és una manera ben idiota de dir que 5 setmanes costen 400 euros i te'n vas al lavabo a comprovar la teva liquiditat. Just a l'alçada dels ulls, una mica més amunt d'on llegiries Roca i una mica més avall d'on miraries mentre te l'espolses, hi diu: “Aquí podria posar la seva publicitat”. Carai. La publicitat de la publicitat possible és un símptoma més de l'actual manca d'alegria financera. 

Cada cop més a l'aguait, topes amb una modalitat de correu comercial fascinant. No saps com dir-ne, però és un rectangle de cartonet amb un forat circular a la part superior perquè els repartidors puguin fixar-lo al puny d'una moto. És la variant motociclista del fulletó que et trobes sota els neteja-parabrises del cotxe, però com que penja com una fulla de ficus esgrogeïda fa més patxoca. Ets a la plaça de la Revolució de Gràcia i veus un munt de motos amb un fulletó groc enastat al puny lliure del manillar. T'hi acostes i n'arreplegues un. Diu “Avís”, però no és cap nova ordenança municipal ni cap advertiment d'obres o poda d'arbres. El signa l'Arxiprestat de Gràcia. Hi ha un logo amb la Sagrada Familia i un eslògan, tot en majúscules: “No deixi de visitar la seva parròquia per aquets (sic) motius”. I sota, cinc motius amb una casella al davant, com si calgués marcar-la amb una creu a la manera de la declaració de Renda, i una sisena casella en blanc amb una línia puntejada al costat, per escriure-hi un motiu diferent. Tota una campanya de captació de clientela que acaba amb la data (dijous dia 7 de juny) i l'horari (de 9 h. a 21 h.) de portes obertes. Els cinc motius explícits són: a) Déu t'espera, b) Un moment de Silenci, c) Fer una estona d'oració, d) Adorar l'Eucaristia, e) Parlar amb un capellà. I després hi ha el sisè, en blanc. Tenint en compte el debat sobre l'IBI eclesiàstic i l'actual situació financera, potser aquesta campanya gracienca ve a dir que, més enllà de donar ajuts materials, l'especialitat de la casa és una altra.

Màrius Serra. Rum-rum a La Vanguardia el dilluns 18 de juny de 2012 

Els gens salvatges

Un dels elements que destaquen a la pel·lícula de Patricia Ferreira Els nens salvatges és el tractament de la llengua. Es podria qüestionar la riquesa lèxica que mostren els tres joves protagonistes en contrast amb la pobresa general de la llengua (les llengües) que conformen la banda sonora de qualsevol pati d'institut. Però la mera constatació que la llengua (les llengües) ha estat un element més en el procés de creació de la pel·lícula ja resulta remarcable. Decidir si uns pares són castellanoparlants o quina variant de català parla la professora de plàstica no és trivial. Si, a més, el tractament és versemblant, coherent i gens afectat, doncs ja n'hi ha per treure's el barret, més enllà de les conclusions sociolingüístiques que se'n puguin extreure. Un artefacte de ficció només té un compromís: funcionar. I Els nens salvatges funciona. Està ben construïda, sap què vol mostrar i com fer-ho, defuig l'efectisme i concentra el temps, l'espai i les emocions al pot d'un esprai. A pressió. Res d'això no seria possible amb un tractament de la llengua (les llengües i els registres) fallit, que interferís amb la història intensa d'aquest notable trio d'adolescents en desmanegada construcció. Veure-la doblada en monolingüe deu ser tan absurd com ho és anar a veure la versió doblada de Las chicas de la sexta planta (jo ho vaig fer ahir) i trobar-se que la part en llengua francesa es transforma en un argot estrafet de bonjús, ohbuàs, ges en comptes d'erres i adverbis acabats en mant. Pura reducció turística. Confio que el doblatge de Els nens salvatges no vagi per aquí. Un dels bons moments de la pel·lícula és quan Àlex Monner, que hi fa de mal estudiant, llegeix a classe de literatura castellana uns versos de Miguel Hernández després que un company els hagi destrossat.

La lectura en veu alta és una d'aquelles pràctiques educatives que cal recuperar. Dir un text és una forma de conèixer-lo. Per llegir-lo en veu alta sense errar-nos ni passar-li pel damunt com qui s'electrocuta primer cal haver-lo paladejat, mastegat i paït. Aquest dimecres al TNC es va celebrar el VIII Certamen de Lectura en Veu Alta. Conduïts pel cantant i actor Joan Dausà van competir-hi 35 finalistes, classificats entre 700 participants de 287 centres. Fa vuit anys la Fundació Enciclopèdia Catalana va importar aquest certamen d'Alemanya, i continua amb èxit. També cada final de curs, des d'en fa set, la productora Antàrtida celebra una gran final del concurs de lletreig que s'articula a través del programa de televisió Pica Lletres, que va començar a TV3 i després ha passat a la Xarxa Audiovisual Local. Els vuit finalistes sorgits de 7.500 participants d'enguany es van enfrontar la setmana passada, conduïts pel cantant Joan Masdéu, al Teatre de la Passió de Cervera. La llengua (les llengües) és una font de plaer. No ens podem permetre que quedi fora de la llista de preferències dels nens, per més salvatges que siguin. 

Màrius Serra. Columna a Cultura de La Vanguardia. Divendres 16 de juny de 2012

diumenge, 24 de juny de 2012

Cervell, Ull, Peu


Cervell.
Fa un parell d'anys al web d'aquest mateix diari, un lector em va acusar de ser un “intel·lectual” en un intent d'insultar-me, i a fe que ho va aconseguir, perquè les persones que s'autodefineixen com a intel·lectuals (i no pas, posem per cas, com a assagistes, filòsofs, escriptors...) solen parlar (o escriure) d'una manera fantàsticament pretensiós, ja que senten la necessitat irreprimible de fer gala d'erudits fins quan tracten temes més aviat ordinaris. (Per cert: el mot intel·lectual, en el sentit de, diguem, setciències respectable, apareix per primer cop en català a principis del segle XX, i si en desaparegués en algun moment donat del segle XXI, posaria la mà al foc que poca gent el trobaria a faltar, al contrari, se n'acomiadaria amb alegria i alleujament i focs artificials i tot).
Ull.
Aquesta incapacitat d'explicar qualsevol cosa, per quotidiana que sigui, sense referències doctes i un llenguatge que s'esforça per semblar culte, ha estat explotada des de fa anys per la revista satírica anglesa Private Eye, que dedica un espai setmanal als exemples més flagrants de la pretensiositat sovint hilarant de segons quins intel·lectuals. I pocs exemples de pseudointel·lectualitat arriben a ser-ne més, de flagrants, que els comentaris següents del periodista Jonathan Wilson, publicats el mes passat a The Guardian, arran del comiat de Pep Guardiola: “Hom ha de pensar que potser Guardiola, mentre contemplava la fi de tot plegat, estava sota la influència d'un idealisme fatalista; que estava decidit a fer del seu equip el Barca [sic] més Barquesc [sic] de tots, passés el que passés, sobretot en el moment que el seu Barca [re-sic] estava a punt de dissoldre's. La seva determinació a jugar amb cada cop menys defensors... es va convertir gairebé en l'altrusime comentat per Ernest Becker en la seva relectura de Freud. Si, com deia Samuel Weber, ‘la recerca de sentit; l'activitat de construcció, síntesi, unificació... tot això indica la lluita de l'ego per establir i mantenir una identitat', què millor podria fer l'ego, a l'hora de contemplar la seva dissolució, que no fos afirmar la seva superioritat amb l'autodissolució, tot seguint fins al final la filosofia de la qual ha obtingut el seu sentit?”.
Peu.
Espero els comentaris del senyor Wilson sobre el progrés d'en Tito Vilanova, amb candeletes.

Matthew Tree, El Punt Avui, 24/06/2012

dissabte, 23 de juny de 2012

Teixidor i els dubtes

Un amic em truca i acabem parlant d’Emili Teixidor. ¿De debò que era tan bon escriptor?, em pregunta. No ha llegit cap llibre seu i li sorprèn la quantitat d’elogis i reaccions que s’han produït aquests dies, després de la seva mort. Més enllà de la qualitat de la seva obra, l’interrogant del meu amic em fa pensar. En primer lloc, Teixidor ha aconseguit un consens de lectors, llibreters, periodistes, escriptors i polítics que no és tan habitual com sembla. (Diria que Baltasar Porcel, per exemple, que va morir ara fa tres anys, no va rebre un adéu tan unànime.)

Després hi ha el seu perfil polièdric: Teixidor era escriptor per a nens i adults, professor, pedagog, divulgador de llibres a la ràdio i la televisió, articulista de l’actualitat, home de teatre... És cert que al llarg de la vida s’havia implicat en molts fronts, i d’entrada pot semblar una dispersió excessiva, però és que els autors que volen guanyar-se la vida escrivint en català —com era el seu cas— sovint han de fer uns quants papers de l’auca.

Ara ens podem lamentar sobre les novel·les que no va arribar a escriure a causa d’aquestes dedicacions paral·leles. També podem preguntar-nos si en un altre país, i amb una altra llengua, hauria pogut explorar més a fons aquest submón tèrbol de la infantesa i de la religió que aquí esbossava amb cautela. Hi havia una tensió primordial, d’altra banda, que l’emparentava amb El mar de Blai Bonet, per això no és estrany que Agustí Villaronga es fixés en tots dos per adaptar-los al cine.

Són dubtes complexos, que tenen el punt de fuga en la suposició, i ja se sap que en literatura és tan important allò que s’escriu com allò que no es diu. Només Emili Teixidor sabia fins on volia arribar. Repasso els seus llibres de narrativa per a adults. Entre Sic transit Gloria Swanson i el Retrat d’un assassí d’ocells van passar nou anys. Dotze més fins a El llibre de les mosques... “S’ha d’anar a poc a poc, no tenir pressa”, deia. Potser cal trobar les respostes en l’etern debat entre la urgència i la paciència de l’autor.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de juny del 2012.

dimecres, 20 de juny de 2012

Un fill de la Plana

Ara que l’Emili ens ha deixat, em sembla que el millor homenatge és fer-lo viure amb la lectura dels seus textos. Per això torno a agafar la novel·la que anys enrere me’l va descobrir —Retrat d’un assassí d’ocells— i en rellegeixo la primera pàgina. Al moment la prosa es desplega amb un ritme natural, viu, d’una familiaritat acollidora, i de seguida em sento a casa. “Sóc una fill de la Plana”, deia ell fa uns mesos, quan el van nomenar doctor honoris causa per la Universitat de Vic. Jo també. Al cap d’unes quantes frases arribo a una cançó que de petits cantàvem a l’hora del pati: Mà morta, mà morta, truca a aquesta porta...! Encara que el meu record sigui borrós, revisc amb la tonada aquella atmosfera enrarida, de secrets infantils i d’innocències a punt de ser pertorbades, que domina les novel·les d’Emili Teixidor.

Mà morta, mà morta, obre aquesta porta...! Amb quina fascinació vaig empassar-me cada pàgina de  la novel·la. La llegia amb un desfici nou, com qui va desbrossant un bosc espès per trobar-hi pistes. Era l’instint fabulador, era el català de la Plana de Vic, de Roda de Ter. A les obres d’Emili Teixidor s’hi escolta el dring d’una llengua forjada al carrer, a la plaça del mercat, entre pagesos, amb tot d’expressions d’una època que, per segons qui, pot semblar llunyana, però que pels osonencs és perfectament present.

Després vaig llegir Sic Transit Gloria Swanson, El llibre de les mosques, Pa negre... Amb els anys, l’ofici i els èxits, el seu món literari es va fer més complex, per això cal llegir-lo com un tot inseparable. Els personatges entren i surten d’un llibre a l’altre, creen un paisatge humà que li permet dibuixar el contrast entre una infantesa feliç, idíl·lica, ingènua, i un present de realitats més que trasbalsadores.

Ens havíem vist unes quantes vegades, a Vic, a Manlleu, a Barcelona. Un dia estàvem amb un grup de lectors seus i em va tocar descriure la seva obra. Vaig triar un vers famós de T.S. Eliot: “Barrejant memòria i desig”. L’Emili va somriure en silenci, amb discreció i el gest noble d’un patrici romà. S’assemblava als seus llibres.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 de juny del 2012.

Els nens antropòfags

La directora d’Els nens salvatges, Patricia Ferreira, va insistir en una entrevista a Catalunya Ràdio en què els nanos de la pel·lícula no són salvatges en el sentit de delinqüents, sinó que és com els adults els considerem. Ferreira hi denuncia la manca de comprensió dels adults. Al barceloní cinema Comèdia, el dia de l’estrena Ferreira ja ens va explicar que els nens de la pel·lícula no ho són tant, de salvatges. “Jo m’he posicionat del costat dels xavals”, va aclarir a la ràdio. Sempre que una pel·lícula tracta el món dels joves, s’enceta una pastilla de sabó. De vegades Camay, de vegades Heno de Pravia. Tot és llagoteria embafadora i complaent que explota, de passada, la mala consciència dels adults.

A Els nens salvatges el mou un esperit sociològic, pretén ensenyar-nos la vida dels adolescents d’ara. No és com Armaggedon, que només busca entretenir (encara que moltes frases de la pel·lícula se’ns hagin quedat incrustades i les repetim amb devoció). I ara, amb el seu permís, els revelaré un tret argumental d’Els nens salvatges. Si vostè no l’ha vista, no continuï llegint. Després no es queixin que no els he advertit. En el supòsit que no se’n sabessin estar, perquè llegir ens fa més lliures i tota aquesta mandanga, llegeixin un passatge de Heidegger.

Cap a l’acabament de la pel·lícula, sabem que la noia ha matat els seus pares. Ha ruixat amb benzina unes tovalloles posades a la porta del dormitori patern i hi ha calat foc. Els socarrimats en qüestió són uns pares més aviat benestants, convencionals, amoïnats, neguitosos. Com tants n’hi ha. Segons l’actriu Aina Clotet, la pel·lícula vol recalcar que l’adolescència és un moment d’experimentació, de provar límits. Per aquesta raó no s’entén que la noia i els seus amics no es mengin els pares. Un garró, una espatlla, el tou de la cama, amb un bon raig de quètxup.

Enric Gomà, Ara, dimecres 20 de juny del 2012.  

dilluns, 18 de juny de 2012

Foc, Sol, Pasta


Foc.
Una història potser instructiva: fa uns tres lustres que es van descobrir els cossos cremats –la majoria suïcidats– de 53 membres de l'Orde del Temple Solar a Suïssa, repartits entre dos xalets. Entre els morts hi havia els dos fundadors de l'orde: Joseph di Mambro, un joier d'elit, i Luc Jouret, un metge homeòpata. Aquests havien convençut els seus seguidors que l'orde medieval dels templaris –els cavallers que escortaven els pelegrins a Terra Santa i cuidaven els seus diners (fins que Sa Santedat Climent V va fer cremar viu el Gran Mestre templari, el 1314)– mai no havia deixat d'existir, i que ells (els fundadors) n'eren els veritables hereus espirituals.
Sol.
Una herència, aquesta, que havia estat protegida durant segles pels catalans, segons un tal Guillem Grau i Rifé, de Toloriu, que, a mitjan segle XX, va proclamar que Catalunya, justament, era l'únic lloc del món en què la tradició templària esmentada havia sobreviscut intacta, raó per la qual es va declarar Gran Mestre de la branca catalana de l'Orde Sobirà i Militar del Temple de Jerusalem, un dels antecessors de l'Orde del Temple Solar. (A més a més, s'aprofitava de les seves diguem-ne qualificacions templàries –com també d'una suposada descendència de l'emperador asteca Moctezuma II– per vendre ducats, comtats i marquesats inexistents a catalans tan esnobs com crèduls, fins que la policia el va enxampar als anys setanta).
Pasta.
Tots els membres de l'Orde del Temple Solar –tot i ser (o justament perquè eren) de classe mitjana alta (directius de multinacionals, funcionaris importants, alcaldes...)– acabaven tan entabanats per Di Mambro i Jouret com les víctimes també adinerades del senyor Grau; tant, que donaven quantitats importants als seus dos líders espirituals perquè aquests poguessin viure com déus sense donar res a canvi que no fossin uns rituals simplistes i unes promeses d'una felicitat futura que van acabar amb un suïcidi col·lectiu. Ben mirat, potser sí que tots tres estafadors –Di Mambro, Jouret i Grau– eren els hereus autèntics, tal com pretenien, dels antics templaris: sobretot si pensem que aquests van acabar aprofitant-se descaradament dels diners que els pelegrins a Terra Santa els confiaven, tot inventant així –segons ens asseguren els historiadors– la professió, tan valorada avui en dia, de banquer.

Matthew Tree, El Punt Avui, 17/06/2012

El rei, el xeic i un Ferrari, o dos

Ho hem sabut aquests dies. El novembre passat, el xeic Mohamed bin Rashid al Maktoum, primer ministre dels Emirats Àrabs, va regalar dos cotxes Ferrari al rei Joan Carles. No un, no, dos. La gràcia és que si un s’espatlla, encara li queda l’altre. Com qui convida a una cervesa —o a un te verd—, el xeic li devia dir: “Té, Joan Carles I, aquí tens dos Ferrari. Pago jo, ¿eh? I no em diguis que no, que m’enfado”.

Els dos cotxassos estan valorats en 500 mil euros i han anat a parar al Parc Mòbil de l’Estat. És a dir, no són propietat del rei —perquè si se’ls quedés, n’hauria de pagar impostos—, sinó que són de tots els espanyols. De moment la Casa del Rei no ha aclarit el gest del xeic, si li agraïa algun favor —potser li deixa aparcar gratis el iot a Marbella, dic jo— o si només tenia un dia esplèndid.

El que sí que ha explicat la Casa del Rei és que els dos Ferrari s’afegeixen a la seva col·lecció de cotxes de luxe. Es veu que en tenen més de 70, tots molt lluents, com ara un Rolls Royce exclusiu que va comprar Franco, i que és el mateix que va fer servir la Letizia per anar al seu casament. La Casa del Rei també ha dit que encara no sap què fer amb els dos Ferrari. Potser muntarà una exposició amb tots els cotxes, diu. No és una mala idea, si el que volen és refregar la seva opulència pels morros del populatxo que els manté. Però potser ens els miraríem d’una altra manera si fessin el que cal: vendre’s els Ferrari i donar el mig milió d’euros per a la sanitat o l’ensenyament.

Vivim en mons paral·lels, no és cap novetat. Hi ha els rics, la classe mitjana i els pobres —per simplificar-ho— i mai no es barregen, si no és en un conte de fades o en una història tràgica. La crisi ha fet que la distància entre aquests mons sigui cada cop més gran, però també que tot quedi més a la vista. És com la notícia de fa uns dies: a París, algú va robar un rellotge de 300 mil euros al tennista Rafael Nadal. ¿Qui va pel món amb un rellotge tan car? En el seu món paral·lel, no és cap obscenitat, és normal. I no s’hi val a escandalitzar-se, perquè cadascú fa el que vol amb els diners que guanya, i a més sempre hi ha algú que està pitjor que nosaltres. Però aquests gestos —el Ferrari, el rellotge exclusiu— serveixen per definir les fronteres entre els mons paral·lels. Quan el magistrat Carlos Dívar es nega a dimitir, per exemple, li fa por passar d’un món a l’altre, renunciar a uns privilegis que ara li semblen tan normals.

Jordi Puntí, El Periódico, 18 de juny del 2012. 

dissabte, 16 de juny de 2012

¿Quants versos fan falta?

Vet aquí una pregunta estrafolària: ¿quants versos ha de tenir un poema perquè es consideri un “poema llarg”? La resposta no és fàcil. Passa igual amb la narrativa, on la frontera entre el “conte llarg” i la “novel·la curta” també és borrosa. Tots estem d’acord, per exemple, que el Poema inacabat de Gabriel Ferrater és un poema llarg (1.334 versos!). Potser hauríem de considerar llargs aquells poemes que demanen una lectura episòdica, és a dir, que costa llegir-los d’una tirada. L’esforç del lector és doble, en aquests casos, perquè a la relectura minuciosa del poema —tornar a cada vers per afinar-ne el sentit— s’hi afegeix la comprensió del conjunt, per escenes, amb una narrativa que les uneix. Només cal pensar en l’Odissea d’Homer.

És un repte, el del poema llarg, que m’atreu com a lector. A banda de les cançons èpiques i les novel·les en vers medievals, el Nabí de Josep Carner consta entre els primers que vaig llegir. Poc després em vaig envescar en La terra gastada, de T.S. Eliot. També em van fascinar el Don Joan de Lord Byron (tot i que no sé si vaig arribar al final) i el seu nét entremaliat: la meravellosa Carta a Lord Byron, de W.H. Auden. Aquesta tria ha de ser breu per qüestions d’espai, i segur que me’n deixo, però hi posaria també Fugitius, de Salvador Oliva, que era més aviat una novel·la en vers, inspirada en The Golden Gate de Vikram Seth. Hi haurien de sortir els llibres d’Enric Casasses —La cosa aquella i Que dormin? i de Josep Pedrals, com el recent El romanço d’Anna Tirant.

L’últim poema llarg que s’afegeix amb ganes a aquesta tradició és Vetlla, de Jordi Llavina (Edicions 3i4), que va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés. A partir d’un volum de poesia retrobat, regal d’un vell amor, el poeta reviu la relació complexa amb la noia, que va acabar malament. Alhora fa el retrat d’una època que és també un estat d’ànim generacional: els anys 80 en un poble de comarques. Vetlla es llegeix com una reflexió íntima sobre l’absència, sobre les il·lusions que la vida ens va escatimant, però també sap treure partit d’una colla de recursos més propis de la narrativa: hi surten diàlegs, personatges secundaris, descripcions, paròdies i autoparòdies, ficció dins la ficció... Tot un desplegament entre gèneres al servei de la bona literatura.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de juny del 2012.

divendres, 15 de juny de 2012

Escuranda?

La parla ebrenca té un munt d’expressions que un barceloní com jo troba excepcionals. Més enllà dels dobles sentits picants, com ara que les dones a l’estiu no portin calces (mitges) o que els nens mengin xixi (carn picada, feta xixines), em criden l’atenció alguns derivats, clars exemples de vitalitat lingüística. A Amposta sento dir “quina xalera!” Hauríem de reivindicar el verb xalar, molt viu a Menorca, per exemple, que resulta cavall guanyador a l’hora de substituir la locució “passar-s’ho bé” en comptes de gaudir (més formal) o disfrutar (castellanisme flagrant cada cop més incrustat a la parla majoritària). Si xerrem molt és que tenim xerrera; doncs si xalem molt, xalera. Però el derivat que em crida més l’atenció és l’escuranda. Tenir molta escuranda significa tenir l’aigüera plena de plats, gots i olles per rentar. En bona part del domini lingüístic (a ses Illes, per exemple) de “rentar els plats” en diuen escurar, de manera que l’escuranda en neix per derivació. Busco al DIEC tots els mots que acaben en –anda i entre els 33 termes que em surten (d’alemanda a xicranda) n’hi ha alguns que també deriven de verbs, com demanda o propaganda, però cap d’ells no és un cas anàleg al de l’escuranda. Visca els rentaplats!

Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions a Cultura del dijous 14 de juny de 2012.

dijous, 14 de juny de 2012

El rescat del tomàquet

L'usuari dels eufemismes té cua de palla. No ser capaç d'anomenar una cosa pel seu nom és un símptoma preocupant que implica incapacitat manifesta d'enfrontar-s'hi. Hi ha eufemismes innocents, que són marques blanques de les paraules gruixudes (grolleres?) relacionades amb el sexe, l'escatologia o la religió. Els feien anar els mel·liflus defensors de la Lliga del Bon Mot. Fins i tot hi ha topònims deformats per esquivar la malsonància: Carall Armat es transforma en Cavall Bernat, el Merder canvia a Mèder i Rivo Merdero esdevé Riuprimer. Alguns eufemismes són francament curiosos. Al costat dels paragenitals conxo, conill, cordons o cordills n'he sentit de nova creació. Ma germana Mercè, la dolça memòria de la qual ens acompanya des de la seva mort aviat farà disset anys, era la reina de l'eufemisme. Com que pronunciar la paraula hòstia violentava el seu esperit religiós, es va construir tot un repertori de renecs tous. No només usava els clàssics hosti o òstima, sinó que innovava amb fervor des de l'arrel ospa cap a invents més sofisticats, com ara osprims, ospaleta, ospedrer i d'altres que ja no recordo. Quan jo era nen sovint li demanava que me'n digués més, d'aquelles paraules estranyes que només ella semblava conèixer. Aquesta mena d'eufemismes fa olor d'una infància llunyana, de quan els nens petits encara no coneixíem les denominacions estàndard per parlar del penis i la vulva i ens omplíem la boca amb la tita, l'ocellet, els cataplins o la patata. Quins temps!

Hi ha una altra mena d'eufemismes igualment ridículs que, per contra, no són gens innocents: els que fan anar massa sovint els governants quan han de parlar de coses delicades, que no poden transformar en medalles. Aleshores, la incapacitat de l'eufemista per enfrontar-se a la cosa comporta una alta dosi de cinisme, perquè queda clar que no els hi empeny un tarannà mel·liflu o purità sinó la seva conveniència. És per això que transformen un mot en tabú. L'últim cas, el del famós rescat mai pronunciat per les autoritats espanyoles, és tan flagrant que fins i tot ha saltat a la premsa internacional. La revista Time hi ha posat el focus, tot titulant “You Say Tomato, I Say Bailout: How Spain Agreed to be Rescued”. En anglès, tomato i potato són dos dels mots que més pronúncies admeten. Per això you say tomato, I say x és una expressió castissa ideal per indicar que parlem del mateix (i tu digues-li com vulguis). No conec variants de tomate en espanyol, però en català en tenim un munt: tomàquet, tomaca, tomata, tomàtic, tomàtiga... Digues-li tomacot, que jo en diré rescat. Llàstima que el mateix terme Res-Cat ja indica quina xifra arribarà al nostre país.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 12 de juny de 2012

Negacionisme en viu

El president sirià Baixar al-Assad diu que condemna la massacre de Hula. També ha dit que només un monstre la podria perpetrar. Atès que la majoria d'indicis ens porten a creure que ell és qui hi està al darrera, la paraula que ens tradueixen de l'àrab com a monstre sembla triada amb un grau especial de cinisme, en un equivalent letal de la falsa modèstia. A més, al-Assad també ha dit que ni la llengua àrab ni cap de les llengües humanes no són capaces d'expressar l'horror viscut pels seus súbdits, presumptament assassinats per les milícies que ell mateix auspicia. L'únic que sé fer en llengua àrab és comptar de l'u al mil. M'ho vaig aprendre de memòria l'estiu de 1992 en el trajecte d'autobús que separa Amman de Damasc, quan Baixar tot just devia acabar els seus estudis d'oftalmologia i el seu pare Hafez governava el país amb mà de ferro. Vaig practicar el que havia après durant les setmanes següents, regatejant com un Messi desbocat pels basars de Damasc, Alep i Homs. No tinc, doncs, cap coneixement no aritmètic de la llengua àrab, però sé llegir en d'altres idiomes i els asseguro que l'horror de Hula és perfectament descriptible en tots els que conec. Això no vol dir que el llenguatge verbal no tingui límits i que existeixi un territori que només cobreix el silenci, però allò indicible ho és només per imposició. Em remeto a l'extensíssima literatura que han generat les massacres del segle passat, des de l'Holocaust al genocidi armeni, passant per molts fets de sang d'una cruesa similar al de Hula que van haver de viure els nostres pares i avis a poca distància d'on ara estiguin llegint aquest rum-rum. Verbalitzar l'horror a través de l'escriptura implica preservar-ne la memòria i, alhora, establir un terreny des del qual combatre'l. Quan algú diu que no hi ha paraules per explicar una cosa, més que no pas admetre els evidents límits del llenguatge, ens està dient que no l'explicarà.

D'aquí neix el negacionisme en les seves múltiples modalitats, que moltes vegades inclouen la falsificació documental, la invenció d'enemics (exteriors o interiors), l'atribució de la versió oficial a d'altres fonts que en realitat en difereixen substancialment o la traducció intencionadament errònia de textos a d'altres llengües. Totes aquestes circumstàncies s'ha donat en els casos més flagrants de negacionisme, com poden ser el de l'Holocaust jueu que alena el discurs mortífer dels grups neonazis que prosperen arreu de les democràcies europees o bé el negacionisme turc del genocidi armeni. Tot això passa a   Síria ara mateix. El discurs d'al-Assad sobre la massacre de Hula és un cas de negacionisme en temps real, en rigorós directe.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 11 de juny de 2012

dimecres, 13 de juny de 2012

La nostra

Persisteix l’actitud distant i primmirada d’administracions, partits i intel·lectuals conspicus cap a l’Església Catòlica. I és que els perd la devoció pel laïcisme. En un prospecte de l’Ajuntament de Barcelona sobre el Corpus, hi han escrit: “Mira l’ou com balla als patis i jardins, i afegeix-te al seguici popular”. Seguici? Quin seguici es fa per Corpus? El que es fa és una processó i els devia semblar que convidar a una processó quedava massa religiós. Tampoc l’Ajuntament ens hi ha de convidar: una processó és una professió pública de fe (també se’n diu professó, de la processó) i l’alcalde Trias no ens ha d’invitar a anar a una processó, a resar un parenostre o a senyar-nos. El que pot convidar-nos és a apreciar i gaudir de la processó de Corpus, siguis catòlic o no. Com a espectacle, és únic: el bestiari, els gegants, les trampes, els capgrossos (escassos, aquest any, deuen fer hores extres en altres processons) i, el principal, la custòdia sobre el tron del rei Martí. Ras i curt, l’eucaristia va asseguda.

Fa uns dies es va produir un debat accidentat entre Jordi Graupera i un membre d’Ateus de Catalunya (és com una confraria d’ateus) a Gent que m’estimo, dins d’El món a RAC1, sobre si l’Església ha de pagar o no l’IBI pel seu patrimoni i negocis (sempre surten unes monges perverses fent pastissets amb mala idea). Vaig constatar com segueix viu l’anticlericalisme i l’entusiasme per la crema d’esglésies (tots els que tenen aquest fervor podrien cremar la sala d’estar de casa seva). En la societat catalana, trobo a faltar una mica d’estima per l’Església, contraposada a l’antipatia rabiüda, l’igualitarisme furibund i altres tírries. L’Església forma part de com som, amb els seus molts encerts i tants errors, perquè vint segles donen per molt. Dit a la manera d’aquelles senyores del Liceu, l’Església és la nostra.

Enric Gomà, Ara, dimecres 13 de juny del 2012. 

diumenge, 10 de juny de 2012

L’Aster, un tipus rabassut

Aquests dies Edicions 62 celebra mig segle de vida. Els mitjans li han dedicat elogis merescuts i han repassat la seva història, però qui vulgui conèixer millor la vida del segell —l’impuls inicial, el peatge de la censura, la relació amb els autors—, haurà de llegir les Memòries confidencials d’un editor, de Josep M. Castellet, publicades coincidint amb l’aniversari. Gairebé des del primer dia, i durant molts anys, Castellet va exercir de director literari d’Edicions 62, i per tant és el principal valedor dels més de cinc mil de títols que configuren el seu catàleg.

Hi ha el catàleg dels editors i hi ha el que es fa cada lector, a partir dels llibres que tria i llegeix. M’adono que en el meu catàleg personal hi ha títols d’Edicions 62 des de ben aviat. Hi surt El mecanoscrit del segon origen, el llibre de Manuel de Pedrolo que ens van obligar a llegir a l’institut, igual que Aloma, de Mercè Rodoreda. Hi ha també els llibres de La Cua de Palla: sobretot els Chandler i els Hammett. Hi ha les ficcions d’El Balancí amb obres trencadores com L’adolescent de sal, de Biel Mesquida, i volums amables com els de Pere Calders i Joan Perucho. Hi surten els clàssics de la MOLC,  entre ells el Curial e Güelfa o la poesia de Gabriel Ferrater. Hi ha, finalment, les grans novel·les universals, inoblidables, i per mostra trio Ada o l’ardor, de Vladimir Nabokov.

La llista podria ser molt més llarga. Cito només títols reculats, antics, que van fins als anys 90. Hi domina la varietat, però ¿tenen alguna cosa en comú, a banda del peu editorial? Sí, el tipus de lletra. Els lectors més grans se’n recordaran molt bé: durant molts anys, els llibre de can 62 es componien amb la tipografia Aster. Era una lletra petita, rabassuda, funcional, soferta. Cos 9/1o. Jo l’associo als temps difícils i no és exagerat pensar que la presbícia d’aquest país, la vista cansada de més d’una generació, va ser culpa de la lletra Aster. Per sort l’editorial va créixer en la bonança, es van reeditar alguns clàssics, van arribar nous autors i, amb ells, nous tipus de lletra. Per molts anys, 62.

Jordi Puntí, El Periódico, 9 de juny del 2012.

Unió, Imperi, Pluja


Unió.
A Londres, pocs dies abans del jubileu diamantí d'Elizabeth Windsor, era difícil no tenir present la bandera britànica: la Union Jack voleiava als caixers dels supermercats, penjava en mida XXXL dels sostres de les estacions de tren, impedia veure les fileres d'ampolles als prestatges dels pubs... El disseny original (1707) havia combinat la creu escocesa de Sant Andreu i l'anglesa de Sant Jordi, per simbolitzar així la unió dels dos països; el 1801 s'hi va afegir la creu irlandesa de Sant Patrici (que ara només representa Irlanda del Nord). Actualment hi ha qui vol incloure-hi el lleó gal·lès, del qual no se sap si hi sortirà a temps per substituir la creu de Sant Andreu que segurament se n'esborrarà del tot per raons que no cal que expliqui als lectors d'aquest diari.
Imperi.
Per molta unió que la Union Jack pugui representar, per a mi sempre ha estat un símbol més aviat de l'imperi britànic, al qual, quan les meves àvies eren joves, pertanyien tres quartes parts de la superfície terrestre. Per elles, admetre que tot plegat havia fet aigües després de la Segona Guerra Mundial els costava molt, en part, potser, perquè la reina continuava visitant –amb la deguda cerimònia imperial– els bocins que en quedaven com si el sol encara fos incapaç de pondre-s'hi.
Pluja.
Diumenge passat, 670 embarcacions van desfilar al llarg del Tàmesi en homenatge a aquesta mateixa reina. En veure les imatges dels ponts i les ribes reblerts de ciutadans que es protegien de la pluja torrencial amb paraigües i gavardines estampats tots amb la Union Jack, vaig sentir una tremenda tristesa aliena davant d'aquesta celebració estoica d'un passat quimèric, del qual la reina esmentada no és sinó l'últim rastre viu. De cop, em va venir al cap un poema de la gran performance poet de l'East End de Londres, Gladys McGee (1917-1999), en què explica com la seva mestra de primària li havia dit que podria llegir uns versos que glorificaven l'imperi davant de la classe, però tot seguit va canviar d'opinió perquè dalt de l'escenari es veia que la Gladys quedava massa esquifida: massa poc imperial, vaja. La mestra la va consolar dient que ho podria tornar a intentar quan fos més gran; a això, la Gladys, al poema, ja 60 anys més gran, li respon: “But how could I?/Silly old cow / we 'ain't got no Empire now!”I aviat, ni tampoc reina.

Matthew Tree, El Punt Avui, 10/06/2012


Entradas populares

Compartir