dilluns, 27 d’agost de 2012

Zombi, Obvietats, Arreu


Zombi.
D'Amsterdam estant, llegeixo a El Punt Avui que Carles Duarte, president de la CONCA, ha tornat a revifar la polèmica –que tants pensàvem que s'havia enterrat en una tomba profunda a Frankfurt fa un lustre– sobre si s'hauria de categoritzar la literatura feta en castellà per ciutadans catalans com a literatura catalana.
Obvietats.
Quan l'erudit anglès Arthur Terry va publicar el seu Companion to Catalan Literature (2003) va explicitar al pròleg que no hi havia inclòs autors catalans en llengua castellana perquè la llengua, no pas el lloc, és el que defineix una literatura. Ben mirat, tots els autors, per molt lligats que es puguin sentir a un país determinat, quan es posen a escriure, entren en un indret anomenat per segons quins publicistes cursis món. Per exemple, quan Laia Fàbregas (una escriptora nascuda a Catalunya) publica en holandès –un idioma en què escriu directament– es posa a l'abast de tots els lectors d'aquesta llengua, tant si la llegeixin a Rotterdam o Antananarivo. I quan la mateixa autora publica en català –també hi escriu directament–, si fa no fa el mateix. La provinència o ubicació geogràfica dels autors, en el fons, no té cap mena d'importància.
Arreu.
Ara bé, les institucions culturals públiques es dediquen en bona part a negar aquest fet innegable a través de premis literaris nacionals atorgats a autors considerats culturalment afins a les nacions en qüestió. Les institucions culturals catalanes, en aquest sentit, no han estat cap excepció, però sí que de tant en tant es demana d'elles que actuïn amb una generositat que seria considerada inusitada –escandalosa, fins i tot– si la mostressin les seves homòlogues espanyoles. Imaginem, per exemple, que per cadascun dels sis premis nacionals de literatura espanyola –finançats cada any pel Ministeri de Cultura– també es concedís un premi comparable, en cada categoria, a obres escrites en català. Doncs al Canadà fan justament això: el govern atorga set premis literaris anuals a escriptors canadencs en anglès i set més –idèntics– a escriptors canadencs en francès. Per què, pregunto retòricament, no es fa una cosa semblant a l'Estat espanyol? Per què, pregunto en espera d'una resposta, se sol donar per descomptat que els únics que han de ser generosos –en aquest aspecte com en tants altres– són els mateixos catalans?

Matthew Tree, El Punt Avui, 26/08/2012

Gallardón i Paul Ryan, quin parell!


A finals de juliol, just abans d’anar-se’n de vacances, el govern del PP va deixar caure una altra de les seves propostes polèmiques, d’aquelles que a més de marcar terreny simbòlic serveixen per distreure’ns del malestar general que han causat ells mateixos. En aquest cas el protagonista va ser Alberto Ruiz-Gallardón, el ministre de Justícia, dient que vol reformar la Llei de l’Avortament i la malformació del fetus ja no serà un supòsit per avortar. Como podia ser altrament, l’anunci va indignar la part més progressista de la societat. També va causar sorpresa: Gallardón sempre havia sigut el policia bo del PP, com si diguéssim, l’home anys enrere fins i tot s’havia fotografiat a la portada de la revista gai Zero, i ara sortia amb una proposta tan reaccionària que sembla inspirar-se en el franquisme més repressiu.

Per defensar el seu pla, Gallardón va dir que la llei actual li sembla “èticament inconcebible”, però ja sabem que els catòlics tendeixen a barrejar l’ètica amb la religió. En el fons, és la mateixa línia dels republicans d’Estats Units, només que a ells no els cal dissimular gens, com demostra la recent elecció de Paul Ryan com a número dos del candidat Mitt Romney per a les eleccions generals del novembre. Com Gallardón, Paul Ryan també és alt, atlètic, de bona família i porta camises blanques ben planxades. El seu ideari catòlic no es refugia en eufemismes, al contrari, i per això encara va més enllà quan ataca l’avortament. Content de ser el policia dolent, Paul Ryan el prohibiria fins i tot quan l’embaràs és el resultat d’una violació, un incest o posa en perill la salut de la mare. Ah, i de passada enviaria a la presó les dones avortistes.

Es pot argumentar que entre Gallardón i Paul Ryan hi ha una gran distància, però al  darrere de la seva ideologia s’hi entreveu l’eterna confusió entre religió i política —una unió més vella que l’anar a peu, que és l’origen de no sé quantes guerres i que ara mateix, al nostre país, hauria de ser inconstitucional—. Passen els anys, els conflictes, i al final sempre anem a caure a la mateixa trampa. Quan parlen d’economia, els conservadors s’omplen la boca d’individualisme, de lliure mercat, de liberalisme a ultrança, però llavors, quan s’han de posar transcendents, els agafa la por d’estar sols i prefereixen l’escalforeta protectora de la religió. Que algú, una força superior, decideixi per ells quan es tracta de dilemes morals. Així rai.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 d’agost del 2012.

dimarts, 21 d’agost de 2012

¿Madrid 2020?

Després de la clausura dels Jocs Olímpics de Londres, els britànics es pregunten si han sigut un èxit econòmic i social per a la ciutat, i sobretot si ho seran en el futur. Els optimistes s’afanyen a dir que sí, que els Jocs han creat llocs de treball i els útims mesos el nombre d’aturats ha baixat, tot i la crisi general. En canvi, els realistes (no cal dir-ne pessimistes) es queixen que la transformació urbanística de barris populars com el de Hackney, per exemple, han servit per revalorar l’habitatge, però a mitjà termini molts dels veïns hauran de marxar per la pressió dels lloguers. També recorden que les mesures de seguretat i la baixada de turistes han provocat una reducció dràstica de les vendes al centre de Londres. Uns amics que corrien per la ciutat aquells dies m’explicaven que s’hi estava més ample que mai.

La influència d’uns Jocs en una ciutat es nota sobretot amb el pas del temps. A Barcelona, l’impuls positiu del 92 van dilatar-se uns quants anys i la ciutat va guanyar en infraestructures i en una difusió global de les seves virtuts. Ara bé, amb la perspectiva de dues dècades, podem dir que també va provocar dos factors negatius: d’una banda l’exaltació del turisme com a mitjà de vida, que ha desnaturalitzat la ciutat i l’ha convertit en un parc temàtic; de l’altra, l’alerta del govern de Madrid, amb Aznar al capdavant, que van iniciar una política de no invertir a Catalunya que contrarestés aquest impuls positiu. Només cal recordar el via crucis que es va viure per portar l’AVE a Barcelona.

La injecció de diners que arriba amb uns Jocs és temptadora, però sempre té una doble cara. Fa poc la BBC va emetre un reportatge sobre l’estat lamentable d’algunes instal·lacions dels Jocs d’Atenes al 2004: les noves ruïnes de Grècia, en deien, mentre ensenyaven les parets escrostonades, els seients rebentats, les males herbes, els grafitis... Incansables, aquests dies els promotors de la candidatura de Madrid 2020, amb l’alcaldessa Ana Botella al capdavant, han fet campanya dient i repetint que els Jocs de Londres són el seu model. Tal com van les coses, però, potser els convindria més mirar cap a Atenes i tancar definitivament la paradeta.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 d’agost del 2012.

dilluns, 20 d’agost de 2012

Estiu, Temps, Plaer


Estiu.
Per fi, ho he fet. Al cap de vint anys de visites gairebé anyals a Holanda, l'endemà del dissabte passat vaig aconseguir veure Zomergasten(Convidats estiuencs) un programa ja mític de la televisió neerlandesa, emès cada estiu des del 1988. A primera vista, sembla que Zomergasten no tingui res d'especial: es tracta d'una sèrie d'entrevistes disteses amb unes persones més o menys conegudes, a l'estil, posem per cas, del programa Identitats (dirigit i presentat, ja fa temps, per Josep Maria Espinàs a TV3). Però el que fa que Zomergasten sigui tan diferent és que cada entrevista dura ni més ni menys que tres hores senceres (en rigorós directe). I l'èxit –tremend– del programa rau precisament en la seva llargària, ja que els convidats –alliberats de l'obligació, imposada sovint a les entrevistes televisives convencionals i per tant breus, de fer-se l'interessant tot etzibant quatre coses si fa no fa llestetes en un temps mínim– acaben parlant amb una profunditat inusitada de les coses que més els afecten, incloent-hi, si cal, episodis rellevants de la seva vida privada, sense que això comporti cap davallada cap al clavegueram virolat en què neden els reality shows.
Temps.
Per amenitzar la presentació visual, cada entrevistat també ha d'escollir uns quants fragments de pel·lícules que tenen algun lligam amb aquells aspectes de la seva vida i obra que volen destacar. I aquí tampoc es va amb presses: els fragments poden ser tan llargs com desitgi el convidat de torn.
Plaer.
L'entrevistat al programa que vaig veure era la dissenyadora i traficant d'idees Lidewij Edelkoort –una barreja improbable de Mariscal, Bigas Luna i Vicenç Altaió– de la qual no sabia res però que va eliminar qualsevol temptació de fer zàping amb la seva insistència gens petulant sobre la naturalesa de la creativitat i la seva descripció precisa del dolor que sentia a causa de les infidelitats –acordades amb ella, per cert– del seu marit. Van ser tres hores fascinants, en què una persona prou coneguda es va depatumitzar a través de la seva pròpia honestedat. No dubto que es podria fer quelcom semblant a la televisió catalana. Sobretot si es respecta la regla número u de Zomergasten: no convidar-hi cap polític. Al cap i a la fi, l'estiu és per passar-s'ho bé.

Matthew Tree, El Punt Avui, 19/08/2012

La por lectora

Hi ha por, entre els lectors. Una por fonda, somorta, que llisca suau com una veta d’aigua. Per aquest motiu es tan important saber-se la lliçó. Com quan estudiava a Casp, que ens apreníem la literatura gràcies a uns cartrons pautats on anotàvem la vida de l’escriptor seguida de descripcions i valoracions de les obres. Encara ara, una mica begut, sóc capaç de recitar el cartronet sencer del Duc de Rivas. També el de Mesonero Romanos, el d’Espronceda, el de Cadalso. O el de Núñez de Arce, amb aquest nom antiquat d’estació de metro. Ens apreníem de memòria tot el que calia saber sobre cada escriptor i després ho repetíem a l’hora de l’examen, amb la cal·ligrafia exacta dels rellotgers. N’hi ha que ho han continuat repetint tota la vida, infatigables.

A El club de la bona lletra, a Catalunya Ràdio, Blanca Busquets va elogiar Edgar A. Poe i una lectora de Tortosa va admetre avergonyida que només n’havia llegit una narració sobre un goril·la (és un orangutan) que mata unes dones (és Els assassinats del carrer de la Morgue). No li va agradar gota i mai més va tornar a llegir res d’aquest autor. “Potser el vaig agafar massa jove”, s’excusava desfeta la pobra dona. Se li entreveia un propòsit d’esmena molt sincer. Aquella mateix nit s’hi devia posar diligent, com una bona noia.

Fa anys un traductor estranger d’El quadern gris va abaixar la veu i em va revelar que l’havia trobat una llauna. Un amic meu, gran lector, em confessa xiuxiuejant que Kafka se li fa insuportable. Un altre evoca amb horror L’edat d’or de Gore Vidal. No sols és por, també és sentiment de culpa, angoixa, desolació, secret. Jo mateix he començat cinc vegades el Tristram Shandy, sense veure-hi el què. “Com em puc equivocar tant!”, em desespero entre sanglots de ràbia. És llavors que m’adono que no em vaig aprendre prou bé els cartronets adequats.

Enric Gomà, Ara, dilluns 20 d'agost del 2012.

dijous, 16 d’agost de 2012

Detalls d’una posta de sol

¿Se’n recorden de quan una posta de sol era una imatge tronada i queca? No fa pas gaires anys d’això. Sovint es feia servir en publicitat com un recurs per resumir la bellesa natural, perfecta i assequible per a tothom, però amb el temps es va buidar de sentit i es va convertir en un tòpic romanticot. Uns nuvis acabats de casar, per exemple, si al darrere hi tenien una posta de sol, semblaven més feliços. El catolicisme també va ajudar a transformar les postes de sol en un recurs kitsch. Penso en aquells pòsters que hi havia a l’entrada de les esglésies de barri: una sol roent que es ponia a l’horitzó, una platja deserta, un cel blau tenyit de melangia, i a sota unes paraules com ara: “Estimeu-vos els uns als altres tal com jo us he estimat”.

Tot i la mala fama, aquests dies hi ha milions de persones que estan de vacances i en un moment o altre faran una foto del sol al capvespre, quan s’amagui rere una muntanya, al mar, enfonsant-se a la sorra del desert o caient sobre un poblet de l’Empordà. Després, per descomptat, la posaran com a fons de pantalla a l’ordinador i la penjaran a les xarxes socials. Serà l’emblema de les seves vacances d’estiu.

Aquesta revifada sense complexos de les postes de sol es deu sobretot a dues raons. La primera és la proliferació de mòbils i càmeres digitals, que et permeten improvisar una bona foto sense ni adonar-te’n. La mateixa màquina calcula els paràmetres ideals i després fa tantes fotos com vulguis, perquè triïs la millor. Hi ha postes de sol que són més atractives a la foto que al natural. La segona raó potser és menys òbvia: l’escalfament global, el canvi climàtic. Segons alguns científics, la reducció de la capa d’ozó i l’augment històric de temperatures es reflecteix en la llum solar, que pren tonalitats més fortes i crea postes de sol d’una intensitat tecnicolor. Mentre arruïnem el medi ambient, ens hem convertit tots en uns paparazzi: el que cal fer per aconseguir una bona foto!

Jordi Puntí, El Periódico, 13 d’agost del 2012.

dilluns, 13 d’agost de 2012

Podem ser herois

Ahir es van acabar els Jocs Olímpics i avui segur que algú, probablement un anglès, declararà que han sigut els millors de la història. Fa quinze dies, durant la cerimònia d’inauguració, es va sentir aquella cançó de David Bowie que es diu Heroes: “Podem ser herois, només per un dia...”, i a mesura que avançava la competició tothom se n’ha anat convencent. S’ho han cregut sobretot els britànics, que han guanyat més medalles que mai i han aconseguit que la febre olímpica sortís de Londres i s’escampés per tot el país. Cada vegada que un britànic aconseguia una medalla d’or, per exemple, l’endemà mateix el servei de Correu Reial estampava nous segells commemoratius amb la seva efígie, i pintava de color daurat les bústies del seu poble.

Els dos grans herois que deixaran els Jocs són Usain Bolt i Michael Phelps, per les medalles i els registres llegendaris, però al seu costat quedaran per a la història una pila d’esportistes sensacionals, que potser són menys espectaculars però igualment memorables. Penso en Tiki Gelana, per exemple, l’atleta que va guanyar la marató femenina i va batre el rècord olímpic: resulta que Gelana és d’una petita ciutat d’Etiòpia que es diu Bekoji, d’uns 17 mil habitants, i que fins ara ja ha donat cinc campions olímpics. O el dominicà Félix Sánchez, Power Sánchez, que va guanyar els 400 metres tanques a Atenes i vuit anys després ha sigut capaç de repetir la victòria a Londres. O les noies de l’equip d’Estats Units en el relleu dels 100 metres, que van batre un rècord mundial que era viu des de Moscou 1980, ni més ni menys, quan el van aconseguir quatre atletes hormonades de l’antiga Alemanya de l’Est.

La llista és molt més llarga, per descomptat, però tot i els moments heroics, en aquests Jocs s’han batut pocs rècords. Fa la sensació que en els últims temps hem començat a veure que el cos humà té els seus límits, sempre dins de la legalitat. No és difícil imaginar-se que, cada cop més, en el futur les victòries es mesuraran per mil·lèsimes de segon, gràcies a fotografies digitals exactíssimes, i les proeses i els rècords quedaran en mans dels prodigis de la naturalesa, gairebé diríem les anomalies genètiques. De fet, l’única manera d’entendre amb lògica la superioritat d’Usain Bolt és veient-lo com un prodigi natural, i potser cal veure la incursió de l’atleta Oscar Pistorius —amb les seves extremitats ortopèdiques— entre l’elit com una picada d’ullet dels organitzadors: més enllà de l’evident exemple de superació que representa, la cursa del sud-africà en els 400 metres tenia un aire futurista, d’home biònic que finalment té un lloc en la comunitat (potser per això els diaris britànics el van batejar com blade runner).

Els moviment olímpic sempre ha volgut tenir una incidència social més enllà de la competició. En el futur, potser que els herois olímpics acabin omplin pàgines de revistes com el National Geographic o Science, o provocant debats d’ètica sobre la inclusió d’esportistes millorats genèticament (o gràcies a aparells físics). Mentre aquest moment no acaba d’arribar, no es pot descartar que l’element afegit que aportin els esportistes sigui extraesportiu, és a dir, més vinculat a l’espectacle de masses que no a l’esperit esportiu.

En aquest sentit, Usain Bolt també ha trencat motllos, perquè el seu carisma, tocat d’un punt d’egocentrisme simpàtic, es tradueix en uns gestos de confiança i vanitat, molt estudiats, que queden bé davant de la càmera. Fa quatre anys, a Beijing, es pot dir que ell era l’únic que es permetia aquestes excentricitats uns segons abans de començar la cursa, però a Londres la majoria d’atletes masculins s’han afegit a la moda de fer gestos davant de la càmera. Mentre les atletes femenines es limitaven a saludar amb la mà i una mitja rialla, el repertori masculí incloïa mirades de desafiament, gestos propis de ràper hip-hop o actuacions més elaborades, com el monstre que es desperta ens els gestos del jamaicà Yohan Blake o la salutació monàrquica del mateix Bolt. Alguns casos arriben a ser sobreactuats i vulgars, com el gest de l’alemany Robert Harting, campió de llançament de disc, que en plena celebració s’estripa la samarreta com si fos l’increïble Hulk per ensenyar la musculatura.

Abans els atletes mostraven un gest concentrat que en aquells segons inicials els aïllava del món. El tret de sortida els connectava amb els aplaudiments del públic. Ara pot ser que la superioritat d’Usain Bolt, combinada amb la seva pantomima, combinada amb la necessitat de trobar nous reptes, ens permeti entreveure el futur: qui sap si les medalles seran per als esportistes que són millors, però que a més guanyin com si no fessin cap esforç, com si córrer, saltar, nedar, lluitar, remar, fer tombarelles i tot això fos el més fàcil del món. Una cosa que podríem fer nosaltres mateixos, els espectadors.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 d’agost del 2012.

Protestants, Baptistes, Catòlics


Protestants.
Hi ha algú que se'n recordi, de Jim Jones? D'aquell pastor protestant (i comunista) que als 10 anys va començar celebrant misses infantils al graner de sa mare; als 20 ja predicava a les cantonades de Richmond, a Indiana; als 23 va fundar la seva pròpia església, el Temple del Poble; als 43 va traslladar la seva església a Califòrnia, on va guanyar el suport de diversos polítics; als 45, convençut que el govern dels Estats Units l'estava perseguint, va traslladar gairebé tota la seva congregació a un campament agrícola –Jonestown– a Guyana, i el 18 de novembre de 1978 va fer assassinar un congressista nord-americà i quatre persones més que estaven investigant possibles abusos de drets humans al campament i tot seguit va instar els seus seguidors a suïcidar-se i a matar aquells (incloent-hi uns 300 nens) que no volien fer-ho. A Jonestown hi van morir un total de 909 persones.
Baptistes.
L'escàndol posterior va ser immens, en bona part perquè ja hi havia hagut molts indicis que al Temple del Poble no només es practicaven nombrosos fraus (als seus creients, Jones ensenyava elscàncers –en realitat, fetges de pollastre– que havia extret de fidels malalts), sinó que, efectivament, hi havia freqüents abusos físics i sexuals de parroquians d'ambdós sexes (que Jones feia atonyinar o bé violava).
Catòlics.
Des d'aleshores, als Estats Units, els possibles abusos en el si de totes les esglésies s'han investigat per rutina. D'aquí la dimissió ben recent del ministre baptista Jack Schaap, de 54 anys, quan es va descobrir que s'havia enllitat feia poc amb una nena de 16; o l'engarjolament també recent de monsenyor William Lynn, per haver tapat desenes de casos d'abusos sexuals a la seva arxidiòcesi de Filadèlfia. Perquè als Estats Units s'espera de l'Església catòlica que sigui tan transparent com qualsevol altra; tant és així, que només el 2004 va haver-hi 1.092 denúncies d'abusos sexuals comesos per capellans nord-americans. I a l'Estat espanyol, que aviat tindrà una llei d'avortament ben catòlica? Des de l'any 2000, s'han detectat tan sols catorze casos d'abusos sexuals que involucren senyors amb sotana. O una de dues: o bé els capellans espanyols es dominen cent vegades millor que els seus homòlegs transatlàntics, o bé caldria investigar-los amb una mica més de serietat.

Matthew Tree, El Punt Avui, 12/08/2012

dimarts, 7 d’agost de 2012

Mofes, befes, escarnis


Mofes.
Gairebé tots els que vivim aquí coneixem casos de persones que han estat insultades o amenaçades –discretament o obertament, però sempre gratuïtament– pel sol fet de provenir del Principat. Des de frases ja mítiques del tipus “Eres muy simpático, por ser catalán” fins a uns improperis tan carregats d'animadversió que han trasbalsat els catalans al·ludits a fons (i un no es pot sentir segur enlloc: en un cas que conec, un parell d'avis olotins van ser comminats –per uns compatriotesespanyols– a formar part d'una hipotètica extinció física del poble català, durant una visita a l'Hermitage de Sant Petersburg). Com és, em pregunto, que tants catalans es mostrin passius davant d'unes mostres de tírria així, que qualsevol nord-africà, posem per cas, no toleraria més enllà del temps que fes falta per denunciar-ho a SOS Racisme?
Befes.
Pot ser perquè aquests catalans recorden l'època en què, a Catalunya, el tractament dels ciutadans nascuts a les Espanyes tampoc no era del tot modèlic? Al cap i a la fi, als anys seixanta l'epítet xarnego –o els seus equivalents eufemístics– es feia servir amb una certa freqüència per denigrar els nouvinguts castellanoparlants. Però hi ha hagut, això sí, una evolució positiva prou documentada a partir dels vuitanta: de xarnegos a altres catalans a nous catalans fins a catalans a seques.
Escarnis.
Per contrast, els prejudicis anticatalans a Espanya han evolucionat més aviat cap a uns extrems visceralment exclusivistes. L'onada de piulades hostils –també n'hi va haver de solidàries– arran de la cremada recent de 13.000 hectàrees de bosc català, n'és una nova mostra, prou eloqüent: la que deia “Que se queme Cataluña entera (y su contenido)” –enviada a Elmundo.es– resumia prou bé desenes d'altres que veien amb optimisme una estreta relació entre el foc i un possible holocaust català: uns missatges eliminacionistes que s'han difós, per cert, a través d'uns mitjans espanyols ben mainstream. Ja se sap que la percepció d'una majoria dels catalans és que hi ha cada vegada més raons perquè sortim, a corre-cuita si pot ser, de l'Estat dit espanyol. Però potser la raó d'ésser més important de les noves fronteres que en resultarien, seria que actuessin com uns tallaprejudicis imprescindibles, per evitar que la xenofòbia unionista, ja prou verbalitzada, es transformi en foc obert.

Matthew Tree, El Punt Avui, 05/07/2012

Entradas populares

Compartir