dimecres, 31 d’octubre de 2012

Dos malentesos

Avergonyit, els presento disculpes sinceres. El meu article anterior, El tsunami més gran, es basava en un supòsit erroni: el nom del personatge de The Impossible interpretat per Naomi Watts és Maria i no Muriel, com vaig escriure, perquè així ho vaig malentendre durant la projecció de la pel·lícula. Potser la inhalació intensa de l’oli fregit de les crispetes que dominava la sala em va trastocar els sentits. Fos el que fos, els demano que m’excusin, sobretot aquell lector de l’Ara tan simpàtic que em va parar en ple carrer Aribau per felicitar-me pels articles. Ell s’ho mereix tot.

A Versió RAC1, Quim Monzó hi executa cada quinze dies, en dimarts alterns, la secció Anàlisi de text en què comenta declaraciones d’homes més o menys públics. L’altra setmana va disertar sobre unes declaracions de Pere Navarro, primer secretari del PSC i alcalde de Terrassa, que durant la concessió del Premi Planeta va declarar: “El últim llibre que m’he llegit, m’estic llegint, vaja, és el Jo confesso del Jaume Cabré, per allò de fer patria chica”. Seguidament Navarro riu encantat de la vida.

A banda que Navarro segueix aquest costum tan en voga de no apostrofar (si volem evitar la ruptura social potser tots els catalans hauríem de deixar d’apostrofar), desorienta la referència a la patria chica. Perquè, què és la patria chica? El lloc, el poble, la ciutat o la regió en què s’ha nascut. Navarro també hauria pogut dir el terruño. Com que Jaume Cabré viu a tocar de Terrassa, l’esmentada patria chica és el Vallès, entenc, que es contraposa a una altra pàtria més gran, més important, la que no exigeix cap adjectiu, la nació. No li convé insistir en això de la patria chica perquè més d’un oient pot pensar-se que la patria chica de Navarro és Catalunya. Tot i que, també és cert, part dels seus votants el votaran gràcies a aquest malentès.

Enric Gomà, Ara, dimecres 31 d'octubre del 2012.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Xapar o no xapar

Xapar és un verb conflictiu, que indueix a equívocs i rectificacions, com la dels col·leccionistes de plaques de cava (que encara tenen webs com xapes.net
). En català xapar vol dir esberlar. Per exemple, xapem els ametllons per poder-ne treure les ametlles. Ara bé, en el seu sentit més habitual, una xapa és una planxa, una làmina prima, amb la qual es pot folrar una superfície i una xaperia (o xapada) és un ornament fet amb xapes. Molts parlants, influïts pel castellà, diuen que xapen quan tanquen un establiment i en realitat no tenen cap intenció de folrar-lo amb xapes. Els diccionaris també recullen un ús argòtic segons el qual una xapa és un servei sexual, concretament un coit homosexual. Tot i això, els lexicògrafs encara no han fixat la denominació del professional que es dedica a fer xapes (xaper? xapista?). En canvi, el terme castellà chapista sovint s'imposa per designar, també en català, el mecànic planxista que ens repara els bonys que infligim a la planxa del cotxe.  
José María Aznar té vocació de pilot. Una de les herències del seu pilotatge per la ruta centralitzadora és que tots els automòbils matriculats a Espanya llueixen la mateixa mena de matrícula. Aznar va parlar de xapes (“yo no juego a las chapas”, en referència al joc infantil amb taps d'ampolla, no pas als serveis sexuals) quan va canviar el sistema de matriculació, fins llavors de codi provincial, i es va encarregar d'uniformitzar-les amb la combinació de quatre xifres i tres lletres que ja ha arribat a HMH. Com sempre predica el seu partit, Aznar es va ocupar de les coses que més interessen la gent. Abans, els seus assessors faesistes van aconsellar-li d'eliminar les vocals per evitar les lectures d'algunes xapes: CUL, CAP, CUC, COP... Aquesta estratègia no els va permetre esquivar CDC però els permet esquivar MAS. En canvi, aviat hauran d'entomar vehicles espanyols del KKK (Ku Klux Klan) i del KGB (Komitet Gosudárstvennoi Bezopásnosti). En arribats a aquest punt d'absurditat faesista, he de confessar que en el tour d'entrevistes en profunditat que el president Mas ha concedit a diversos mitjans de comunicació he trobat a faltar que algun professional incisiu (Barbeta, Bosch, Cuní, Évole) li fes la pregunta que tots els catalans estem desitjant conèixer: com seran les matrícules dels cotxes de la Catalunya independent? Admetran vocals a diferència de les espanyoles? Portaran un codi que en permetrà distingir la comarca de matriculació o seran totes de circumscripció única? I, sobretot, ¿què passarà amb les matrícules que ja circulen amb les tres lletres i quatre xifres? Xapar o no xapar, heus aquí el dilema.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 29 d'octubre de 2012

Mozart Lopes, alcalde

El candidat Gerson Obama
Ahir diumenge es va celebrar al Brasil la segona volta de les eleccions municipals. Entre alcaldes i regidors s’han escollit  prop de 450 mil persones que representaran als ciutadans. Com a tot arreu, aquest procés demana una campanya electoral per seduir els votants, però al Brasil els candidats menys coneguts se serveixen d’un altre element de promoció: el nom. La llei electoral permet que el candidat faci servir un sobrenom, un malnom, i sobretot en poblacions petites sovintegen les apostes pel nom famós. A vegades l’excusa és la (relativa) semblança física, com passa amb una Ladi Gaga que es presentava a Santo André, o  amb els 16 Obama que hi havia repartits pel Brasil, tots negres i amb un tallat de cabells semblant al del Barack Obama original. En d’altres casos el nom obeeix a alguna afició o fins i tot obsessió, com és el cas d’Elvis Nao Morreu, Joao do Ford Ka, Thiago Batman o el Pelé da Ilha.

Al Brasil aquesta mena de jocs resulten menys estrambòtics perquè els noms de bateig ja són molt permissius. Entre els candidats que es presentaven amb el seu nom real, per exemple, hi havia Macgaiver, Abrahan Lincon, Mozart Lopes, Jimmicarter Santarem, Chiang Kai Cheque Braga o Stalin Junior. Tot amb  tot, no deixen de ser excepcions curioses, deliris d’uns pares juganers o insensats, ja que a la llista d’aspirants hi predominen noms més comuns. Són noms, això sí, que demostren que el Brasil és un país fet d’immigrants: italians i sirians, alemanys i japonesos, portuguesos, africans i hindús. Fernando Haddad, per exemple, que ha estat escollit alcalde de Sao Paulo, és de família libanesa.

Fa poc, parlant de la deriva econòmica d’Europa, Michael Bloomberg —alcalde de Nova York— deia que un dels puntals del creixement hauria de ser la integració dels immigrants, que donen treball i a la llarga creen negoci. Ara mateix a Catalunya la crisi també ha arrasat aquest panorama. Pel que fa a incloure noms àrabs, xinesos o pakistanesos a les llistes electorals, encara és ciència-ficció.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 d’octubre del 2012.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Àzuab a Acrollam

El 5 de novembre està previst el tancament de l'Espai Mallorca, la llibreria-bar que és el punt de referència a Barcelona de la cultura balear. Es constata la desídia de les actuals institucions públiques de les Illes Balears per tot allò que tingui a veure amb “la llengua cooficial que no és el castellà”. Amb aquesta perífrasi recargolada per no haver de pronunciar les tres síl·labes maleïdes de ca-ta-là, Bauzà i el seu govern faesista s'ha fet mereixedor de passar al Llibre Guinness dels circumloquis, al costat d'aquella altra prova perifràstica de faesisme: “las lenguas aragonesas de uso predominante en las áreas septentrional y oriental”. L'assemblea de @critsirenou planeja tirar endavant un projecte autogestionat de l'Espai Mallorca. Tant de bo ho aconsegueixin. A primers de setembre em van proposar un parell de conferències (en el sentit no balear del terme parell
, és a dir, 2) sobre mossèn Alcover a Palma per obrir unes jornades acadèmiques que es fan a la UIB amb especialistes europeus en rondallística, coordinats per l'Institut Ramon Llull. Vaig accedir perquè em va semblar una excusa excel·lent per fer una immersió lingüística en les Rondaies d'en Jordi d'Es Recó que aquesta vera bèstia verbal de la nostra cultura va transcriure i reescriure, de manera que em vaig plantar a l'Espai Mallorca i ho vaig trobar tot sobre la matèria. Allò que en solíem dir fons editorial: edicions populars i anotades com els volums dels professors Grimalt i Guiscafrè, aplecs il·lustrats, antologies ideals per entrar en aquest món tan vast i fins i tot una col·lecció de 24 CDs amb les lectures dramatitzades que Francesc de Borja Moll  va enregistrar a Ràdio Popular a partir de 1959.

L'experiència immersiva en el món paral·lel de l'això era i no era
balear ha estat euforitzant. Després de la grata sorpresa de veure la peça teatral Acorar de Toni Gomila, llegir i escoltar una quarentena de rondaies d'Alcover (dels dos centenars llargs que va transcriure i reescriure) és com descobrir que al costat de casa hi tens la selva amazònica. Un patrimoni col·lectiu com el de tantes altres cultures (Alcover és el germà desconegut dels Grimm) amb l'afegit d'un creador volcànic que treu la poteta (en tots els sentits, que per alguna cosa era mossèn) quan les reescriu amb un repertori d'estratègies verbals que fa xalar qualsevol lector amb sensibilitat lingüística. Les rondaies mallorquines viatgen farcides de coverbos, facècies, paronomàsies i onomatopeies notables, sí, però també hi he detectat l'ús gens casual de l'oximoron, falsos derivats, ressons de l'enigma de l'Esfinx i sofisticades controvèrsies que podem titllar de sofismes. A les fórmules de comiat tot sovint apareix la mort: “i visqueren molts d'anys plegats amb salut i alegria, i encara són vius si no són morts”. Fórmules que remeten a Bernat Metge quan diu “No és estat home que sia nat qui no muira, ne qui muira que no sia nat”.

 Llarga vida a l'Espai Mallorca.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura del dissabte 27 d'octubre de 2012

Tres minuts d'optimisme

Dimarts passat, al Festival de Cinema de Sao Paulo, al Brasil, van dedicar una sessió als curtmetratges documentals. Totes les pel·lícules tenien la mateixa durada —tres minuts— i s’havien realitzat gràcies al projecte Focus Forward. Vet aquí un bon exemple de mecenatge: cada any, la multinacional General Electric convoca un concurs per a històries i ajuda a finançar-les. L’única condició és que la pel·lícula expliqui alguna idea innovadora, “que reformulin el món”. Primer ensenyen els curtmetratges en diversos festivals de cine i després els pengen a la pàgina web: focusforwardfilms.com.

Dels 17 curts que van passar a Sao Paulo, no n’hi havia cap que fos avorrit, previsible o innecessari. Alguns es limitaven a descriure un projecte social, sense gaire lluïment estètic, però també n’hi havia que exploraven un estil més d’autor. És el cas de Panmela Castro, de la brasilera Heloísa Passos, sobre una artista grafitera de Rio de Janeiro que amb els seus dibuixos ajuda a conscienciar les dones sobre la violència de gènere (el 2011, la revista Newsweek la va triar com una de les 250 dones més influents del planeta). Un altre bon exemple era Operation Free Lunch, la història d’un periodista xinès que va engegar una campanya al seu país i va recaptar donacions privades perquè els nens pobres puguin menjar a les escoles.

Tot i que la tria era molt eclèctica, la majoria de documentals venien dels Estats Units. Hi apareixien una empresa que es dedica al reciclatge de deixalles per aconseguir gas i electricitat, una panificadora de Los Angeles que només dóna feina a ex-convictes, un grup de metges i infermeres que tracta de franc els malalts que no tenen una assegurança mèdica, un equip de científics que treballen en la creació de l’ull biònic... Veient-los, vaig pensar en les eleccions que s’acosten als Estats Units. És un país d’extrems que sovint s’enganya a si mateix, capaç de les innovacions més revolucionàries, però també amb una part creixent de la població que viu com si fos al Tercer Món, pobra i ignorada, sense seguretat social. Per això cal que guanyi Obama.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 d’octubre del 2012.

divendres, 26 d’octubre de 2012

Galamons?

A Vilassar (de Dalt) trobo que anomenen galamons els capgrossos. El terme galamó designa el sotabarba (prominent) i els diccionaris també acullen usos balears relacionats amb una malaltia de les ovelles que els provoca inflor a la part anterior del coll. De fet, l’Alcover-Moll recull el terme galamona a Eivissa i el defineix com un goll, un tumor que es forma a la part anterior del coll humà. Té una certa lògica, doncs, que els vilassarencs usin aquest mot per referir-se a una criatura tan elàstica com la larva aquàtica que la majoria de parlants anomenen capgròs. Però galamons no n’és pas l’única variant. Els capgrossos canvien molt sovint de nom. A La Bisbal d’Empordà els anomenen papibous, a Banyoles greixandos, a Cassà de la Selva carbassudes, a Amposta samarucs, a La Cellera de Ter calabutins i a La Seu d’Urgell, entre moltes altres localitats, culleretes. Quan totes aquestes criatures es fan grans esdevenen aquesta mena d’animals que anomenem vulgarment granotes i gripaus. I la història dels mil noms torna a aparèixer. Els gripaus quan salten per Olot són galàpets, si pugen per Roses esgalàputs, a Cardona de vegades s’han de sentir dir grapals, a La Bisbal, entre d’altres, escalipatxos i fins i tot en un indret tan proper a Barcelona com Mollet són anomenats galipaus.

 Màrius Serra. El Punt-Avui. Motacions al Suplement Cultura del divendres 26/10/2012

El tsunami més gran

No gaires pel·lícules sorgeixen d’un programa de ràdio, com és el cas de The Impossible. El 2007, a La ventana, Gemma Nierga va entrevistar la madrilenya María Belón, una supervivent del tsunami, i la va sentir una (molt commoguda) productora de cinema. A partir d’aquí va néixer The Impossible, escrita per Sergio Sánchez i dirgida per Juan Antonio Bayona.

Vaig anar a veure Lo imposible subtitulada a l’espanyol en un cine de Barcelona. A la pel·lícula la família original (que és catalana, formada per María Belón, el seu marit i els seus fills) l’han convertit en una família nord-americana o anglesa, no em va quedar clar. En tot cas, en una família angloparlant.

A mitja pel·lícula em vaig adonar d’un detall que em va deixar blau: en els subtítols en espanyol, la protagonista, interpretada per Naomi Watts, es diu María i quan la ingressen a l’hospital li escriuen el nom en un braç: Muriel. En un primer moment vaig pensar que a l’hospital s’havien equivocat i que això comportaria una confusió fatal (els espectadors no guanyàvem per disgustos, encara més si no et podies treure del cap la factura de la tintoreria). Però no, en l’original anglès la dona es deia Muriel (com una presidenta d’Òmnium qualsevol) mentre que en la traducció espanyola li havien canviat el nom pel de María, el mateix que el de la supervivent María Belón. Els dos noms no tenen res a veure.

Per què a la traducció van optar per un altre nom? Per fer l’ullet a l’espectador espanyol. Si la pel·lícula es va rodar en anglès per raons comercials (l’anglès és el tsunami més devastador), en castellà mantenien el nom original de María Belón: una mena de premi de consolació. Com aquelles medalles que reben els subcampions de la Copa del Rei de futbol, els perdedors de la final, i que els jugadors, tot baixant les escales, llencen a terra amb ràbia.

[Nota de disculpa: el supòsit sobre el qual es basa aquest article és erroni. Vaig badar i ho reconec obertament: a la pel·lícula, en la versió original anglesa, la protagonista interpretada per Naomi Watts porta el nom de Maria i no pas el de Muriel, com escric. Al proper article, ho aclariré i em disculparé.
Tenia ganes d'escriure un article sobre l'arrogància de l'idioma anglès arreu del món. Un altre dia serà. Errare humanum est, sed lex, dura lex i habeas corpus.]

Enric Gomà, Ara, dimecres 24 de novembre del 2012.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Ràbia, Dissonància, Confusió


Ràbia.
Fa un parell de mesos, un amic meu escocès que viu al Vallès va anar a Valladolid per raons de feina. Un cop enllestits els negocis, ell i els seus clients castellans van anar a fer unes copes i el rotllo, m'assegura l'amic, era decididament bo; fins que un col·lega d'aquests va entrar al bar i, un cop assabentat que l'amic provenia de Catalunya, li va preguntar, sense més ni més, si era independentista. Abordat així, l'amic va dir que sí. A l'acte, el nouvingut es va posar a amenaçar-lo físicament. Els col·legues van provar d'apaivagar l'agressor, però tampoc no van demostrar cap mena de simpatia per les opinions de l'amic, que va plegar al cap d'una estona ja que se li havia negat, espontàniament, el dret de rèplica.
Dissonància.
L'episodi serveix com a exemple a escala petita de l'actitud actual envers el tema català demostrada pels poders castellanocèntrics, siguin temporals o espirituals. Hi ha hagut de tot, des d'avisos i insults fins a declaracions unilaterals de federalisme, sense que s'hagi demostrat, que jo sàpiga, el més mínim interès per escoltar el punt de vista dels mateixos catalans.
Confusió.
Tot plegat va acompanyat per una insistència creixent a encolomar-nos la versió diguem-ne mítica de la història d'Espanya (que es veu que existeix “des de fa 3.000 anys”, l'Aguirre dixit). Així mateix –i es tracta d'una mostra impressionant de dissonància cognitiva centralista– s'assevera que Catalunya ha estat rigorosament espanyola des de fa segles, a la vegada que encara se la tracta com un país no només estranger sinó hostil. Amb el qual, per cert, mai, però mai, no pot haver-hi diàleg, perquè dialogar amb els catalans de tu a tu significaria reconèixer que el Principat és alguna cosa més que un tros de territori enganxat eternament a Espanya: que n'és distint; i si això és així, per la mateixa regla de tres, l'Espanya actual deu ser allò que la historiografia no mítica afirma que és: un estat nació format per la unió forçada de diverses entitats abans sobiranes –o sigui, a fi i efecte independents– a principis del segle XVIII. De fet, al llarg dels últims 31 anys mai no he deixat de tenir la impressió que Catalunya és un país independent en el fons, però no pas, és clar, en la forma; i que l'única cosa que li fa falta, precisament, és adoptar la forma que més li abelleixi.

Matthew Tree, El Punt Avui, 21/10/2012

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Limito, l'imites, l'imita, limitem

Topo amb l'Albert Casals a l'andana del metro, a la Sagrera. Surt de l'ascensor amb la seva cadira de rodes tot terreny, els cabells blavosos i aquella mirada abassegadora que et travessa com un làser. Acaba d'arribar de Veneçuela (“hi havia un caos tan gran a l'aeroport de Caracas que ens vam colar en un avió”, m'assegura), d'un altre dels seus viatges a (presumpte) cost zero que l'han popularitzat en reportatges i llibres. Planeja quedar-se uns mesos per aquí, entre altres coses perquè el febrer s'estrena una pel·lícula que explica la seva història, i després se’n vol anar a l'Índia amb autocaravana sense mapa de carreteres. La seva alegria insolent desarma el més blindat dels escèptics. L'Albert, d'esperit llibertari, sap que la seva feblesa el fa invulnerable. Em demana si conec un carrer subterrani abandonat que li han dit que hi ha sota la plaça de Catalunya. Li parlo de l'Avinguda de la Llum i un home que seu al costat nostre hi fica cullerada. Diu que està tancat de fa molts anys però que demanant autorització als Ferrocarrils Catalans
potser ens hi deixarien entrar. “Autorització?”, salta l'Albert. “Ens amaguem a la nit i hi entrem”, remata. L'home mira la cadira i somriu, però no m'estranyaria gens que quan llegeixin aquest article l'Albert ja hagi entrat a l'Avinguda de la Llum. 

Trobar-te algú com ell és una experiència vertiginosa que posa en qüestió tots els límits construïts amb què ens fortifiquem els humans per resistir el setge de la vida. Un setge que sempre acaba amb la mort. Una setmana abans vaig anar al funeral de l'Anna Monereo Puig (1992-2012), una coratjosa pluridiscapacitada hortenca amb un cap tan clar que va deixar escrita la música que volia en el seu enterrament. L'Anna també va empènyer per eixamplar els límits terrorífics a què la sotmetia el seu cos masegat. 

A l'altre extrem del mateix límit hi ha el cos superlatiu del Kílian Jornet. Un exemple totèmic de salut que explora els límits de la resistència establint una de les poques formes noves d'èpica terrestre que permet el segle XXI. El Kílian corre amb gambades poderoses per les muntanyes a la recerca de l'impossible. Ha viscut la mort de ben a prop i sap què s'hi juga. L'Albert no té cames per córrer, però és un virtuós de la cadira de rodes i ha esquivat molts perills perquè roda pel món sense deixar-se intimidar per cap mena de limitació. L'Anna vivia engabiada en un cos tan fràgil que mai ningú (ni sa mare) no va poder abraçar, però la seva ment volava gràcies a la conversa amb els amics, el joc, la lectura, el cinema i la música. Quan parlem d'impossibles, límits i línies vermelles hauríem d'adonar-nos que tots els límits són relatius i res no és infranquejable.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts, 23 d'octubre de 2012

dilluns, 22 d’octubre de 2012

La doctrina Sánchez-Poh

Dels quatre ninots acolorits coneguts amb el simpàtic nom de Teletubbies,
el que va de roig és la Poh. Alícia Sánchez-Camacho n'és una veritable èmula. No pas pel color roig de la disfressa apelfada, sinó pel nom. En aquests últims dies la política blanenca ha sofisticat el discurs de la por a la independència tot il·luminant la població catalana amb detalls que, si no fos per la seva perspicàcia, ens passarien desapercebuts. Més enllà de la sonsònia sobre l'expulsió múltiple de Catalunya (de la Unió Europea, l'euro i la LFP), Alícia Sánchez-Poh ens ha informat que també quedarien anul·lades les pensions de jubilació i els títols expedits per les universitats catalanes. El primer anunci el va dirigir a un grup de jubilats en una residència. El segon, curiosament, l'adreçà a la població sense formació universitària. Semblen els primers elements d'una llarga llista de catàstrofes que la política popular anirà enumerant durant la campanya. No cal ser tan perspicaç com ella per adonar-se que una conseqüència immediata de l'anul·lació dels títols universitaris seria la inhabilitació dels nostres investigadors més eminents. Els seus treballs de recerca quedarien en suspens i les seves descobertes serien esborrades de la literatura científica com els set Tours de Lance Armstrong.

Per fer-me'n càrrec visito l'excel·lent portal de divulgació científica www.recercaenaccio.cat.
Hi trobo un munt d'aquests projectes que Sánchez-Poh aviat recusarà i m'entretinc en els éssers vius descoberts per científics catalans. Com és sabut, quan un investigador descriu un nou tipus d'ésser té la potestat de batejar-lo. Així, per exemple, el portal recull tres casos remarcables que la comunitat científica internacional haurà de revisar segons la doctrina Sánchez-Poh: l'alga Barrufeta bravensis (batejada així per la seva morfologia i perquè es va trobar a la Costa Brava, prop de Blanes), el paràsit Parvilucifera sinerae (que incorpora l'espriuana Sinera al nom perquè va ser localitzat a Arenys) i l'esponja Stylocordyla chupa-chups (una espècie trobada a l'Antàrtida, però descrita a Barcelona, la forma de la qual no resulta gens difícil d'imaginar). Si la doctrina Sánchez-Poh prospera, tots tres noms seran invalidats i romandran als llimbs dels noms científics imaginats però mai posats, com el d'aquells poliquets fòssils (del gènere capensis) que un oceanògraf català va descriure a Ciutat del Cap. Ell mateix em va explicar que havia fantasiejat amb la possibilitat de batejar-los amb l'innocu nom específic de Nocal per tal de formar els Nocal capensis. No es va atrevir. 

És llàstima, perquè ara els podria regalar a la candidata Poh, Alícia Sánchez-Poh.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum dilluns 22 d'octubre de 2012

L’èxit del Bicing

Això del Bicing cada cop fa més pena. Agafes una bicicleta, pedales una estona per Barcelona i aquell so de carraca és la prova que el servei ha iniciat un procés de degradació imparable. Un dia d’aquests algú dirà aquella frase tan bonica —“és que ha mort d’èxit”— i segurament tindrà raó. L’últim indici d’aquesta decadència el va protagonitzar dies enrere Eduard Freixedes, regidor de Mobilitat, quan va fer una recomanació als hipotètics usuaris del servei: “Si la bicicleta és el mitjà que fas servir per moure’t habitualment per la ciutat, ja és hora que te’n compris una”. La frase transparenta molt bé l’enuig i la desgana que provoca en l’ajuntament convergent aquesta herència de l’època socialista. També mostra un desconeixement notable de la situació: hi ha molts usuaris que es van passar al Bicing tips de veure com els roben, un cop i un altre, la bicicleta que s’han comprat, perquè resulta que a Barcelona els lladres actuen amb un desfici de neorealisme italià.

Qui conegui alguna ciutat on la bicicleta és un mitja de transport particular i habitual —Amsterdam, Copenhaguen, Munic— sap que aquí el Bicing es va implantar amb els peus, a la babalà. Es buscaven les xifres ràpides, la imatge de ciutat compromesa amb el medi ambient, però ningú es va preocupar de fer carrils bici de debò, segregats, que demanen més planificació urbana. Ara, com que no s’atreveix a desmantellar tota l’estructura del Bicing i començar de nou —seria massa impopular i massa car—, l’ajuntament s’han decidit a convertir-ho en un servei elitista per a la ciutat residencial que ells tenen al cap. Primer han acordat que apujaran les tarifes un 116 per cent. Després la guàrdia urbana ha endurit el control i ara multa els usuaris i els pren el carnet per infraccions que fa un mes eren ignorades. La idea, ja es veu, és que el Bicing sigui sobretot per a l’oci de cap de setmana: oh, sí, pedalar a poc a poc davant del mar, amb ulleres de sol, i un jersei a l’espatlla per si de sobte es gira un airet, que a Barcelona el temps és molt traïdor.

Jordi Puntí, El Periódico, 22 de octubre del 2012.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Avinguda Brasil

Potser us sonarà antiquat, però aquests dies mig Brasil està pendent del televisor. Divendres a la nit es va acabar una de les telenovel·les amb més èxit dels últims anys, Avenida Brasil. Alguns capítols finals han arribat a tenir un 68 per cent del share. Als diaris importants, els articulistes més tibats han analitzat les desventures del triangle entre Carminha, Max, Nina i el Tufão i, durant la campanya d’eleccions als ajuntaments, no hi havia míting en què els candidats no fessin alguna gracieta referida a la sèrie. La trama d’enveges, traïcions, secrets i amors furtius no és gaire original, si no fos perquè un dels protagonistes és un futbolista retirat, d’uns 40 anys, que va arribar a jugar a la lliga francesa i va fer uns quants calés. M’expliquen que aquesta món de luxe i buidor també va donar alguna trama secundària interessant, com la del jugador gai amb una mare evangèlica que havia sigut actriu porno, però para de comptar.

Durant uns quants dies em vaig apuntar a mirar Avenida Brasil, però em va semblar avorrida i sense gens d’humor. Res a veure, per exemple, amb la mítica Dancin’ days, interpretada per Sonia Braga, que als anys 80 van emetre a TV-3 i que a Brasil tothom recorda com un cim del gènere, fins al punt que n’han fet un remake i tot ¿Què ho fa, doncs, que ara Avenida Brasil hagi tingut tant d’èxit? Algun intel·lectual ha escrit que té a veure amb el Rio de Janeiro on passa l’acció, un barri de ficció que es diu el Divino, amb un augment de la classe mitjana i on els que són rics viuen en mansions i no tenen por. Jo crec que el culpable de l’èxit és Twitter. Fa anys, quan TV3 feia Dancin’ Days o Balla amb mi, molts ens miràvem la novel·la per poder escoltar tot seguit els resums divertidíssims que Quim Monzó en feia a El mínim esforç, el programa de Catalunya Ràdio que conduïa Jordi Vendrell. Ara, mentre miren l’episodi diari, els espectadors es connecten per comentar les xafarderies i sorpreses. Que si aquest és un xulo, que si aquella és una bagassa, que si la mare està operada de tot arreu... És l’essència de la telenovel·la, la xafarderia, multiplicada per mil i en temps real. Vist l’èxit, no em sorprendria que aviat els canals televisius comencin a contractar comentaristes perquè facin pujar l’audiència a través de Twitter.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 d’octubre del 2012.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

L'agulla daurada

Coincideixen aquesta setmana tres notícies sobre el mercat de l'art. D'entrada, el novel·lesc robatori d'obres valorades en milions d'euros. Han volat  del Museu Kunsthal, a Rotterdam, obres de Picasso, Matisse, Monet, Gauguin i Lucian Freud. Molts analistes coincideixen amb el titular que el dimecres obria la informació signada aquí per Maricel Chavarría i Teresa Sesé: “I si el lladre fos un col·leccionista?” Les obres són tan conegudes que deixen rastre, de manera que la hipòtesi més plausible és que es tracti d'un robatori per encàrrec d'algú molt ric que cobeja gaudir-les en exclusiva. Un segrestador d'art.
El galerista xinès Gao Ping, detingut a Madrid el mateix dimecres, és un home molt ric. Tant que va pagar Telefònica, segons llegeixo a El País
, per tenir un número de mòbil especial: el 618888888. El 8 és un bon número  entre xinesos, ja que en cantonès es pronuncia fa i la paraula fa també es pot traduir com enriquiment o fortuna. No de bades els Jocs Olímpics de Pequín es van inaugurar a les vuit del vespre del vuit d'agost del dos mil vuit (8/8/8). La detenció de Gao Ping en l'Operació Emperador es justifica pel seu lideratge en la major xarxa de blanqueig de diners desarticulada fins ara. Gao era l'amo de la galeria d'art madrilenya Gao Magee i exercia de promotor d'art xinès a Espanya i d'art espanyol al districte 798 de Pequín, al Centre d'Art Contemporani Ibèria, pel qual passaven artistes promocionats des de Madrid. En la crònica que Sergi Vicente va fer des de Pequín per al TN Migdia de TV3 el poeta Gerard Altaió, instal·lat a la Xina, recordava que en aquest centre ha exposat Ouka Leele (Bárbara Allende Gil de Biedma), i en remarcava el parentiu amb Esperanza Aguirre.

La tercera notícia no inclou (que sapiguem) cap delicte. La històrica pinacoteca russa de L'Hermitage vol instal·lar una franquícia a Barcelona. Ja en té a Amsterdam i Ferrara i n'havia tingut a Londres. La presumpta bona notícia desperta un cert recel perquè el museu rus només cedeix les obres i caldran inversors per condicionar-ne el marc expositiu. Com que un museu no és allò que en diríem un gran negoci l'operació presenta un aspecte de clarobscur, per dir-ho en llenguatge artístic no blanquejat. L'any 1980 Montserrat Roig va viatjar a Leningrad (ara Sant Petersburg) per escriure un llibre sobre el setge de la ciutat durant l'ocupació nazi. Un dels moments més memorables de L'agulla daurada
(1985) és quan Roig rememora les visites que s'organitzaven a L'Hermitage en ple setge, amb les obres emmagatzemades als soterranis. El guia s'aturava davant cada paret nua i descrivia amb tot luxe de detalls la pintura que hi solia haver allà. Aquesta simple operació de memòria visual és més artística que no pas els afanys de possessió sumats del col·leccionista, els lladres del Kunsthal, Gao Ping, Esperanza Aguirre i els inversors de L'Hermitage transhumant.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura dissabte 20 d'octubre de 2012

divendres, 19 d’octubre de 2012

El paper del negociador

Els números són la pura imatge de l'objectivitat. Exigim xifres amb la vana esperança que ens permetin fonamentar una postura. Previsions econòmiques, enquestes, referèndums... Els processos electorals gallec, basc i català culminaran amb uns números que seran interpretats d'una manera detinguda (esperem que no pas en el sentit policial del terme). També la petició del rescat per part del govern de Madrid, amb la subsegüent pèrdua de sobirania, és una qüestió de números. El ball de xifres que ens plourà en els propers mesos serà antològic. Xifres pètries llançades sense amagar la mà amb l'objectiu d'infondre objectivitat a les opinions subjectives dels favorables i dels contraris a la independència: de Catalunya (vers l'Estat) o d'Espanya (vers la troica europea). Xifres per carregar-se de raons abans de seure a negociar. 

Un dels llibres de capçalera dels propers mesos hauria de ser un extraordinari assaig de Marcus du Sautoy que El Acantilado ha adaptat al castellà: Los mi5terios de los númer6s (La odisea de las matemáticas en la vida cotidiana)
. Du Sautoy és catedràtic de matemàtiques a la Universitat d'Oxford i un veritable monstre de la divulgació científica, capaç d'acordar abstracció i vida com JV Foix volia fer amb Raó i Follia. El llibre conté molts exemples ben trobats, però de cara a les futures negociacions en els àmbits europeu i ibèric, cal destacar un fragment del capítol dedicat a les ratxes guanyadores. Entre d'altres exemples d'atzar, l'autor analitza el joc infantil de “pedra, paper, tisora”, conegut arreu del món i recentment elevat a la categoria de competició internacional reglada. Du Sautoy explica la negociació pels drets de subhasta d'una col·lecció de pintures impressionistes de Cézanne i Van Gogh entre les dues cases de subhastes més importants del Regne Unit, Sotheby's i Christie's. Un divendres estaven tan encallats que van acordar jugar-s'ho el dilluns a una sola mà de pedra, paper, tisora. Sotheby's va invertir molts diners en un equip d'analistes professionals que dissenyés una estratègia guanyadora. Després d'hores i hores reunits, van arribar a la conclusió que era pur atzar i, per tant, la tria havia de ser aleatòria. Els va sortir paper. Christie's, per la seva banda, es va limitar a preguntar a la filla d'onze anys d'un empleat. La nena va respondre: “tothom suposa sempre que triaràs pedra, i per això tria paper. El que cal fer és triar tisores”. I les tisores de Christie's van guanyar al paper de Sotheby's. Podria ser un exemple il·lustratiu per encarar els propers mesos..
És clar que, si continuen com fins ara, tant Merkel com Rajoy o Mas triaran tots tres tisores.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 16 d'octubre de 2012

Epopeia a Girona

Mentre per aquí proscrivim la sang de pà sucat amb oli que el bèstia de Jair Domínguez (l'Empordà) va vessar fent de franctirador al Bestiari
del Canal 33, els nord-americans situen al cor del Gironès una història veritablement sanguinària. L'informe de la USADA que pot desposseir el ciclista Lance Armstrong (Texas) de tot el seu palmarés corona Girona com el centre mundial de la sang enriquida. Armstrong vivia a Niça fins que el 2001 es va instal·lar a Girona. Hi va trobar qualitat de vida, proximitat geogràfica als escenaris pirinencs del Tour i, sobretot, una justícia més relaxada que la francesa, molt activa en la lluita antidopatge després de l'escàndol del Festina en 1998. La seva influència va actuar d'imant per als components dels mítics equips US Postal i Discovery. Els mateixos homes que ara han revelat la conxorxa colossal que els va permetre dopar-se i amagar la sang durant tants anys. El seu lloctinent George Hincapie (Nova York) té casa a Sant Julià de Ramis i la resta de gregaris d'Armstrong van viure o viuen encara a Girona i rodalia. Parlem de Floyd Landis (Pennsilvània), a qui ja van desposseir del Tour del 2006 per dopatge, Tyler Hamilton (Massachussetts), Levi Leipheimer (Montana), David Zabriskie (Utah), Jonathan Vaughers (Colorado) o Christian Vande Velde (Illinois). L'extens informe de la USADA conté detalls que fan de Girona l’epicentre del mercat d'un or líquid de color sang. Durant la dècada dels noranta alguns esportistes van començar a dopar-se amb EPO (eritropoetina), l'hormona llavors indetectable que facilia la creació de glòbus rojos i, doncs, millora el rendiment en esforços continuats. 

Armstrong hauria fonamentat la seva prodigiosa carrera ciclista en aquestes pràctiques depositives. A l'informe, el lloctinent Hincapie fa èmfasi en les bosses de sang que Armstrong emmagatzemava a l'armari del seu apartament de Girona per poder fer-se transfusions. Hamilton declara que l'EPO sortia de Girona cap a Niça en mans del Carter (el valencià Pepe Martí) i Betsy Andreu parla d'un sopar molt tardà a Niça per esperar l'arribada del carter Martí i la seva nòvia Isabella, que preferien passar la frontera de nit i els portaven sobres amb “or líquid”. A Las leyes de la frontera
, Javier Cercas novel·la la Girona dels setanta amb els seus quinquis i el seu barri xinès. Qui vulgui novel·lar la Girona de la primera dècada del segle XXI té l'ocasió de fer-ho amb aquest grapat de mites rodants que han viscut la seva epopeia al mateix barri (remodelat i turistificat) de la mateixa ciutat catalana. Armstrong fou un príncep de Girona amb ínfules de rei i ara és ben a punt de ser deposat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum. Dilluns 15 d'octubre de 2012

Delictes amb faltes

Fa cinc setmanes vaig rebre una desesperada petició de diners de l'escriptor  Robert Coover. En teoria acabava de patir un robatori en un hotel de Màlaga i necessitava diners per poder tornar als Estats Units (I am contacting you to ask for a short loan which I will refund immediately I get my family back home safely). Era un hoax
. Un missatge falsificat per uns pirates russos que havien rebentat el seu compte de Yahoo i havien empastifat la  llista d'adreces amb aquella petició. El mateix Coover, en advertir la infamant suplantació, va escriure'ns un correu explicatiu 48 hores després. El més remarcable del cas és que la prosa del fals correu era impecable. Comparada amb la del veritable, feia dubtar i tot, sobretot perquè Coover és un mestre de la metaliteratura. Vaig fer un estudi acurat dels dos textos i vaig arribar a la conclusió que els aspirants (russos) a estafador s'havien apuntat a cursos d'escriptura creativa abans de llançar-se a la pràctica delictiva. Em va emocionar imaginar-me aquell suplantador de Coover com un futur Nabokov de les lletres anglorusses. 

Ahir divendres, en plena diada de la hispanitat, vaig tornar a rebre una petició desesperada  d'una altra persona lletraferida. Aquest cop d'una admirable assagista de la pell de brau, la Rosa Delor, a qui no tinc el gust de conèixer personalment però a qui sempre agrairé la lectura enriquida d'Espriu que em va suscitar amb tres llibres que en el seu moment vaig devorar: Salvador Espriu o 'el cercle obsessiu de les coses'
(1989) Salvador Espriu, els anys d'aprenentatge (1993) i La mort com a intercanvi simbòlic. Rosselló-Pòrcel i Espriu: diàleg intertextual (1993). D'entrada, em va estranyar que Delor, també des de Yahoo, m'escrivís en castellà, però no li vaig donar més importància fins que no em vaig endinsar en la lectura. Perquè, a diferència de la de Sánchez Piñol a Victus, la prosa castellana del missatge delorsià no resisteix cap lectura crítica. Jutgin vostès mateixos: “Espero que recibir este mensaje antes posible, hecho un viaje a Londres y reino unidos, pero tengo mi maleta robado, además tengo mi pasaporte y mi cosas personales a dentro todo robado. Mi embajada me dieron un pasaporte temporal, pero tengo que pagar el billete de avión y los servicios hoteles. He contando mi banco pero va tarde 5 días habituales, para ingresar dinero en mi cuenta en Londres. Western union transfer es la mejor manera para mandarme dinero. Di me si necesita mis datos personales como (nombre y domicilio) para la transferencia, podrías contactar me en vía email o Blue Island Hotel teléfono +447024030611. Haga me saber si puedas ayudar. Rosa.”Pur virus Google Translator. Ara que la premsa internacional s'ocupa tant  dels afers de Catalunya el mínim que hauríem de reclamar és que la delinqüència organitzada també comenci a tenir-nos en compte. Si són capaços de suplantar la prosa de Coover amb garanties també haurien de poder fer-ho amb la prosa d'una espriuana com Delor.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura del dissabte 13/10/2012

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Llum de la meva vida

Ja ho he escrit més d’una vegada i ho he repetit en alguns debats i també a casa meva tot sol: em desagrada el xantatge cultural, la indignació crispada tan corrent, amb un cert risc de feridura, dels creadors i de les empreses culturals perquè no reben els diners públics que exigeixen amb l’argument, vociferat a tort i a dret, que ells són cultura. És com si un metge amb consulta privada exigís part dels pressupostos públics perquè ell, segons assegura a tothom que l’escolta, és sanitat. Quines obres culturals són mereixedores d’obtenir protecció pública, no és raonable que ho pretenguin decidir els seus autors o empresaris. A aquest efecte es manifesten, s’encadenen, es despullen o toquen la pandereta amb gran afició.

A El matí de Catalunya Ràdio, el director general del Palau de la Música, Joan Oller, advertia: “Estem menystenint la importància de la cultura en la gent. Per moltíssima gent, la cultura és una part essencial del seu relat de vida, del seu sentit de vida, sigui el teatre, sigui la música, siguin les arts plàstiques”. Sobre allò que és essencial en el sentit de vida de la gent, com diu, val més no entrar-hi, perquè encara hauríem d’aportar diners públics al viatge familiar a Tailàndia de l’estiu.

Costa creure que la cultura sigui tan cabdal per a tot un gruix de població que no està disposada a pagar de la seva butxaca projectes culturals pels quals, en teoria, es desviuen. A tall d’inventari, no m’agafin per la paraula: potser algun dia, i tant de bo m’equivoqués, els catalans assistirem al tancament de L’Avenç, una revista cultural impecable, compungits i proferint injúries contra Mariano Rajoy, el govern de Madrid i El cuadro de las lanzas. Curiosament, a ningú no se li havia acudit fer-se’n subscriptor o simplement comprar-la i donar-hi un cop d’ull. Això seria demanar massa al poble català.

Enric Gomà, Ara, dimecres 17 d'octubre del 2012. 

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Una cadena de records

A vegades la memòria crea unes cadenes de vivències, lectures i records que són imprevisibles. Les mires de prop i t’adones que allò que les enllaça és només una anècdota, un objecte trivial o un estat d’ànim de segona mà, usurpat a algú altre, però aquest lligam tan prim és precisament allò que les fa sobreviure. Vet aquí un exemple. A principis d’estiu vaig anar a veure una exposició al Caixafòrum de Barcelona, Torres i gratacels. De Babel a Dubai. La mostra era molt entretinguda i ben documentada i, enmig de les maquetes, quadres i fotos dels edificis més alts del món, vaig fixar-me en un dels gratacels que més m’agrada: el Chrysler Building de Nova York. Potser no és tan alt ni mític com l’Empire State, ni tan bonic com el Flatiron, però trobo que dóna al skyline de Manhattan un toc de distinció art deco, com una agulla de corbata que aconsegueix brillar fins i tot els dies més ennuvolats.

Quan penso en l’edifici Chrysler, em ve al cap un dels capítols que integren el llibre Els emigrats, de W.G. Sebald. En una de les històries hi apareix la figura del seu oncle avi Kasimir, que als anys vint va anar als Estats Units i, com que no tenia vertigen, va treballar tot un any col·locant els revestiments d’acer a la corona de l’edifici Chrysler. Aquell mateix vespre, doncs, tornant de l’exposició, vaig rellegir l’episodi on apareix l’oncle de Sebald. Feia més deu anys que l’havia llegit per primer cop i aquelles històries familiars, encapçalades per un altre oncle avi, Ambros Adelwarth —el protagonista del relat—, em van sorprendre de nou per la seva subtilesa evocadora i misteriosa. De passada, em vaig fixar en dos detalls que havia oblidat.

El primer és que, de tant en tant, Sebald fa sortir al relat “l’home papallona”, un cameo silenciós de Vladimir Nabokov, trescant pel bosc amb el caçapapallones, i que resulta prou versemblant. Nabokov va fer de professor molts anys a la universitat de Cornell i per l’espai, l’època, l’entorn social i l’elitisme, és plausible que hagués coincidit alguna vegada amb l’oncle Ambros. L’altre moment que em va sorprendre és la descripció que Sebald fa dels seus viatges amb cotxe per les carreteres poc transitades dels Estats Units: “Malgrat els seus noms parcialment coneguts”, escriu referint-se als pobles per on passava, “em feia la impressió d’estar a Enlloc. Monroe. Monticello, Middletown, Wurtsboro, Wawarsing, Colchester i Casodia, Deposit, Dehli, Neversink i Niniveh: em va semblar que, junt amb l’automòbil on estava assegut, em movia a control remot a través d’un país de joguines hiperdimensionals, amb una toponímia rebuscada, recollida i triada arbitràriament per un nen invisible gegantí, entre les ruïnes d’un món abandonat fa molt de temps”.

La coincidència dels dos elements —Nabokov i les carreteres americanes— em va fer pensar tot seguit en un assaig literari: “Un estranger a Lolitalandia”, que l’escriptor Gregor von Rezzori va publicar a la revista Vanity Fair. L’any 1986, Rezzori va recórrer en cotxe algunes parts d’Estats Units que Nabokov havia descrit a Lolita en el periple furtiu de Humbert Humbert i la seva fillastra. Davant del contrast paisatgístic que sovint li oferia el trajecte, es preguntava si tal vegada als europeus ens agrada Lolita perquè hi trobem “l’acompliment dels nostres somnis d’infantesa al voltant d’Amèrica”. Però el principal record que em queda de la lectura d’aquell llibret és l’estupefacció de l’aristòcrata Rezzori davant la iconografia pop de les carreteres americanes, amb els motels, els anuncis lluminosos, les gasolineres, els pobles de noms rocambolescos...

La meva memòria, aleshores, va abandonar les referències literàries i em va fer reviure una època en què jo també, als Estats Units, vaig conèixer aquesta impressió de ser Enlloc, que deia Sebald. Anys enrere, vaig passar tres mesos al nord de l’estat de Nova York, en una zona poc habitada, de grans boscos, pobles minúsculs, cases disperses i carreteres solitàries. A vegades, els diumenges al matí, amb uns amics agafàvem un cotxe i voltàvem per aquelles carreteres estretes i poc concorregudes, a la recerca d’un bon cafè per esmorzar a l’americana. Sortíem d’hora i ens deixàvem perdre, conduíem a l’atzar, agafàvem un trencall perquè sí. Totes les carreteres s’assemblaven. Escoltàvem velles cançons a la ràdio i el paisatge es desplegava davant nostre com una pel·lícula. Tots ens semblava conegut: un vell graner de fusta, un estany amb embarcador, una casa amb porxo i gronxador...

Un dia ens vam fixar que de tant en tant, al jardí de davant d’algunes cases, s’hi veien cotxes mig desballestats, sense vidres ni capota, amb el motor a la intempèrie, amb un número mal pintat a la porta. Quan passàvem pel davant, sempre hi havia un noi que alçava el cap i ens mirava sorprès. Vam preguntar per aquella coincidència i ens van dir que s’acostava el Demolition Derby. El nom ens va atreure i uns dies després vam assistir-hi. Era un espectacle tan americà i alhora tan decadent que hauria hipnotitzat a Gregor von Rezzori. Les raons del Demolition Derby, però, les explicarem el mes vinent.

Jordi Puntí, L’Avenç, juliol-agost 2012.

Abans, Després, Durant




Abans. 
Com tothom que va néixer a Anglaterra just abans o just després de l'any 1960, vaig créixer amb els programes televisius i radiofònics de Jimmy Savile. Discjòquei i presentador, Savile era un personatge volgudament excèntric que portava bijuteria cara i els cabells tenyits de ros platí i que solia fer ganyotes grouchomarxistes cada cop que se li acostaven les càmeres. A més de ser el presentador del programa musical més vist del país (Top of the Pops) també organitzava tota mena d'activitats benèfiques per a un hospital especialitzat en el tractament de l'espina bífida. Era un dels famosos més populars de l'època, admirat i respectat per bona part del país.
Durant.
Anys després, vaig veure una entrevista que Louis Theroux (el fill del novel·lista Paul Theroux) va fer a Savile quan aquest ja era un home gran (va morir l'any passat a l'edat de 84 anys). Pel que es veia, el sant estrafolari de la meva infància era, en realitat, un home força estrany: mai no havia tingut cap relació permanent, adorava la seva mare difunta fins al punt de portar la roba d'ella a la bugaderia cada mes; i deixava anar algunes frases més aviat desconcertants pel que feia a la seva vida sexual, com ara: “Si dic a la premsa que no m'agraden les criatures és perquè no vull que em qualifiquin de pedòfil.”
Després.
A principis d'aquest mes, una televisió privada anglesa va emetre un documental que revelava que durant anys i panys Savile havia assetjat i, en alguns casos, violat desenes de noies adolescents entre les edats de 12 i 16 anys (es veu que les dones de 20 anys en amunt no li interessaven gens). Un home fort, empenyia les nenes contra una paret i les obligava a masturbar-lo o bé les penetrava. Aquestes, massa impressionades –o atemorides– per la seva reputació intocable, no s'atrevien a denunciar-lo. L'escàndol ha estat enorme. Diumenge passat, aThe Observer, un periodista va explicar com, en el curs d'un dinar benèfic el 1972, Savile havia afirmat: “Crec molt en l'onzè manament: que no t'enxampin mai.” Si l'han enxampat ara, és perquè algunes víctimes han decidit, per fi, confessar-se en públic. Al Jimmy Savile, ara, això tant li fa. Cosa que no es pot dir dels anglesos que ens havíem empassat, durant bona part de la joventut, el mite del discjòquei pintoresc d'ulls dalinians, tan ple de bondat.

Matthew Tree, El Punt Avui, 14/10/2012

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Per banderes que no quedin


Les banderes són perilloses. Que ho preguntin, si no, a l’individu que divendres passat, durant l’acte dels nacionalistes espanyols a la plaça de Catalunya, va pujar a l’escenari per cremar una estelada. Tot i la salutació nazi, tot i la clenxa indòmita i la caçadora de pell, un centenar de manifestants espanyolistes (en realitat eren set o vuit) el van confondre amb un independentista i el volien fer canviar d’opinió a cops de puny. Al final la sang no va arribar a les Rambles i tot va acabar com en una comèdia d’Alfonso Paso, amb uns quants homes donant-se copets a l’espatlla.

A més de perilloses, les banderes surten cares. El mateix divendres tenia lloc a Madrid la Fiesta Nacional, aquella en què els alts càrrecs treuen a passejar les medalles i condecoracions, i les forces armades desfilen per homenatjar la bandera. Aquest any s’havia reduït el pressupost, però tot i així la broma va costar 900 mil euros. Si hi afegim els 200 mil euros del Día de las Fuerzas Armadas, que és una mena d’assaig general que té lloc al maig, comprendrem que els deliris militars ens surten per un ull de la cara. Això sí, els avions de la Patrulla Águila van pintar el cel amb els colors de la rojigualda i els assistents van poder cridar un “Ooooh! amb els ulls vidriosos.

No cal ser un aficionat a la vexil·lologia per adonar-se que, més enllà de les coloraines, totes les banderes busquen el mateix: simplificar una informació, un sentiment. La idea funciona quan es tracta de fer senyals a un vaixell, o d’anunciar el vencedor d’una cursa esportiva, però tendeix a l’absurd quan el que es redueix és un símbol que vol representar una identitat conjunta i sense matisos. L’últim disbarat simbòlic és cosa de la candidatura de Ciutadans. Divendres també, esclar, van presentar la seva imatge electoral. Al costat del lema “Mejor unidos“ hi han dibuixat un cor amb les tres banderes que els representen: la catalana, l’espanyola i la de la Unió europea. Per banderes que no quedi. No sé a qui se li ha acudit aquest monument a la cursileria, però sembla fet per atreure el vot de Hello Kitty.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 d’octubre del 2012.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Apostar per la literatura

Cada any a l’octubre, quan s’acosta el lliurament del premi Nobel de literatura, dedico una estona a seguir per internet quins autors estan més ben situats a les cases d’apostes britàniques. És molt distret i, a més, l’alineació de tots aquells noms —com si fossin cavalls pura sang a la línia de sortida— et permet treure algunes conclusions de com funciona l’hipòdrom literari. Aquest any el nom dn millor posició era el japonès Haruki Murakami, que és un autor que sap compaginar la popularitat amb les pretensions d’autor de culte, però no va guanyar (el primer gairebé no guanya mai). La llista també permet comprovar que cada cop és més estrany que el Nobel no vagi als Estats Units. L’últim premi se’l va endur Toni Morrison, el 1993, i des d’aleshores Cormac McCarthy, E.L. Doctorow i Philip Roth esperen torn. Esclar que el dia que guanyi un d’ells, els altres ja poden dir-hi adéu definitivament. Un altre detall de la llista és que sempre es repeteixen els eterns candidats. S’hauria de fer una col·lecció de quiosc amb els seus llibres: Ismaïl Kadare, el poeta Adonis, Alice Munro, Lobo Antunes...

El guanyador d’aquest any —el xinès Mo Yan— sortia en quart lloc a les apostes: es pagaven 9 euros per cada euro jugat. En una ressenya de fa uns quants anys, John Updike, que ho havia llegit tot, destacava la facilitat de Mo Yan per crear metàfores d’alta volada i la seva llibertat creativa per “tractar el sexe, el naixement, la malaltia i la mort violenta”. Els savis d’aquí que l’han llegit diuen que és un autor crític amb el seu país, tot i que sap fer equilibris. En el context de la literatura xinesa actual, el premi és també un reconeixement a l’art de la narració tradicional, amb el pes de l’oralitat i la família. Tot un avís per a les modes recents a les llibreries xineses: avui dia la majoria de best-sellers són llargues tetralogies sense pretensions estilístiques, que parlen del triomf en el treball, d’herois individualistes que saben trampejar la burocràcia i només busquen guanyar diners per poder gastar-se’ls. Potser són ells els qui apostaven per Mo Yan.

Jordi Puntí, El Periódico, 13 d’octubre del 2012.

divendres, 12 d’octubre de 2012

Acorar?

Si avui us voleu desempallegar d’aquesta salmòdia enganxifosa de la hispanitat aneu al teatre. A La Seca-Espai Brossa, concretament. Correu-hi a veure i escoltar Acorar del manacorí Toni Gomila, un espectacular monòleg bastit al voltant de la mallorquinitat que us farà riure i pensar fins a la commoció. Xalareu escoltant la lletra i la música de la rica parla mallorquina amb un fil conductor tan tel·lúric com la matança del porc. Acorar, de fet, és el verb que descriu la mort de la bèstia “traspassant-li el cor” amb una bona fitorada abans de capolar la carn i penjar les sobrassades al secador de les golfes, a la perxada. Gomila va escriure la peça i l’interpreta en estat de gràcia, reproduint la parla de padrines i acoradors al servei de reflexions d’abast universal. La llengua, sa llengo, hi és omnipresent, entre noltros i nosaltres. Fins i tot reparteix un interessant glosari amb el programa de mà. De totes les paraules que surten a l’obra n’hi ha dues que sobresurten. Acorar, esclar, però també mestrança, una varietat de mestria del qual només l’Alcover-Moll manté l’acepció cabdal de “Mescla habilidosa, adulteració (Igualada, Mallorca)”. L’única possibilitat d’aconseguir que la sobrassada no es torni blanca és, al capdavall, aplicar-hi mestrança. 

Màrius Serra. El Punt-Avui. Secció Motacions al Suplement Cultura 12/10/12 

Públic familiar

L'anomenat públic familiar
tenia mala premsa  fins fa quatre dies. De jove, hauria escopit sobre la closca dels cretins que el reivindicaven per al consum cultural. A mí, això de barrejar família i cultura em resultava dissonant, potser perquè en la meva adolescència sempre vaig viure la família com un peatge social i no pas com un espai de transmissió cultural. Vaig començar a autodeterminar-me'n als catorze anys, amb una fugida avortada per la força, vaig conviure-hi molt de temps com un estat associat i no vaig parar quiet fins que vaig aconseguir independitzar-me'n. Dècades després, encara em crida l'atenció sentir parlar de públic familiar en àmbits culturals generalistes. L'any 2007, assegut entre els implicats en la temporada teatral del TNC en qualitat de traductor de l'Arcàdia de Tom Stoppard que hi va muntar Ramon Simó, seguia amb interès el discurs de Sergi Belbel i em va sobtar que apel·lés al públic familiar. És el que tenen els prejudicis associats al Generation Gap. Quan ara vaig a concerts o al teatre em sobta la quantitat d'adolescents que hi assisteixen amb els pares (o viceversa). Els gaps (bretxes) s'obren  en altres fronteres. Hi continua havent gent que no aniria amb els  seus pares ni al quiosc, però hi ha altres fronts de conflicte oberts i el generacional resulta menys general.

Això explica l'aparició de propostes tan extraordinàries com el festival Petits Camaleons
que es fa aquest cap de setmana a Sant Cugat. Un festival de música per a nens (i nenes)  que podria ser com qualsevol festa infantil si no fos que hi toquen Antònia Font, Els Amics de les Arts, Quintana, Gavaldà, Guillamino, Las Migas, La Pegatina, Els Catarres, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, Teràpia de Xoc o Txarango, entre d'altres. És a dir, una selecció del bo i millor de l'escena musical catalana en un entorn adequat per a nens de tres a dotze anys. L'organització ha previst tres espais, miniconcerts de mitja hora, amb vuit o deu cançons, els decibels ajustats a les oïdes més tendres, uns horaris adaptats als dels nens, per no alterar ni banys ni àpats i una limitació que subverteix l'ordre natural de les coses: els adults no hi podran entrar si no és acompanyant un menor, fins a un màxim de dos per menor, mentre que una persona adulta podrà acompanyar un nombre il·limitat de menors. Mai com avui un adolescent (amant de la música) no haurà viscut la seva minoria d'edat com una oportunitat, en comptes de com un problema.

No m'imagino gaire els nens de la meva quinta a la falda de la mare en un concert dels Sírex o els Mústang, però em sembla òptim que el marc familiar i la cultura del moment trobin espais de confluència. Els mateixos que reclama per a la nostra cultura comuna l'esplèndid monòleg Acorar
que el manacorí Toni Gomila representa aquests dies a La Seca-Espai Brossa de Barcelona i en el qual brolla l'exuberància verbal de la llengua catalana a Mallorca, just quan el president Bauzà malda per provocar un Gap Generation que impedeixi la transmissió de la cultura familiar a ses Illes. Acorar vol dir degollar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura del dissabte 6 d'octubre de 2012

Vàter, cel i ona

Vaig aficionar-me als tallats als catorze anys per timidesa. Quan anava pel món i tenia ganes d'anar al lavabo entrava en un bar i demanava un tallat. Encara ho faig, ara que l'edat convida més a tenir consciència prostàtica. Mai no gosaria entrar en un bar i demanar pels serveis a la brava sense abans haver demanat el tallat. Cervesa no, perquè em sembla una contradicció buidar la bufeta i tornar-la a omplir de líquids diürètics. Ni refrescos. Ni aigua, que és per a la set. En canvi, el tallat es pren de pressa (sempre que no te'l clavin bullent), té un bon preu i no omple gaire (sempre que no siguis en un Starbucks i et plantifiquin una oferta de cafès que requereix un curset). Potser algun dia hauré de demanar-lo descafeïnat o amb sacarina, però no crec pas que renuncïi al tallat ni tampoc em sembla gens bé que els bars hagin d'oferir els seus lavabos de franc. La condició humana es revela amb tota la seva cruesa en els moments de màxima intimitat, i no és fàcil mantenir en condicions el cubicle d'un vàter. Per això crec que si l'Ajuntament vol que els lavabos dels bars siguin públics hauria de garantir-ne la neteja amb una brigada municipal de BCNeta. Una brigada especialitzada que visitaria els locals de la ciutat amb baieta, fregall i Pato WC. Per segons quin bar caldria preveure també alguna brigada d'intervenció especial amb equips de fumigació, careta antigàs i granota de guerra bacteriològica. El que no pot ser és que els bars (ni que només sigui els que ocupen l'espai públic amb terrassa) hagin d'assumir de franc l'essència més íntima de la condició humana que circula per la ciutat. A la Barcelona turistificada el format més habitual de grup humà és el ramat i els únics lavabos preparats per als ramats són els de les àrees de servei de les autopistes. 

L'escriptor Josep Maria Romero, que ara passa llargues temporades a l'Extrem Orient, m'explicava una conversa mantinguda amb una empresària que li va demanar quina era, al seu parer, la millor manera de promoure turísticament el carrer de Petritxol. Romero, que ha treballat de guia per la ciutat abans de fugir-ne, va escoltar impertèrrit les idees creatives de l'emprenedora col·lega i li va deixar anar el consell: el millor que podria fer amb el seu flamant local del carrer de Petritxol seria transformar-lo en uns grans lavabos públics. De pagament, esclar. Els guies de la ciutat, desesperats com van per la manca de serveis, hi portarien tots els grups a buidar la bufeta. I de retruc, els establiments de la zona guanyarien clientela. Perquè després de buidar, ja posats, en comptes d'un tallat potser ve més de gust demanar una xocolata desfeta i anar-hi sucant el melindro.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 8 d'octubre de 2012

La Riota d'Or

Aquesta tardor serà la de la “Troica Galeuska”, amb campanyes electorals ja en marxa a Galícia i Euskadi, les eleccions catalanes més trascendents de la història i l'amenaça del rescat d'Espanya per part de la troica europea. Aital panorama garanteix una notable presència de disbarats a l'opinió publicada. Si Messi i Cristiano s'entesten a clonar la Pilota d'Or ens podríem plantejar la creació d'un premi Riota d'Or a la idea més extravagant sobre la sobirania. Ho patrocinaria la marca de conyac Soberano, ara que totes aquelles famoses “coses que importen a la gent” tenen el rerefons de la sobirania (amb la troica europea per dalt i la troica ibèrica per sota). L'elecció seria difícil, perquè de la Diada ençà han plogut les candidatures. Vegem-ne cinc: a) Fernández Vega declarant que Catalunya hauria de retornar cent cinquanta mil extremenys; b) Vidal-Quadras assenyalant que caldria enviar un general de la guàrdia civil a Catalunya i, sobretot, adduint després que era ironia; c) Mayor Oreja assegurant que la retransmissió de les manifestacions per la tele incita més gent a manifestar-se, a banda de reiterar el mantra d'Eta com a causant de tot; d) el ministre Wert dient que les escoles catalanes són fàbriques d'independentistes (des de postulats adquirits a l'escola franquista) i e) el ministre De Guindos exercint l'humorisme involuntari en negar la necessitat de rescat davant d'uns (riallers) estudiants europeus d'economia. Amb candidats com aquests ja es veu que la Riota d'Or pot ser més disputada que la Pilota d'Or. 

I si hi incloem els opinadors, més encara. A les envistes d'aquest Barça-Madrid estel·lar Pedro Jota Ramírez va aventurar una porra polèmica: “Sieg Heil”, va tuitejar parafrasejant el crit nazi, i després va reblar que això només volia dir “visca la victòria”. El partit va acabar en empat i Ramírez va perdre la porra, però un munt de columnistes del seu diari han emulat les analogies nazis del seu director amb fórmules més o menys imaginatives. De tots, l'aspirant més sòlid a la Riota d'Or és Juancho Armas Marcelo. Des de la secció d'esports d'El Mundo
va escriure que els romans coetanis del governador de Tàrraco Ponç Pilats ja eren catalans, eixamplant l'antigor de la nació catalana uns quants segles, i va suggerir que els guàrdies que van matar Jesucrist a Judea també eren catalans, una revelació extraordinària que augmenta la migrada nòmina de compatriotes objectivament temibles: els almogàvers, els Borja, l'assassí de Trotski... 

Si finalment el llancer que va foradar el costat de Crist resulta ser un xiquet de Valls, ja només ens quedarà saber si era de la Colla Jove o de la Vella.


Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 9 d'octubre de 2012

Dutch Uncle




Given that some readers of this magazine, to judge by their letters, are interested in language learning, here's hoping they won't mind if I explain how this year I finally managed to teach myself Dutch (and that they'll forgive my chuffed tone, which I hope doesn't sin on the side of smugness). When it became necessary to learn this language (about 15 years ago) I reckoned I could do so on my own, just as I'd done with Catalan back in 1979. But I'd forgotten that then I simply didn't have any choice: there weren't any Catalan classes available for foreigners (and precious few for anyone else) so there was nothing else for it but to buy Teach Yourself Catalan and combine that with daily conversation with native speakers. (It helped that I was living in the country at the time, and my brain was only 19 years old). When Dutch rolled into sight, however, not only wasn't I living in Holland, my brain was now over 30, and whatever edges it might have had were at least partially weatherbeaten. Nonetheless I assumed, as I said, that all that was needed was to repeat the Catalan experience, and duly bought the then current edition of Teach Yourself Dutch, which turned out to be an old-fashioned book seemingly aimed at trainee farmers, which, far from cutting the mustard, only made it clear how impenetrable Dutch was. When I was desperate enough to consider enrolling in a course (despite a long-standing allergy to classrooms) a friend happened to buy me a graphic novel by a well-known Dutch author. Even with the help of the pictures, I still had to look up a half dozen words or so every page, but the effort was worth it, simply because the book was. With its mix of colloquial and literary language, it started to prise open the secrets of Netherlandish well and truly open for me, in a process which – several graphic novels and a couple of years later – led to a kind of breakthrough this summer (the season in which I usually visit Holland every year, for a week or two). In short, self-teaching could be the answer if you really want to cosy up to a language, so long as you chance on a system that suits you down to the ground. John Steinbeck, at the start of his writing courses, used to ask his students: "Who here wants to learn to write?" After everyone in the class had put his hand up, he would snap: "So what the hell are you doing here?" There you go.

Matthew Tree, Catalonia Today, octubre de 2012


Entradas populares

Compartir