dissabte, 29 de setembre de 2012

La tècnica del rostit

¿Sabem riure’ns de nosaltres mateixos? Vivim temps de transcendència i les coses, dites amb un gest seriós, sembla que pesin més. Al final del carrer, però, els que en sortiran reforçats seran els que es sàpiguen posar-se al lloc de l’altre i fer autocrítica. La distància irònica sempre és útil: qui no té sentit de l’humor, en primer lloc per riure’s de si mateix, tampoc no té sentit del ridícul, per això és més fàcil que quedi en evidència.

Hi pensava l’altre dia, després de quedar enganxat unes quantes hores a YouTube, mentre descobria un gènere humorístic que potser hauríem d’importar: el roast, o rostit en català. El rostit és un espectacle en què el protagonista —sovint un actor, un cantant, un humorista— rep un homenatge enverinat dels seus amics i coneguts, que es dediquen a riure’s d’ell, parodiant-lo i ridiculitzant-lo. El lema de l’espectacle és “només rostim als que estimem” i, com més extrems són els acudits, millor. Al centre de l’escenari, el qui és rostit escolta impertèrrit els comentaris, somriu i aguanta el xàfec, tot i que per dintre li queda el dubte de si tot allò és broma o no.

Als Estats Units, aquesta forma de l’humor crític té més de cent anys, tot i que la televisió el va adoptar als anys 70, a partir d’un rostit de l’actor Dean Martin que va ser mític  va generar una sèrie de programes. Hi van participar gent com Angie Dickinson, Muhammad Ali, John Wayne, Orson Welles i Peter Falk, entre d’altres. Welles, per exemple, es va dedicar a llegir i analitzar la cançó That’s amore, que havia fet popular Dean Martin, com si es tractés d’un poema de Shakespeare. Amb els anys, la tradició es va consolidar com una forma d’humor salvatge. Entre els famosos que s’han rostit els últims anys hi ha Roseanne, Pamela Anderson, Donald Trump o Charlie Sheen.

Els periodistes que són corresponsals a la Casa Blanca també munten cada any una sopar per rostir al president de torn, que hi assisteix estoicament. Es recorda com una fita històrica la intervenció del periodista Stephen Colbert en el rostit de George W. Bush del 2007. I l’any passat, per exemple, Seth Meyers va dir al president Obama: “No sé si els republicans guanyaran aquest Obama d’ara a les properes eleccions, però sí que sé qui el guanyaria segur: l’Obama del 2008, tan carismàtic i encantador”.

Després de veure les imatges de Rajoy perorant a la sala gairebé buida de les Nacions Unides, aquesta setmana, i després sentir com desautoritza les manifestacions del 25-S tot lloant als que es van quedar a casa, penso que el millor que li hauria pogut passar durant la visita a Nova York és que li muntessin un rostit d’aquests. A veure si així escoltava quatre veritats. Però no, ni així.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de setembre del 2012.


dijous, 27 de setembre de 2012

La mort del llibre digital

Digueu-me analògic, però passa el temps i no aconsegueixo sentir cap simpatia pel llibre electrònic. Comprenc molt bé que els aparells com l’iPad o el Kindle són el futur immediat. En tinc un i a vegades el faig servir, per això m’adono que poden ser útils per llegir diaris que es publiquen a l’altra punta del món, o per consultar enciclopèdies i llibres especialitzats que mai no podria tenir a casa. També m’adono que per als professionals del llibre —editors, agents literaris, periodistes culturals— és una eina pràctica, que els estalvia temps i visites a l’osteòpata. Tot i això, em resisteixo a descarregar i llegir ficció en format electrònic. Que consti que no és per alguna mena de romanticisme llibresc, del tipus “és que es perd l’olor que fan els llibres” —un dels arguments que se solen donar, tot i que en realitat els llibres no en fan gaire, d’olor.

De fet, les meves reticències tenen més a veure amb els llibres que ja he llegit que no amb els que encara voldria llegir. Me’n vaig adonar dies enrere, en assabentar-me que, quan et mors, els ebooks que vas comprar desapareixen amb tu. No els hereta ningú, sinó que s’esborren quan el teu compte personal caduca. I el mateix passa amb les cançons que has comprat a l’iTunes. Acabava de llegir aquesta sentència fúnebre en un diari (de paper) i llavors vaig alçar la vista i vaig observar els meus llibres. Als prestatges hi conviuen els títols que he llegit i els que he rellegit, i també els que no he llegit. N’hi hauria prou d’aixecar-me i fullejar-los mig minut, i cadascun m’explicaria alguna cosa. No em refereixo només a tot allò que em van donar amb la lectura, sinó als records que els acompanyen: quan el vaig comprar, on el vaig llegir, qui me’l va recomanar, etcètera.

No sé què passarà amb tots aquests llibres quan jo em mori, on aniran a parar o si els llegirà algú altre. M’agrada pensar que un dia compartiran les meves vivències amb un altre lector. Potser és una pura il·lusió, però ja em direu si no és millor això que morir com un robot, sense ànima.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de setembre del 2012.

dimecres, 26 de setembre de 2012

Pedalalalalaaaa

Els Txarango són, sens dubte, el gran fenomen de la temporada. El seu esclat s’ha forjat en el trimestre primaveral que separa Sant Jordi de Sant Joan. La penetració ha estat intensa i extensa. Un cas que vaig viure de prop ho demostra: el comiat de la promoció de 4rt d’ESO a l’escola Guinardó de Barcelona. Acomiadar-se d’una escola després de tretze anys d’estudiar-hi comporta una densitat emocional notable, de manera que els professors solen triar alguna música prou intensa i coneguda perquè les ànimes d’adolescents, professors i pares es fonguin en uns instants de comunió. Normalment tiren de pop internacional, tot i que Els Pets també han sonat alguna vegada. El passat juny, els professors de tota l’escola van obsequiar amb una versió del “Vola” dels Txarango amb alguns versos especialment reescrits per a l’ocasió. Van posar l’equip de música a un volum raonable i van cantar-hi al damunt. Tot el claustre en pes arrossegant eufòricament les os i as de “Vooolaaa”. La rèplica de l’alumnat volador no es va fer esperar. Amb dos instruments de vent, un teclat, una bateria i una cinquantena de veus animoses van atacar l’“Amagada primavera” que havien après per a la festa de Sant Jordi. Els profes van cantar “Vola” amb la lletra impresa en un full. Els alumnes s’ho sabien tot de memòria. Al disc Benvinguts al llarg viatge “Vola” conté una roda final en la qual tenen presència un munt de grups amics dels Txarango: Strombers. Gertrudis, La Pegatina, les Sey Sisters... Poques vegades una llista de còmplices és tan explícita. Del disc també es pot desprendre la complicitat amb Cesk Freixas, Itaca Band, Yacine Belahcene... Però si jo hagués d’anar a buscar el fil d’on sorgeixen els Txarango me n’aniria a La Troba Kung Fu i el cabdellaria amb lectures de Cortázar. Si Cortázar hagués emigrat a París des del Ripollès potser hauria escrit amb un català semblant al que surt de les boques de l’Alguer, el Marcel i el Sergi (el Hipi). La radicalitat profunda dels seus missatges xoca amb l’aparença festiva de la seva proposta. Són veritables cronopios en el reialme del fama, el vip i la vipa.

Canvio de registre per escoltar un altre disc recent de lletres cuidadíssimes: A l’ombra de l’obscuritat, el segon àlbum del valencià Andreu Valor. És una proposta més intimista que la dels Txarango però igualment radical en la seva voluntat d’oposar-se al reialme del fama, el vip i la vipa. Els còmplices d’aquest viatge són molts i variats. A “Història d’un amor alternatiu” sumen valor a la proposta de Valor les veus de Miquel Gil, Cesk Freixas, Cris Juanico, Xavi Sarrià i Bertomeu, però és a la cançó (ell potser en diria tema) “El progrés” que l’operació esdevé més explícita, perquè Valor hi fa constar un munt de predecessors, coterranis i coetanis: “Des de Muro fins a Dénia, d’Alcoi cap a Vinaròs, i amb ganes de descobrir El Principat. A L’Olleria cantava amb Cesk allò que Llach ens va ensenyar, compartint amb Robe aquest vell caminar. A Simat la referència em resumeix la veritat: des dels Setze Jutges buscant un demà! A la tènue llum dels ciris que Agullent ha preparat cantaré amb Contri tot el que estem pensant: Alabajos, Miquel Gil, Feliu Ventura i Batà, Botifarra, Al Tall, Muñoz i altres companys han obert la caixa de pandora amb la justa intenció de canviar aquest País amb la cançó”. Hui al País Valencià encara es pot fer servir un vers com aquest darrer sense témer que els miralls el deformaran. De fet, els miralls valencians s’han mantingut deformats durant dècades, fins que alguns han gosat començar a obrir la Caixa de Pandora aprofitant que les altres Caixes estan ben buides. Això explica que la cançó valenciana triada pel concert de grans èxits contra el Sida fos “La Flama” dels Obrint Pas. Al Principat que tantes ganes té de descobrir Valor els miralls s’han trencat i reconstruït unes quantes vegades, des dels temps de l’anomenada Cançó. Avui, la mateixa veu rebel dels Txarango que crida a favor de la rialla també canta: “recordeu germans que la vida regala una bicicleta a qui pedalalalalaaaa”.

Màrius Serra. Enderrock. Secció Destrio del número de Setembre.

La vida en un Jeep

Els camions que descarreguen gràcies a una plataforma mòbil s'anomenen bolquets (del verb bolcar, esclar), però molts parlants de catañol en diuen volquetes
(del mateix verb en castellà: volcar). Un bolquet és el carretó d'una sola roda i dos mànecs amb què els paletes transporten els materials. I d'aquí va passar als camions que porten aquesta caixa giratòria. Però en català també se'n pot dir trabuc (del verb trabucar), de manera que aquestes vagonetes serien carros de trabuc i els volquetes camions de trabuc. Al DIEC i al DGLC encara hi consta l'anglicisme dúmper (del verb to dump: descarregar, buidar), definit com “Traginadora de trabuc de poca cabuda, fàcilment maniobrable”. Ahir a La Pobla de Lillet vaig descobrir que en aquesta zona del Berguedà del dúmper en diuen Mutrac. Vaig buscar a tots els diccionaris a l'abast mutrac, motrac o grafies similars. I res. Fins que se'm va acudir abandonar la lexicografia comú i ampliar la cerca al vast oceà de la xarxa. Abans m'hi hagués posat. La cerca simple del mot motrac ja inclou una tirallonga de vehicles encapçalats per un tractor que porta MOTRAC al morro. Així doncs, els indòmits berguedans van exercir la metonímia tot prenent el nom propi de la marca i aplicant-lo al nom comú del vehicle. És el mateix procés que ens va portar a parlar de Jeeps per designar els primers automòbils tot terreny després que la Ford bategés així els vehicles que l'exèrcit estatunidenc va fer servir a la Segona Guerra Mundial. L'única diferència és que el Motrac té un ús geogràficament restringit i el Jeep ha passat arreu al lèxic comú, potser perquè el seu origen ja era la transcripció de la pronúncia anglesa de les inicials G.P. de General Purpose (ús general).

Els casos de marques, registrades o no, que fan el salt cap a un ús general és molt més habitual del que sembla. Quan ens calcem unes vambes estem remetent a una marca registrada que va prendre el nom del rei got Wamba i que ha passat a designar tot el calçat esportiu. A menys que ens les calcem a Ponent, perquè qualsevol lleidatà us dirà que allò no són vambes sinó keds, el nom d'una altra marca registrada que va copar el mercat ponentí. A Lleida tampoc hi devien penetrar gaire els vehicles de marca Motrac, com es dedueix d'una de les expressions més curioses que he sentit mai per al·ludir a algú que té el cul gros: “tens un radere com un John Deere”. La qüestió d'aquesta setmana decisiva en el curs polític és: quin és el futur d'aquesta marca hispànica anomenada Catalunya? Aconseguirà trobar el camí del Jeep amb un Motrac per trabucar el seu destí? És a dir, veurem aviat una Catalunya de General Purpose
?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 25 de setembre de 2012

El campanar laic d'Horta

Mai no m'havia fixat en els campanars fins que l'Espartac Peran m'hi va començar a fer pujar. Aquesta és la quarta temporada que participo en el programa de tarda de TV3 Divendres
amb una secció sobre usos lingüístics anomenada “Paraules en ruta”. Cada dilluns em desplaço allà on passa la setmana l'equip d'exteriors del programa i, quan el Xavi Coral ens dóna pas des de plató, amb l'Espartac mirem de divulgar expressions pròpies d'aquell indret, normalment a la plaça de la vila. Però tres quarts abans ja fem una connexió per saludar i avançar algun contingut. No sé pas què en diria un psicoanalista, però moltes vegades fem aquesta connexió de tres minuts escassos des de dalt d'un campanar. És com una fixació. Tots tenen unes vistes magnífiques, esclar, però primer cal pujar-hi per escales tan impossibles que semblen dibuixades per Escher, topar amb ous (o cadàvers) d'ocells, atacar trams amb diversos estrats de pols acumulada, jugar-se els timpans sota mateix de les campanes i altres petits detalls sense importància que fan dels dilluns un dia d'aventura gràcies al Divendres. Avui és dilluns i amb l'Espartac serem a La Pobla de Lillet, però quan escric aquest rum-rum encara no sé si saludarem a peu pla o ens haurem enfilat dalt d'un campanar com si ens perseguís el Kilian Jornet.

La meva campanafòbia es va apaivagar la setmana passada quan un campanar rodant va guanyar la Cursa d'Andròmines a les Festes d'Horta. Una plataforma de veïns (salvemhorta.blogspot.com) va posar rodes a una gran maqueta del campanar laic del carrer Horta per reivindicar-ne el manteniment per part del seu darrer propietari, una entitat de crèdit el nom de la qual comença per La i acaba per Xa. Molt abans de ser de La Caixa, allò era l'antic escorxador d'Horta, amb campanar i tot des de 1845. La gent el coneixia com La Torre de les Noies perquè l'Ajuntament d'Horta (independent fins al 1906) es va fondre els estalvis en les seves dues campanes de bronze. S'hi van gastar un curiós fons de compensació nupcial gràcies al qual les hortenques humils rebien una dot pública d'una unça d'or quan es casaven.  Cada cop que sentien tocar les campanes, les noies en edat de merèixer les devien maleir. La Caixa va comprar l'edifici centenari el 45, el va derruir i en va inaugurar un de nou l'any 50. Amb pisos, una biblioteca popular als baixos (la primera biblioteca que vaig trepitjar) i un nou campanar laic coronat per dues campanes, que conforma el paisatge hortenc. Aquestes són les que els veïns, ara, volen que tornin a sonar. Si cal, hi pugem per dir-ne alguna de l'alçada d'un campanar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 24 de setembre de 2012.

La música de l'atzar

Del 7 al 10 de setembre, just abans d'aquest eufòric 11S que sembla destinat a figurar als llibres d'història, es va celebrar l'Eufònic. És a dir, la Mostra d'Art Sonor i Visual de les Terres de l'Ebre. Durant quatre dies, 37 artistes molt diversos van explorar les possibilitats artístiques del territori en una línia que remet a treballs recents de creadors com Perejaume o Albert Gusi. Durant la Mostra, per exemple, es va poder escoltar una Hidrofonia Subaquàtica del Delta
en el marc dels arrossars o una Orquestra Ramadera Estocàstica amb música produïda per les esquelles d'un ramat d'ovelles que pasturaven pels camps d'Ulldecona. Aquesta darrera proposta m'encurioseix i me n'informo. La signa Martí Ruids, un nom artístic quasi druídic. Ruids ha ideat un mètode que permet afinar les esquelles de qualsevol ramat o bé substituir-les per esquelles noves. Afinades en Re menor, Fa major, Sol... Amb aquesta afinació el pasturar de les ovelles genera composicions de música estocàstica. 

Fa un parell d'anys vaig veure a La Casa Encendida de Madrid una peça de música estocàstica de l'artista francès Céleste Boursier-Mougenot. Molt semblant a la proposta de Ruids però en versió indoor. Una dotzena de guitarres elèctriques del mític model Gibson Les Paul estaven connectades en una sala habilitada com a aviari que el públic podia recórrer en grups reduïts com si entrés en un zoològic. Quaranta diamants mandarins, uns ocellets australians inquiets, hi vivien en nius de fusta. Es passaven l’estona volant per la sala i tot sovint s'aturaven i caminaven per les cordes de les guitarres. Cada cop que ho feien, i ho feien molt sovint, provocaven melodies nerviüdes com puntejos de Jimi Hendrix.

La proposta de Martí Ruids va més enllà. Acollint-se a la música ambient, com la dels bols tibetans, es planteja fer un petit disc de Greatest Hits d'esquelleries, atès que la itinerància dels ramats permet variacions interessants. A Ulldecona la simfonia esquellejant canviava radicalment en passar el ramat per un túnel. Ruids proposa una agenda de concerts que inclogui paisatges diversos (un ramat pasturant per la ciutat), tons diversos (un ramat en Do Menor) o portadors d'esquella diversos (altres animals o persones). L'endemà mateix que Ruids expliqués les possibilitats del seu projecte un milió i mig de persones van sortir als carrers de Barcelona i van canviar la banda sonora d'aquest país. No portaven ni esquelles ni esqueles, sinó estelades, però també van formar una melodia de música estocàstica. En temps ben propers viurem i veurem (com ho hauria volgut en Tísner) la capacitat auditora dels agents públics. L'Orquestra Ramadera Estocàstica
de Martí Ruids va néixer després que alguns urbanites instal·lats a pagès denunciessin que les esquelles de les vaques els molestaven. La marea simfònica del 11S va tenir un origen similar. Cal saber escoltar la música de l'atzar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. Dissabte, 22 de setembre de 2012

Poetes a la brasa

Peix menja peix és una dita que explica que els iguals es devoren entre ells. Només cal veure com es detesten els caps de departament, els cantants melòdics i les cunyades. A partir d’aquesta dita, el gran Francesc Pujols en va fer una altra: “Poeta menja poeta”. Entre poetes és costum malparlar els uns dels altres amb un sarcasme, un desdeny i una crueltat tan exquisits que si l’aboquessin a la seva obra poètica hi sortirien guanyant.

Sovint el menyspreu no és franc i generós (això és, sense estalviar-se cap humiliació), sinó que s’amaga sota un rostre de comprensió i calidesa civilitzades. En molts elogis de Salvador Espriu a l’obra d’altres poetes hi batega una angúnia encoberta, un mareig lleuger, una nàusea. No pas degut a la seva condició malaltissa i a la inhalació continuada de l’aire enrarit del passeig de Gràcia, sinó a aquest fenomen denominat pels estudiosos de l’escola poètica de Silèsia com repugnància interpoètica. Al seu moment, uns quants metges de Leipzig van coincidir en què un tractament adequat per a aquest mal eren els pediluvis (o banys de peus) d’aigua calenta amb sal i fulles de llorer.

Per fortuna, la dita de Pujols no és del tot exacta, perquè les dites no es compleixen com els somnis (seguint aquell bell pensament que diu “Si creus en els somnis, es faran realitat”, encara que els somnis humits amb odalisques otomanes sempre en quedin exclosos). Fa uns dies, el poeta Pere Gimferrer executava la seva col·laboració setmanal a El matí de Catalunya Ràdio quan tot d’una va anunciar, sense circumloquis ni estris en forma de con invertit, que Josep Pedrals és actualment un dels poetes principals d’Europa. De la sorpresa em va caure la camamilla per terra. Em costava creure que un poeta consagrat n’elogiés un de molt més jove tan encesament. Així és com es perden els bons costums.

Enric Gomà, Ara, dimecres 26 de setembre del 2012.

dimarts, 25 de setembre de 2012

Tempesta, Sang, Comiat


Tempesta.
Fa un any i tres mesos –en aquest mateix espai– vaig fer un article sobre Bob Dylan amb motiu del seu setantè aniversari, en part perquè creia que a partir de Together through Life (2009) ja no tornaria a fer cap més àlbum excepcional. El seu proper treball –Christmas in the Heart– semblava confirmar-ho (quan un cantautor es posa a cantar nadales, deu ser perquè es troba tan buit d'idees com aquells novel·listes que comencen a escriure des del punt de vista dels seus animals domèstics). Però vet aquí que el nou àlbum de Dylan,Tempest– llançat un dia abans de la Diada–, fa posar els pèls de punta, de tan estranyament bo que és (no pot ser casualitat que a Anglaterra, ara, Dylan sigui considerat un dels candidats favorits per al premi Nobel de Literatura).
Sang.
Segons alguns crítics, Tempest no és res més que la barreja habitual dels estils musicals sobre els quals Dylan –tal com va confessar a The Los Angeles Times, el 2004– ha basat gairebé tota la seva obra: himnes protestants, balades angleses i escoceses, cançons de la Carter Family i variacions del blues. Però aquest cop estan transformats per la ràbia final d'un home gran que veu com, al país que l'ha inspirat durant 50 anys, la hipocresia institucional i la violència n'han resultat ser, més que mai, els elements més rellevants. Per això, bona part de les cançons gasten un llenguatge d'una cruesa inusual en Dylan (“Un altre polític que se'ns pixa a sobre quan parla”, “la meva puta jonqui, sense pits”...).
Comiat.
A Catalunya, Quintana i Batiste, Cassasses i Comelade, i Mazoni, entre d'altres, han versionat Dylan. Tant de bo que ells o algú altre intenti fer el mateix amb el comiat definitiu que sospito que és Tempest. Per fer-ho, a més de captar la ràbia esmentada, també, segurament, caldria tenir en compte la indiferència irònica amb què Dylan tracta el tema de la mort, ben present al llarg de l'àlbum, per exemple a Duquesne Whistle: “Escolteu el xiulet de Duquesne, xiula tant que sembla que sigui a la porta de la meva habitació.” No deu ser casualitat que al final del videoclip d'aquesta cançó, Dylan s'acosti al cos sense vida d'un jove que podria ser ell mateix al principi de la seva carrera, l'esquivi com si res, com si no l'hagués vist, i continuï endavant, d'esquena a nosaltres, fins haver sortit del pla.

Matthew Tree, El Punt Avui, 23/09/2012


dilluns, 24 de setembre de 2012

¿On eres aleshores?

Durant aquests últims quinze dies, d’ençà de la manifestació de la Diada, la societat s’ha anat polititzant com no es veia des de fa dècades. La senyora a la perruqueria: “Hola, maques, vinc a fer-me el cap, no fos que la independència m’agafi despentinada”. El cambrer italià: “Aquí té la seva lasanya, senyor, però digui’m, ¿va anar a la manifestació?”. “L’uròleg mentre et revisa la pròstata: “L’excés d’alcohol causa alcoholisme, i l’excés de nació causa nacionalisme”. A Facebook i a Twitter aquesta tendència encara es nota més. Hi ha gent que abans només penjava vídeos d’animals, fotos dels boscos de Canadà o versos de Neruda, i que ara ho aprofita per fer un míting cada cinc minuts, a favor o en contra.

Una altra de les formes d’expressar-se és fent el ventríloc, és a dir, enllaçant articles dels diaris, tertúlies de ràdio, entrevistes a la tele... A més dels analistes habituals, no hi falten els pedants amb pretensions d’intel·lectual que creuen que ja és hora d’il·luminar el poble amb el seu elitisme. Les seves opinions, però, compten tant com la d’uns quants blogaires solitaris que, de sobte, han rebut milers de visites perquè expressaven amb claredat el que pensa una de les majories. Passen els dies, l’acumulació de tot aquest soroll mediàtic va destil·lant tota mena d’intrigues, Paco Marhuenda i Pere Navarro competeixen per veure qui és l’home més trist.

Enmig de tantes certeses hi ha els sense nom, els que es malfien de la convicció cega amb què els dos bàndols —nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols— defensen els seus arguments. L’alternativa que solen proposar gira al voltant del federalisme i busquen el compromís dels catalans dient que ells també estan avorrits de l’Espanya del PP, que això ho hem de canviar tots junts. És el que expressava, per exemple, un bon article d’Isaac Rosa al digital El Diario, titulat Cataluña, no nos dejes solos: “Amigos catalanes, no os vayáis, no nos dejéis solos, quedaos con nosotros y cambiemos juntos esta España, construyamos otra donde ni vosotros ni los demás nos sintamos incómodos, una España que tenga futuro y en la que no tengamos más motivos para temer o avergonzarnos de los que tienen los habitantes de otros países. Una España que ya no podrá ser monárquica, ni tampoco autonómica, porque el proyecto de la Transición hace agua por demasiados sitios”.

Cada cop surten més veus mesurades que s’expressen en aquesta línia, i el que diuen fa tot el sentit del món, però aleshores els sense nom catalans es pregunten per què no ho deien abans tot això. Per exemple quan alguns promovien el boicot als productes catalans, o quan el president de torn a Extremadura buscava vots tot ficant-se amb l’avarícia dels catalans, i tantes altres situacions que els haurien pogut indignar. De fons se sent El Último de la Fila que canta Insurrección: “Dónde estabas entonces, cuando tanto te necesité...”.

Jordi Puntí, El Periódico, 24 de setembre del 2012.

dimecres, 19 de setembre de 2012

Tothom de cara a la paret

Queixar-se millora el reg sanguini, sobretot si et rebolques per terra i espeternegues amb força. Després et quedes molt descansat. Si la perspectiva no et convenç perquè no et vols embrutar el polo d’Antonio Miró, també pots anar pel carrer vestit amb una túnica de sac cenyida amb un cordill i anunciar a crits els últims dies de la civilització occidental, l’aigua potable i, no falla mai, l’idioma català.

T’ho miris com t’ho miris, el català sempre està agonitzant, desmaiat, vomitant en un portal o prenent Pharmaton Complex per sobreviure en un món hostil. Pau Vidal, amb qui hem compartit mariscades inoblidables a Torredembarra coronades sempre amb un pijama amb xantillí, ha publicat El catanyol es cura sobre les interferències del castellà en el català (catanyol és el català infestat de castellanismes). Com se sol dir en aquests casos, El catanyol es cura és altament recomanable. També per discrepar-ne, especialment quan Vidal s’engresca per bulerías, ja que al meu entendre no tot el que l’autor condemna, desaconsella o ridiculitza és reprovable. Si calgués, estic disposat a sortir al carrer i defensar els meus punts de vista a cops de puny.

Anem amb compte, que no ens trobem que, ben garbellat, ningú no parla prou bé el català. A la presentació d’El catanyol es cura, Patricia Gabancho va denunciar que molts professionals de ràdio no tenen consciència lingüística. En el sentit que parlen fatal. Com els polítics. I els actors. I els esportistes. I els mestres de primària. I els mossos d’esquadra. I els professors d’universitat (aquests no paren de fer faltes –d’ortografia i d’assistència a l’aula-). Tampoc els joves s’hi llueixen gaire. Ni els presidents d’escala. Ni els revisors del gas. Ni les prostitutes. Al final només parlarà bé Joaquim Maria Puyal. Encarà haurà de fer, ell sol, tota la graella de la ràdio.

Enric Gomà, Ara, dimecres 19 de setembre del 2012.  

dimarts, 18 de setembre de 2012

Centenars, Milers, Milions


Centenars.
Durant els 28 anys que he viscut aquí, no ha passat ni una sola setmana que la llengua, la cultura, la suposada avarícia, les aspiracions esportives o senzillament la població en general de Catalunya no hagin estat criticades fins a uns extrems obsessius de l'Espanya monolingüe estant, fos per grups d'extrema dreta, per diaris suposadament seriosos, per polítics (d'ambdós colors) o bé per individus malinformats que, sense pensar-s'ho dues vegades, xalaven tot enviant piulades xopes de fòbia.
Milers.
Al llarg de 28 anys, he sentit desenes d'històries personals de catalans a qui els ha tocat el rebre mentre viatjaven per l'Espanya monolingüe: insults, imprecacions, amenaces... El resultat, potser, del fet que el sistema escolar, la classe política i els mitjans de comunicació unionistes –tot negant-se a donar informació fiable sobre Catalunya d'una banda, i donant-ne de ben falsa, de l'altra– hagin convençut sectors de la població espanyola que els catalans (tot i aportar més a les arques de l'Estat que la UE) són una colla de xenòfobs egoistes que no volen sinó enfonsar Espanya en la pobresa mentre gaudeixen en exclusiva del propi lucre (discurs recollit amb indolència per la majoria de corresponsals estrangers que viuen a Madrid).
Milions.
I durant 28 anys he vist com els catalans –en general– no han reaccionat gaire o gens a tanta pressió, tanta ignorància i tanta mala fe barrejada amb encara més mala bava. Durant 28 anys he vist, tan corprès com esbalaït, com els catalans han fet l'orni o bé han aguantat els cops amb un estoïcisme que hauria desconcertat Jesucrist en persona. Fins dimarts passat, quan vaig poder ser testimoni de la resposta potser tardana però sí definitiva dels catalans en una manifestació pacífica, multiètnica i multilingüe de dos milions de persones al centre de Barcelona. Per fi, la indignació acumulada s'havia convertit en una demanda irrenunciable per la dignitat que només pot conferir, ateses les circumstàncies peculiars de l'Estat espanyol, un estat propi. El dimarts passat, els catalans, vinguéssim d'on vinguéssim, vam posar totes les cartes sobre la taula, sense amagar cap comodí. A la via Laietana, una pancarta en castellà deia: “Vuestro odio = nuestro adiós”. Això mateix. S'ha acabat. Game over.

Matthew Tree, El Punt Avui, 16/09/2012

El pH de la publicitat

Sóc client d'Unnim. Ho vaig començar a ser fa dècades a l'oficina que Caixa de Terrassa tenia a Matadepera. En sóc un client modest i poc fidel, perquè sempre he treballat també amb altres entitats, però he anat seguint el seu periple amb interès fins a l'actual reubicació de l'entitat sota el paraigua del BBVA. No em costa d'imaginar els laboriosos directius egarencs cantant les corrandes dels Manel al Centre Cultural de Terrassa: “Ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí”. Valoro l'esforç d'entesa que els va acostar a les Caixes de Sabadell i Manlleu per formar Unnim l'estiu de 2010. No sé com valorar la subhasta del passat mes de març que va acabar amb el BBVA adjudicant-se Unnim pel preu simbòlic d'un euro, però em crida l'atenció un detall en l'estratègia de comunicació que estan seguint des de fa poques setmanes. Els anuncis proclamen “Unnim i BBVA s'han unit per formar un dels millors bancs de Catalunya i del món”. Lògicament, fan èmfasi en la idea força de l'entitat subhastada, que és la unió. Durant la fusió el verb unir, amb ena geminada, va ser una estratègia comunicativa d'èxit oposada a l'acumulació de sigles dels seus nous amos, producte de la fusió dels Bancs de Bilbao, Vizcaya i Argentaria. Però a l'eslògan cofoi del nou anunci, “un dels millors bancs de Catalunya i del món”, s’hi detecta una el·lipsi latent que, en l'actual context, té el seu què. Ara mateix, entre Catalunya i el món hi ha dues entitats polítiques anomenades Regne d'Espanya i Unió Europea que aquests dies formen part, més que mai, del debat crític sobre el futur de Catalunya. És simptomàtic que BBVA prescindeixi d'Espanya a l'hora d'anunciar la nova entitat, tot i tenir oficines a Madrid, València, Saragossa, Castelló i Sevilla. I també ho és que, en voler anar més enllà de Catalunya, tampoc no gosi esmentar Europa i salti a un ens tan poc compromès com el món, que com se sap és molt gran i té els ciutadans més guai que es poden tenir.

L'espot d'Unnim BBVA coincideix a les nostres pantalles amb el de Gol T, que aprofita l'inici de la Lliga BBVA per intentar captar nous abonats al futbol televisat de pagament. En aquest cas la pantalla s'omple de banderes espanyoles que celebren els èxits de la Roja. La idea de l'anunci és que els mateixos jugadors que van fer sortir milers d'espanyols al carrer ara els facin entrar a casa per consumir tele ajaguts al sofà. És una imatge de consens casolà, que emeten amb la seguretat que complaurà tothom. Quan una empresa catalana faci un espot com aquest utilitzant les imatges de l'últim Onze de Setembre li diran el nom del porc. La publicitat no té un pH neutre.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 18 de setembre de 2012

El Klic-Klic i Photenhauer

Dijous, la presència de Carles Padrisa de la Fura dels Baus a la roda de premsa d'un joguet eròtic el va catapultar a les seccions de cultura dels noticiaris. La Fura n'ha incorporat el concepte en l'òpera que estrena a Munic i Padrisa va assegurar que en un futur miraran d'integrar-lo més explícitament en algun treball. Si els audímetres poguessin valorar el grau d'excitació de l'audiència, el minut d'or (no líquid sinó libido) de la setmana passada podria ser el moment en què Ramon Pellicer va donar pas a la notícia en ple TN Vespre
del mateix dijous. El reportatge mostrava el Klic-Klic, un estimulador eròtic a distància. El dissenyador banyolí Andreu Carulla hi presentava les dues versions enfundades del dispositiu que titllà de “contacte íntim”, les desenfundava i en descrivia el funcionament amb un llenguatge tècnic tan acurat que semblava de la NASA. El que té una forma inequívocament fàl·lica (“en principi per a dona”, digué Carulla sense tancar-se a cap possibilitat) rep el nom de Departure. El que reprodueix l'hospitalitat d'una acollidora vagina no va ser anomenat al reportatge, però si han mantingut l'analogia per força ha de  dir-se Arrival. El giny s'activa remotament per via telefònica i, a través de bluetooth, és capaç de reproduir i fer sentir els moviments de la parella, tot redefinint el concepte de la masturbació i acostant-lo a l'onanisme (recordem que a la Bíblia Onan no s'ho fa pas sol, simplement acaba fora del cos d'ella). Cal felicitar l'equip de Carulla, un cognom històric del catalanisme que fins ara remetia al xup xup (Avecrem) i a partir d'ara remetrà també al clic clic. Abans que els partidaris de la pell posin el crit al cel, convé recordar que vivim a l'era del Skype i que acoblar-se a milers de quilòmetres de distància és una possibilitat que millorarà la vida de moltes parelles. 

És clar que una popularització extrema del Klic-Klic obligaria a redefinir el concepte d'adulteri (m'imagino congressos internacionals amb ponents experts en la matèria, com ara Bill Clinton) i també provocaria un excedent material que els Bancs de Semen haurien de poder aprofitar. I no només per a la reproducció. Potser ha arribat l'hora del xef Paul Photenhauer, que va publicar Natural Harvest
(2011), un llibre de receptes basades en semen humà. Aquest xef innovador, que signa amb un nom de ploma tan coherent com Fotie Photenhauer, proposa tota mena de plats, postres i begudes que tenen el semen humà com a ingredient: cafè irlandès amb extra de crema, salsa barbacoa especial, cóctel rus blanc, ostres  fetes d’home (man made oysters!)... Potser aviat deixarà de ser de mal to parlar del gust del semen.

Màrius Serra. La Vanguardia.  Rum-rum del dilluns 17 de setembre de 2012

dilluns, 17 de setembre de 2012

Robinsonades

Ara fa uns quants anys, en una conferència sobre literatura, Francisco Rico jugava a plantejar una hipotètica pregunta d’examen: “Descriu la influència de Jorge Luis Borges en la poesia de Quevedo”, deia. Més enllà de la boutade, l’enunciat volia posar de relleu que la tradició literària és un corrent viu, canviant, i que cada obra que s’hi afegeix, per petita que sigui, n’altera la comprensió del conjunt. Així, els laberints poètics de Borges viatgen tres segles enrere i donen nous sentits als versos de Quevedo. Rico es recolzava en les idees de T.S. Eliot sobre la tradició i el talent individual i les arrodonia amb unes paraules del mateix Borges: “Cada escriptor crea els seus precursors. La seva tasca modifica la nostra concepció del passat, igual que ha de modificar la del futur”.

Tot això ve a tomb perquè darrerament he enllaçat unes quantes lectures que es beneficien d’aquesta existència simultània dins la literatura. D’ençà que Daniel Defoe va publicar Robinson Crusoe, el 1719, la història central del llibre, en què el mariner naufraga, arriba a una illa deserta i experimenta la soledat, ha fet un recorregut de la realitat cap a la ficció (i de nou cap a la realitat). En aquella primera edició, Defoe va utilitzar una estratègia que va fer molt popular la seva obra: representava que les memòries estaven signades pel mateix protagonista, Robinson Crusoe, i per tant al lector li interessaven perquè era una història prodigiosa real, i no una invenció novel·lada. Amb aquest recurs s’afavoria la identificació: ¿què faria jo si em trobés en la maeixa situació?, es preguntava el lector.

Amb el temps el mite del Robinsó es va anar perpetuant en totes les formes de la ficció, ja fossin novel·les, pel·lícules o acudits de diari —el nàufrag, la palmera, l’illa deserta— i en una peripècia absurda ha acabat tornant a la pretensió de realitat: ara a través dels reality show de televisió, amb aquells concursants que han de sobreviure en una illa tropical, vestits com a exploradors, en condicions precàries (i fent veure que les càmeres que els filmen no existeixen).

D’aquestes relectures i variacions de les peripècies de Robinson Crusoe, J.M. Coetzee en diu “robinsonades”. Les possibilitats són múltiples. Jules Verne en va fer novel·les d’aventures. Michel Tournier va reescriure-la a Divendres o els llimbs del Pacífic. En el seu últim llibre d’assajos, Jonathan Franzen narra un viatge a una illa deserta de Xile per veure-hi ocells, honorar el seu amic David Foster Wallace i analitzar la soledat de Robinson Crusoe. El seu “individualisme radical”, escriu Franzen, aquesta por de l’home des de l’home, és el que l’ha convertit en un referent literari modern.

El mateix Coetzee va provar la “robinsonada” a Foe (1986), que és una d’aquestes novel·les que modifica la comprensió del primer Robinson Crusoe. La narradora d’aquesta història, Susan Barton, sobreviu a un naufragi, va a parar a una illa deserta i s’hi troba Robinson i el seu criat mut, Divendres. Anys després, quan la rescaten, arriba a Londres amb el criat —Robinson ha mort a l’illa— i busca a Defoe perquè ho expliqui tot tal com ella la recorda. L’escriptor, però, li posa pegues, li planteja incerteses, desconfia d’ella. A través del record de la narradora, doncs, rellegim una història diferent, amb buits de sentit que ens fan repensar l’obra original i els límits entre realitat i invenció —i, en darrer terme, l’estratègia narrativa de Defoe.

Un altre títol que es pot veure alhora com una relectura de Foe (i de Robinson Crusoe), és la novel·la Mentira (2006), d’Enrique de Hériz. La protagonista és Isabel, una antropòloga jubilada que viatja a una illa deserta de Guatemala per viure-hi una temporada sola. Un cop allà, un malentès en un accident fa que la seva família la doni per morta. El seu relat dels records com a antropòloga i de les impressions de soledat, d’algú que ja no existeix per al món, contrasten amb el dia a dia del seu marit i els seus fills, que recorden tot d’històries familiars. Moltes d’elles estan connectades amb el mar i es mouen entre la realitat i la mentida. Són llegendes fixades per un lèxic familiar, com la trama que lliga el destí dels seus avantpassats a partir de dos conceptes: encierro i destierro. Els que queden tancats i els que han de marxar lluny. El sentit d’un i altre, a més, s’apliquen molt bé a la situació d’Isabel a l’illa.

La Isabel de Mentira i la narradora de Foe són parentes, les seves reflexions funcionen com a vasos comunicants. Hi ha un moment que Isabel se sincera i escriu: “Así he pasado media vida, buscando siempre el lugar más remoto, el escondrijo perfecto, y llevando a cuestas la sensación permanente de no pertenecer, de habitar una especie de mundo paralelo”. I tot d’una sembla que entrem en la consciència de Robinson sol a l’illa, allò que mai no va atrevir-se a pensar.

Revista L’Avenç, juliol del 2012.

Una conversa de barberia

Si Catalunya fos independent, ¿què passaria amb el futbol? ¿Contra qui jugaria el Barça? L’interrogant, impacient com un nen malcriat, va aparèixer la mateixa nit de la Diada al Telenotícies de TV-3. Els manifestants tornaven cap a casa, els polítics tot just estudiaven com reaccionar davant les xifres astronòmiques, i els simpàtics periodistes d’esports ja volien una solució per als seus neguits. ¿No havíem quedat que el Barça era el braç armat de Catalunya?

Després, al llarg de la setmana, mentre els diaris de dretes de Madrid provaven de posar  la por al cos dels barcelonistes, des de Catalunya van sortir diverses propostes més o menys imaginatives. Per Sandro Rosell, el Barça hauria de continuar jugant a la lliga espanyola, igual que el Mònaco juga a la francesa (tot i que, de fer, aquest cas s’assembla més al que passa a Andorra). La proposta de Joan Laporta, que tot això ho té força estudiat, és crear una lliga ibèrica de futbol, amb equips d’Espanya, Portugal i Catalunya. També han sortit, encara, els que es mantenen fidels al lema de la manifestació i diuen que el Barça acabaria jugant en una gran lliga europea, una mena de Champions.

Ja es veu que hi ha moltes combinacions —i Jaume Roures, que és el que remena les cireres, de moment no ha dit ni piu—, però ningú sembla plantejar-se la més lògica: que el Barça jugués en una lliga catalana, amb l’Espanyol, el Sabadell, el Nàstic, etcètera. Des d’un punt de vista esportiu i econòmic, però, la cosa no s’aguanta: el Barça és més que un club, això se sap, i els diners que mou són massa importants per malbaratar-los així com així. Perquè no ens enganyem, ¿s’ompliria el Camp Nou si la lliga es decidís entre el Barça i el Manlleu, posem pel cas?

Ara mateix aquesta intriga no dóna per gaire més que per una conversa de barberia, però és veritat que els qui vulguin la independència hauran d’assumir-la amb totes les conseqüències emocionals, guanyant en alguns aspectes i cedint en d’altres. Mentrestant, digueu-me bufanúvols, però jo veig que a la llarga el futbol d’aquí s’assemblaria al d’Holanda. Una lliga de nivell, amb tradició però limitada, i una gran selecció que arribaria a alguna final. El Barça potser seria com l’Ajax, amb una pedrera de prestigi que nodriria als grans clubs europeus, i amb gent de casa guanyaria vuit de cada deu lligues. De tant en tant, saltaria la sorpresa i se l’enduria el Martinenc, o el Mollerussa, o potser el Manlleu.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de setembre del 2012.

dissabte, 15 de setembre de 2012

Idil·li a la fira

El trasllat de la Setmana del Llibre en Català a la plaça de la Catedral s’ha de considerar tot un èxit. S’hi veu gent que tria i remena a totes hores, els turistes despistats també fan gruix, i un llibreter em deia l’altre dia —a mitja setmana— que les vendes seran molt millors que l’any passat a la Ciutadella. Tot amb tot, diríeu que la intenció inicial de la Setmana, que era rescatar el llibre de fons, ha quedat en segon terme. Els llibres que s’hi venen són sobretot novetats més o menys recents, i no perles de catàleg, però en el fons té una lògica: des de fa ben bé una dècada, les grans editorials ha privilegiat les traduccions de nous títols d’autors vius i d’èxit —ja siguin literaris o només comercials—, i en canvi l’edició de clàssics antics i moderns s’ha anat desinflant. Els editors les veuen un risc econòmic, i més si tenim en compte que sovint ja es troben traduïts al castellà, tot i que a vegades això pot ser un punt a favor: pensem, per exemple, en l’èxit recent de Stoner, de John Williams (Edicions 62).

Una passejada més atenta per la fira, però, et fa adonar que precisament hi ha uns quants editors independents que busquen el seu espai en aquest territori que els altres han abandonat. S’aposta per autors que potser queden fora de les modes i, tot i que es van publicar fa 20 anys, o 40, arriben amb l’aura de la descoberta perquè tenen al darrere l’entusiasme de l’editor. Penso, per exemple, en la publicació continuada de les obres d’E.L. Doctorow, que amb perseverança van sortint a Edicions de 1984, o en els llibres de Sergei Dovlatov que va traient Labreu.

En aquesta línia, a la fira vaig trobar-hi títols tan recomanables com El doctor Glas, de Hjalmar Söderberg (Adesiara), clàssic suec del 1905 i que als anys setanta va descobrir i traduir al castellà Gabriel Ferrater. També la nova traducció d’A la Patagònia, de Bruce Chatwin (Cómplices Editoral), o Nens i assassins, de Hermann Ungar, autor expressionista pel qual aposta l'editor Lleonard Muntaner.

La novetat que més celebro, però, és de l’editorial Raig Verd. Entre els primers títols que han publicat hi ha Idil·li amb gos ofegant-se, de Michael Köhlmeier, que ha sortit en doble versió, catalana i castellana. Es tracta d’una novel·la curta, escrita amb humor i subtilesa sentimental, sobre la relació peculiar entre un novel·lista i el seu editor de text. Tots dos es troben durant tres dies, per corregir un text, i plana de fons la mort de la filla de l’escriptor, que tenia 21 anys. Fa molt de temps que sento elogis sobre la prosa de Köhlmeier, i per fi ja puc dir que són del tot merescuts. No us el perdeu.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de setembre del 2012.

divendres, 14 de setembre de 2012

Esquenafreds?

A totes els països hi ha una gran varietat d’apel·latius sardònics que reben els ciutadans d’una capital quan estiuegen en els territoris més o menys propers. Potser el més universal és anomenar-los urbanites, pel seu desconeixement de la vida campestre, però cada cas desenvolupa les seves particularitats. En el cas del Principat, Barcelona té molt de pes demogràfic i ens toca el rebre als barcelonins. Potser el més conegut sigui el de pixapins, clarament deutor de l’excursionisme motoritzat que va començar a arrelar a la segona meitat del segle passat. També ens diuen camacos, per allò d’exclamar “que maco!” amb accent xava just en baixar del cotxe a la recerca del pi sobre el qual miccionar. Abans de l’estiu, però, en passar per Aiguafreda a la recerca d’expressions autòctones, em va sorprendre descobrir-ne un que no havia sentit mai abans: esquenafreds. Resulta que els locals anomenen així els estiuejants barcelonins perquè de nit, quan refresca una mica en aquest paratge deilciós, de seguida corren a buscar un jerseiet i se’l pengen a les espatlles com si fos un xal, amb les mànigues penjant pulcrament per davant i el tronc del jsersei escalfant l’esquena. D’aquí, això dels esquenafreds d’Aiguafreda. 

Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al Suplement Cultura. Divendres, 14 de setembre de 2012 

Cridar, cantar, potser desafinar

Els fills del baby boom dels seixanta vam créixer, als vuitanta, en plena bonança econòmica, allunyats de la retòrica reivindicativa i malfiant-nos de l'èpica antifranquista que s'adjudicaven els nostres germans grans, encantats i desencantats a gran velocitat durant els setanta, però ràpidament col·locats en llocs estratègics de la nova administració democràtica. Els pocs que van continuar exercint l'esperit crític sense l'inestimable concurs del diner públic ens acusaven de semenfotistes. I alguns bé que ho érem. Perquè les manifestacions es van sectorialitzar, els sindicalistes es van professionalitzar, el pujolisme va voler desactivar la Diada extirpant-ne la vessant reivindicativa i la rutina es va apoderar de la vida política catalana. Fins que el primer tripartit va sacsejar-la en un trajecte de Dragon Khan que mai no haurien imaginat que acabaria allargant Barcelona (World) fins al Camp de Tarragona o situant l'independentisme a la centralitat política gràcies a la recessió econòmica i a la inestimable col·laboració d'un estol de separatistes inconscients com els presidents Aznar o Zapatero, els ínclits transportistes Álvarez (Magdalena o Cascos), la bèstia Aguirre i el bell Bono, el fòssil Alamán i un llarg etcètera que, per ara, acaba en Monego. Gràcies a ells avui els carrers de Barcelona seran plens de gent ben diferent que   demana, literalment, un nou estat d'Europa. O, en la versió estesa que ha enregistrat Marcel Casellas: “Què vol aquesta tropa? Un nou estat d'Europa! Què vol aquesta gent? Catalunya independent!”. Un missatge prou clar.

Sempre m'han interessat els clams quan són capaços de compassar moltes goles. N'hi ha d'eficàcia contrastada i d'altres que podrien figurar en una antologia d'humor involuntari. Avui se'n sentiran molts. El clàssic “in, inde, inde, pendèn, ci, a” serveix per treballar la divisió sil·làbica en escandir aquest ex tabú hexasil·làbic a ritme de música house. Tot tan frenètic que, si fa sol, pot arribar a estabornir manifestants. Altres exemples consolidats posen l'èmfasi en el no, com en aquells espots que malparlen de la competència: el “boti boti”, el “no volem ser” o el “ni França ni Espanya”... I després hi ha les versions espontànies de tonades conegudes. Una atenta audició al que es canta als estadis demostra que la Guantanamera és la reina de la festa. En diverses llengües europees, la tornada d'aquesta versionadíssima cançó cubana s'ha mostrat irresistible. Recorden el “Vete al teatro, Mourinho”? Doncs ara inspirin un moment i desafinin amb mi: Va Catalunya, per lliure va Catalunya, va Cataluuunya, per lliure va Catalunya. La Ramoneta, fa el puta la Ramoneta, la Ramoneeeta, deixa de fer-se l'estreta!

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 11 de setembre de 2012

dijous, 13 de setembre de 2012

Hal David i el futur

Aquesta setmana va morir Hal David. Tenia 91 anys i era un des lletristes amb més èxits a les llistes de la música popular. Passa sovint que els escriptors de cançons queden a l’ombra dels autors de la música i els intèrprets que les fan conèixer. En el cas de Hal David, tot i que va escriure per a molts compositors, aquest reconeixement atenuat li venia sobretot d’haver treballat amb el gran Burt Bacharach. Junts van escriure al voltant de 150 cançons —una tercera part, més o menys, perquè les interpretés Dionne Warwick—, amb títols que tots hem cantat alguna vegada, com ara Walk on by,  I say a little prayer o Raindrops keep fallin’ on my head, que va guanyar l’Oscar a la millor cançó per aquella pel·lícula amb Robert Redford i Paul Newman que es deia Butch Cassidy and the Sundance Kid.

Quan escoltes a Bacharach i David, t’adones que estaven fets l’un per l’altre. L’evolució de la música de Bacharach, sorgint de la tradició dels grans standards dels Gershwin, Jerome Kern o Cole Porter per fer una mica més cursis les tonades, la mesura justa perquè arribi a més orelles, es tradueix molt bé en les lletres de Hal David. Són cançons d’amor, de desamor, de pèrdua, melancòliques, que proven d’explicar el de sempre sense avergonyir-se, però a estones trenquen el que és obvi amb una imatge desplaçada. A One less bell to answer, que és una cançó d’abandó, l’amant despitada canta: “Una trucada menys per respondre, un ou menys per fregir... Hauria d’estar contenta i tot el que faig és plorar”.

M’agrada pensar que aquest tret literari ha anat tornant en l’estil dels crooners que han sorgit els últims anys. Penso en Jay Jay Johanson, Neil Hannon, Richard Hawley o Jarvis Cocker, per exemple: la seva actitud hiperconscient, les lletres iròniques, quasi paròdiques. Aquests dies, precisament, he escoltat el nou disc de Dexys, els antics Dexys Midnight Runners, i he sentit el mateix. Es diu One day I’m going to soar i és una meravella en què Kevin Rowland adopta més que mai el posat de crooner. Les lletres juguen a confondre el qui les escolta, maregen els tòpics. “Encara crec en l’amor, tot i que realment no sé què és”, canta, i te l’imagines picant l’ullet mentre ho diu.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 de setembre del 2012.


dimecres, 12 de setembre de 2012

Tres, Dos, U


Tres.
L'últim dia d'agost, Vicent Partal, al final d'un editorial a Vilaweb sobre les possibilitats actuals de la secessió del Principat de l'Estat espanyol, va escriure: “Comence a tenir la sensació que tot s'està accelerant a una velocitat enorme.” Certament, per a qualsevol persona que hagi passat unes setmanes prenent la fresca ben mandrosament fora del país, la impressió, un cop tornada a Catalunya, és que els temps estan canviant a un ritme tan accelerat que hauria deixat el Dylan inqüestionablement dinàmic dels anys seixanta sense alè.
Dos.
Per començar, hi ha hagut les declaracions de José Manuel Barroso, president de la Comissió Europea, dient que si la Generalitat declarés la independència, aquesta s'hauria de negociar seguint les normes internacionals. Cosa que significa, sempre segons Partal, que una declaració unilateral no només seria legalment acceptable sinó que amb tota probabilitat Catalunya romandria dins la UE. Pocs dies després, el fet que Jordi Pujol fes servir, a la revista Presència, la frase poc casta “s'ha acabat fer la puta i la Ramoneta” –no m'havia sorprès res tant des del 1981, quan Julie Andrews, la Mary Poppins ultramaternal de la meva infància, va fer una escena topless en un film de Blake Edwards– suggereix que per fi una majoria parlamentària podria encetar el camí cap a la no-dependència.
U.
D'altra banda, un coronel amb cara de merda d'oca ha insinuat que si aquesta majoria ho fa, les conseqüències podrien ser ben lletges. A propòsit, no fa gaire una dona d'Irlanda del Nord resident al Maresme, que havia crescut enmig d'una violència tan insuportable com quotidiana, em va preguntar, amoïnada, si aquest país s'acabarà convertint en una mena d'Ulster. Li vaig dir que no ho creia pas, en bona part perquè a Catalunya –malgrat els intents de segons quins polítics– ja no hi ha línies divisòries clares i per tant sectàries entre catalans i espanyols: tot és un poti-poti cada cop més coherent (per oximorònic que això pugui semblar) de 7 milions de persones de procedències molt diverses. Digueu-me ingenu, però justament per això encara crec que l'inevitable tindrà lloc sense que l'exèrcit espanyol pugui trobar cap excusa per demostrar el seu amor a Espanya matant ciutadans espanyols, per nominals que siguin.

Matthew Tree, El Punt Avui, 09/09/1012

Optimisme a granel

Ara, a més a més, cal que siguem optimistes. Algú ha decidit que s’ha de combatre el desànim, la irritació i el coragre que patim en aquests temps tan crítics i neguitosos. S’han de difondre l’esperança, la il·lusió i l’alegria de viure, com quan esperàvem els Reis Mags o la paga doble de Nadal, els dits crispats que obrien la nòmina, gairebé l’estripaven exultants. A molts de nosaltres, la paga doble de Nadal ens havia reconciliat amb la humanitat. Fins i tot amb alguns escriptors alemanys.

L’altre dia Àngel Llàcer, un dels presentadors del nou concurs Els optimistes de Catalunya Ràdio, va dir que un dels serveis de la ràdio pública és difondre optimisme entre la població. Em va sobtar aquesta distinció entre ràdio pública i privada, com si la pública hagués de fer de barret de cascavells mentre la privada es pot dedicar a retransmetre autòpsies des de l’Hospital Clínic. Al cap de poc Toni Clapés, de Versió RAC1, em va treure de l’error: en el seu programa, va comentar que a ells, una ràdio privada, els polítics també els animen a agafar les castanyoles.

A Els optimistes conviden cada dia algú del món de l’espectacle o de la música que, segons exigeixen, haurà de ser optimista de mena. Així d’entrada només se m’acut La Maña. A Leonard Cohen hi ha dies que el veig una mica baix. De fet, tot aquest optimisme gratuït és per rescabalar-nos de l’alarmisme, els temors i l’esquinçament de vestidures populista que han campat i campen per ràdios i diaris.

Ara toca ser optimista. Jo ja m’hi he posat, aquest matí després d’esmorzar. Tot i que no els prometo res. Això és com quan, a missa, el rector recita aquell verset de la Carta als Filipencs de Sant Pau: “Alegreu-vos en el Senyor! Ho repeteixo: alegreu-vos!”. Com jo, més d’un pensa amb un punt d’escepticisme i alguns amb una galleda plena: “Farem el que podrem”.

Enric Gomà, Ara, dimecres 12 de setembre del 2012.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Repetiu amb mi: Barcelona World!

Tothom que hagi provat de comprar un bitllet per volar amb Ryanair —la companyia que aquesta setmana, i deu ser un rècord, ha tingut tres aterratges forçosos i una invasió de xinxes en un vol— sap que a la seva pàgina web canvia els noms dels aeroports de Girona i Reus i els converteix en Barcelona-Girona i Barcelona-Reus. La Generalitat els ha demanat repetidament que tornin als noms originals, però la companyia irlandesa no els fa cas. Deuen considerar que l’equívoc va inclòs en la subvenció d’uns quants milions d’euros que el govern català els dóna cada any perquè mantinguin l’activitat aèria.

Així, els turistes mal informats arriben a Girona o a Reus pensant-se que ja són a tocar de Barcelona, i mentre esperen veure a l’horitzó les torres de la Sagrada Família, les dues hores d’autocar se’ls fan eternes. En el fons, és probable que al govern ja li estigui bé aquesta visió del territori català com una extensa zona metropolitana de Barcelona capital, perquè ara, quan es tracta de donar un nom al nou projecte que ens ha de fer oblidar Eurovegas, de sis parcs temàtics sis, han triat Barcelona World. (Heu de pronunciar Barcelona a l’anglesa, com si fóssiu la protagonista de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona.)

S’ha de dir que el govern català ha reaccionat de pressa al fiasco d’Eurovegas, i la marca Barcelona —combinada amb World, aquest genèric anglès que val per tot i res— els ajuda a disfressar els interrogants que el nou projecte hereta de l’antic. Al capdavall, els 10 milions de turistes anuals que volen atreure ja estan familiaritzats amb la idea de Barcelona com a parc temàtic, i no oblidem que l’aeroport de Reus —de Barcelona-Reus, perdó— queda molt a prop.

És curiós, a més, amb quina rapidesa l’anunci ha fet canviar algunes opinions. Els qui abans defensaven l’aposta d’Eurovegas, ara en reneguen a favor d’aquesta opció més nostrada. També hi ha els qui blasmaven l’amic americà per inducció al vici i el joc, però ara celebren amb entusiasme aquesta proposta de la qual gairebé no sabem res. Per provar d’entendre la confiança cega que de sobte els desperta el nou projecte, en vénen al cap dues metàfores, una de cursi i una altra de vulgar, ho sento. La cursi: ens agrada explicar els nostres somnis perquè ens semblen interessants, però ens cansa sentir els dels altres. La vulgar: ens fan gràcia els pets que ens tirem nosaltres, mentre que els dels altres només fan pudor.

Jordi Puntí, El Periódico, 10 de setembre del 2012.

Si en vols, símbols


Aquest divendres Josep Mas publicava a El 9 Nou
la curiosa història d'una placa de carrer. L'any 1976 el granollerí Ramon Grivé va veure que enderrocaven una casa vella al final de l'actual carrer Major de Caldes de Montbui, allà on comença el Passeig del Remei. A la façana de la casa encara hi senyorejava una placa de carrer que deia “Calle de Jose Antonio”. Grivé va aprofitar que els operaris se n'anaven a dinar per arrambar-hi la furgoneta i despenjar-la. Res que fes tuf a franquisme li plaïa. Quan va arribar a casa es va adonar que era una placa reaprofitada dels temps de la República. Al dors, més treballat, s'hi llegia: “Avinguda d'en Santiago Rossinyol”. Mas explica que aquesta placa és la que el govern republicà va instal·lar a primers dels ans 30 al que ara és el carrer de Santa Teresa, continuació del carrer Homs. Durant anys, l'home ha guardat la placa bifront al magatzem del seu restaurant La Taverna d'en Grivé i només alguns clients íntims l'han vista. Dijous passat va firmar un conveni amb l'alcalde republicà de Caldes Jordi Solé per retornar-la i que s'exposi. L'alcalde opina que “és l'exemple visual de com es va pervertir la memòria històrica”. Hi estic d'acord, però llegir al dors de Jose Antonio la grafia Rossinyol tampoc no em deixa indiferent. L'oficina de correus a la qual vaig a buscar els certificats d'Hisenda està situada al carrer Santiago Rusiñol, i aquesta és la grafia consensuada per a l'artista.

Fins que no numerem els carrers o els posem noms d'animaló, el nomenclàtor continuarà sent un indicador fiable de les fílies (i fòbies) dels governants. Encara deuen quedar unes quantes plaques bifronts als nostres carrers, amb un nom ocult al dors. Però el joc simbòlic no es limita a les plaques. Divendres mateix l'escut d'armes de Felip V que presidia l'entrada del Parlament va quedar cobert per l'escut institucional de les quatre barres. Així, la versió pètria de la bandera catalana ha tornat just allà on ja l'havia feta posar el president Macià en 1932. L'exposició de la doble placa joseantoniana de Caldes i la cobertura de l'escut borbònic semblen assignatures pendents del curs 1975-76, però figuren al temari 2012-13 com si fóssim allà mateix. Per fortuna, hem avançat. Alguns municipis propugnen l'eliminació de les seves places d'Espanya, quan és obvi que l'endemà de la independència, la veïna Espanya continuarà existint. Són la mena d'actes simbòlics que irriten els ulls més sensibles, però fan pessigolles. Els veritables símbols emanen de la butxaca, de la cultura i de l'esport. Hisenda pròpia, veu pròpia i seleccions nacionals catalanes compten més que totes les plaques, escuts i prohoms del país.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 10 de setembre de 2012

Entradas populares

Compartir