dimarts, 31 de juliol de 2012

Sant, Diable, Àngel


Sant.
Fa poc més de dues setmanes, David Escudé, regidor del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, va criticar la instal·lació del megacasino Eurovegas a Catalunya –una proposta possible del magnat nord-americà Sheldon Adelson– en uns termes que barrejaven un puritanisme digne de la secta Amish amb una referència diguem-ne ètnica a la depredació sexual que recorda certs prejudicis dels anys trenta: segons Escudé, el multimilionari jueu “ve a portar crim organitzat, inseguretat, drogues i a prostituir les filles dels catalans”.
Diable.
Deixant de banda el fet que en el cas que hi hagi prostitutes, a l'Eurovegas, el més probable és que siguin filles de romanesos o moldaus –a menys que algun client nostrat insisteixi que la seva companya temporal parli la llengua de Juli Vallmitjana–, no es pot dir, amb la mà al cor, que Adelson sigui cap sant. Entre altres coses, Adelson és el donant número u a la campanya electoral del rival principal d'Obama, el republicà Mitt Romney, un mormó literalista que –segons un article recent al New York Review of Books– podria “convertir una situació [econòmica] dolenta en una de molt però molt pitjor”. És a dir, el mateix home que el govern català vol seduir perquè ajudi a alleujar la crisi econòmica, podria ser un dels artífexs del seu agreujament insalvable.
Àngel.
Ara bé, hi ha altres maneres de parar els peus al senyor Adelson, força més eficaces que els laments piadosos del regidor Escudé. Per exemple, la comediant jueva Sarah Silverman acaba de dir públicament que si Adelson deixa de donar diners a Romney, ella mateixa “farà la tisora” –“to scissor”, en anglès– amb ell (Adelson, no Romney), tot referint-se a un acte sexual tradicionalment lèsbic però d'aplicació universal que consisteix –segons explica Silverman al vídeo en què s'adreça al rei de la ruleta– en el fregament d'un entrecuix contra el de la persona triada fins que aquesta “arribi a la fruïció”. Per si de cas allò de “fer la tisora” no queda prou clar, tot seguit Silverman n'ofereix una demostració en persona. Amb el seu gos. No hi ha cap filla de catalans que es veiés amb cor de fer un vídeo semblant perquè Adelson desisteixi de construir l'Eurovegas a Catalunya? Sobretot ara que la tisora –en aquest país més que a qualsevol altre lloc– s'està convertint en un símbol que falta poc perquè sigui nacional.

Matthew Tree, El Punt Avui, 29/07/2012


L'art que ens convida a la reflexió

Per tercera vegada Catalunya i les Balears participaran a la Biennal de Venècia. De seguida he trobat a faltar aquell demagog habitual, que no falta mai a cap ràdio, proposant que hi renunciïn perquè és una despesa inútil, desorbitada i identitària (això últim és pitjor que pegar a un gos amb una estaca). En canvi, ningú no ha defensat que els atletes espanyols no participin en els Jocs Olímpics de Londres. Si es quedessin a casa, el ministre d’Hisenda els ho agraïria. També el dopatge és una solució: quan un atleta es dopa, el pesquen i l’expulsen de la competició, l’estat s’estalvia uns calés. Pocs o molts, tota pedra fa paret. Potser ens convidria repartir determinades substàncies entre els participants: clembuterol, furosemida, esteroides anabolitzants, més una mica de betametasona per a la selecció equina espanyola. Després que els ho detectissin i els enviessin a casa, els atletes declararien orgullosos: “Em vaig dopar per Espanya”. Jo ja hi veig Pau Gasol.

L’obra que representarà Catalunya i les Balears serà 25 %, de Francesc Torres, Mercedes Álvarez i el seu comissari, Jordi Balló. A través de Catalunya Informació, vam saber que el títol és una referència a l’índex d’atur espanyol, que pretenen descobrir la connexió entre la invisibilitat de l’art i la de l’atur i que costarà 520.000 euros. Per dur-lo a terme, Torres i Álvarez conviuran amb deu aturats, no va quedar clar si tots junts en un hotel o bé, ara l’un, ara l’altre, a casa de cada parat (el comissari Balló es veu que no està per tanta convivència).

Esperem que els aturats cobrin per l’allotjament i la pensió completa dels hostes. Si no fos així i altres artistes ho imitessin, es podria donar el cas que un aturat li digués a un altre: “Fas mala cara, et veig més prim”. I l’altre li expliqués: “És que tinc en Joan Pere Viladecans vivint a casa”.

Enric Gomà, Ara, dimecres 31 de juliol del 2012.

dilluns, 30 de juliol de 2012

¿La idea d’Europa?

Un dia, a la impensada, algú hauria de preguntar als qui governen els destins d’Europa què significa per a ells el vell continent. Quina idea en tenen. Seria curiós i potser depriment veure què entén Mariano Rajoy per Europa, què respon Angela Merkel, quins llocs comuns apareixen en les explicacions de Monti, de Cameron, de Durao Barroso. Després l’enquesta hauria de continuar entre els ciutadans: ¿significa el mateix Europa per a un romanès, un danès, un anglès o un polonès? ¿I per a un turc d’Istanbul que no sigui Orhan Pamuk? ¿I per a un pagès que fa formatge en un poblet ple de rotondes del bell mig de França?

Quan tinguéssim la barreja de respostes, per embolicar encara més la troca, podríem llegir La idea d’Europa, el llibret que el savi George Steiner va publicar fa uns quants anys. Impregnat de nostàlgia per les elits intel·lectuals, Steiner ens recordava que Europa era el lloc de la memòria, de la cultura com a valor essencial, però també del fatalisme vinculat a la història de les nacions. Steiner remarcava la importància dels cafès antics com a lloc de diàleg, dels noms dels carrers com a recordatoris del passat, de les distàncies curtes que et permetien saltar d’una cultura a l’altra.

No sé què m’hi jugo que l’única conclusió possible és que la idea d’una Europa única no existeix. Hi ha un instint compartit i molt arrelat que ens diu que Europa és important, però ¿important per què? El Parlament europeu, per exemple, continua sent una mena de símbol allunyat dels ciutadans. ¿Pel pes de la tradició cultural? L’actualitat diària ens corregeix sense contemplacions: ara mateix la idea d’Europa és el Banc Central Europeu. Mario Draghi pronuncia dues o tres frases tan senzilles que les entendria un nen i els mercats histèrics reaccionen com si hagués parlat l’oracle de Delfos. Al final del seu llibret, Steiner apuntava que la decadència d’Europa podia trobar-se en el despotisme del mercat de masses. Voilà, que diria un anglès esnob.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de juliol del 2012.

Gnomologia onomasiològica

Quan una noia sap que està embarassada no pot anar pel món sense fixar-se en el munt de panxes que hi circulen. Quan, mesos després, té la criatura, veurà el món ple de cotxets, i s'adonarà de les dificultats que comporta accedir a llocs que fins llavors li semblaven del tot innocus. Gairebé tothom pot comprendre que això no és un fenomen paranormal, sinó una mera qüestió de percepció. Tendim a fixar-nos més en les coses que ens afecten personalment. O, dit d'una altra manera, hi ha moltes qüestions que ens passen del tot desapercebudes fins que no hi estem implicats, i aleshores no només les percebem sinó que ens semblen omnipresents. Cada cop que publico un article sobre les estranyes relacions entre els cognoms de la gent i les seves activitats rebo un munt de missatges que em fan parar esment en algun cas recent. És matemàtic. L'última vegada, (el juny, “Gnoms i cognoms”), en vaig rebre tants que va suscitar una segona part (“Llenguatge i llinatge”) i com que la pluja no es va aturar vaig decidir guardar-los per fer-ne una tercera part en el darrer rum-rum abans de l'agost. Les columnes van coincidir amb un desfalc sonat. El director de l'oficina de Caixabank de Mont-roig del Camp que va fugir de la justícia carregat de diners aliens, després de vint anys d'exercici comptable, du un cognom ben irònic: Boncompte, Josep Maria Boncompte. Gairebé tant com el del mític portaveu de SOS Racisme, David Cárceles. Desconec si ja han engarjolat Boncompte, però pocs dies després de conèixer el seu cas veig en un noticiari un comandant de la Guàrdia Civil de cognom explosiu que podria ocupar-se'n. De moment, ha detingut trenta persones implicades en el frau de l'IVA i es diu Antonio Balas. Poca broma. 

En el sempre fèrtil àmbit de la ciència, rebo una informació sucosa sobre sèrums antiofídics que combaten les picades de serp. La recerca es fa en un institut de San José de Costa Rica que porta el nom d'un històric especialista en la matèria de cognom premonitori, el doctor Clodomiro Picado. També m'arriba un reportatge en el qual intervé el conservador d'aus del Parc Zoològic de Barcelona i, voilà, veig que es diu Lluís Colom. M'informen que el director de l'empresa Geodental es diu Risueño, Ignacio Balasch Risueño. També el cognom del cap de marqueting de l’aigua Solán de Cabras té el seu què: Carlos del Pozo. Per rematar la qüestió líquida, m'arriba notícia d'un especialista en l'aparell digestiu que es diu doctor Fermín Mearín. L'exeditor Carles-Jordi Guardiola m'informa d'un monjo de Montserrat ideal per cloure l'antologia amb un missatge saludable: Pius Tragan Colillés.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 31 de juliol de 2012

Paraules vàcues

Matjaz Perc és professor de física a la Universitat de Maribor, a Eslovènia, i aprofita el temps acadèmic per fer recerques ben filològiques que li han reportat una certa notorietat. Llegeixo al Journal of the Royal Society Interface que Perc ha analitzat més de cinc milions de llibres publicats en anglès durant cinc segles amb el lloable propòsit d'identificar les paraules més usades en cada període. Ja els avanço que la prodigiosa conclusió final de l'eslovè és que l'anglès, a diferència d'altres llengües com el xinès, és un idioma madur perquè viu en una gran estabilitat lèxica i aquesta manca de canvis en facilita l'aprenentatge. La paraula més usada de la llengua anglesa no ha canviat en els últims cinc segles i remet a aquella curiosa  banda musical de Matt Johnson: The The. Encara que sembil un acudit, tant l'any 1520 com el 2008 la paraula anglesa més usada era l'article indefinit the (corresponent als nostres el, la, els, les). Ara bé, el sintagma de tres paraules més usat fa cinc segles era “of the Pope” (del Papa), i entre les deu frases de cinc mots més recurrents als llibres de l'època la llista de Perc en conté tres de relatives a la religió: “The Pope and his followers” (el Papa i els seus seguidors), “the laws of the Church” (les lleis de l'Església) i “the body and blood of Christ” (el cos i la sang de Crist, que en té sis tot i que Perc s'apunta al misteri pasqual i la situa incomprensiblement entre les frases de cinc paraules). Cinc-cents anys després, la vacuïtat s'ha apoderat de la llista de frases recurrents. La més freqüent de tres paraules és “one of the” i les tres més freqüents de cinc mots semblen extretes d'un llibre d'exercicis d'anglès, en la lliçó Linking words and phrases, perquè són sintagmes connectius sense cap pes semàntic: “at the end of the”, “in the middle of the” i “on the other side of”. Qui en  vulgui extreure una gran metàfora sobre la vacuïtat contemporània té tot el dret a fer-ho. 

Jo, en canvi, trobo molt més vacu dedicar-se a fer un recompte de les paraules que contenen els llibres publicats durant cinc-cents anys en comptes de llegir-los. Trobo molt més vacu concloure que l'anglès és un idioma madur perquè viu en una gran estabilitat lèxica sense haver analitzat abans d'altres idiomes, començant per l'eslovè i les altres llengües balcàniques. Trobo molt més vacu tractar les paraules com a elements invariables en comptes de concentrar-se en els canvis semàntics impressionants que experimenten amb el pas del temps. Socialisme, per exemple, És la mateixa paraula l'any 1912 que el 2012? I mòbil? I tauleta? Tot i això, m'encantaria conèixer un estudi com el de Perc aplicat al català i al castellà.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 30 de juliol de 2012

Culpar-ne la ficció

D'entre les informacions que ens arriben de la massacre provocada pel tiroteig en un cinema prop de Denver, durant l'estrena de l'últim Batman (El Caballero Oscuro: La leyenda renace), destaca un detall macabre. L'agressor va triar obrir foc a mitja pel·lícula, des d'una porta d'emergència, aprofitant unes seqüències violentes. Al principi, els trets es van confondre amb la banda sonora de la pel·lícula. Quan la innocuïtat de les armes de la ficció va donar pas als estralls provocats per l'escopeta, el rifle i la pistola que brandava l'agressor, els aterrits espectadors van poder-lo entreveure rere una màscara de gas idèntica a la que llueix un dels dolents de la pel·li. Però a la sala hi havia moltíssims espectadors més que assistien a l'estrena disfressats de personatges de la sèrie, de manera que l'angoixa de viure entre la realitat i la ficció devia arribar a atènyer quotes insuportables. 

Dilluns es presentaran formalment els càrrecs contra el presumpte homicida, James Holmes. La possible petició de pena de mort contra ell segurament reavivarà dos dels debats recurrents als Estats Units: la idoneïtat de la pena de mort en segons quins casos i la possessió indiscriminada d'armes. Abans, però, ja han sorgit dues qüestions menors. D'una banda, els propietaris del cinema han insinuat que potser l'enderrocaran, perquè ningú no voldrà tornar a un lloc on han succeït uns fets tan terribles i el cinema viu del públic. Potser se'n desdiran, però la primera reacció ha estat aquesta. Les desgràcies intimiden, esclar, però no puc evitar comparar aquesta reacció en calent amb la que va tenir l'empresa d'Hipercor després del terrible atemptat d'ETA d'ara fa 25 anys. Un centre comercial viu del públic igual com un cinema. Recordo que durant molt de temps havies d'obrir el capó per entrar-hi amb el cotxe, però la clientela més o menys habitual mai no hi vam deixar d'anar.

El segon detall menor és la petició formal de l'editorial DC Comics de posposar la venda de l'episodi número 3, Batman, Incorporated, fins a finals d'agost, tot i que ja ha estat distribuït a molts punts de venda. Segons la nota de l'editorial el contingut d'aquest còmic en concret podria ser considerat massa delicat després de la massacre. L'il·lustrador, Chris Burnham, va escriure al seu Twitter que algunes imatges del còmic “podrien semblar totalment inapropiades en relació als assassinats”. Deuen ser-ho molt, perquè d'altres números de la sèrie no han estat ajornats, inclòs el Batman: The Dark Knight de la pel·lícula, però la idea de retenir-los un mes és només un intent d'evitar una publicitat negativa de manera burda i absurda. Tan absurda com quan es criminalitzava els jugadors de rol després del malanomenat crim del rol. Acabaran prohibint els escacs perquè s'hi poden matar cavalls, dames i reis.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura del dissabte 28 de juliol de 2012

diumenge, 29 de juliol de 2012

Passar olímpicament

El compte enrere que mena a la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres 12 ve carregat de Barcelona 92. Per tele, bar i ràdio retrobem escenes emblemàtiques dels Jocs que van canviar per sempre la ciutat més poblada de Catalunya. S'apel·la a la nostàlgia amb sucre i se serveix en el format habitual dels anuncis de dieta, abans i després. La ciutat en expansió, els protagonistes del fet, Maragalls i Epis, Rebollos i Samaranchs, les gestes dels esportistes i, sobretot, els milers de ciutadans que s'hi van involucrar a fons, fins al punt de professionalitzar el voluntarisme. Alguns reportatges donen veu als predecessors de Jimmy Jump que van maldar per mostrar al món la pancarta del Freedom Catalonia. Però enlloc no es parla de la gent que en vam passar olímpicament. Dels que vam fugir esparverats per aquella Festa Major planetària, d'aquella Fira que ens muntaven al costat de casa. Sento un gran respecte per la il·lusió com a motor de vida, però encara ara en malfio quan es col·lectivitza i encara avui tornaria a passar olímpicament dels Jocs Olímpics. La vigília de la inauguració, vint anys enrere, vam ser uns quants els barcelonins que vam fugir com més lluny millor. En el meu cas, vaig passar els Jocs voltant per Síria i Jordània amb uns bons amics, aliens a aquell gran moment que tot ho canviaria. Aliens a la il·lusió col·lectiva. L'únic dit que vaig moure per l'olimpisme va ser pels Paralímpics, per encàrrec del meu amic proolímpic Oriol Comas, en una aproximació a la discapacitat que llavors no podia ni sospitar que resultaria tan premonitòria. Enlloc no he sentit la veu dels abstencionistes olímpics. Ens paguen amb la mateixa moneda i ens ignoren, la qual cosa té una certa lògica. Però existim. Existim els que vam viure aquella il·lusió des d'un escepticisme que després es reforçaria amb l'esguerro del Fòrum Universal de les Cultures 2004 i que ens ha portat a tenir el model de ciutat que tenim.

El dissabte, en una columna al Viure intitulada “La caspa olímpica” Sergi Pàmies feia una pregunta llarga i sinuosa: “és un disbarat afirmar que l'ambició modernitzadora de 1992 va significar l'expropiació forçosa -i de vegades brutal- d'uns valors socioculturals populars i l'inici d'una grandiloqüència de nou ric i d'unes oportunitats de corrupció que encara estem pagant?” La resposta és no. No és cap disbarat. Un no halitòsic que esclata com una bomba fètida en el podrimener dels nostres temps. A banda de totes les virtuts que ara sentim proclamar, els Jocs també van significar el tret de sortida de la cursa immobiliària que ens ha portat fins aquí. Els Jocs van enterrar la corrupció del franquisme per encetar la de la democràcia. Citius, altius, fortius.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 24 de juliol de 2012

Fly, fly, Bernabeu

Llegeixo a l'ABC que el president del Reial Madrid busca diners i que una de les maneres d'obtenir-ne és oferir el nom de l'estadi. El Santiago Bernabéu i els seus vomitorios podrien canviar de nom, doncs, a canvi de cinquanta milions d'euros per temporada. El que anys enrere, en el món a. B. (per abans de Bankia), algun castís hauria xifrat en 0,6 Cristianos. La procedència més probable del parner, en la línia del que passa a molts clubs europeus de futbol, és el món àrab. I el nom que més sona és el de la companyia aèria Fly Emirates. Això sí, Florentino Pérez sembla que vol mantenir el cognom de don Santiago de totes totes, de manera que, en el cas de firmar un acord de patrocini amb Fly Emirates, l'estadi del Reial Madrid passaria a dir-se “Fly Emirates Bernabéu” i l'únic damnificat seria l'apostòlic nom de pila de l'eximi madridista, don Santiago. Els emirats voladors ja donen nom al camp de l'Arsenal londinenc i el Bayern juga a l’Allianz Arena, però segur que quan es produeixi el traspàs no deixarà indiferent el madridisme. A mi tampoc no m'agradaria que el Camp Nou es digués Qatar Nou, per exemple, i això que el del Barça és un estadi amb nom descriptiu, sense il·lustres cognoms al rètol. Imaginem-nos què pensaria la gent de Valladolid si el seu mític estadi José Zorrilla es transformés en Coco Chanel Zorrilla o Carolina Herrera Zorrilla. Ni que només fos Estadi Agatha Ruiz de la Prada Zorrilla. Quan el van fer nou els vallisoletans no s'ho van pensar dues vegades i li van posar Nuevo Zorrilla, en una bella manca de concordança aparent que remet a aquella figura retòrica anomenada sil·lepsi.

En els ambients més futbolers, desvagats com es troben des que va acabar l'Eurocopa, la notícia del possible canvi de nom ha desfermat l'ànsia especulativa de mala manera. En una llista de correu d'il·lustres culers, el nom dels quals només revelaré sota tortura, he llegit un munt d'alternatives a Fly Emirates: des de Goldman Sachs Bernabéu fins a Sheldon Adelson Bernabéu, passant per un rotund Jorge Mendes Bernabéu que respondria al poder real que té l'agència futbolística que representa Mourinho, Cristiano, Pepe, mitja dotzena més de jugadors madridistes més i deu dels onze titulars de la selecció portuguesa. Si aquesta història de patrocini nominal arriba a bon port, a Madrid el món d. B. es farà visible en un escenari tan sensible com la llotja del Bernabéu. Com que l'Emirates ja existeix tots els culers que hem hagut d'acatar Qatar a contracor ens hi referirem aplicadament com el Fly, per fer palès que el Madrid també està intervingut. A veure si el proper clàssic ja el juguem al Fly, que rima amb guai i amb ai ai ai.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 23 de juliol de 2012

A busos amb ànima

Si volguéssim aplegar totes les novel·les i pel·lícules que prenen el tren com a escenari principal no en tindríem prou amb un d’aquests Aves que circulen amb poc passatge. No cal haver llegit Patricia Highsmith per saber que els estranys atenyen una inquietant proximitat als vagons. Tothom tindrà els seus trens preferits, ja sigui el luxós Orient Express en el qual Agatha Christie situà un crim peculiar o els trens més rigorosament vigilats de Bohumil Hrabal. El tren és un saló de lectura excel·lent i té un prestigi consolidat a còpia d’històries ferroviàries de tota mena. En canvi, els autobusos circulen per rutes menys recordades. No vol dir que la ficció no els hagi explorat. El meu bus favorit és el bibliobús que Alan Bennett situa al Palau de Buckingham quan fa que la reina d’Anglaterra esdevingui lectora a la novel·la Una lectora poc corrent. Potser els cinèfils d’una certa generació recordaran Bus stop amb Marilyn Monroe i els més joves Speed, aquella exploració del moviment perpetu en forma de thriller cardíac: un bus carregat d’explosius que esclataran si la velocitat es redueix massa. Res de tot això succeeix a l’única unitat del bus articulat 44 que circula aquestes setmanes per Barcelona, amb una destinació que desperta la curiositat de tots els vianants: Enlloc. 

És un bus verd i llarg, dels primers articulats que van recórrer Barcelona a finals dels seixanta. Cada vespre surt dues vegades d’un barri de la ciutat, a les set i les nou, amb destinació a un lloc perdut que no desvelaré. Avui i demà, de Can Felipa, al Poblenou. Les primeres setmanes de juliol ha circulat per Horta i per Sant Andreu. La setmana entrant ho farà per Sants. El bitllet és molt més car que els altres busos que van per la ciutat, inclòs el turístic, però val molt la pena pujar-hi. El trajecte no és molt llarg i l’interior està ple d’objectes abandonats, sobretot sabates escampades per sota de tots els seients. I llibres. Però quan el bus 44 arriba a Enlloc el conductor apaga el motor, fa sonar una campana i comença una de les funcions més originals d’aquest Festival Grec. Els passatgers ens transformem,  exactament en un minut i 44 segons, en espectadors. Jordi Martínez ens comença a explicar una història relacionada amb un dels parells de sabates que hi ha per allà i el temps es suspèn. Acompanyat per la ballarina Lola López Luna i el músic Pep Pascual, Martínez aconsegueix que la ficció teatral no necessiti de cap quarta paret. Cada cop són més freqüents les experiències de teatre de proximitat, fora dels recintes adequats a la pràctica teatral. En aquest cas, la tria d’un vehicle de les dimensions d’aquest bus i la possibilitat de moviment per indrets diversos de la ciutat fa de la funció L’ànima del bus, de Martí Torras i el mateix Martínez, amb ajuda d’Homer i Lizano, una experiència que cap amant del teatre s’hauria de perdre. Perquè la història dels tres germans que vivim allà dins es projecta d’una manera magistral en un espai quotidià impregnat per les ànimes dels milers de passatgers que abans l’han ocupat. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura del dissabte 21 de juliol del 2012

Emociona l'economia?

Les paraules ECONOMIA i EMOCIONA són anagrames. Comparteixen les mateixes vuit lletres disposades en un ordre diferent. Quan els cabalistes descobrien una relació com aquesta de seguida hi buscaven un lligam més profund. Sobretot si la coincidència era entre les lletres d'un nom i una frase definitòria. A l'Edat Mitjana es practicava l'onomància, entesa com l'art d'endevinar el futur a través de les lletres dels noms. Amb les lletres de Màrius Serra, per exemple, es forma  RES US RIMARÀ. I, en efecte, escric novel·les i contes i mots encreuats i columnes, però sóc un negat per a la rima. D'anagrames onomàntics i palíndroms curiosos (com ara CATALÀ A L'ATAC) n'he parlat sovint en articles, conferències i intervencions públiques. L'any 2003 vaig participar en un cicle organitzat pel KRTU i el Museu de la Ciència que barrejava humanistes i científics amb el títol “Noves fronteres de la ciència i el pensament”. Els inspiradors de les jornades eren Jorge Wagensberg, Vicenç Altaió i Andreu Mas-Colell, aleshores Conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació. La meva sessió va començar amb una conferència del físic Miquel Salmeron sobre nanotecnologia, és a dir, la manipulació de matèria a escala atòmica. La meva tímida aportació al discurs del físic va ser contraposar-lo a les manipulacions a què els cabalistes sotmetien el llenguatge. Aquest divendres, l'ara Conseller d'Economia Andreu Mas-Colell em va confessar que aquella mateixa nit de 2003 ell, encuriosit per la meva xerrada, va sotmetre les lletres del seu nom i cognoms a la combinatòria dels cabalistes. Per a la seva sorpresa, no li va resultar gaire difícil trobar un missatge que, nou anys després, sembla terriblement premonitori. Recombinant les quinze lletres del seu nom i cognoms  li va sortir RECULLS LA MONEDA. Llàstima que aquesta increïble prova d’onomància s'aturi en el què i no doni pistes sobre el com. 

Per això se m'ha acudit analitzar cabalísticament els interlocutors, si és que els podem considerar així, amb què el doctor Mas-Colell se les heu per recollir la moneda. Amb les setze lletres del nom i cognom del ministre del ram, Cristóbal Montoro, es forma un anagrama que m'abstindré de comentar: COBRIS TOT L'OR, MONA. Finalment, el cognom de la vicepresidenta Santamaría té dos anagrames oposats. D'una banda SAMARITANA i per l'altra MANIATARÁS. Però amb les 22 lletres del nom complet de Soraya Sáenz de Santamaría he trobat un missatge contundent que permet sortir de dubtes sobre les intencions d'aquest govern espanyol del qual el govern català pretén recollir moneda, AMORDAZAN: YA ANESTESIARÁS.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 17 de juliol de 2012

Revisionisme histèric

Cada tarda de juliol, a l'hora de la migdiada, ens endormisquem amb les veus de Pedro i Carlos. Els més aficionats a la bicicleta ja tenim posat Teledeporte a mig matí i, quan la veu de De Andrés ens avisa que ja s'ha acabat el Telediario, fem zàping obedientment cap a la 1. En les recents etapes de muntanya als Alps, per exemple, van fer retransmissions de la longitud d'un discurs mitjà de Fidel Castro. Unes sis hores. Segons com, les imatges i els comentaris són intercanviables. Només caldria substituir uns quants cognoms i el vuitanta per cent de la retransmissió es podria fer amb imatges i àudios d'altres anys. Tot i això, en aquesta edició hi ha un element nou i una remor de fons. L'element nou és l'absència d'espanyols destacats. Per primera vegada en molts anys els espanyols tenen poc protagonisme. Caldria remuntar-se al ciclisme anterior a Delgado i Indurain per trobar una situació comparable. Tanmateix, la reacció dels comentaristes de TVE és modèlica. Ni De Andrés, un periodista informadíssim, ni Perico, tot un referent de l'esport espanyol, no es deixen endur per la tristor còsmica que envairia, posem per cas, els comentaristes de Mediaset en el cas de retransmetre tota una Eurocopa amb la selecció espanyola eliminada a la primera fase. De Andrés i Perico, com a bons aficionats al ciclisme, es dolen més de l'absència de Contador com a escalador explosiu que no pas com a espanyol. I per això mateix també enyoren Andy Schleck. Dijous, durant l'etapa alpina en la qual es va fer evident que Valverde no tindria gran cosa a dir en aquest Tour, es va colar un comentari que De Andrés feia per línia interna de cara a les possibles entrevistes a l'arribada: “Si no cogemos a ningún español no pasa nada”. Doncs això. Que és tan important saber guanyar com saber perdre, una assignatura pendent per a molts, periodistes inclosos.

La remor de fons afecta Lance Armstrong, el màxim guanyador de Tours de tots els temps. Ja fa mesos que circula el rum-rum de la possible revisió dels triomfs de l'americà per possible dopatge. Coincidint amb les dates del Tour, Armstrong i l'Agència de Dopatge Americana (que respon al bonic acrònim d'USADA) han fet un creuament de denúncies que augmenta, encara més, l'estupefacció dels que som fanàtics del ciclisme. Si a les desqualificacions d'Ullrich (2005), Landis (2006) i Contador (2010) hi afegíssim els set Tours d'Armstrong potser començaríem a mirar els nostres pares respectius amb recança. La revisió històrica amb esperit crític és fonamental, però el revisionisme pot ser una paranoia. Com volen que vibrem amb Wiggins si potser d'aquí deu anys impugnaran els seus triomfs?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del  dilluns 16 de juliol de 2012

iPapiroflèxia

Tothom sembla molt amoïnat, però potser només vivim el paràgraf d'un llibre d'història que llegiran els nostres néts. (Hipòtesi optimista, esclar: els nostres néts sobreviuen i, a més,  saben llegir). Segur que al paràgraf hi haurà la locució “a primers de segle” i la paraula “canvis”. La resta és futurisme.
 
U) Conrad Roset (Terrassa, 1984) és un il·lustrador que en només tres anys ha adquirit un gran prestigi internacional i ha exposat en tres continents. Ara mateix les seves muses d'aquarel·la es poden veure als Estats Units, al Museu d'Art Contemporani de Virginia. Són figures estiregassades i un xic lànguides, com personatges de Tolouse-Lautrec fora de context, que ben aviat podrem tocar amb els dits. Roset, que és un natiu digital, treballa ara en una App deliciosa que permetrà els seus seguidors fer versions (bi)digitals de les seves muses. Només hauran de moure un dit per la pantalla tàctil de l'iPad i les pintaran. Roset col·labora amb l'empresa sabadellenca Ubico Studio, els desenvolupadors d'aplicacions culturals que van publicar el primer llibre de poesia il·lustrada per a iPad del món. L'App de Conrad Roset es presentarà a la Galeria Miscelánea de Barcelona a primers d'octubre i serà gratuïta. Per això s'acull al micromecenatge de Verkami. 

Dos) Geza Schoen (Kassel, 1969) es dedica a crear perfums. Un bon dia va decidir establir-se pel seu compte i explorar nous camins, com per exemple dissenyar un perfum basat en el gintònic, que finalment li va comprar Bombay Sapphire. La revista Wallpaper li va encarregar la creació d'una fragància que reproduís l'olor d'un llibre per a una exposició a Milà. Ara el trobaran a les millors llibreries (en línia). Porta per títol Paper Passion, de Schoen i Steidl, amb edició (packaging) de Lagerfeld i Steidl. El llibre-perfum inclou diversos textos, entre els quals un de Günter Grass. El podran adquirir pel mòdic preu de 85 euros. Que vostès l'ensumin de gust. 

Tres) Enric Casasses (Barcelona, 1951) és poeta. Fa dotze anys va escriure la cantata La tonalitat de l'infinit, amb música de Feliu Gasull, per a l'Auditori, en el marc de la Cantània. Dimecres la Coral Cantiga dels Lluïsos de Gràcia en va interpretar una versió renovada al teatre Grec, dirigida per Josep Prats. Casasses ens arribà al cor recitant de cor, just davant del gran cor, però no deixà de banda en cap moment la fascinant papiroflèxia a què sol sotmetre els fulls de paper dels poemes, que plega, doblega i desplega, que mira, remira i no mira però hi són. Em vaig fixar en la lluïssor de paper de les cinquanta carpetes dels cantaires, en les partitures dels músics i en la llibreta-llibret d'espiral que fullejava, enèrgic, el director. I vaig pensar que potser aviat els músics i cantaires també faran anar pantalles tàctils i tindran al faristol exemplars de Paper Passion per ensumar i vèncer així la nostàlgia olfactiva. Però i la papiroflèxia del poeta Casasses què? Eh?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura del dissabte 14 de juliol de 2012

La partícula mal dita

Crec en el mètode científic perquè permet l'autocrítica i defuig la infal·libilitat d'altres creences. El que avui és consensuat per la comunitat científica es pot posar en qüestió demà mateix. Això, lluny d'inquietar-me, em sembla una sàvia aproximació a la vida entesa com un combat d'incerteses. No tots els científics es regeixen pel seu mètode. Són éssers humans i estan tan sotmesos a les contradiccions de la condició humana com els polítics, els artistes, els futbolistes o els escriptors. Això sí, abans confiaria la meva vida a un científic que no pas a un artista, a un futbolista o a un escriptor (el polític no entra ni en la llista de possibilitats). Aquests dies el físic britànic Peter Higgs ha estat entronitzat pels mitjans de comunicació arran de la descoberta d'una minúscula partícula la dubtosa existència de la qual va predir fa mig segle. En realitat a primers dels seixanta Higgs va formular una teoria electromagnètica que explica l'origen de la massa de les partícules subatòmiques, però l'ara detectat bosó de Higgs ha acaparat l'atenció dels mitjans, entre altres coses perquè, fora de l'àmbit científic, també és conegut amb un renom digne de Hollywood: “la partícula de Déu”. Déu n'hi do! Com que els nostres físics més preclars (Wagensberg) i els millors periodistes especialitzats (Corbella) ja han explicat de forma prou entenedora els aspectes científics de la partícula dels trons, aquí ens concentrarem en els lingüístics. Peter Higgs, que és ateu, ha dit que li desagrada l'ús del nom de Déu (en va), entre altres coses perquè pot ofendre els creients. Així doncs, què hi pinta Déu en aquesta història?

Déu va entrar en la teoria electromagnètica l'any 1993, quan el premi Nobel de Física Leon M. Lederman i el periodista especialitzat en ciència Dick Teresi publiquen un llibre divulgatiu sobre les partícules, des de Demòcrit fins a la Física Quàntica, amb un títol ben cridaner: The God Particle: If the Universe is the Answer, What is the Question? La presència divina al nom de seguida va atreure l'interès dels mitjans i va suscitar el refús dels científics. Quan li van demanar a Lederman per què Déu, ell va donar una resposta amb estrambot. La resposta fou que la partícula en qüestió era crucial per poder entendre l'estructura de la matèria. L'estrambot, que l'editorial no els van permetre dir-ne The Goddamn Particle (traduïble per “maleïda partícula”, “refotuda partícula” o “partícula dels collons”), de tan difícil de trobar com era. És a dir, que la particuleta dels trons va perdre el damn (maleir) i es va quedar amb el god (déu) per un criteri editorial de correcció política i després el xup-xup dels mitjans de comunicació va fer la resta. Amén.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 10 de juliol de 2012

Hemoció i governhabilitat

La setmana passada es van concedir els premis Laus del FAD a un munt de categories relacionades amb el disseny gràfic. Des que vaig descobrir que una d'elles premiava el Naming que n'estava pendent. Per a la gent que s'acabi d'incorporar (al rum-rum o a la vida en general), aquest anglicisme designa els inventors de noms. El nom premiat en la categoria d'identitat corporativa no m'ha decebut gens. El signen Víctor Oliva, Jaume Capó i Elisenda Serra, i se'l van empescar per a un client ben necessari: el Banc de Sang i Teixits de Catalunya. La paraula és Hemoció, un neologisme impecable que remet a les emocions que ens han de moure a fer-nos donants de sang i també al prefix hemo- que prové del mot grec que designa la sang. La falta d'ortografia és l'ham que ens captura l'atenció. En la majoria de casos (sempre hi ha gent de closca més dura) basten dos segons per treure'ns les mans del cap i comprendre la jugada. L'enhorabona al triumvirat d'onomatetes.

La creació de neologismes és un territori molt relliscós que pot propiciar veritables monstruositats. Pere Calders en va crear un (antaviana)  en un conte infantil al Cavall Fort. Els Dagoll Dagom el van exportar amb èxit al teatre en un muntatge que ha quedat fixat a la memòria de molts. Anys després, un grup d'escriptors encapçalats per Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver va demanar la inclusió del mot antaviana al DIEC i un altre grup (entre els quals Monzó, Espinàs o Bru de Sala) s'hi va oposar per no limitar-ne el significat. Amb el respecte degut pels mestres de la parla balbuça, la poesia fonètica, el nonsense i el dadaisme, la millor manera d'inventar paraules és mitjançant la fusió de mots preexistents. Lewis Carroll ja ho va teoritzar quan va crear les paraules maleta, un mètode idèntic al que ha generat brunch (fusió de breakfast & lunch) o patata (confusió verbal entre els mots amerindis papa i batata). Però la mera inserció d'una hac també dóna molt de joc. Per alguna cosa en castellà va quallar la frase “por hache o por be” (per això o per allò) en relació als dos focus principals de faltes d'ortografia. La seva naturalesa d'excusa boirosa, sense voler entrar a donar gaires explicacions, va estendre la frase a d'altres situacions quotidianes. Al costat d'aquesta esplèndida Hemoció que ha guanyat un Laus d'Or, hi posaria una vella portada d'El Mundo Deportivo dedicada al porter holandès del Barça Ruud Hesp (Hespléndido) i tres de les invencions que un jovenet Toni Soler publicava l'any 1997 al seu Diccionari poc útil: l'amazona thípica, els nutritius tubhèrcules o la magnífica governhabilitat que tant trobem a faltar avui en dia en tots els àmbits governamentals.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 9 de juliol de 2012

Fratricidi Dalí



Viena acaba de publicar Salvador Dalí vist per la seva germana, d’Anna Maria Dalí, en una esplèndida edició a cura de Mariona Seguranyes que en fixa la versió original, en llengua catalana. És un llibre pertorbador per la seva aparent innocuïtat. Lluminosament escrit, descriu la infància i primera joventut dels Dalí a Figueres i Cadaquès des d’una mirada plàcida. La mirada blava d’aquella noia que l’any 1925 guaitava per una finestra a la Mediterrània quan son germà la va pintar d’esquena. Altres vegades la va retratar de cara, però les coses es van tórcer l’any 1929 quan Dalí va conèixer els surrealistes i se’n va anar amb ells. El relat sembla un clixé: la visita d’una troupe de saltimbanquis que segresta la voluntat d’un vilatà sensible i se l’endú, separant-lo de la seva família. Com a mínim aquesta és la percepció de la germana quan, dues dècades més tard, amb un Dalí ja mundialment conegut, llegeix la Vida secreta de Salvador Dalí, el subratlla indignada i decideix replicar-ne les falsedats en un llibre propiciat per tot l’esperit notarial que pot heretar la filla d’un notari. Som davant d’un xoc de relats. Tots dos són familiars, però de gèneres molt diferents. El del germà recorre l’espai oníric sense perdre la son per la invenció de la realitat diürna. El de la germana, transcorre només durant la vigília. Encoratjada per Manuel Brunet, Anna Maria carrega contra Salvador per grup (surrealista) de persones interposades, quan potser en realitat podria concentrar la càrrega en quatre lletres: ge, a ela, a. L’edició de Seguranyes inclou diversos apèndixs, entre els quals els articles que Josep Pla va dedicar al contenciós. Pla es mostra horroritzat pels conflictes familiars i adopta l’actitud del mediador. Segons ell, el d’Anna Maria no és un llibre contra son germà sinó sobre la nostàlgia que produeix la seva absència. Potser avui hauria escrit que és un llibre sobre el dol del germà que hauria volgut tenir. Mariona Seguranyes estableix molt bé el context en una àmplia introducció que no obvia cap flanc. 
 
Dalí va minimitzar el possible escàndol que hauria pogut generar aquest llibre. Quan el 1949 va sortir editat per Juventud (en traducció castellana) s’acabava de convertir al catolicisme amb llum i taquígrafs. Franco li havia obert les portes d’Espanya i els franquistes l’observaven. No li convenia el soroll fratricida. La fotografia de 1948 que han triat encertadament per a la coberta mostra el pare i els dos fills. El vell notari i Anna Maria fan mitja rialla. Ella està de bracet d’un Salvador altiu i té l’altra mà a la butxaca. En aquells moments Dalí ignorava que sa germana estava escrivint un llibre contra ell. En la mitja rialla d’ella hi ha una malícia amb la qual és fàcil empatitzar. Augusto Monterroso va escriure que en el conflicte de Kafka contra son pare ell es posava de part del pare. El llibre d’Anna Maria Dalí és una delícia i Dalí un sàtrapa, però després de llegir-lo, continuo al costat del germà. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura del dissabte 7 de juliol de 2012

dissabte, 28 de juliol de 2012

Ciutadans del món

Sóc incapaç de recordar l’últim cop que algú va definir-se al meu davant com un “ciutadà del món”. L’expressió, que durant un temps va atreure un tipus de gent que desconfiava de la política o volia mostrar menyspreu social, aviat es va convertir en un clixé tronat, un recurs petulant al servei de filosofies esotèriques. Els que de debò se sentien ciutadans del món —d’una manera intel·lectual, podríem dir— van emigrar cap a una paraula més complexa i amb més tradició literària: cosmopolita. Significava el mateix, però el pedigrí cultural seguia intacte.

Com sol passar amb els conceptes que sobreviuen des de fa segles, cada giragonsa de la història ha modelat el sentit de cosmopolita segons els vents polítics i socials que bufaven en aquell moment. No és estrany, per exemple, que de tant en tant aparegui algun nacionalista català que acusi els cosmopolites d’enemics de la pàtria, traïdors que renuncien (en aparença) a la identitat col·lectiva. La figura del cosmopolita és incòmoda perquè va a repèl dels costums de la majoria i representa una amenaça per a l’ordre establert, per això també és tan atractiva per als pensadors. Ara els lectors de l’assaig en català, un gènere en vies d’extinció, ho poden comprovar a El gos cosmopolita i dos espècimens més, de Raül Garrigasait, un exercici literari de primer ordre publicat per Acontravent.

Raül Garrigasait ha traduït obres de Plató,  Goethe, Sloterdijk o Bauman, i és per formació un bon coneixedor de la cultura clàssica, sobretot de la grega. Així, a El gos cosmopolita... combina un ampli pòsit de lectures per reflexionar sobre la deriva que ha pres avui dia el cosmopolitisme, i ho fa amb erudició i gràcia narrativa, servint-se de la ironia i provocant la reflexió en el lector. El primer que enlluerna d’aquest volum és que Garrigasait indaga en l’essència del cosmopolitisme a través de tres personatges sense cap connexió entre ells, però tocats tots tres per la llegenda (“construccions culturals”, en diu l’autor). Es tracta de Diògenes de Sinope, l’holandès errant i Ramon Mercader, l’assassí de Trotski. L’autor ens els situa en el seu context i els analitza amb la intenció de buscar connexions entre el seu cosmopolitisme i l’ actual.

De Diògenes el Cínic, que va viure al segle IV aC, se’n saben poques coses, però la tradició literària n’ha transmès una pila d’anècdotes que el representen com algú fora de lloc, un desclassat que vivia dins una bota en plena ciutat d’Atenes. Diògenes és qui primer es defineix com a “ciutadà del món”, kosmopolites, però Garrigasait ens fa saber que en realitat volia dir “ciutadà del cosmos”. La seva visió de la vida anava lligada a les relacions que establia amb l’entorn a través del seu cos: Diògenes era egoista, criticava els costums i les convencions, i el seu cosmos era tangible i immediat. Per ell, llegim, “ser ciutadà del món no és compartir el món amb els altres humans, sinó allunyar-se’n”. Segons Garrigasait, els cosmopolites contemporanis estan als antípodes de Diògenes: “La provocació —o la imitació de la provocació— ha acabat sent una activitat protocol·lària, necessària per fer mèrits en tota carrera més o menys intel·lectual”.

No detallaré res dels altres dos espècimens del títol per no obstruir més el plaer de la lectura. Només diré que el mite de l’holandès errant —o volador, com se’l coneix a la tradició germànica—, que Wagner va perpetuar des del costat tràgic, suggereix a l’assagista una connexió amb el turisme sexual d’avui dia. En la mateixa línia, la trajectòria de Ramon Mercader, “el camaleó català”, li permet establir lligams entre la visió de la col·lectivitat com a utopia comunista, l’home nou de Trotski i les personalitats múltiples de Mercader, que fa enllaçar amb l’home líquid de Zygmunt Bauman.

El gos cosmopolita... es llegeix amb molta amenitat i, com deia abans, provoca la reflexió. No és difícil adonar-se, tanmateix, que rere les paraules de Garrigasait hi ha una predisposició contra el cosmopolitisme tal com s’entén avui dia. Si hagués de cercar-hi un però, diria que rere la brillantor dels seus plantejaments s’hi endevina una mirada tradicional, fins i tot local. Així, el seu punt de mira apunta sobretot cap a un cosmopolitisme folklòric i epidèrmic (de pell colrada a les platges de l’Algarve). Jo hi trobo a faltar una actualització més a fons, que també es fixi en el cosmopolitisme forçat dels moviments migratoris, de l’exili, de la vida a les megalòpolis. Jacques Derrida es preguntava si avui dia encara té sentit la distinció entre dues formes de polis: la ciutat i l’Estat. Raül Garrigasait ens explica que, per Diògenes, “el món no inclou la ciutat”. Ja és això, ja.

Jordi Puntí, revista L’Avenç, abril 2012.

divendres, 27 de juliol de 2012

La gambada de Moses, les ungles de Griffith

Durant una època, quan me n’anava al llit i no podia dormir, utilitzava un mètode per agafar el son que funcionava molt bé: comptava enrere els anys que havien sigut olímpics. Començava per Barcelona 92 i anava baixant de quatre en quatre: 1988, 1984, 1980, 1976... Era una estratègia efectiva, perquè gairebé sempre m’adormia abans d’arribar al 1896, amb els primers jocs a Atenes. Estric segur que m’adormia perquè la cadència d’uns Jocs Olímpics cada quatre anys és perfecta: no embafen, no cansen, i tampoc no es troben a faltar. A més, combina cada dos estius amb el Mundial de futbol.

Com que és un ritme pausat, tothom té una grapat de memòries personals associades als Jocs Olímpics. El meu primer record conscient d’uns Jocs, per exemple, és de quan tenia nou anys, a Montreal 1976: aquell estiu em van regalar una tovallola de platja amb l’anagrama dels Jocs: des de llavors sempre m’ha agradat la fulla d’auró canadenca. Moscou 1980 són per a mi els Jocs de l’osset Mischa, el boicot internacional i la consciència del que significava la Guerra Freda, el teló d’Acer. Los Angeles 84 es resumeix en dos noms: Carl Lewis i el dream team de bàsquet amb Michael Jordan al capdavant, que va guanyar la final contra Espanya. Dels Jocs de Seül, en recordo que un dia em vaig llevar a les cinc de la matinada, més o menys, per veure la final dels 100 metres, amb la sorpresa de Ben Johnson (dopat fins a les celles) guanyant a Carl Lewis.

Pel que fa a Barcelona, esclar, és impossible triar-ne un moment que ho resumeixi. És una amalgama de records on hi caben la fletxa d’Antonio Rebollo encenent el pebeter, les medalles i triomfs, les llegendes urbanes sobre les aventures sexuals dels voluntaris olímpics, el moment kitsch protagonitzat per Montserrat Caballé i Freddy Mercury, o la veu profunda de Constantino Romero a la cerimònia de clausura, cridant per megafonia: “¡Atletas, bajen del escenario!”.

Potser perquè són cada quatre anys, i no cada tres o cada sis, els Jocs Olímpics sempre aconsegueixen interessar-me. Començo molt fred, com si allò no fes per a mi. Gairebé mai no veig la cerimònia d’inauguració, massa llarga i repetitiva. Llavors el segon dia, mig per atzar, m’aturo a mirar una cursa de natació, una partida d’esgrima ¿es diu partida, combat, duel?, una carrera de piragüisme, uns salts de trampolí, i ja m’hi quedo atrapat.

Aquesta és la gran virtut dels Jocs: que uns esports que mai no t’havien interessat, que uns individus perfectament desconeguts i amb cognoms impronunciables, de sobte t’emocionen amb el seu esforç, amb la necessitat de batre un rècord o simplement perquè et cauen bé. En aquest sentit, quan no sé amb qui anar perquè les simpaties no es decanten per cap país, ni per cap atleta concret, em guio per raons poc esportistes: trio el que fa cara de perdedor.

Com tothom, suposo, al llarg dels anys, he anat fent una col·lecció d’imatges i anècdotes que revisc únicament quan torno a mirar els Jocs. Així, d’aquí uns quants dies, quan m’assegui davant el televisor per veure què passa a Londres, quins rècords se superen, segur que tornaré a pensar en el 10 que va aconseguir Nadia Comaneci en gimnàstica. O en les ungles llargues de Florence Griffith. Quan vegi una cursa de tanques, recordaré Edwin Moses, que feia 13 gambades entre tanca i tanca, i no 14 com la resta de mortals. Reviuré Sergei Bubka saltant sis metres amb la perxa. Els esmorzars hipercalòrics de Michael Phelps. Les nedadores de l’antiga Alemanya de l’Est i les seves espatlles aerodinàmiques... Ah, i segur que en algun moment, i amb més raó a Londres, em preguntaré indignat un cop més per què el rugbi no és un esport olímpic.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de juliol del 2012.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Ho farem de mica en mica, tranquil·lament

“Em vaig comprar una ciutat petita (es deia Galveston, Texas) i vaig dir als habitants que no marxessin, que ho faríem de mica en mica, molt tranquil·lament. Res de canviar-ho tot d’un dia per l’altre. Se’ls veia agraïts i desconfiats. Vaig baixar fins al port, on hi havia els magatzems de cotó i els mercats de peix i tota mena d’instal·lacions que tenien a veure amb l’expansió del petroli pel Món Lliure, i vaig pensar: aquí hi quedarien bé uns quants pomers...”

Així és com comença un conte molt bo de Donald Barthelme. A mesura que la història avança, el propietari s’anima a canviar més i més coses, aterra edificis i trasllada els veïns de barri, però al final es torna a vendre la ciutat perquè s’adona que no li agrada “jugar a ser Déu”. Li falta imaginació, diu. Ara fa uns mesos, quan van créixer els rumors sobre Eurovegas i Adelson va venir a inspeccionar terrenys, vaig pensar en aquest conte. “Em vaig comprar una ciutat petita...”, diria un dia el magnat dels casinos. Després, però, m’he adonat que les ganes de fer de Déu em recorden el tarannà d’alguns mandataris espanyols.

Penso en Carlos Fabra, per exemple, el senyor de les ulleres fosques i l’aeroport fantasma de Castelló. Aquesta setmana un avió d’acer inoxidable va culminar l’escultura, encarregada a major glòria d’ell mateix. Tota una lliçó de força imaginativa, i això que només era president de la Diputació. ¿Què hauria fet amb més poder? Només cal veure l’escultura lletgíssima —que el New York Times ja ha batejat com “el símbol de la ruïna d’Espanya”— per comprendre que els seus deliris de grandesa tenen un regust de cabdill narcisista. Em fan pensar en aquell president del Turkmenistan que es deia Niyazov i, entre altres animalades, va alçar-se una estàtua d’or al centre de la capital, giratòria perquè li toqués sempre el sol a la cara.

Un altre cas és Ángel María Villar, president de la Federació Espanyola de Futbol, que dies enrere va anunciar una “mesura de gràcia” perquè Espanya havia guanyat el Mundial. En el més pur estil de sàtrapa bananer, va indultar totes les sancions pendents, inclosa la famosa agressió de Mourinho a l’ull de Tito Vilanova. Estic segur que a l’Espanya actual, amb sobrepès d’alts càrrecs, encara hi queden una pila de nostàlgics del franquisme que, 40 anys després, continuen actuant com a petits tirans des dels seus àmbits públics. Si ningú del seu entorn els ho retreu, ni els diu que fan el ridícul, és per por de les represàlies.

Jordi Puntí, El Periódico, 23 de juliol del 2012.

dilluns, 23 de juliol de 2012

Fill, Nebot, Pare


Fill.
La notícia va sortir fa vuit dies: la justícia francesa ha emès una ordre d'arrest contra Teodorín Obiang –fill de Teodoro Obiang Nguema, president de Guinea Equatorial– per malversació de fons públics: una mansió a París, 14 cotxes de luxe, diverses peces de Rodin i Degas... Tot plegat és un episodi més en la tragèdia amb fronteres que és aquesta ex-colònia espanyola rica en petroli en què tots els ciutadans –només n'hi ha 675.000– podrien gaudir d'una prosperitat a la noruega en comptes de viure, la majoria, amb menys de 30 dòlars mensuals i sense aigua potable; és més, qualsevol guineà que suggereixi que les coses anirien millor si el president no s'embutxaqués 62 milions de petrodòlars cada dia, pot acabar torturat i potser deixat morir a la presó de Playa Negra, a Malabo (no gaire lluny d'un hotel de luxe de 200 habitacions construït per fomentar un turisme inexistent).
Nebot.
Si la Guinea Equatorial pateix avui un dels pitjors règims africans és, en bona part, perquè la seva història l'hi ha abocat. Tal com ha explicat Gustau Nerín als seus llibres excel·lents sobre el tema, l'Estat espanyol mai no va provar de dotar aquesta colònia excepcionalment artificial –Espanya va adquirir l'illa de Bioko (abans Fernando Poo) a mitjan segle XIX i els francesos no li van regalar el petit quadrat de continent africà que completa el país fins al 1900– d'una administració civil autèntica, tot governant-lo com un districte militar (durant anys, Fernando Poo es va convertir en una mena de camp de treballs forçats). El primer president després de la independència, Macías Nguema, va ser un psicòpata col·locat pel govern franquista –que el creia manipulable– i que va acabar destruint l'economia i fent assassinar unes 80.000 persones. El 1979 va ser arrestat i afusellat pel propi nebot, l'actual president Obiang, el qual havia estat el màxim responsable de seguretat precisament durant el regnat tan violent de l'oncle.
Pare.
En fi, de l'explotació despietada dels espanyols a la cleptomania del Teodorín hi ha una tradició d'aprofitament caciquista transmesa com si fos de pares a fills. I això no passa només a l'Àfrica: per esmentar un petit exemple local, segurament ens hauria sorprès molt més el ‘que se jodan' impune d'una certa diputada espanyola, si no haguéssim sabut que es tracta de la filla de Carlos Fabra...

Matthew Tree, El Punt Avui, 22/07/2012

diumenge, 22 de juliol de 2012

Mares i filles

Els atzars editorials han fet coincidir a les llibreries angleses —i aviat a les d’aquí— dos títols molt recomanables i que resulten estranyament semblants, com a mínim pel que fa al punt de partida narratiu. Es tracta de Why be happy when you could be normal? de Jeanette Winterson (en castellà a Lumen) i Are you my mother?, la novel·la gràfica d’Alison Bechdel. En tots dos casos estem davant un exercici autobiogràfic, en què l’autora és qüestiona l’existència a través de la figura d’una mare dominant i amb el rerefons més o menys conflictiu de la seva sexualitat: Winterson i Bechdel són lesbianes.

Winterson vanéixer el 1959; Bechdel el 1960. Una i altra coincideixen també en la desinhibició de convertir la seva biografia en matèria literària Al seu primer llibre —Oranges are not the only fruit (1985)—, Winterson novel·lava la seva infantesa i adolescència de nena adoptada per una família molt religiosa a l’Anglaterra industrial dels anys seixanta, així com la rebel·lia i el despertar d’una sexualitat que no era tolerada per la moral familiar. A Fun Home, primer llibre també de Bechdel, el protagonista era el seu pare, que es va suïcidar quan ella era adolescent, mig any després d’haver admès davant la família el secret de tota una vida: que era gai.

Més enllà d’aquesta necessitat compartida de situar-se al centre del que escriuen, el fons de tots dos llibres és molt diferent. La mare de Jeanette Winterson, ja morta, era un esperit indomable, llunàtic, cruel, dickensià, que va criar la seva filla en unes condicions que deixen el lector bocabadat. Som a l’Anglaterra industrial dels 60, però podríem ser als anys 30, i la mare viu obstinada per la religió. A casa seva els llibres estaven prohibits, excepte la Bíblia. Quan volia renyar la seva filla, encara ben petita, li deia: “El dimoni ens va portar al bressol equivocat”, per ressaltar l’error d’haver-la adoptat. Winterson converteix tot aquell dolor en un llibre divertit i alhora punyent, sobretot a la primera part. Després la història avança cap al terreny de l’autoajuda i perd força.

La mare d’Alison Bechdel és una altra cosa. Té estudis, escriu articles i de jove va fer carrera d’actriu. Sovint és condescendent amb la seva filla, o la tracta amb massa fredor. Per acostar-s’hi, Bechdel reviu alguns episodis de la infància i adolescència amb la seva mare i els analitza en clau psicològica, ajudant-se de referents com Virginia Woolf o el psiquiatre Donald Winnicott. Amb aquest enfocament, Are you my mother? es converteix en el primer còmic que és alhora un assaig literari, o una novel·la metaliterària.

Winterson i Bechdel. Cadascuna a la seva manera, exploren l’origen d’una vocació literària que al final les ha alliberat. Potser per això tots dos llibres porten un interrogant al títol.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de juliol del 2012.

dijous, 19 de juliol de 2012

Els treballs i els dies del diputat Laporta

És d’agrair la sinceritat de Joan Laporta, que m’ha ajudat a prendre una decisió important. Abans de res, vull deixar clar que Laporta, com a polític i president del Barça, no em desperta antipaties de cap mena. Tampoc no em sembla malament el seu costum de tirar-se vestit a les pisicines. Grans amics meus es tiren vestits a les piscines. Potser consideren que, sent diputat i regidor de l’Ajuntament de Barcelona, s’hi hauria de mirar una mica. Francament, hi discrepo. En vista de les sessions del Parlament que he seguit per la televisió, intueixo que si tots els diputats es tiressin vestits a la piscina, hi sortiríem guanyant.

El meu agraïment a Joan Laporta arrenca d’una entrevista concedida a l’esportiu (i extingit, llàstima) Tenim un punt de Catalunya Ràdio, conduït per Francesc Garriga. Una unitat mòbil es va traslladar a la seu de Democràcia Catalana, el partit laportista, que comparteix amb el seu bufet. Quan Garriga li va preguntar pel temps que destinava a l’activitat política, Laporta va respondre que uns deu dies cada mes. La resta del temps, fa d’advocat. Així, doncs, els dos càrrecs (diputat al Parlament i regidor de la Casa Gran) li ocupen deu dies al mes. N’ignoro la proporció.

Perdonin si els comento un asumpte privat, però és que m’hi veig empès. Fins ara dubtava si incorporar-me a l’equip de guió d’una sèrie de televisió i alhora enllestir el guió d’una pel·lícula. Patia per si seria capaç de compaginar-ho. Gràcies a Laporta, he descobert que qualsevol de les dues feines les podria compaginar amb els càrrecs de diputat i de regidor. Per tant, a les properes eleccions he decidit presentar-me com a candidat a diputat i regidor. Si surto escollit i veig que em sobra temps, ho combinaria amb el càrrec d’eurodiputat. M’han parlat d’un restaurant a Estrasburg que cuinen esplèndidament el fetge d’ànec.

Enric Gomà, Ara, dijous 19 de juliol del 2012.

dilluns, 16 de juliol de 2012

Cinisme, menyspreu, tradició

Ara fa un parell de mesos, Barack Obama va dir en una roda de premsa que donava suport als matrimonis entre homosexuals. Va ser una sorpresa en un país de moral tan tradicional com els Estats Units i, per explicar-se, Obama va dir el seu pensament havia “evolucionat” durant els últims anys fins a fer-li veure que el canvi era necessari.

Aquests dies, mentre el govern menysté repetidament els ciutadans i ens tracta com si fóssim criatures o, encara pitjor, animals, he pensat més d’un cop en el verb d’Obama: evolucionar. Sovint fa la impressió que els polítics espanyols no saben què vol dir això, no els interessa revisar el que pensen. Hi ha alguna excepció, esclar, ja sabem que no s’hi val a generalitzar, però la ideologia col·lectiva pesa massa, el partit els protegeix, i cada cop queden menys polítics valents, que expressin les seves idees a títol individual i amb llibertat. En el fons, tot plegat és una actitud que fa el joc a la dreta més conservadora: així la política esdevé avorrida i previsible, sense escletxes per a l’evolució, i aviat els ciutadans —els electors que els han votat— se’n senten exclosos. Llavors tot es converteix en un simulacre de democràcia.

Aquest gremialisme es nota sobretot entre els polítics del Partit Popular. Allò que hi domina és la fossilització de les conviccions, encastellar-se per defensar els seus interessos. Ho veiem aquests dies pertot arreu. En la seva conducta tribal al parlament espanyol, quan aplaudeixen amb cinisme les retallades sagnants que anuncia Rajoy. En el menyspreu i la vulgaritat que desprenen les paraules de la diputada Andrea Fabra, quan deixa anar el “que se jodan” —és igual si es refereix als aturats o als socialistes—. En la reforma de la llei de costes que indultarà milers de construccions il·legals. En el nomenament del fill d’Esperanza Aguirre com a assessor del ministeri d’Economia...

Pels del PP es tracta de blindar les creences, perpetuar-se sense canvis, protegir-se ells primers davant la tempesta, si cal enfonsant la classe mitjana. Una mena d’honor feudal no els deixa admetre els errors, perquè ells són així i no canviaran precisament ara. Al final, pensant-hi bé, Espanya és només una excusa, l’escut que els ajuda a dissimular. Els veig com prenen decisions i, ja que ara tothom cita l’economista Paul Krugman, penso en una frase que no ha dit, però que podria dir un dia d’aquests referint-se a Rajoy i les seves mesures: “Ahir estava caire de l’abisme, avui ha fet un pas endavant”.

Jordi Puntí, El Periódico, 16 de juliol del 2012.

diumenge, 15 de juliol de 2012

Jordi, Cussà, Balaguer


Jordi.
Des de fa dotze anys llegeixo les novel·les, contes i poemes de Jordi Cussà (Berga, 1961) amb un plaer només lleugerament malmenat per la sensació ocasional de ser l'únic lector a tot Catalunya d'aquest autor polifacètic (per bé que Cussà té un bon grapat de seguidors fidels i que, a més a més, ha estat avalat per autors com ara Empar Moliner, Màrius Serra, Ponç Puigdevall i David Castillo, el qual, al suplement d'aquest diari, ha qualificat Cussà com “un dels nostres millors novel·listes”). De fet, crec que, tant per ells com per mi, la infravaloració de Cussà –des de l'arrencament espectacular de la primera novel·la (Cavalls salvatges, 2000) fins a la deliciosa A reveure, Espanya (2010)– de part de l'anomenat gran públic és un més dels molts comportaments culturals inescrutables d'aquest país encara a mig embastar.
Cussà.
Ara bé, no va ser fins que vaig llegir el seu últim llibre –Contes del Bé i del Mal (L'Albí, 2012)– que vaig creure entendre, en una mena d'epifania lectora, què és exactament el que Cussà ha estat fent en bona part de la seva obra: la celebració, lliure de costumisme, de la Catalunya que existeix més enllà de Barcelona –amb els seus bevedors, els seus drogoaddictes, els seus lladres, les seves tragèdies familiars– a través d'un català alhora natural, sui generis (“l'Àgata... prima i robusta com una tija d'api”), atòpic i gens simplificat o catanyolitzat (sense ser, però, ni acadèmic ni rebuscat).
Balaguer.
És justament en aquest llibre breu –en què Cussà es limita per primer cop a l'espai geogràfic de Berga i el temps específic de l'època de la Patum– que ha aconseguit crear un microcosmos d'aplicació universal i un llenguatge prou viu i flexible per ser traduït a qualsevol llengua. És en aquest “llibre local” –com el qualifica el mateix autor– que Cussà ha pogut demostrar fins a quin punt es pot demostrar que la Catalunya no barcelonina (però no pas bucòlica, Déu ens n'empari) pot ser de rellevància planetària, justament perquè és un lloc normal, que parla normal (a tall d'exemple, al món de Cussà els personatges beuen didals en comptes de txupitus sense ser ni semblar socis de Llengua Nacional) i que és –com tots els llocs– excepcional a la vegada. Bé, això, molts ja ho sabíem. De tant en tant, però, està bé que algú ens ho recordi ben recordat.

Matthew Tree, El Punt Avui, 15/07/2012

dissabte, 14 de juliol de 2012

Superman: la biografia

Els amants dels còmics de superherois estan d’enhorabona: s’ha publicat als Estats Units una mena de biografia de Superman —“la història d’alta volada de l’heroi més resistent d’Amèrica” diu el subtítol— i cal esperar que la temporada vinent algun editor la faci traduir. De públic n’hi ha, això segur, i més ara que Clark Kent i el seu doble secret està a punt de celebrar els 75 anys de vida. Més que una biografia, el periodista Larry Tye ha fet la reconstrucció minuciosa del mite, d’ençà que va sorgir de la ment d’un noi fins que es va convertir en un referent mundial i un negoci de bilions de dòlars.

La part més apassionant de la història és l’origen de Superman, no pas al planeta Krypton, sinó en una casa de Cleveland, on un adolescent que es deia Jerry Siegel es va imaginar un noi amb superpoders i no va parar fins que va trobar Joe Shuster, un dibuixant que el representés tal com ell el veia. El llibre de Larry Tye és ple de descripcions, anècdotes i detalls reveladors. Així és com sabem que Jerry Siegel era un nen jueu, fill d’un sastre emigrat de Lituània, i que els altres nens de l’escola sempre el maltractaven. ni tan sols la Lois, la nena de classe que li agradava més, el defensava davant els abusos. De nit, al llit, abans d’anar a dormir, Jerry s’imaginava que tenia el poder de volar i fugia d’aquell racó de món tan inhòspit.

El primer heroi que va perfilar era un dolent, un monstre per l’estil de Frankenstein, però llavors es va adonar quen els dolents sempre acaben malament. Després va decidir que el faria bo i combatria el crim, potser perquè el seu pare havia mort d’un atac de cor mentre era víctima d’un robatori. De mica en mica, ell i Joe van donar forma a la figura de Superman, feien historietes que imprimien per a si mateixos (una mena de fanzines de l’època), fins que el 1938 se’n va editar el primer tebeu de debò i ells dos van vendre’s el personatge a Detective Comics. Per 130 dòlars. L’operació va ser mísera, vista amb la perspectiva dels anys i els diners, però Superman ja no va perdre mai la identitat i el caràcter inicials que li havien donat ells.

La biografia de Superman, tal com l’explica Larry Tye, té punts de contacte amb Les extraordinàries aventures de Kavalier & Klay, la novel·la de Michael Chabon. En aquest cas l’heroi es diu l’Escapista i està basat en el Capità Amèrica. Kavalier i Klay també tenen un aire de Jerry Siegel i Joe Shuster, només que no es malvenen la seva invenció. És la mateixa època, als anys trenta, amb el rerefons de l’ascens de Hitler i l’amenaça de l’antisemitisme. Mentre no es tradueixi la biografia de Superman, doncs, el de Chabon continua sent un gran relat sobre l’albada dels superherois.

Jordi Puntí, El Periódico, 14 de juliol del 2012. 

Entradas populares

Compartir