dimecres, 28 de novembre de 2012

Després dels serafins, els querubins


Sovint, quan els poetes intervenen a la ràdio, ens embafen amb una exhibició de sensibilitat. Veu pausada, untuosa, meditabunda, conscients en tot moment de la gravetat del que diuen, com un metge que, havent examinat els anàlisis i les radiografies, et dóna una mala notícia. Que no és mai que duus la farmàcia oberta. Els poetes donen per una novel·la satírica que està per escriure. Ni més ni menys que qualsevol individu o col·lectiu que respon a l’estereotip del seu ram i a més a més s’hi esforça a consciència, amb gran dedicació, tenacitat i un pentinat pintoresc.

Per això és remarcable quan algú no opina allò que se n’espera. Com l’elogi que l’altre dia, a El suplement de Catalunya Ràdio, va fer el poeta Joan Margarit de l’ordre. No és casualitat que la locutora Sílvia Cóppulo l’hi fes repetir, perplexa i un punt decebuda. L’ordre no desperta gaires simpaties. Ordre és pla, càlcul, protocol, estratègia, eficàcia, coneixement, mètode, disciplina, a l’altre extrem de la improvisació, el desordre, l’enrenou, l’atzar, que tant sedueix els enemics de l’esforç, els descreguts de l’aprenentatge, els entusiastes de l’emoció, els acòlits de l’espontaneïtat, els partidaris granítics de seguir el seu cor a qualsevol banda que els portés aquesta víscera sangonosa, encara que fos a l’abocador del Garraf. N’hi ha que els veus que van pel carrer darrere del seu cor, traient el fetge. “Estic seguint un impuls”, t’aclareixen. Després han de tornar a casa amb autobús.

Margarit no es va posar la cucurulla d’artista convencional (la venen a la Industrial Bolsera a un preu raonable), no va afalagar els nostres baixos instints amb una estampa de l’escriptor caòtic i genial. És arquitecte. Sap calcular estructures perquè després els balcons no caiguin. Ni tampoc els poemes. Et cau una poesia al peu i et fractura el metatars.
Enric Gomà, Ara, dimecres 28 de novembre del 2012.  

Catalonia: Getting Braver


Three weeks ago I went to Glasgow.  No sooner had the plane from Barcelona opened its doors and let the Prestwick mizzle fall on my flinching face than I got the exact same feeling I'd had when I visited Scotland for the first time, some 30 years earlier: that it was definitely another country.
My Catalan travelling companion slapped me on the back and said 'Well, here you are, back home'.  'No, I'm not,' I snapped politely, 'this isn't England.' 
And after 28 years of living here, I have no doubts that Catalonia is no more Spanish than Scotland is English.  A detail that the 14 million tourists who flit along the Costa Brava every year usually miss, and understandably so: unlike Scotland, which has never lost its national status, Catalonia had its sovereignty whipped away from it 300 years ago when - far from being incorporated into an emerging nation-state by an act of union - it was forced to join the fledgling Spanish state after losing its war against the centralising Bourbon dynasty in 1714.
After which, its laws and institutions were promptly outlawed by the Crown of Castile and its language was banned (in the 18th century, in schools, courts, books and churches; in the 19th century, in public places, on the phone, and in theatres; in the 20th century, absolutely everywhere under the fascist dictatorships of Primo de Rivera (1923-30) and Francisco Franco (1939-1975)).
This persistent linguistic oppression has neither been forgotten nor forgiven by the Catalans, whose language (and the culture it has generated) is crucial to their sense of identity.  To this day, active or even just passive knowledge of Catalan (a Romance language spoken by 9.5 million people, and not just within Catalonia proper) is the only passport to their country that most Catalans would recognise as valid: a resident who had no understanding of the language whatsoever would not be regarded as Catalan.
The upside of this is that the one million Catalan citizens born outside Spain and who have arrived in the last decade, are being integrated into Catalonia simply through language learning, much of it done through 'linguistic volunteers', that is, Catalan speakers, native or not, who pair up with new arrivals from the five continents for free weekly conversation practice: a highly successful programme that Brussels has slated for emulation elsewhere in Europe.
Sadly, this openness to Catalan language and culture on the part of many new arrivals is not shared, and much less fomented, in Spain outside Catalonia.  On the contrary, centralist politicians and their affiliated media have been generating negative stereotypes of most things Catalan for generations, with the result that even after 31 years of democracy, speaking Catalan within hearing of people in Burgos, say, or Salamanca, remains a medium-risk sport: I personally have been told of dozens of cases of people who were thrown out of bars, threatened physically or simply insulted on the street for talking amongst themselves in Catalan in monolingual Spain. (Whereas Britain has had several Scottish Prime Ministers, the centralist prejudice against Catalans is such that the odds against one ever becoming president of Spain are considered well nigh insuperable).
This is all the more galling when it is in borne in mind that since 1986, Catalans have shelled out 200 billion euros to Madrid – 2.251€ per citizen per year - none of which have come back to them in any form or guise; this non-stop fiscal drainage (8% of Catalan GDP) is the highest by far of any region in Europe, according to a report earlier this year by the Wall Street Journal.
Put all these factors together – along with boycotts of Catalan goods, attempts to reduce the use of Catalan in schools, prohibition of national sports teams, etc. - and you have the current push for independence, supported now by 57% of the population (October, 2012).
This is not the first time the Catalans have headed for the exit door (the last serious attempt, nipped in the bud by the Spanish military, was in 1934).  This time round, with pro-referendum parties in a firm two-thirds majority in the Catalan parliament after the recent elections, there is a real chance they might just make it through.

Matthew Tree, Newsnet Scotland 28/11/2012

Matí, Tarda, Nit


Matí.
Pot ser que avui, diumenge 25 de novembre, acabi sent un dia històric per a Catalunya: potser el més històric de tots des que Franco va morir o fins i tot des que els Borbons la van envair. Ara bé, per molt que en sigui conscient, confesso que només he seguit les campanyes electorals a mitges, que no vaig mirar el debat a set a TV3 l'endemà de dissabte passat, i que fa dies i dies que no estudio cap dels múltiples sondejos que han pretès predir els resultats d'avui.
Tarda.
I avui mateix, tampoc no penso seguir les eleccions del començament de la tarda ençà, sinó que aniré al concert –tan magnífic com benèfic– que els de Gospel Viu faran a l'Auditori de Barcelona. Tornaré a casa, doncs, just a temps per sentir els resultats definitius de les eleccions catalanes (ja seria anacrònic, per cert, dir-ne ‘autonòmiques').
Nit.
I si sembla que estigui fent gala d'una displicència electoral imperdonable, que consti que avui és un dia pel qual he esperat més de dues dècades; i que sé que avui podria marcar el començament del final de la immensa pèrdua de temps i energia –per part de tants i tants ciutadans catalans– que ha comportat la pertinença del Principat a un estat manifasser, altiu i volgudament sord; i que avui podria haver-hi un primer pas cap a l'alleujament econòmic i cultural –‘social', si es vol– dels catalans (no dic pas ‘alliberament', ja que ni la crisi ni la CUP, temo, acabaran canviant el sistema econòmic internacional). I és justament per això que, per primera vegada en unes eleccions, els matisos entre els diferents partits polítics em semblen força irrellevants, atès que una majoria dels votants sap prou bé que l'única cosa que importa és si aquests partits estan a favor, o no, d'un referèndum tan imminent com lliure de qualsevol dependència centralista. Per això, els que hi són contraris (i que, amb tota probabilitat, acabaran sent minoritaris) han començat a expressar-se amb una desesperació creixent que no han sabut dissimular del tot. A partir d'aquest vespre, doncs, potser no seria sobrer seguir el consell de Bette Davis a Eva al desnudo i cordar-nos els cinturons, sabent com ho sabem tots que ens espera un viatge ben mogut. I confiem que divertit, malgrat o fins i tot a causa dels tripijocs inevitables de part dels de qui aviat ens acomiadarem. Ep, si els votants decidiu fer-ho.

Matthew Tree, El Punt Avui, 25/11/2012

dimarts, 27 de novembre de 2012

Guardians del columnisme

Una de les novetats d'aquest trimestre convuls és la constant presència dels afers de Catalunya a la premsa internacional. Enrere queden les campanyes d'anuncis de l'època pujolista. Ara els analistes anglòfons, francòfons o germanòfons tenen veu pròpia, de vegades molt diferent de l'opinió publicada en els àmbits català o espanyol. També exportem algunes veus. Un exemple remarcable han estat els articles apareguts a The Guardian signats per noms tan familiars per al lector català com Enric Juliana, Quim Monzó o Matthew Tree, entre d'altres. Tree, que escriu indistintament en el seu anglès nadiu i en el seu català adoptat com a llengua literària, va publicar un article a la secció Travel el divendres. El títol coincidia fil per randa amb l'última frase de la columna: “A country can exist happily without a state of its own” (un país pot existir tranquil·lament sense tenir un Estat propi). El mateix divendres Matthew Tree explicava a la seva pàgina de Facebook que el seu article havia estat tergiversat. El que ell va escriure (en anglès) i enviar ni du aquest títol ni acaba amb aquesta frase. En el procés d'editatge han escapçat l'últim paràgraf de tal manera que la seva opinió pren el sentit contrari. En realitat deia: “A country, of course, can exist quite happily without a state of its own. This is not now the case of Catalonia, unhappy as it mainly is with the state it was obliged to join three centuries ago. Hence the current push for independence, after which -if the Catalans vote for political parties that favour it, as they seem due to do on November 25th- articles like this defensively informative one will become thoroughly redundant.” És a dir, després d'asegurar que, en efecte, un país pot existir sense tenir un Estat, Tree diu que aquest no és el cas de Catalunya i remata tot assegurant que si els catalans voten per partits favorables al procés independentista serà del tot superflu escriure articles com el seu, “a la defensiva”. Després que Tree ho fes públic Monzó va fer un tuit dient que el seu text a The Guardian també havia patit supressions i canvis: “Amb el meu han fet també el que han volgut. Paràgrafs alterats, cites modificades, títol canviat... Una vergonya”. 

La premsa britànica (amb l’ara discutida BBC al capdavant) és al món del periodisme el que l'escola finlandesa és al món de l'educació. Un model. Un motiu  més per fer una lectura crítica d'aquest hàbit nefast de subeditar articles supeditant-los a una idea aliena a l'articulista. Fa vint-i-dos anys que publico  a La Vanguardia (primer mots encreuats i en fa disset columnes) i mai de la vida han alterat el sentit de res del que hi he escrit. S’imaginen que aquest article no acabés així?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dimarts 27/11/12

dilluns, 26 de novembre de 2012

Miliki i la nostàlgia

La setmana passada es va morir el pallasso Miliki. Tenia 83 anys i en feia gairebé 30 que estava inactiu, com a mínim a la televisió, però els mitjans l’han recordat amb un gran nombre d’articles i obituaris. El suplement d’ahir en aquest diari, amb les paraules de gent com el cuiner Joan Roca, l’humorista José Corbacho o el meteoròleg Francesc Mauri, n’era un bon exemple. Amb diferents graus de nostàlgia, tots els recordatoris d’aquests dies treien punxa sentimental als mateixos detalls de Gaby, Fofó, Miliki i Fofito. Hi apareixien el vestit llarg de color vermell; el “¿cómo están ustedes?” amb què començaven el programa; les seves cançons més populars, com aquella de Susanita tiene un ratón; la gorra de quadres de Miliki; el señor Chinarro, víctima habitual a l’hora de rebre pastissos a la cara...

Tots els que han parlat de Miliki tenen entre 40 i 50 anys, com jo mateix. Som la primera generació —la del baby boom— que va créixer veient la televisió i, per tant, des de petits vam incorporar els nostres herois als records particulars. Estic segur que aquella tele de només dos canals, que poblaven Mazinger Z i Orzowei, l’abella Maia i els homes de Harrelson, els pallassos de la tele i les cançons de Parchís, ens va donar una cultura pop que ens feia bullir la imaginació. Però encara estic més segur que ens va convertir en uns pesats.

Aquest deu ser un dels components generacionals dels que no vam fer cap revolta i gairebé no vam patir la dictadura: a falta de vivències fortes, ens agrada la nostàlgia compartida, vivificar els records mutus. Sense restar importància a la mort de Miliki, només faltaria, aprofitem qualsevol excusa per reviure aquelles batalletes com si tinguessin la força d’una educació moral de debò. Després, en ple atac de nostàlgia, en busquem les imatges a Youtube i ens adonem que vam tenir una infantesa de cartró pedra, però tant li fa: és la nostra i ens agrada. Si ara, a la ratlla dels 50, ja som tan carregosos, prepareu-vos: quan en tinguem 70 serem insuportables.

El Periódico, 27 de novembre del 2012.

D'Hondt leave me this way

L'any 1878 Victor D'Hondt va publicar La représentation proportionnelle des partis par un électeur. Hi desenvolupava un sistema matemàtic per traduir els vots en escons que va concretar quatre anys més tard a Système pratique et raisonné de représentation proportionelle. Des de llavors l'anomenat sistema D'Hondt, amb alguna correcció, s'ha imposat en un munt d'estats democràtics  per establir la representació parlamentària. El seu mecanisme es pot explicar fàcilment en tres passos: 1) Es fa una llista amb les candidatures que han rebut més d'un percentatge estipulat dels vots, ordenades de major a menor. 2) Es dibuixa a la seva dreta una graella com les dels mots encreuats amb tantes caselles com escons té la circumscripció (Lleida 15, Girona 17, Tarragona 18, Barcelona 85) i s'anota a cada casella el quocient que resulta de dividir el nombre de vots per 1, per 2, per 3... fins a 15 (o 17 o 18 o 85). 3) Es trien les 15 (o 17 o 18 o 85) caselles que contenen el nombre més alt i ja tenim els nostres representants electes. Així és com aquest vespre s'adjudicaran els 135 escons del Parlament de Catalunya. 
 
Els analistes assenyalen que el sistema D'Hondt tendeix a reforçar les majories i a impedir que les opcions minoritàries deixin de ser-ho. D'Hondt, però, queda al marge de la territorialitat, perquè el sistema és aliè a la decisió prèvia d'establir els escons que corresponen a cada circumscripció. Al Parlament basc hi ha tants representants alabesos com guipuscoans o biscaïns. Això no passa al català, però si només es tingués en compte el número d'habitants els 15 escons lleidatans equivaldrien a 187 barcelonins. D'aquí els famosos escarafalls del president Maragall abans de ser-ho, quan tothora tenia a la boca el ball de vots i escons. En aquells temps hi havia dos partits grans, una situació que D'Hondt tendeix a reforçar. En canvi avui tot indica que tres forces es disputaran el segon lloc, i aquí els quocients de les divisions poden donar xifres tan properes que molts escons quedin adjudicats per molt pocs vots. I no només l'últim de cada circumscripció. Previsiblement caldrà arribar al 100% del recompte i potser hi haurà reclamacions sobre la validesa d'alguna papereta.

És en aquest punt que cal fer una nota de servei a la ciutadania. Un recordatori per a votants fervorosos o fetitxistes. A les últimes eleccions municipals una candidata va quedar fora del consistori de Girona per un sol vot, declarat nul perquè el seu pietós emissor l'havia complementat amb una estampeta de monsenyor Escrivà de Balaguer. Atès el fervor amb què s'ha viscut aquesta campanya, bo serà recordar que dins del sobre només hi va una papereta (o cap). Que votin de gust.

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari a Política.  25/11/12

El catanyol es cura?

El proppassat 12 de setembre, en plena ressaca de la Diada més multitudinària de la història, es va presentar a la Setmana del Llibre en català El catanyol es cura de Pau Vidal (Barcanova). Pau Vidal és un verbívor integral: lingüista de formació, enigmista (publica els mots enreixats a El País), traductor de l'italià (Andrea Camilleri, Erri de Luca, Il Gattopardo...) i autor de novel·la negra (creador del detectiu filòleg Miquel Camiller, l’últim lliurament del qual és Fronts oberts). Avui torna a ser dia de ressaca i l'efecte Alka Seltzer m'ha portat el llibre a les mans. Potser també perquè he seguit la campanya electoral amb fruïció i estic en condicions d'assegurar que els membres de  la nostra classe política que parla catanyol formaria un grup mixt sorprenent. De fet, fóra molt recomanable que els flamants parlamentaris acabats de sortir de les urnes trobessin un exemplar del llibre de Vidal a l'escó. El catanyol té una llarga tradició humorística que permetria agermanar Joan Capri i la Trinca amb Francesc Pujols, Serafí Pitarra, Albert Llanas o Peius Gener. El gran Ramon Barnils fins i tot l'havia transformat en gènere radiofònic. Vidal el defineix així: “Anomenem catanyol el català oral i escrit que, a causa de la presència excessiva de castellanismes, provoca un efecte o bé de certa comicitat (com si fos la imitació d'un mal aprenent de català, en la línia de l'humor barroer dels anys 60 i 70) o bé, cosa més greu, d'incapacitat del parlant d'expressar-se correctament. Les interferències més cridaneres i evidents són les de vocabulari (tumbona, estar liat, tot el puto dia), però també n'hi ha de sintàctiques, que alteren la construcció natural de la frase”. 

El llibre és oportú, està ben plantejat i defuig el to de mestretites tan característic dels defensors halitòsics de la puresa. Vidal hi aporta solucions genuïnes, sense preocupar-se per la presència de barbarismes històrics (carajillo, buenu) que la majoria d'usuaris fa servir a consciència. Però la raó de ser de l'obra és una constatació terrible: “Allò que fa mortífer el catanyol és la invisibilitat de la invasió: en molts casos no és que el parlant faci servir el mot o expressió perquè no sap o no recorda l'equivalent català, sinó perquè està convençut que és correcte (exitós, descollonar-se...)”. La importació massiva de castellanismes durant la segona meitat del segle XX parafraseja la famosa invasió subtil de Pere Calders. Per als apocalíptics, el procés de substitució és imparable. Els que no ho som encara hi veiem marge d'evolució. Però és evident que la qualitat de la llengua es veu malmesa i empobrida. “Tengo una gran deprimisión porque no m'has telefonado” cantaven els enyorats Ossifar en el catanyol de Bauzà: el mallorcano.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum del dilluns 26/11/12

dissabte, 24 de novembre de 2012

Dendrofília

Al davant de la Fundació Miró hi ha un Mercedes Benz encastat al tronc d'una olivera que la guàrdia urbana no retira. És una obra d'art que porta per títol Estel caigut. La signa Jaume Pitarch. El joc de paraules subjacent només dringa en castellà, perquè en català els cotxes accidentats no s'estrellen sinó que s'estavellen. Què hi farem! Pitarch ven la seva peça com una nadala. Com que pretén fer una reflexió crítica  deixa els quatre intermitents encesos i la ràdio engegada emetent els butlletins informatius. “La meva reflexió podria actuar com a substitutiu del ritu consumista tan propi d'aquestes festes i que progressivament les va buidant de contingut espiritual”. D'aquí que el cotxe estavellat sigui de luxe, i no un Corsa o un Dos Cavalls.
 
La benintencionada peça de Pitarch remet a una mítica exposició de vehicles estavellats que es va inaugurar l'any 1970 al New Arts Lab londinenc. L'escriptor J. G. Ballard va comprar tres vehicles sinistrats, entre els quals un Pontiac. A la seva autobiografia (publicada en castellà com Milagros de vida) explica que la inauguració va resultar un acte molt, ehem, accidentat. En concret escriu que mai no havia vist emborratxar-se tan ràpidament els periodistes i convidats, que la noia en top-less que formava part de la instal·lació va patir un intent de violació al seient del darrera del Pontiac i que durant el mes que van estar exposats, els tres cotxes van ser malmesos, els van robar les matrícules i els retrovisors, uns hare krishna els van pintar de blanc i van acabar bolcats. Totes aquestes reaccions li van provocar una reflexió que, dècades després, molts artistes no han fet: “Em temo que ja no és possible provocar o indignar els espectadors únicament per mitjans estètics, com feien els impressionistes i els cubistes”.

Ballard s’ho va prendre  com un treball de camp per a l'escriptura de Crash, una de les seves novel·les més conegudes, sobretot des que David Cronenberg la va portar al cinema. Crash explora una parafília molt perillosa, la simforofília, consistent en l'obtenció de plaer sexual a través de desgràcies com els accidents de trànsit. Ballard també va deixar escrit que aquesta novel·la li va costar molt més que qualsevol altra, inclosa l'autobiogràfica L'imperi del sol, perquè quan l'escrivia els seus tres fills travessaven cada dia els carrers de Shepperton. Dues setmanes després d'acabar-la va tenir un accident de cotxe. El seu Ford Zephyr va fer una volta de campana i se'n va salvar perquè duia el cinturó cordat. “Si hagués mort tothom hauria pensat que era intencionat”, va escriure. 

Quatre dècades més tard, l'art perd radicalitat. De la simforofília hem passat a la dendrofília.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 24/11/12

La propietat reflexiva

Reflexió

Modificació de la trajectòria d'una partícula quan incideix sobre una superfície límit.




D'aquelles matemàtiques bàsiques que, poc o molt, vam aprendre a escola, molts recordem quatre rudiments de la teoria de conjunts i les propietats que defineixen una relació: reflexiva, simètrica i transitiva. Aquestes eleccions sobre les quals avui reflexionem han recuperat a fons la teoria de conjunts. Durant la campanya n'han circulat a dojo els conceptes bàsics: unió, intersecció, inclusió i exclusió. Tot representat amb aquells preciosos diagrames d'Euler, matisats després pel senyor Venn, que feien furor entre els professors de matemàtiques del tardofranquisme. Aquelles circumferències enllaçades amb fruïció olímpica podrien representar els dos models identitaris català i espanyol, amb una zona d'intersecció de dimensió incerta però minvant en la qual malden per situar-se alguns. La força iconogràfica dels símbols bàsics és molt rotunda: U (del dret és unió i de cap per avall intersecció), C (inclusió o, barrada, exclusió) o E (pertinença o no pertinença). Sobre tot això hem de reflexionar avui i més que haurem de fer-ho a partir del dilluns. També les propietats de les relacions tenen una traslació política. Potser la simètrica i la transitiva puguin semblar més clarament aplicables a les possibles aliances entre forces, però és la reflexiva la més complexa i interessant. La propietat reflexiva ve a dir que per cada número real x , x=x. En termes polítics indicaria que cada ciutadà té dret a un sol vot. Pot semblar una obvietat sense suc ni bruc, però si en comptes d'això els electors poguéssim votar amb deu paperetes, potser molts triarien segones (i terceres) opcions. Aturin-se un moment a pensar-hi. Si demà tinguessin el dret de posar 10 paperetes a l'urna, ¿quantes serien per a la candidatura que finalment votaran? Molts potser es plantejarien votar 8-2, 5-0, 7-2-1 o d'altres combinacions del tipus 4-3-3 que podria signar Tito Vilanova. Són molt pocs els votants que militen en un partit, i la majoria d'electors no som d'una peça. 

Aquesta jornada de reflexió (teòricament sense propaganda electoral) és un formalisme del tot obsolet en l'era de les xarxes socials, però és molt probable que mai no hagi estat tan necessària. L'excepcionalitat d'aquestes eleccions, proclamada a tort i a dret, ho és també en l'elevadíssim índex de votants indecisos. Tants n'hi deu haver que aquesta vegada ni s'han publicat enquestes d'última hora a Andorra. La reflexió és l'avantsala de la decisió, però entre vots útils i prestats, en conec més de dos i més de tres que no s'acabaran de decidir fins que no es trobin demà, a peu dret, davant de les piles de paperetes al col·legi electoral, a l'espera d'un últim impuls inspirador. D'això se'n diu decidir dret. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari a Política 24/11/12

divendres, 23 de novembre de 2012

Lone Ranger - 'Cavalls salvatges' by Jordi Cussà.


When any language is officially banned (as Catalan was between 1939 and 1961) or officially ostracised (as it was between 1961 and 1975) the bottom drops out of its literary market for the simple enough reason that the marketplace itself has disappeared: bookshops, distribution networks, newspaper reviews, literary magazines, and so forth, are no longer to hand. The entire apparatus which had earlier served to transmit Catalan literature to its potential public was jammed in 1939 with a spanner so big it would take years and years even after Franco's death in 1975 to get things working normally again (indeed, as we will see, certain lingering after-effects of that dictator's proscription of Spain's second language, are still being felt today).

         Caught in such straits, Catalan language writers were obliged to forget about their now non-existent popular market, and to concentrate solely on High Literature. And so it was that for thirty-nine years, some of the finest poetry and prose and drama in modern Catalan literature was written – often in exile – and then smuggled into Catalonia from publishers based abroad or, especially after 1961, printed within the country despite all the above-mentioned difficulties regarding distribution, etc., not to mention a readership now hampered by two decades of strictly monolingual schools and media (in Spanish).
As a result, Catalan literature managed to maintain its prestige through thirty-eight years of Castilian autocracy, but paid a price for doing so, given that its readers increasingly consisted of relatively small circles of intellectuals and critics and, of course, some determined readers of Catalan, whose literary opinions, however, barely filtered through to the population as a whole. Half a handful of authors managed to achieve something like commercial success – Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Pere Calders... – but, in general, popular fiction in Catalan had become a thing of the past.
         To the extent that in 1975, when the censorship stopped, all but the elderly could be forgiven for having forgotten entirely that before the National troops cantered into the Gran Via, it had been possible to read just about everything in Catalan, including satirical and erotic magazines (L'Esquella de la Torratxa, Papitu), crime fiction and, notably, a plethora of novels – many of them of enduring literary quality - which explored the seamy side of Catalan society, such as Juli Vallmitjana's gruesome La Xava (1910) and Josep Maria de Sagarra's wilfully scurrilous Vida Privada ['Private Life'] (1932).
          The above-mentioned titles, together with many others deemed too 'popular' or too scabrous, were largely sidelined or ignored by the academics and publishers who were involved – each in his or her own way - in deciding what was and what was not good for the prestige of Catalan literature (and so to a certain extent, given the historical context, of Catalonia itself) during the years of dictatorship. There was, then, a widespread tendency during those years to avoid the promotion of fiction which included scenes involving sex or gratuitous violence...or drugs.
         A tendency which had lost any raison d'etre it might once have had by the start of the 'Eighties, when readers started to get impatient with a literature perceived as suffering from a prolonged attack of namby-pambiness. A hefty chunk of reality, they sensed, had been left out of the Catalan picture. No wonder, then, that a host of younger writers – 'led' by Quim Monzó - started to expand the thematic horizons of Catalan fiction, thus making a decisive break with the squeaky-cleanliness of the guarded, prestige-conscious years.
         For a while, then, there was a sort of open season on previously taboo themes, which often meant that more attention was paid to the subject matter of a book rather than its literary quality. For example, a considerable (though now forgotten) fuss was made over 'El llimerol. Papers d'un ionqui' ['The Surface Current. A Junky's Jottings'] by Lluís Busquets, which was heralded as the first ever Catalan novel about heroin addiction when it appeared in 1984. Despite the hype, by all accounts it turned out to be a damp or even downright soggy squib. Simply put, it rang false. As would be the case with many similar attempts at 'dirty realism' – Bill Buford's term having become fashionable in Catalonia – throughout the rest of the 'Eighties and 'Nineties.
         One of the problems these writers faced was the illusion held by just about everybody at the time that anyone remotely classifiable as streetwise would, by default, speak in Spanish. This meant that for many readers, any would-be low-life fiction just didn't ring true if written in Catalan, a language apparently fit only for fiction set in middle class or 'educated' circles.
         In a nutshell, right up to the start of the 21st century Catalan literature was afflicted by a kind of prestige hangover, unable or unwilling as its authors were to venture convincingly into certain areas – such as a visibly busy drug scene - still considered too dodgy.

                                    *

Broadly speaking, this is the context in which Jordi Cussà's novel Cavalls salvatges ['Wild Horses'] appeared in the year 2000.
         Cavalls salvatges paints a comprehensive, mosaic-like picture of Catalonia's druggy underbelly that few before had dared or cared to comment on. The novel follows the travels and travails of a group of friends who make their living as best they can both consuming and commercialising every type of illegal drug imaginable (they also drink a lot). Cussà reveals the existence of the rural addicts who, in the 'Eighties, were dispersed over the entire country. It might seem odd to find chapters containing scenes replete with drugs and sex in such seemingly sleepy backwaters as Pont de Suert (the capital of the remotish Alta Ribagorça canton) or in Vic, the sacred capital of Catalan religious conservatism, but it is precisely in this kind of unlikely setting that Cussà's characters make their money and puncture their arms and penetrate each other imaginatively, as they try to keep two or three steps ahead of the law.
         Just for this fantastically convincing portrayal of a world hitherto unexplored in (Catalan) fiction, Cavalls salvatges deserves its place in the literary sun. But there is much more to the book than a simple description of substance abuse in a certain place at a certain time. To begin with there is the overall tone of the book, which sports a buoyancy that acts as a welcome contrast to the inevitably heavy subject matter. Cussà's free-flowing style allows him to make constant humorous asides, plucking out passing thoughts and pushing them in the reader's direction with a card dealer's ease. Take this sentence, for example, in which a character describes searching for a fix: 'I took the risk of penetrating the savage jungle of Can Tunis [a tough Barcelona suburb] from which even the celebrated Doctor Livingstone wouldn't have known how to get out of in one piece.' Or the following one: 'After an excess of twists and doubts and near attacks of the squits between this street and the next one, between this house and the one beside it, this face or the one just behind it...I summoned up enough courage to exercise my skill as consumer and minor dealer, with my ten banknotes crushed – of course –under the toe-end of my right shoe.' There is a similar humorous, amoral punch to just about every line in the book. The main character, Àlex, may find himself in objectively appalling or frightening or downright dire situations, but the vibrancy of his voice sidesteps any temptation on the part of the reader to pity or criticise or (much less) morally condemn him.        
Cussà's stylistic skill doesn't stop there, given that he also constantly bolsters his language with unexpected assonances ('magnes o manguis' ['generous or sticky-fingered']), with invented portmanteau words ('a sad addictsmile'), with run-together repetitions ('truelytruely') and with the odd interspersed rhyme ('seguia i resseguia' [he followed and traced]), the latter recourse coming straight from the Catalan folk tradition of rodolins (simple rhyming verses).
         All this, as we've said, is at the service of a novel about a group of drug addicts so far gone the word 'rehabilitation' never seems to so much as flit across their thoughts. The events described are not heartening, involving as they do petty violence, overdosed junkies, ruined young lives: Cussà again and again makes it clear that the world his characters inhabit is absolutely, hopelessly real.
One interesting aspect of the novel is that Cussà has managed to bring all this to life without scrimping on the slang, which he renders into convincing Catalan rather than opt for inserting Spanish colloquialisms (a common habit among Catalan authors trying hard, or too hard, to do 'low-life' speech).
Indeed, in any language it can be hard to make the marginalised sound authentic, as Ian McEwan found out to his cost when his criminal character Baxter (in the novel 'Saturday') became a literary laughing stock in the UK. Cussà, however – perhaps because he is writing from the inside looking out, and not the other way round – puts not a foot wrong: every sentence makes the reader feel he or she really is dwelling amidst bona fide drug traffickers or desperate addicts. Take, for example, the moment when Àlex discovers an envelope with a 'punta de turc' inside: a 'punta de turc' – 'pinch of Turkish' – is street slang for, obviously, a small dose of heroin. Another example: at one point, Àlex orders a 'didal de whisky' (literally: 'a thimbleful of whisky') in a sleazy bar and it sounds absolutely right. Yet, neither of these phrases are habitually used in Catalan, whose speakers, as mentioned, tend to borrow from the Spanish when using slang ('un didal', for instance, is usually rendered in real life as 'un xupito'; although several of Cussà's readers – this one included – have now taken to asking for a 'didal'). In other words, Cussà creates his realistic language whenever conventional colloquial Catalan lets him down.


                                             *

Last but by no means least, Cussà has done everything in his power to ensure that Cavalls salvatges does not fall into the trap of becoming little more than a period piece, a sort of hat drama with needles. Indeed, he is not really interested in social realism at all, but in his characters – all of them tragicomically believable – and in the two true themes of the book: death and survival. It is no coincidence that the opening chapter ('Natural Overdose') describes a funeral, and that the book ends with a death. Indeed, the ending becomes a kind of compressed summing up of what the entire novel is about: the all too familiar choice between a farewell to a way of life or to life itself.
         In short, this extraordinary first novel broke down many hidden barriers and introduced an innnovative, vigorous author onto the Catalan literary scene (where, by the way, he is still somewhat marginalised). It should be added that Cavalls salvatges is only available in Catalan.  So far.
         To give an idea of Cussà's more lyrical style – yet another surprising ingredient of Cavalls salvatges – here is a translation of the above-mentioned ending:
         'eternity is all we have left to share, beloved Alexa, an eternity of silence woven with the sounds and echoes of inorganic life, which, despite the constant mutation and gradual disappearance of the mirages of memory,...still honours you and accompanies you on the way to the land of the

                                    wild horses'


 Matthew Tree, Barcelona INK, Octubre de 2012

Blanc, Negre, Gris


Blanc.
El 22 d'octubre passat, els d'ERC van organitzar una taula rodona a Barcelona sobre la situació dels immigrants en una Catalunya independent. Entre el nombrós públic hi havia força àrabs, amazics, llatinoamericans i africans que volien dir-hi la seva. De totes les seves intervencions, potser va ser la d'un senegalès la que va colpir més. Catalanoparlant (com tantes i tantes persones nascudes fora, malgrat la tendència de molts catalans de soca-rel a adreçar-se'ns únicament en castellà, com si tots plegats acabéssim de baixar de Medina del Campo) i partidari de la independència de Catalunya, va dir que no se sentia gens representat per cap dels partits polítics que la impulsaven.
Negre.
De fet, diria que es va quedar curt: a Catalunya, els residents nascuts fora que tenen un fenotip no-europeu són si fa no fa invisibles en els diaris, els anuncis comercials i els programes de televisió en general (fins i tot a Polònia, l'actor que fa d'Obama és un blanc pintat de negre en el més pur estil dixie, que no reflecteix gens la imatge del president nord-americà; per cert, més aviat la d'un intel·lectual afable, i perdoneu l'oxímoron). I, sobretot, són invisibles en les campanyes electorals actuals, fins al punt que qualsevol diria que Catalunya ha quedat atrapada en els anys cinquanta, quan, arreu del món occidental, les persones que no tenien la pell blanca només eren visibles quan caminaven pel carrer.
Gris.
Atès que aproximadament 1.200.000 ciutadans catalans vam néixer fora (de l'Estat), se suposa que algun paperet tindrem, juntament amb els nostres fills, en el futur del país. De manera que potser no estaria de més garantir-nos un passaport català per cap –amb tots els drets civils que atorgarà– quan arribi el moment. Si no, la Catalunya lliure en què tants ciutadans asseguren que volen viure no serà ni Catalunya ni molt menys lliure. Més aviat demostraria que els poders fàctics catalans hauran seguit les consignes desfasadíssimes del PP, que encara creu –pel que es veu– que tots els ciutadans es poden dividir ètnicament entre els que tenen cognoms catalans els que en tenen de castellans, sense tenir en compte que avui en dia un de cada sis catalans es diuen Essomba, o Brezeanu, o Achaari, o Tree...

Matthew Tree, El Punt Avui, 18/11/2012

Passar el país a net

Esborrany

Escrit de primera intenció destinat a fer-hi totes les esmenes, addicions i supressions que calguin.


Hi ha paraules que acaben associades a un moment. Esvoranc, per exemple. Cada cop que la sento pronunciar en català o castellà (socavón) penso en l'esfondrament del Carmel. Aquell enorme esvoranc de 35 metres de fondària i 30 de diàmetre que va engolir un garatge del carrer Calafell l'any 2005, afortunadament sense danys personals. En aquest final de campanya em passa el mateix amb la paraula esborrany, terme central en la maniobra d'agitprop faesista amb què un diari de Madrid vol sembrar dubtes sobre la honorabilitat dels dirigents convergents just quan totes les enquestes els atorguen una victòria clara en les eleccions del diumenge. En l'afer dels presumptes comptes bancaris a Suïssa l'elecció de l'esborrany com a format de document incriminatori ja diu molt sobre la potineria de tot plegat. Més encara quan l'esborrany en qüestió sembla un Google Doc del Rincón del Vago on  abocar retalls copiats i enganxats per aquí per allà, sense autoria definida ni usuari que la reclami. Només cal comparar-lo amb els documents que filtrava Wikileaks per captar la magnitud del nyap. Si no fos per la gravetat de les insinuacions i per la devastadora certesa que moltes estructures de l'Estat (espanyol) els donen suport implícit, no costaria gaire imaginar el mític polític lerrouxista Joan Pich i Pon repetint, amb una veu d'espinguet enrogallat com la del ministre Montoro, “doncs si això continua així poso tots els calés en un barco i me'n vaig a Suïssa”. Si l'esvoranc del Carmel va ser causat per una negligència greu en les obres del metro, l'esborrany suís del corifeu prové d'una negligència greu a l'hora de percebre la magnitud del malestar social que ens ha portat a aquestes eleccions. 

Qualsevol campanya electoral és sempre un esborrany que després els resultats passen a net. El text en net és susceptible d'interpretacions ben diverses, com es pot comprovar l'endemà de qualsevol contesa electoral, però aquesta vegada hi ha un fet diferencial de gran calat. El dret a decidir. L'esborrany de la campanya, tan ple de guixades com vagi, es passarà aquest diumenge a net, sí, però amb el compromís de fer-ne aviat una segona versió més en net encara, en negre sobre blanc, que ha de reflectir d'una manera fefaent la voluntat de futur del poble català. Un referèndum, consulta o plebiscit sobre el qual es començarà a parlar el dilluns mateix, quan l'esborrany de la campanya deixi pas a un text en net amb el repartiment d'escons al Parlament. El nyap de l'esborrany suís pretén incidir sobre aquest repartiment escampant brutícia per impedir que puguem passar el país a net. Però, en realitat, aquest diumenge comença el procés d'escriptura.

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari a Política. 23/11/12

Fotim?

El parlar d’Arbeca sempre ha provocat comentaris. D’entrada per la pronúncia: els arbequins (gent d’Arbecààà) viuen en una lla de la A envoltada per mars de parlants ponentins de la E. Però també el lèxic és particular. Quan em documentava per anar-hi a fer la secció del programa “Divendres” de TV3, vaig parlar amb l’escriptor arbequí Vidal Vidal. A banda de moltes de les paraules que ja vam comentar per antena (guglegin “Paraules en ruta Arbeca” i ho trobaran), ell em va parlar de fotim en una accepció que no he trobat enlloc. L’Alcover-Moll recull fotim i el defineix com un infant menut i bellugadís que es fica pertot i destorba. També el DGLC recull l’expressió “tenir un geni de fotims” (ser molt irascible). Però enlloc rep el sentit que els nois arbequins de la quinta de Vidal li donaven: esperma, semen, llet. Un líquid relacionat amb el sentit sexual del verb fotre, esclar, i que conté éssers menuts, bellugadissos i que es fiquen pertot anomenats espermatozoides. La gràcia de fotim és que un derivat seu és molt més popular que la seva arrel: fotimer (gran quantitat). Un altre cas de mot superat en popularitat pel seu derivat és atzagaia (llança curta), del qual deriven les atzagaiades (bestieses). I un cas invers és el de la berla (fragment) que es desprèn d’alguna cosa que s’esberla.

Màrius Serra. El Punt-Avui. Suplement Cultura 23/11/12.

dijous, 22 de novembre de 2012

Vida privada dels candidats


A El món a RAC1 Sergi Mas sotmet els candidats a una entrevista sui generis que aporta una mica d’alegria a l’ensopiment general de la campanya. Cada candidat respon preguntes com ara si sap qui és Carmen Lomana: constato amb sorpresa i amargura que molts no la coneixen. Queda palès (vol dir que és evident, en el català medieval que ara es parla) que els polítics s’han allunyat dels interessos reals dels ciutadans. Així va tot. Ni Lomana no se’n salva.
 
Quan escric aquestes línies, encara no s’ha produït l’entrevista corresponent a Pere Navarro. Encara és a temps, doncs, de respondre àgil que no només coneix prou bé aquesta gran empresària del món de l’alta costura sinó que hi va coincidir aquest estiu en una festa (a Marbella, a Nova York) i que, en un rampell d’entusiasme, aquella mateixa nit va decidir que Lomana llegiria el pregó de la festa major de Terrassa. Un gest com aquest li faria augmentar la popularitat, no ho dubtin. A Navarro, vull dir; Lomana ja ens té a tots el cor robat.

El que és il·lustratiu és una resposta de Joan Herrera, el candidat d’Iniciativa per Catalunya. Sergi Mas va preguntar-li si a casa tenien un home o una dona de fer feines, que és la manera normal d’anomenar algú que contractes per fer les feines domèstiques (sap greu que Mas es doblegués a aquest costum funest de dir sempre home i dona, quan en aquest àmbit el noranta-nou per cent de treballadores són dones).

Doncs Herrera va vacil·lar uns instants, se’l veia engavanyat, i va respondre que tenien una persona que els ajudava (encara com no va dir un ésser humà o un representant de l’espècie humana). Em resisteixo a pensar que fes servir un eufemisme benpensant, propi d’una senyora pona irredempta, i interpreto que, mentre Herrera fa els vidres, la dona de fer feines li aguanta l’escala. Per allò de les polítiques sostenibles.

Enric Gomà, Ara, dimecres 21 de novembre del 2012. 

Infraestructures d’Estat

 Ferrocarril 

(des de 1864; en català) Sistema de transport en el qual els vehicles circulen per vies fèrries.

Una de les metàfores més usades per avançar el que ara mateix vivim és el xoc de trens. La imatge del xoc ferroviari parteix de la convenció que Espanya és un tren que surt de Madrid en direcció a Barcelona i Catalunya un altre que fa el mateix trajecte en sentit contrari. Tots dos per la mateixa via. Embalats. Cada cop que algú verbalitzava aquesta situació com si fos un problema de lògica ho feia amb la mateixa cara de murri amb què plantejaria una enganyifa del tipus: un tren elèctric va cap al nord-est a cent per hora i el vent bufa d'est a oest a vuitanta per hora; cap on va el fum? Ara, en plena campanya electoral, descobrim nous detalls sobre aquesta enganyifa clàssica. Resulta que el tren era elèctric, sí, però també desprenia fum, perquè el revisor fuma. Treu foc pels queixals d'haver-lo vist tan ple de famílies que viatjaven per celebrar l'Onze de setembre. En els trams de via que separen Figueres i Girona de Barcelona la revisora fumadora es diu María Llanos de Luna. I a la seva virreial persona no se li ha acudit res millor que interposar, a quatre dies de les eleccions, un recurs contenciós-administratiu contra els consistoris de Girona i Figueres per haver facilitat la contractació dels trens. Tant se val que tothom pagués el seu bitllet i que l'operació generés un excedent econòmic que va ser donat al Banc dels Aliments. Deu setmanes després encara treuen foc pels queixals. Els trens rigorosament vigilats anaven de nord a sud, tot i que molts dels gironins i figuerencs que els omplien diran que van pujar a Barcelona. Els vents que van bufar aquell dia van provocar una pluja d'estels mai vista sobre la ciutat que cal bombardejar cada ics dècades, segons una altra coneguda enganyifa que entusiasmava el recentment finat Peces Barba. 

L'argumentació de Llanos de Luna és molt il·lustrativa: les infraestructures de transport només es poden fer servir per motius d'interès general. Què vol dir general? Si, Messi no ho vulgui, el Madrid guanya la Lliga o la Champions, les infraestructures de transport properes a Madrid seran d'interès general o no? El recurs presentat sembla un cavall de Troia. Perquè la figura, avui ja superada, del català emprenyat va néixer justament als vagons de rodalia de Renfe. Poques empreses estatals són tan responsables de l'auge de l'independentisme català com Renfe (Rogamos empujen nuestros ferrocarriles estropeados). Posar el focus a les vies a pocs dies de les eleccions és un acte temerari per a qui encara defensa el corredor central i es vanta de molts quilòmetres d'Ave deficitaris i desconnectats de l'eix mediterrani. La revisora fumadora vol fer de guardaagulles, però els trens denunciats són d'ample de via europeu.

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari a Política. 22/11/12

dimecres, 21 de novembre de 2012

Receptes amb llengua

Oficial

 (del llatí officialis 'que concerneix el deure; servidor') Que té la sanció de l’autoritat constituïda, que és d’ofici, no particular o privat.


Vaig empassar-me el debat a set al set de TV3 a veure si hi treia el nas la llengua. Cap candidat no en va fer esment. Les úniques pinzellades mínimament relacionades amb el debat per antonomàsia del poble català van ser el missatge d'entrada d'Albert Rivera en castellà i la mínima expansió que es va permetre Alícia Sánchez-Camacho en llengua cervantina al tram central del seu missatge de sortida. Cervantina en el benentès que les malvades forces catalanitzadores de cognoms no aconsegueixin imposar les tesis de l'inqualificable Jordi Bilbeny sobre la veritable identitat de l'autor del Quixot: Miquel de Sirvent o Cervent. Però res. Res no es va dir ni de la discriminació del català ni de la persecució del castellà ni de la manca d'etiquetatge en català ni de les multes ni de la immersió lingüística a l'escola pública... Ni espanyolistes ni sobiranistes no van voler burxar per aquí en cap moment. Semblava que visquéssim en un país meravellós en el qual la llengua no ha estat mai utilitzada com a arma llancívola per polítics insensibles als pronoms febles  que no saben què fer-ne i per això la llancen (o fins i tot la llencen). Val a dir que va ser un alleujament, perquè als professionals de la llengua (de les llengües) sempre ens esparvera el mal tracte (i a voltes el maltractament) a què molts polítics sotmeten aquests arxius immaterials de memòria històrica.

La sensació és que a tothom ha convingut deixar al marge la carpeta sempre roent del conflicte lingüístic. CiU i ERC defensen al programa que el castellà mantindrà l'estatut de cooficial a la Catalunya independent que propugnen, i això ha desactivat un possible flanc de discrepància amb la majoria de l'arc parlamentari. Només SI queda fora d'aquest consens, però curiosament López Tena no va fer valer un dels pocs arguments que el singularitzava en el set a set de TV3. SI recull al seu programa que el català (i l'aranès a Aran) hauria de ser l'única llengua oficial, amb el castellà i l'anglès com a llengües d'ús preferent. Un grup de lingüistes ho defensa amb tota mena d'arguments i alguns columnistes han debatut de valent sobre la qüestió. Que el tema ni aparegués al debat de candidats permet, com a mínim, dues lectures. La bona és que ho han entès: fer servir la llengua d'arma és absurd i contraproduent. La dolenta és que primer volen discutir de coses serioses i la llengua no forma part d'aquest capítol. Que el castellà sigui o no oficial en una Catalunya independent és una qüestió terminològica. El que compta és que continuï present a l'escola i a l'administració per tal que ningú pugui dir que el castellà rep a Catalunya el mateix tracte vexatori que el català rep avui a l'Aragó, el País Valencià o les Balears.

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari a Política 21/11/12
 

dilluns, 19 de novembre de 2012

Lliçons d’anatomia

Ha tornat a passar. Dimecres a la nit, a les acaballes de la manifestació a Barcelona, els Mossos d’Esquadra van carregar de manera indiscriminada contra els vianants i una dona va quedar ferida greu d’un ull. És probable que en perdi la visió. Els indicis apunten que la causa va ser, un cop més, una pilota de goma llançada pels Mossos. No obstant l’endemà el conseller d’Interior Felip Puig va comparèixer en roda de premsa i va negar-ho. Les seves paraules textuals: “En allà no hi va haver-hi cap actuació ni cap càrrega policial, ni cap llançament de salves ni de cap tipus de projectil”. I tanmateix hi ha gravacions en vídeo que demostren que el dimecres els Mossos van disparar projectils, i apuntant no pas a terra —com estan obligats a fer— sinó directament contra la gentada.

La incompetència de Felip Puig comença a ser enciclopèdica. D’ençà que és conseller d’Interior, cada cop que els Mossos vigilen una manifestació, o una celebració multitudinària, hi ha algú que perd un ull, la melsa, un pulmó. La llista va creixent i, mentrestant, aprenem anatomia a cops de porra. Només la concentració massiva de l’Onze de setembre va acabar sense damnificats, però és que aquell dia l’actitud de la policia era festiva, i no agressiva.

Amant de les paraules contundents, milhomes oficial, Felip Puig s’ha doctorat en control i intimidació del ciutadà gràcies a episodis com el de la pàgina web per delatar els violents. El dimecres l’agressió al menor de Tarragona i altres cops de porra es van afegir a aquest currículum nefast. Veient la brutalitat amb què els Mossos actuaven, encegats, acarnissant-se amb els ciutadans, vaig pensar que hi havia tres explicacions: o es pensen que la vida és un videojoc, o l’adrenalina els surt per les orelles —i caldria que algú els fes un control antidòping— o ells també voldrien la dimissió de Felip Puig i l’obeeixen a ulls clucs. L’excés era tan obvi que l’endemà va sortir a demanar disculpes. Amb la boca petita, va dir que el cop de porra al nen va ser fortuït, de rebot. Semblava que comentés un gol en pròpia porta.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 de novembre del 2012.

Les pinces estel·lars

 Estelada

(stellatus) Bandera catalana guarnida amb un estel o conjunt dels estels del cel.

Mai s'havien vist tantes estelades en cap campanya electoral. Ni municipal ni autonòmica ni general ni europea. La Diada va inundar el país de banderes noves i la pluja d'estels encara no ha acabat. Arreu de Catalunya hi ha estelades penjades en balcons i finestres des del setembre. Deu haver estat el producte estrella dels dos darrers mesos als basars regentats per xinesos, en els quals val a dir que l'estelada conviu sense complexos amb banderes del Barça, banderes catalanes sense estel, senyeres espanyoles, amb l'escut constitucional o amb el toro, i alguna altra variant. Els convocants de la manifestació unionista del 12 d'octubre van encarregar molts exemplars de la seva bandera bifront hispanocatalana, però el seu poder de convocatòria va ser entre ínfim, si el comparem amb la manifestació de la Diada, i mínim, si la contraposem a la manifestació de suport a la vaga general del 14-N. I tot això malgrat els càlculs d'aritmètica recreativa de María de los Llanos de Luna. La majoria d'estelades que es veuen tenen el triangle blau. Aquest és el disseny clàssic, inspirat en la bandera cubana i establert per Vicenç Albert Basteller l'any 1918. La versió alternativa, amb l'estel vermell sobre fons groc, és mig segle més jove. L'any 1968 la militància del Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) va decidir que una bona manera de mostrar el seu esperit revolucionari era incloent l'estel roig. L'independentisme d'esquerres la branda, però tant la CiU sobiranista com els proveïdors dels basars  aposten per la versió clàssica del triangle blau.  

Aquí a La Vanguardia, la sèrie fotogràfica amb què Pedro Madueño il•lustra les entrevistes que el triumvirat de la Contra fa als candidats ha adoptat un caire vexil•lològic. Madueño els ofereix diverses banderes perquè posin per al retrat: l'estelada, la catalana, l'espanyola, l'europea... La setmana passada el líder d'ERC va sorprendre l'organització en triar l'europea i la catalana quadribarrada sense estel. Junqueras, que és historiador, va explicar que l'estelada és una bandera de combat i que la bandera de la Catalunya independent haurà de ser la que ara ja oneja al Palau de la Generalitat. La mateixa bandera, doncs, que dissabte Sánchez Camacho va combinar amb l'espanyola, tot fent-se un xal que el murri de Madueño no només va fotografiar per davant, sinó també per darrere, atenint-se a aquell antic principi d'urbanitat que permet les dames donar l'esquena sense faltar al respecte. En la imatge posterior es veia clarament que les dues banderes estaven agafades amb quatre pinces d'estendre. 

Així és com ara mateix estan les relacions entre Catalunya i Espanya. Agafades amb pinces.

Encara més emparaulats

Máximo Cavazzani és un jove crack argentí, només tres anys més gran que Leo Messi, que es dedica a la informàtica. Fa més d'un any va irrompre en el mal·leable món de les Apps amb una bomba. Va partir del nom del conegut Angry Birds i del sistema de joc del reconegut Scrabble i va crear l'Angry Words-Apalabrados. No cal que el descrigui gaire, perquè milions de persones hi juguen cada dia arreu del món en una dotzena de llengües, entre les quals el català. L'aportació de Cavazzani i els seus col·laboradors d'Etermax es resumeix en una sola paraula: interactivitat. Les aplicacions amb jocs de paraules sovintegen als dispositius mòbils. La majoria, però, són solitaris i, en el millor dels casos, permeten competir amb altres solitaris a través d'un rànquing. En canvi, el sistema de joc a Apalabrados simula els enfrontaments que els jugadors de Scrabble hem mantingut sempre cara a cara. El valor afegit del joc és gairebé intangible: la creació d'una xarxa de jugadors, coneguts i aleatoris, disposats a veure's les fitxes en llengües diverses. Tot plegat amb una interfície amable, una sintaxi clara i unes regles de control molt relaxades. Vet aquí les claus del seu èxit planetari. Sobretot la tercera. El fet de no penalitzar per cap error ni pressionar amb límits temporals fa sentir intel·ligent a tota mena de jugadors. Tanmateix, aquesta còmoda flexibilitat és també el seu taló d'Aquil·les. En poc temps la xarxa s'ha poblat de programes que t'ajuden a trobar la millor jugada possible a Apalabrados amb les lletres i el tauler que tinguis. Com és sabut, l'ésser humà tendeix a l'engany, i això no exclou la modalitat íntima d'autoenganyar-se fent trampes al solitari. Calia, doncs, trobar nous al·licients per als amants dels jocs de paraules.

I Cavazzani l'ha tornada a clavar. El nou joc lingüístic d'Etermax s'anomena Word Crack-Mezcladitos. Aquest cop parteix d'un altre clàssic: el Boogle. Reps una graella de 4x4 i has d'anar resseguint les paraules que puguis formar amb lletres contigües en qualsevol direcció i sentit. El dit et llisca per la pantalla tàctil i les paraules et van sumant punts. Però, a diferència de l'Apalabrados, també hi juga el factor temps. Una partida al Word Crack consta de tres rondes de dos minuts cadascuna contra un rival que troba les mateixes lletres en la mateixa disposició que tu i de qui no saps la puntuació fins que no has completat la teva ronda. La interfície i la relació amb les xarxes socials són idèntiques a les que ja coneixem tots els usuaris d'Apalabrados. Però al meu entendre el Word Crack és més addictiu, potser perquè sempre arribes a l'orgasme. Sense trampes. Sense fingir.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 19/11/12

diumenge, 18 de novembre de 2012

El disputat vot del senyor Shylock

(del llatí. praestare 'excel·lir; ser fiador; proporcionar') Deixar diners o una altra cosa, amb la condició de tornar-ho passat un cert temps.

En aquesta campanya el famós vot útil ha estat menys invocat que en d'altres. I no pas perquè les opcions que poden aglutinar més suports no pretenguin convèncer-nos de la utilitat de votar-les, sinó perquè un nou producte electoral ha irromput en escena. Es tracta del vot prestat, un concepte que fins ara només feien servir els analistas quan comparaven l'evolució del vot en eleccions successives. Mai fins ara cap candidat havia demanat explícitament cap préstec electoral ni els estrategues de cap campanya havien mostrat electors amb nom i cognoms que anunciessin el préstec del seu vot. Va aixecar la llebre Joan Carretero i els seus Reagrupats en demanar el vot en préstec per a Artur Mas. Els 350 Independents per Mas que ara reclamen que el president en funcions obtingui una majoria sòlida reincideixen en el tema. Noms molt diversos i transversals, fins ara aliens a CiU, fan costat a Mas. Pot semblar l'enèsim intent d'envoltar-se de personatges independents de la societat civil per superar la desafecció ciutadana cap als partits polítics . I certament no és la primera vegada ni el primer candidat que ho fa: el mateix Mas va impulsar l'operació de la Casa Gran del Catalanisme, capaç d'acollir Mascarell, igual com anys enrere Pasqual Maragall havia propiciat els Ciutadans pel Canvi, i a la primeria del pujolisme Joan Rigol va formar un efímer comitè transversal d'assessors que ha passat a la història com els rigolettos. La novetat és que ara els 350 signants afirmen donar suport a Mas només per a aquestes eleccions. No s'acullen al vot útil, sinó al vot prestat. 

La diferència és notable. El vot útil, tan invocat pels partits majoritaris, és un vot a fons perdut, mentre que parlar de préstec electoral equival a establir un venciment. Potser el mateix que Artur Mas va fixar per a la seva carrera política quan va convocar aquestes eleccions. És a dir, l'endemà de la independencia. Com és sabut, els préstecs són fonamentals a l'hora de tirar endavant projectes empresarials i tot el sistema econòmic occidental es basa en la capacitat d'endeutar-se. Però els préstecs, a diferència dels pagaments a fons perdut, s'han de tornar (o renegociar). Per això els rivals de Mas s'han apuntat de seguida al nou concepte electoral. Sánchez-Camacho ha estat la primera de reclamar el vot presumptament prestat a CiU i PSC per part dels parroquians de les germandats rocieras. És previsible que aquesta recta final de la campanya es transformi en un mercat de valors sobre vots en préstec, amb candidats partidaris de renegociar els interessos i d'altres que propugnaran la dació. Qui serà el primer d'explotar els paral·lelismes amb la bombolla immobiliària?

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari a Política 18/11/12
 

dissabte, 17 de novembre de 2012

La llei de Godwin

Nazisme

Conjunt de doctrines del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei dirigit per Adolf Hitler.

L'any 1990, quan els fòrums en línia eren una novetat, Mike Godwin va formular un principi que ha passat a la història de la xarxa. Segons aquest advocat i usuari d'Usenet, a mesura que se succeeixen els missatges que conformen  un fil de discussió en línia, la probabilitat de que algun dels interlocutors esmenti Hitler o els nazis tendeix a la unitat. I llavors la discussió s'acaba. No cal resseguir els comentaris anònims que els lectors deixen en molts digitals per comprovar que la llei de Godwin continua vigent. N'hi ha prou amb estar una mica al cas de la campanya electoral per adonar-se que les al·lusions més o menys directes als nazis no són patrimoni exclusiu dels missatges a la xarxa. De fet, potser convindria actualitzar el principi formulat per Godwin per poder-lo aplicar a les picabaralles polítques d'una campanya electoral. Perquè aquests dies sentim polítics que participen d'aquesta contaminació retòrica amb una alegria que fa feredat. Alguns casos són insignificants, com el del regidor del PSC a Mont-roig que va difondre la imatge de Chaplin vestit de nazi a El gran dictador amb cara d'Artur Mas. Una ximpleria infantiloide que fa tot just un mes ja havia perpetrat un regidor del PP a l'Ajuntament de Rubí. La pantomima nazi adquireix un caire més greu quan qui confirma la llei de Godwin és un dirigent rellevant, i encara més si l'al·lusió al nazisme es presenta embolicada amb la cel·lofana rosa de les reflexions morals. 

Marcelino Iglesias, per exemple. Parlar en un míting del PSC dels cent milions de morts atribuïts a l'hipernacionalisme europeu per criticar la deriva independentista catalana va incomodar alguns dels seus teòrics companys de viatge socialista. La història s'ha repetit a Sitges amb l'ínclit José Bono. Veure'l lluint un pin de Ciutadans a la solapa (ai, Navarro) mentre assegura amb cara de Botejara que a l'Alemanya dels anys 30 “les coses van començar a anar malament quan va ser sospitós tenir dues identitats” provoca, com a mínim, tres reflexions. La primera és que això ho diu algú gens sospitós de tenir dues identitats, perquè és notori que Bono en té una de sola, una i no cinquanta-una, per entendre'ns. La segona és que l'únic lloc on resulta sospitós tenir dues identitats és precisament a l'Espanya monolingüe. I la tercera és que, al costat de José Godwin Bono, Esperanza Adelson Aguirre i els seus amenaçadors auguris bananers per a una Catalunya independent semblen un joc de nens. Les hosts faesistes hauran d'esforçar-se una mica si no volen quedar superades. El dit d'Aznar potser els assenyala el camí, però fins ara són els socialistes els observants més fervorosos de la llei de Godwin. Què se n'ha fet, d'en Wert?

Màrius Serra. La Vanguardia. Votabulari a Política 17/11/12

Brasil literari

La revista britànica Granta ha publicat una antologia dels 20 “millors novel·listes brasilers” actuals. De moment s’ha editat en portuguès i en anglès, i l’any que ve sortirà en castellà. La intenció de Granta és la mateixa de quan va proposar, ara fa dos anys, l’antologia dels “millors narradors joves en espanyol”: destacar les noves veus, menors de 40 anys, que comptaran en el futur de la literatura. Com ja va passar amb l’edició hispànica, la llista de noms ha provocat al Brasil una onada de queixes i disgustos. Els detractors diuen que hi ha oblits notables, presències poc justificades i la inevitable sospita de mandarinatge. A tot arreu passa igual. Com a protesta, uns quants autors no seleccionats han creat un blog off-Granta on mostren les seves narracions.

Més enllà de les pugnes tribals, la proposta de Granta és lloable perquè explora l’última hora d’una literatura tan rica i diversa com la brasilera, i la divulga amb un cert esperit comercial. El problema, en tot cas, és que al darrere d’aquests 20 autors hi ha una gran tradició que continuarà desconeguda. Per alguna mena de prejudici, la literatura brasilera té poc interès per a la resta del món. És com si la música i el futbol ja cobrissin la quota d’atractiu cultural, com si els brasilers no es poguessin dedicar a res més que a cantar bossa nova, ballar samba per carnaval o marcar gols sensacionals.

A les entrevistes de promoció de Granta, quan els pregunten per les seves influències, els joves autors brasilers citen noms com Machado de Assís, João Guimarães Rosa, Graciliano Ramos o Clarice Lispector. Tots ells són referents que es troben vius a les llibreries del país. Tots ells, també, van trobar algun editor que va gosar traduir-los al català o castellà. Abans de llegir els joves, doncs, potser hauríem de donar una segona oportunitat a les novel·les dures de Rubem Fonseca, a la imaginació excessiva de João Ubaldo Ribeiro —aquella meravella que es diu Viva el pueblo brasileño—, a la prosa amazònica de Milton Hatoun i a la fabulació moderna de Moacyr Scliar, de qui s’acaba de publicar Els lleopards de Kafka (El Raig Verd). Tots ells van ser anys enrere, en algun moment, el futur enlluernador de la literatura brasilera.

Jordi Puntí, El Periódico, 17 de novembre del 2012.

Entradas populares

Compartir