Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2012

Sant, Diable, Àngel

Imatge
Sant. Fa poc més de dues setmanes, David Escudé, regidor del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, va criticar la instal·lació del megacasino Eurovegas a Catalunya –una proposta possible del magnat nord-americà Sheldon Adelson– en uns termes que barrejaven un puritanisme digne de la secta Amish amb una referència diguem-ne ètnica a la depredació sexual que recorda certs prejudicis dels anys trenta: segons Escudé, el multimilionari jueu “ve a portar crim organitzat, inseguretat, drogues i a prostituir les filles dels catalans”.
Diable. Deixant de banda el fet que en el cas que hi hagi prostitutes, a l'Eurovegas, el més probable és que siguin filles de romanesos o moldaus –a menys que algun client nostrat insisteixi que la seva companya temporal parli la llengua de Juli Vallmitjana–, no es pot dir, amb la mà al cor, que Adelson sigui cap sant. Entre altres coses, Adelson és el donant número u a la campanya electoral del rival principal d'Obama, el republicà Mitt Romney, un mormó …

L'art que ens convida a la reflexió

Per tercera vegada Catalunya i les Balears participaran a la Biennal de Venècia. De seguida he trobat a faltar aquell demagog habitual, que no falta mai a cap ràdio, proposant que hi renunciïn perquè és una despesa inútil, desorbitada i identitària (això últim és pitjor que pegar a un gos amb una estaca). En canvi, ningú no ha defensat que els atletes espanyols no participin en els Jocs Olímpics de Londres. Si es quedessin a casa, el ministre d’Hisenda els ho agraïria. També el dopatge és una solució: quan un atleta es dopa, el pesquen i l’expulsen de la competició, l’estat s’estalvia uns calés. Pocs o molts, tota pedra fa paret. Potser ens convidria repartir determinades substàncies entre els participants: clembuterol, furosemida, esteroides anabolitzants, més una mica de betametasona per a la selecció equina espanyola. Després que els ho detectissin i els enviessin a casa, els atletes declararien orgullosos: “Em vaig dopar per Espanya”. Jo ja hi veig Pau Gasol.

L’obra que representa…

¿La idea d’Europa?

Imatge
Un dia, a la impensada, algú hauria de preguntar als qui governen els destins d’Europa què significa per a ells el vell continent. Quina idea en tenen. Seria curiós i potser depriment veure què entén Mariano Rajoy per Europa, què respon Angela Merkel, quins llocs comuns apareixen en les explicacions de Monti, de Cameron, de Durao Barroso. Després l’enquesta hauria de continuar entre els ciutadans: ¿significa el mateix Europa per a un romanès, un danès, un anglès o un polonès? ¿I per a un turc d’Istanbul que no sigui Orhan Pamuk? ¿I per a un pagès que fa formatge en un poblet ple de rotondes del bell mig de França?

Quan tinguéssim la barreja de respostes, per embolicar encara més la troca, podríem llegir La idea d’Europa, el llibret que el savi George Steiner va publicar fa uns quants anys. Impregnat de nostàlgia per les elits intel·lectuals, Steiner ens recordava que Europa era el lloc de la memòria, de la cultura com a valor essencial, però també del fatalisme vinculat a la història d…

Gnomologia onomasiològica

Quan una noia sap que està embarassada no pot anar pel món sense fixar-se en el munt de panxes que hi circulen. Quan, mesos després, té la criatura, veurà el món ple de cotxets, i s'adonarà de les dificultats que comporta accedir a llocs que fins llavors li semblaven del tot innocus. Gairebé tothom pot comprendre que això no és un fenomen paranormal, sinó una mera qüestió de percepció. Tendim a fixar-nos més en les coses que ens afecten personalment. O, dit d'una altra manera, hi ha moltes qüestions que ens passen del tot desapercebudes fins que no hi estem implicats, i aleshores no només les percebem sinó que ens semblen omnipresents. Cada cop que publico un article sobre les estranyes relacions entre els cognoms de la gent i les seves activitats rebo un munt de missatges que em fan parar esment en algun cas recent. És matemàtic. L'última vegada, (el juny, “Gnoms i cognoms”), en vaig rebre tants que va suscitar una segona part (“Llenguatge i llinatge”) i com que la pluja …

Paraules vàcues

Matjaz Perc és professor de física a la Universitat de Maribor, a Eslovènia, i aprofita el temps acadèmic per fer recerques ben filològiques que li han reportat una certa notorietat. Llegeixo al Journal of the Royal Society Interface que Perc ha analitzat més de cinc milions de llibres publicats en anglès durant cinc segles amb el lloable propòsit d'identificar les paraules més usades en cada període. Ja els avanço que la prodigiosa conclusió final de l'eslovè és que l'anglès, a diferència d'altres llengües com el xinès, és un idioma madur perquè viu en una gran estabilitat lèxica i aquesta manca de canvis en facilita l'aprenentatge. La paraula més usada de la llengua anglesa no ha canviat en els últims cinc segles i remet a aquella curiosabanda musical de Matt Johnson: The The. Encara que sembil un acudit, tant l'any 1520 com el 2008 la paraula anglesa més usada era l'article indefinit the (corresponent als nostres el, la, els, les). Ara bé, el sintagma de…

Culpar-ne la ficció

D'entre les informacions que ens arriben de la massacre provocada pel tiroteig en un cinema prop de Denver, durant l'estrena de l'últim Batman (El Caballero Oscuro: La leyenda renace), destaca un detall macabre. L'agressor va triar obrir foc a mitja pel·lícula, des d'una porta d'emergència, aprofitant unes seqüències violentes. Al principi, els trets es van confondre amb la banda sonora de la pel·lícula. Quan la innocuïtat de les armes de la ficció va donar pas als estralls provocats per l'escopeta, el rifle i la pistola que brandava l'agressor, els aterrits espectadors van poder-lo entreveure rere una màscara de gas idèntica a la que llueix un dels dolents de la pel·li. Però a la sala hi havia moltíssims espectadors més que assistien a l'estrena disfressats de personatges de la sèrie, de manera que l'angoixa de viure entre la realitat i la ficció devia arribar a atènyer quotes insuportables. 
Dilluns es presentaran formalment els càrrecs contra …

Passar olímpicament

El compte enrere que mena a la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres 12 ve carregat de Barcelona 92. Per tele, bar i ràdio retrobem escenes emblemàtiques dels Jocs que van canviar per sempre la ciutat més poblada de Catalunya. S'apel·la a la nostàlgia amb sucre i se serveix en el format habitual dels anuncis de dieta, abans i després. La ciutat en expansió, els protagonistes del fet, Maragalls i Epis, Rebollos i Samaranchs, les gestes dels esportistes i, sobretot, els milers de ciutadans que s'hi van involucrar a fons, fins al punt de professionalitzar el voluntarisme. Alguns reportatges donen veu als predecessors de Jimmy Jump que van maldar per mostrar al món la pancarta del Freedom Catalonia. Però enlloc no es parla de la gent que en vam passar olímpicament. Dels que vam fugir esparverats per aquella Festa Major planetària, d'aquella Fira que ens muntaven al costat de casa. Sento un gran respecte per la il·lusió com a motor de vida, però encara ara en malfio quan es…

Fly, fly, Bernabeu

Llegeixo a l'ABC que el president del Reial Madrid busca diners i que una de les maneres d'obtenir-ne és oferir el nom de l'estadi. El Santiago Bernabéu i els seus vomitorios podrien canviar de nom, doncs, a canvi de cinquanta milions d'euros per temporada. El que anys enrere, en el món a. B. (per abans de Bankia), algun castís hauria xifrat en 0,6 Cristianos. La procedència més probable del parner, en la línia del que passa a molts clubs europeus de futbol, és el món àrab. I el nom que més sona és el de la companyia aèria Fly Emirates. Això sí, Florentino Pérez sembla que vol mantenir el cognom de don Santiago de totes totes, de manera que, en el cas de firmar un acord de patrocini amb Fly Emirates, l'estadi del Reial Madrid passaria a dir-se “Fly Emirates Bernabéu” i l'únic damnificat seria l'apostòlic nom de pila de l'eximi madridista, don Santiago. Els emirats voladors ja donen nom al camp de l'Arsenal londinenc i el Bayern juga a l’Allianz Aren…

A busos amb ànima

Si volguéssim aplegar totes les novel·les i pel·lícules que prenen el tren com a escenari principal no en tindríem prou amb un d’aquests Aves que circulen amb poc passatge. No cal haver llegit Patricia Highsmith per saber que els estranys atenyen una inquietant proximitat als vagons. Tothom tindrà els seus trens preferits, ja sigui el luxós Orient Express en el qual Agatha Christie situà un crim peculiar o els trens més rigorosament vigilats de Bohumil Hrabal. El tren és un saló de lectura excel·lent i té un prestigi consolidat a còpia d’històries ferroviàries de tota mena. En canvi, els autobusos circulen per rutes menys recordades. No vol dir que la ficció no els hagi explorat. El meu bus favorit és el bibliobús que Alan Bennett situa al Palau de Buckingham quan fa que la reina d’Anglaterra esdevingui lectora a la novel·la Una lectora poc corrent. Potser els cinèfils d’una certa generació recordaran Bus stop amb Marilyn Monroe i els més joves Speed, aquella exploració del moviment p…

Emociona l'economia?

Les paraules ECONOMIA i EMOCIONA són anagrames. Comparteixen les mateixes vuit lletres disposades en un ordre diferent. Quan els cabalistes descobrien una relació com aquesta de seguida hi buscaven un lligam més profund. Sobretot si la coincidència era entre les lletres d'un nom i una frase definitòria. A l'Edat Mitjana es practicava l'onomància, entesa com l'art d'endevinar el futur a través de les lletres dels noms. Amb les lletres de Màrius Serra, per exemple, es formaRES US RIMARÀ. I, en efecte, escric novel·les i contes i mots encreuats i columnes, però sóc un negat per a la rima. D'anagrames onomàntics i palíndroms curiosos (com ara CATALÀ A L'ATAC) n'he parlat sovint en articles, conferències i intervencions públiques. L'any 2003 vaig participar en un cicle organitzat pel KRTU i el Museu de la Ciència que barrejava humanistes i científics amb el títol “Noves fronteres de la ciència i el pensament”. Els inspiradors de les jornades eren Jorge W…

Revisionisme histèric

Cada tarda de juliol, a l'hora de la migdiada, ens endormisquem amb les veus de Pedro i Carlos. Els més aficionats a la bicicleta ja tenim posat Teledeporte a mig matí i, quan la veu de De Andrés ens avisa que ja s'ha acabat el Telediario, fem zàping obedientment cap a la 1. En les recents etapes de muntanya als Alps, per exemple, van fer retransmissions de la longitud d'un discurs mitjà de Fidel Castro. Unes sis hores. Segons com, les imatges i els comentaris són intercanviables. Només caldria substituir uns quants cognoms i el vuitanta per cent de la retransmissió es podria fer amb imatges i àudios d'altres anys. Tot i això, en aquesta edició hi ha un element nou i una remor de fons. L'element nou és l'absència d'espanyols destacats. Per primera vegada en molts anys els espanyols tenen poc protagonisme. Caldria remuntar-se al ciclisme anterior a Delgado i Indurain per trobar una situació comparable. Tanmateix, la reacció dels comentaristes de TVE és modèl…

iPapiroflèxia

Tothom sembla molt amoïnat, però potser només vivim el paràgraf d'un llibre d'història que llegiran els nostres néts. (Hipòtesi optimista, esclar: els nostres néts sobreviuen i, a més,saben llegir). Segur que al paràgraf hi haurà la locució “a primers de segle” i la paraula “canvis”. La resta és futurisme.

U) Conrad Roset (Terrassa, 1984) és un il·lustrador que en només tres anys ha adquirit un gran prestigi internacional i ha exposat en tres continents. Ara mateix les seves muses d'aquarel·la es poden veure als Estats Units, al Museu d'Art Contemporani de Virginia. Són figures estiregassades i un xic lànguides, com personatges de Tolouse-Lautrec fora de context, que ben aviat podrem tocar amb els dits. Roset, que és un natiu digital, treballa ara en una App deliciosa que permetrà els seus seguidors fer versions (bi)digitals de les seves muses. Només hauran de moure un dit per la pantalla tàctil de l'iPad i les pintaran. Roset col·labora amb l'empresa sabadellen…

La partícula mal dita

Crec en el mètode científic perquè permet l'autocrítica i defuig la infal·libilitat d'altres creences. El que avui és consensuat per la comunitat científica es pot posar en qüestió demà mateix. Això, lluny d'inquietar-me, em sembla una sàvia aproximació a la vida entesa com un combat d'incerteses. No tots els científics es regeixen pel seu mètode. Són éssers humans i estan tan sotmesos a les contradiccions de la condició humana com els polítics, els artistes, els futbolistes o els escriptors. Això sí, abans confiaria la meva vida a un científic que no pas a un artista, a un futbolista o a un escriptor (el polític no entra ni en la llista de possibilitats). Aquests dies el físic britànic Peter Higgs ha estat entronitzat pels mitjans de comunicació arran de la descoberta d'una minúscula partícula la dubtosa existència de la qual va predir fa mig segle. En realitat a primers dels seixanta Higgs va formular una teoria electromagnètica que explica l'origen de la mas…

Hemoció i governhabilitat

La setmana passada es van concedir els premis Laus del FAD a un munt de categories relacionades amb el disseny gràfic. Des que vaig descobrir que una d'elles premiava el Naming que n'estava pendent. Per a la gent que s'acabi d'incorporar (al rum-rum o a la vida en general), aquest anglicisme designa els inventors de noms. El nom premiat en la categoria d'identitat corporativa no m'ha decebut gens. El signen Víctor Oliva, Jaume Capó i Elisenda Serra, i se'l van empescar per a un client ben necessari: el Banc de Sang i Teixits de Catalunya. La paraula és Hemoció, un neologisme impecable que remet a les emocions que ens han de moure a fer-nos donants de sang i també al prefix hemo- que prové del mot grec que designa la sang. La falta d'ortografia és l'ham que ens captura l'atenció. En la majoria de casos (sempre hi ha gent de closca més dura) basten dos segons per treure'ns les mans del cap i comprendre la jugada. L'enhorabona al triumvirat…

Fratricidi Dalí

Imatge
Viena acaba de publicar Salvador Dalí vist per la seva germana, d’Anna Maria Dalí, en una esplèndida edició a cura de Mariona Seguranyes que en fixa la versió original, en llengua catalana. És un llibre pertorbador per la seva aparent innocuïtat. Lluminosament escrit, descriu la infància i primera joventut dels Dalí a Figueres i Cadaquès des d’una mirada plàcida. La mirada blava d’aquella noia que l’any 1925 guaitava per una finestra a la Mediterrània quan son germà la va pintar d’esquena. Altres vegades la va retratar de cara, però les coses es van tórcer l’any 1929 quan Dalí va conèixer els surrealistes i se’n va anar amb ells. El relat sembla un clixé: la visita d’una troupe de saltimbanquis que segresta la voluntat d’un vilatà sensible i se l’endú, separant-lo de la seva família. Com a mínim aquesta és la percepció de la germana quan, dues dècades més tard, amb un Dalí ja mundialment conegut, llegeix la Vida secreta de Salvador Dalí, el subratllaindignadai decideix replicar-ne les…

Ciutadans del món

Imatge
Sóc incapaç de recordar l’últim cop que algú va definir-se al meu davant com un “ciutadà del món”. L’expressió, que durant un temps va atreure un tipus de gent que desconfiava de la política o volia mostrar menyspreu social, aviat es va convertir en un clixé tronat, un recurs petulant al servei de filosofies esotèriques. Els que de debò se sentien ciutadans del món —d’una manera intel·lectual, podríem dir— van emigrar cap a una paraula més complexa i amb més tradició literària: cosmopolita. Significava el mateix, però el pedigrí cultural seguia intacte.

Com sol passar amb els conceptes que sobreviuen des de fa segles, cada giragonsa de la història ha modelat el sentit de cosmopolita segons els vents polítics i socials que bufaven en aquell moment. No és estrany, per exemple, que de tant en tant aparegui algun nacionalista català que acusi els cosmopolites d’enemics de la pàtria, traïdors que renuncien (en aparença) a la identitat col·lectiva. La figura del cosmopolita és incòmoda perqu…

La gambada de Moses, les ungles de Griffith

Imatge
Durant una època, quan me n’anava al llit i no podia dormir, utilitzava un mètode per agafar el son que funcionava molt bé: comptava enrere els anys que havien sigut olímpics. Començava per Barcelona 92 i anava baixant de quatre en quatre: 1988, 1984, 1980, 1976... Era una estratègia efectiva, perquè gairebé sempre m’adormia abans d’arribar al 1896, amb els primers jocs a Atenes. Estric segur que m’adormia perquè la cadència d’uns Jocs Olímpics cada quatre anys és perfecta: no embafen, no cansen, i tampoc no es troben a faltar. A més, combina cada dos estius amb el Mundial de futbol.

Com que és un ritme pausat, tothom té una grapat de memòries personals associades als Jocs Olímpics. El meu primer record conscient d’uns Jocs, per exemple, és de quan tenia nou anys, a Montreal 1976: aquell estiu em van regalar una tovallola de platja amb l’anagrama dels Jocs: des de llavors sempre m’ha agradat la fulla d’auró canadenca. Moscou 1980 són per a mi els Jocs de l’osset Mischa, el boicot inter…

Ho farem de mica en mica, tranquil·lament

Imatge
“Em vaig comprar una ciutat petita (es deia Galveston, Texas) i vaig dir als habitants que no marxessin, que ho faríem de mica en mica, molt tranquil·lament. Res de canviar-ho tot d’un dia per l’altre. Se’ls veia agraïts i desconfiats. Vaig baixar fins al port, on hi havia els magatzems de cotó i els mercats de peix i tota mena d’instal·lacions que tenien a veure amb l’expansió del petroli pel Món Lliure, i vaig pensar: aquí hi quedarien bé uns quants pomers...”

Així és com comença un conte molt bo de Donald Barthelme. A mesura que la història avança, el propietari s’anima a canviar més i més coses, aterra edificis i trasllada els veïns de barri, però al final es torna a vendre la ciutat perquè s’adona que no li agrada “jugar a ser Déu”. Li falta imaginació, diu. Ara fa uns mesos, quan van créixer els rumors sobre Eurovegas i Adelson va venir a inspeccionar terrenys, vaig pensar en aquest conte. “Em vaig comprar una ciutat petita...”, diria un dia el magnat dels casinos. Després, però,…

Fill, Nebot, Pare

Imatge
Fill. La notícia va sortir fa vuit dies: la justícia francesa ha emès una ordre d'arrest contra Teodorín Obiang –fill de Teodoro Obiang Nguema, president de Guinea Equatorial– per malversació de fons públics: una mansió a París, 14 cotxes de luxe, diverses peces de Rodin i Degas... Tot plegat és un episodi més en la tragèdia amb fronteres que és aquesta ex-colònia espanyola rica en petroli en què tots els ciutadans –només n'hi ha 675.000– podrien gaudir d'una prosperitat a la noruega en comptes de viure, la majoria, amb menys de 30 dòlars mensuals i sense aigua potable; és més, qualsevol guineà que suggereixi que les coses anirien millor si el president no s'embutxaqués 62 milions de petrodòlars cada dia, pot acabar torturat i potser deixat morir a la presó de PlayaNegra, a Malabo (no gaire lluny d'un hotel de luxe de 200 habitacions construït per fomentar un turisme inexistent). Nebot. Si la Guinea Equatorial pateix avui un dels pitjors règims africans és, en bon…

Mares i filles

Imatge
Els atzars editorials han fet coincidir a les llibreries angleses —i aviat a les d’aquí— dos títols molt recomanables i que resulten estranyament semblants, com a mínim pel que fa al punt de partida narratiu. Es tracta de Why be happy when you could be normal? de Jeanette Winterson (en castellà a Lumen) i Are you my mother?, la novel·la gràfica d’Alison Bechdel. En tots dos casos estem davant un exercici autobiogràfic, en què l’autora és qüestiona l’existència a través de la figura d’una mare dominant i amb el rerefons més o menys conflictiu de la seva sexualitat: Winterson i Bechdel són lesbianes.

Winterson vanéixer el 1959; Bechdel el 1960. Una i altra coincideixen també en la desinhibició de convertir la seva biografia en matèria literària Al seu primer llibre —Oranges are not the only fruit (1985)—, Winterson novel·lava la seva infantesa i adolescència de nena adoptada per una família molt religiosa a l’Anglaterra industrial dels anys seixanta, així com la rebel·lia i el despertar …

Els treballs i els dies del diputat Laporta

Imatge
És d’agrair la sinceritat de Joan Laporta, que m’ha ajudat a prendre una decisió important. Abans de res, vull deixar clar que Laporta, com a polític i president del Barça, no em desperta antipaties de cap mena. Tampoc no em sembla malament el seu costum de tirar-se vestit a les pisicines. Grans amics meus es tiren vestits a les piscines. Potser consideren que, sent diputat i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, s’hi hauria de mirar una mica. Francament, hi discrepo. En vista de les sessions del Parlament que he seguit per la televisió, intueixo que si tots els diputats es tiressin vestits a la piscina, hi sortiríem guanyant.

El meu agraïment a Joan Laporta arrenca d’una entrevista concedida a l’esportiu (i extingit, llàstima) Tenim un punt de Catalunya Ràdio, conduït per Francesc Garriga. Una unitat mòbil es va traslladar a la seu de Democràcia Catalana, el partit laportista, que comparteix amb el seu bufet. Quan Garriga li va preguntar pel temps que destinava a l’activitat política,…

Cinisme, menyspreu, tradició

Imatge
Ara fa un parell de mesos, Barack Obama va dir en una roda de premsa que donava suport als matrimonis entre homosexuals. Va ser una sorpresa en un país de moral tan tradicional com els Estats Units i, per explicar-se, Obama va dir el seu pensament havia “evolucionat” durant els últims anys fins a fer-li veure que el canvi era necessari.

Aquests dies, mentre el govern menysté repetidament els ciutadans i ens tracta com si fóssim criatures o, encara pitjor, animals, he pensat més d’un cop en el verb d’Obama: evolucionar. Sovint fa la impressió que els polítics espanyols no saben què vol dir això, no els interessa revisar el que pensen. Hi ha alguna excepció, esclar, ja sabem que no s’hi val a generalitzar, però la ideologia col·lectiva pesa massa, el partit els protegeix, i cada cop queden menys polítics valents, que expressin les seves idees a títol individual i amb llibertat. En el fons, tot plegat és una actitud que fa el joc a la dreta més conservadora: així la política esdevé avorri…

Jordi, Cussà, Balaguer

Jordi. Des de fa dotze anys llegeixo les novel·les, contes i poemes de Jordi Cussà (Berga, 1961) amb un plaer només lleugerament malmenat per la sensació ocasional de ser l'únic lector a tot Catalunya d'aquest autor polifacètic (per bé que Cussà té un bon grapat de seguidors fidels i que, a més a més, ha estat avalat per autors com ara Empar Moliner, Màrius Serra, Ponç Puigdevall i David Castillo, el qual, al suplement d'aquest diari, ha qualificat Cussà com “un dels nostres millors novel·listes”). De fet, crec que, tant per ells com per mi, la infravaloració de Cussà –des de l'arrencament espectacular de la primera novel·la (Cavalls salvatges, 2000) fins a la deliciosa A reveure, Espanya (2010)– de part de l'anomenat gran públic és un més dels molts comportaments culturals inescrutables d'aquest país encara a mig embastar. Cussà. Ara bé, no va ser fins que vaig llegir el seu últim llibre –Contes del Bé i del Mal (L'Albí, 2012)– que vaig creure entendre, en…

Superman: la biografia

Imatge
Els amants dels còmics de superherois estan d’enhorabona: s’ha publicat als Estats Units una mena de biografia de Superman —“la història d’alta volada de l’heroi més resistent d’Amèrica” diu el subtítol— i cal esperar que la temporada vinent algun editor la faci traduir. De públic n’hi ha, això segur, i més ara que Clark Kent i el seu doble secret està a punt de celebrar els 75 anys de vida. Més que una biografia, el periodista Larry Tye ha fet la reconstrucció minuciosa del mite, d’ençà que va sorgir de la ment d’un noi fins que es va convertir en un referent mundial i un negoci de bilions de dòlars.

La part més apassionant de la història és l’origen de Superman, no pas al planeta Krypton, sinó en una casa de Cleveland, on un adolescent que es deia Jerry Siegel es va imaginar un noi amb superpoders i no va parar fins que va trobar Joe Shuster, un dibuixant que el representés tal com ell el veia. El llibre de Larry Tye és ple de descripcions, anècdotes i detalls reveladors. Així és com…